Literatura catalana moderna - Illes

L´abolició de l´esclavitud

No ens agradava gaire que quatre advocats, parisencs molt creguts, plens de falsa suficiència, amb el suport del Comitè de Salut Pública i amb la inacceptable excusa de fer avançar la “civilització”, volguessin uniformitzar militarment la diversitat amplíssima de cultures existents a França.
Si els jacobins tenien tan pocs miraments amb occitans, bascos, bretons o provençals… què pensarien del nostre llemosí? Qui ens podria garantir un respecte per la nostra llengua i cultura si, hi ho havíem vist de forma reiterada, no respectaven el llegat històric dels altres pobles existents a França, si no ens respectaven al mateix Rosselló?
Ens dominaven els dubtes.

Era una època esplendent, amb infinites possibilitats obertes i ho sabíem.
Intuíem que mai més no viuríem una situació semblant.
Com estar davant la porta que ens havia de conduir vers les dimensions desconegudes d’un altre univers.
L’esperança era el motor que ens dominava. No podíem defallir. Sense aquesta fe poderosa no haguéssim pogut continuar amb aquell ritme frenètic d’activitat. Era complicat anar bastint els engranatges de la conspiració. No bastaven ni els dies ni les hores. Quan et pensaves que havies consolidat un grup estable d’amics de la llibertat a Cadis o Barcelona, eren detinguts per la Inquisició i, torturats i jutjats, els enviaven als presidis més llunyans del decