Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

1 d'octubre de 2022
0 comentaris

En el centenari de la mort de Costa i Llobera

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Costa i Llobera (articles) –  En el centenari de la mort de Costa i Llobera

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miquel Costa i Llobera (articles) – 

 

En el centenari de la mort de Costa i Llobera

 

 

COSTA I LLOBERA, SEGRESTAT

Per Llorenç Capellà

 

Enguany és el centenari de la mort de Costa i Llobera; Pollença en

commemorarà, l’efemèride. En canvi, als organitzadors de la Setmana del

Llibre que tindrà lloc a mitjan setembre en el Moll de la Fusta de Barcelona els

ha passat per alt.

 

Són els desavantatges que perjudiquen igualment altres

grans com Alcover o Villalonga de no haver fet la vida a Sant Gervasi o a la

Dreta de l’Eixample. En fi, deixem-ho córrer. Costa va ésser objecte d’un

homenatge institucional l’any 1947, en complir-se’n el primer quart de segle del

decés. Més endavant, l’any 1954, tornaria a ésser protagonista del

reconeixement oficial, juntament amb Joan Alcover. Ambdós, Costa i Alcover,

són de 1854: l’un del març, l’altre del maig. Les dues commemoracions varen

servir a la Dictadura per maquillar la persecució criminal que feia de la llengua

catalana i alhora incorporar al acervo español uns poetes que prestigien

qualsevol cultura. Les circumstàncies polítiques, amb la caiguda de l’Eix, també

aconsellaven una tolerància moderada de les expressions literàries mal

anomenades regionals. D’altra banda, tant Costa com Alcover donen el perfil

de ciutadans d’ordre. Recordem que els intel·lectuals mallorquins, en la carta

de rectificació de la Resposta als Catalans, no dubten a destacar-ne

l’espanyolitat ardent. Costa era canonge, s’havia distanciat del catalanisme

social a causa de la Setmana Tràgica. I Alcover havia estat funcionari públic,

col·laborador i amic d’Antoni Maura. En qualsevol cas, la visió conservadora

que tenien l’un i l’altre de la vida no tenia res a veure amb la proposta, entre

tràgica i bufonesca, que en feia el franquisme. Hem de parlar, per tant, del

segrest intel·lectual dels dos il·lustres poetes. El Govern Civil va córrer amb les

despeses del primer homenatge a Costa, el de 1947, i la majoria d’actes varen

ésser presidits per l’staff militar i de Falange. Joan Estelrich estava eufòric,

cosa pròpia d’ell quan la pintava més que els altres. Un dels conferenciants va

ésser mossèn Riber. I Riber va fer un ús innoble de la poètica de Costa, com és

ara destacar-ne el hondo sentido patriótico (s’entén espanyol de l’època), que

es desprèn de L’arpa. És, la de Riber, una interpretació sui generis, sempre

escombrant cap a casa. Què té de poema patriòtic L’arpa…? És cert, Costa

anomena la paraula pàtria; però pel fet d’haver-hi un diàleg, que hi és, entre la

reina i sa filla, la princesa, no el titllarem de monàrquic. Era, el discurs de Riber,

l’exponent del llenguatge del moment, grandiloqüent, buit. Anys més tard, en el

parlament inaugural del grup escultòric dedicat a Alcover, Gafim no va dubtar a

qualificar d’heroi l’il·lustre poeta. I fosca, a don Joan, l’infortuni familiar el va

convertir en el paradigma de la dignitat. Res a veure amb l’heroïcitat. I més en

aquells temps parlo de 1954 en què l’heroisme d’aquella Espanya estava

representat per Guzmán El Bueno o el general Moscardó. Ja ho he dit, Costa i

Alcover varen ésser segrestats per la Dictadura. Un exemple…? L’octubre de

1947 va estrenar-se en el Teatre Principal, de Palma, Nuredduna, una òpera

del poeta Miquel Forteza i del compositor Antoni Massana, basada en La deixa

del geni grec, de Costa. El llibret, editat el mateix any està dedicat al

governador civil, Manuel Pardo Suárez. Clar com l’aigua.

 

 

 

 

 

Miquel  Costa i Llobera: el Gall Editor publica Defalliment

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

 

La publicació de la novel·la Defalliment, una història que narra alguns dels aspectes de la vida de Miquel Costa i Llobera, llibre editat per El Gall, de Pollença, que dirigeix Gracià Sánchez, m’ha fet pensar en la influència que l’autor de “Lo Pi de Formentor”  ha pogut tenir en la meva formació com a escriptor.

Normalment, almanco en el meu cas, quan inicies un projecte no fas abans cap mena d’autoanàlisi per a esbrinar els motius ocults pel qual t’has decidit per un determinat tema i no per un altre. La idea de novel·lar determinats aspectes de la vida de Costa i Llobera sorgí inesperadament, com a resultat -pens- d’una necessitat amagada a l’interior del subconscient de l’escriptor. Les anàlisis, quan les faig, referents als motius d’haver escrit un determinat tipus d’obra, les guard per a més tard, per a quan el llibre ja és al mercat. Aleshores, lluny de la febre creativa que el va ajudar a néixer, puc anar analitzant alguns dels aspectes concrets, procedents del subconscient, que, a poc a poc, al llarg de tota una vida, han anat conformant el desig intern de fer aquella novel·la i no una altra.

¿Per quins motius, fa uns anys,  quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i  quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels  motius secrets que m’han fet novel·lar la vida d’un canonge de la Seu, d’un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en  la consolidació d’un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l’autor de la novel·la.

A hores d’ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere,  quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d’una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat “Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)” he parlat d’aquell aniversari de la inauguració de l’Escola Graduada en el qual, amb nou anyets,  vaig recitar “Lo Pi de Formentor”. Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de “Lo Pi de Formentor”.

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També  amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i  amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d’altres personatges de l’època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera,  Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres  experiències infantils, encara perduren  en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l’oncle, el batle Verdera, l’ànima de la construcció de l’Escola Graduada juntament amb l’arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l’Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l’arribada de la República va fer  ensorrar molts  negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l’Argentina, d’on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de  què ja no podria  gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants  amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a  la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l’indret  on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l’alt valor històric d’aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d’uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l’amic arquitecte que dissenyà l’Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l’agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N’hi havia un bon munt que, al·lotets de  sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d’aquells homes de començament de segle! Un dia, l’oncle José  i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l’oncle José salvà algunes d’aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig  patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i  mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d’anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, “la lengua de los separatistas”, devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se  amb un munt d’exemplars  de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d’aquests records, que l’Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l’amic Antoni Oliver i l’editor Gracià Sánchez, s’han entestat a publicar  la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m’adon d’alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Potser va ser aquella lectura de “Lo Pi de Formentor” descrita en el llibre Temps i gent de sa Pobla (pàgs. 161-165) el que va condicionar la meva posterior dedicació a la literatura.  El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, tertúlies a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, anaven posant, cada qual a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que ningú no negarà, els fonaments d’una ben concreta renaixença cultural. Una “renaixença” contradictòria, que res no tenia a veure amb els nostres conceptes de reconstrucció nacional, d’autodeterminació i construcció d’una nació lliure, sobirana i reunificada. Però que, malgrat aquestes mancances, prou conegudes, no ho discutirem, feren molt més per la nostra cultura i per la pervivència del català que molts dels polítics que hem conegut i coneixem aferrats a les mamelles i bons sous que dóna el poder .

Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d’una perspectiva conservadora. Per a molts d’ells es tractava de servar algunes de les senyes d’identitat del nostre poble, arrabassades d’ençà del decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians, i molts més dels quals s’ha esvanit el nom, ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d’una forma no tan abrandada i virulenta con ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, que mesclava, de forma creadora, l’arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns  del  racionalisme arquitectònic europeu bastint unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n’hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal, i l’oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d’elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d’ells era, evidentment, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d’etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que ajudaren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és  que la cultura catalana en sortí  enfortida. No podem dir el mateix de molts dels polítics que actualment ens malgovern i se’n riuen de la nostra cultura i senyes d’identitat. I la prova d’aquest enfortiment de la nostra cultura són els llibres i l’acció concreta de Miquel Costa i Llobera, els edificis i els llibres en defensa de la nostra cultura fets per Guillem Forteza, els volums de la revista Sa Marjal malgrat les filípiques contra l’Escola Moderna i les idees liberals, republicanes, socialistes o anarquistes. La construcció, en terres de la família Verdera de l’Escola Graduada que, com tothom sap, ajudà a bastir Miquel Crespí i Pons,  el batle Verdera, seria la seva aportació a aquesta tasca de vertadera reconstrucció cultural.

Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l’obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l’obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d’un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat.

El número 168 de novembre de 1922 de la revista de sa Pobla Sa Marjal, en nota escrita pel seu director, Mn. Joan Parera i Sansó, ens assabenta de la mort de Miquel Costa i Llobera.

La nota, que surt en la secció “Necrología”, ens informa igualment que l’insigne poeta de Pollença també era subscriptor de Sa Marjal. Mn. Joan Parera i Sansó escriu: “Octubre. Die 17. Els diaris de Palma mos duen sa trista noticia que ahir va morir repentinament el M. I. Sr. D. Miquel Costa Llobera, canonge de la Seu, en els 68 anys de la seva edat: predicava an el Convent de Santa Teresa i después de s’exordi va caure en sec i el devellaren cadaver de damunt sa trona. Sentim molt la mort del gran poeta del nostro bon amic i suscriptor de Sa Marjal desde que se publica: en memoria seva si Deu ho vol publicarém dalt sa nostra Reviste el bellissim poema El castell del Rey, traduit en prosa, axi com ferem amb Sa gerreta del Catiu. Avuy amb tren exprés l’han duit a Sapobla, desde ont l’han trasladat a Pollensa pere ser enterrat en el sepulcre dels seus pares”.

En la “Necrología” escrita per Parera i Sansó també s’informava de la mort d’altres persones del poble: Maria Comes Serra, de seixanta-un anys, d’atac de gota; Catalina Siquier Socies, de setanta-dos anys, de càncer; Bartomeu Crespí Soler, de setanta-un anys, de malaltia de ventre; Juana Andreu Cladera, de seixanta-vuit anys, de malaltia de cor; Maria Arron Payeras, de vint-i-set anys, de tisis i Antoni Company Comas, de seixanta-sis anys, d’inflamació de ventre.

El director de Sa Marjal acabava la informació referent a Miquel Costa i Llobera i els altres finats amb aquestes paraules: “Concediules Senyor, el descans etern i que sa llum perpetua les illumin. Que descansin en pau. Amen. 300 dies”.

La nota necrològica per a un dels homes de més volada de les Illes és prou sintètica i Mn. Joan Parera i Sansó no s’allarga un gra massa. Quines relacions existien realment entre el famós hereu de Can Costa i el vicari de sa Pobla? Així i tot la nota ens assabenta que Miquel Costa i Llobera és subscriptor de Sa Marjal des del començament de la revista. És a dir, des de l’any 1909. Aleshores Costa i Llobera té cinquanta-cinc anys i, a conseqüència dels esdeveniments anomenats de la “Setmana Tràgica”, la revolta popular catalana contrària a la guerra imperialista que la burgesia espanyola i els borbons mantenen contra el Marroc, el canonge de la Seu patirà un profund sotrac interior. L’atemoreix, com era d’esperar, l’esperit combatiu i anticlerical de la classe obrera i artesans del Principat. De cop i volta, Llobera, gran propietari, s’adona que aquella “no és la seva Catalunya”. La repressió contra el moviment obrer i popular, la posterior execució del gran pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia el tretze d’octubre de 1909, situen el tarannà reaccionari de les classes dominants espanyoles i del clergat que els dóna suport.

Sa Marjal i Mn. Joan Parera i Sansó participen activament, amb alegria afanyosa, en la brutal campanya de demonització del poble català, celebren l’execució de Ferrer i Guàrdia com si es tractàs d’una gran festa.

Però aquestes i no unes altres són les posicions polítiques de les classes dominants espanyoles del moment i, no en mancaria d’altra, del clergat mallorquí que les propaga i aplaudeix.

Miquel Costa i Llobera, que viu intensament aquells moments històrics, és un dels intel×lectuals mallorquins més coneguts dins i fora Mallorca. L’any 1866 l’autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Ciutat, un col×legi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d’una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió.

L’oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l’anècdota que relata mossèn Torres Gost a l’assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Naria Antònia Perelló en la introducció a l’antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: “Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal-Pas, s’adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l’abisme de la mar blava, llegint una Oda d’Horaci, que el seu oncle li havia donat. ‘Bona promesa per l’avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l’edat de fer caramelles o d’encalçar les cabres de la costa”.

                La set de saber alimentada per l’oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l’Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l’influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d’abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver.

Pons i Gallarza s’havia llicenciat en dret l’any 1850 i en literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza significà el complement ideal de tot el que havia començat a ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera. Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l’envià a estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d’un defalliment, seria el món poètic i literari no solament de Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat insigne de la nostra literatura.

El llistat dels noms dels alumnes que estudien amb Miquel Costa i Llobera ens situa en una generació que influí de forma decisiva en el destí de Mallorca, de les Illes. Entre aquests personatges cal destacar el futur president del govern de l’estat, Antoni Maura i Montaner.

                A l’Institut, companys de classe, un curs més amunt o un curs més avall, hi eren molts dels que després, amb els anys, marcarien els camins de la cultura, la política i les lletres mallorquines.

Antoni Maura, que va ser cap del govern espanyol, era, com informa la GEM, un aferrissat enemic dels drets dels pobles que conformaven i conformen l’artificial estat espanyol. Com diu la GEM: “Negà l’especificitat catalana i a qualsevol regionalisme que posàs en dubte la unitat d’Espanya, que considerava indispensable. Malgrat això, defensà una tímida descentralització administrativa de caràcter municipal”. Molt controvertida va ser la mobilització de reservistes que l’any 1909 provocà els fets revolucionaris de Barcelona. Maura va fer reprimir amb duresa el moviment obrer i popular i, en una farsa de judici, el poder va fer executar el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Com diu la GEM, a partir d’aquesta execució “es desencadenà una intensa campanya, amb participació de forces obreres, republicanes i liberals, a nivell estatal i internacional, que tenia per lema ‘¡Maura, no!’”.

Altres companys de Costa i Llobera a l’Institut Balear foren Josep Miralles i Asbert, que arribà a bisbe, i sobre la vida del qual l’historiador Josep Massot i Muntaner ha publicat el llibre El bisbe Josep Miralles i l’església de Mallorca. De la dictadura a la guerra civil (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991). El bisbe Miralles va ser fortament criticat per l’escriptor catòlic Georges Bernanos en l’impressionant Les Grands Cimetières sous la lune (1938). El bisbe Miralles actuà decididament a favor del feixisme en temps de la guerra civil, malgrat que, en un recent passat, no havia tengut males relacions amb les autoritats republicanes.

Miquel Costa i Llobera també estudià amb Mateu Obrador i Bennàsser, dos anys més jove que el nostre autor, gran lul×lista i pedagog; l’historiador Gabriel Llabrès i Quintana, que havia nascut el 1858; amb Joan Alcover, amb qui, amb els anys, una vegada aquest es retiràs de la política activa, compartiria hores de debat poètic a la tertúlia a la qual assistien també Miquel dels Sants Oliver, mossèn Llorenç Riber, Gabriel Alomar i Villalonga, mossèn Antoni Maria Alcover, Guillem Colom, Miquel Ferrà, Antoni Noguera, Pere Joan Campis i l’amic íntim de Costa i Llobera, Joan Rosselló de Son Forteza.

                Per la correspondència que ens ha servat Francesc Torres Gost, per tot el que hem pogut esbrinar en el seu llibre Miguel Costa y Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta (Barcelona, Biblioteca Balmes, 1971), aquells amb qui Costa més s’entengué foren els que es dedicaren al conreu de la poesia o de la religió. Amb Joan Rosselló de Son Forteza, Costa compartí la disbauxa dels estudiants, a Madrid, i les tímides aproximacions al krausisme espanyol. A diferència de Miquel Costa i Llobera, Joan Rosselló sí que acabà la llicenciatura en dret i, posteriorment, des de la seva possessió de Son Fortesa, a Alaró, es dedicà a les lletres i fa fer excel×lents traduccions.

Un altre dels alumnes de l’Institut va ser Joan Lluís Estelric Perelló que, a part d’acabar dret i fer de catedràtic de literatura a Sòria, escrigué diversos llibrets de preceptiva literària i estudis referents a la influència de la literatura italiana en la castellana. En Joan Lluís Estelric era massa apropat a la cultura castellana. Considerava que Joan Alcover i Costa i Llobera “massa catalanistes”. Amb el temps aquesta dèria seva en contra la cultura catalana se li agreujà.

Com explica Maria Antònia Perelló Femenia en la introducció a Un vol d’inefable poesia (vegeu pàgs. 8-9): “En aquest casal de saviesa [l’Institut Balear] Miquel Costa compartí les hores d’estudi i de llargues converses amb un esplet de joves promeses de les lletres catalanes: Joan Alcover, Joan Lluís Estelric i Joan Rosselló de Son Forteza, amb qui l´uní una íntima i profunda amistat que durà tota la vida, reflectida en el seu afectuós i riquíssim epistolari”. Epistolari que, a cura de Bartomeu Torres Gost i amb el títol Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich va ser editat a Ciutat de Mallorca per l’Editorial Moll el 1985.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!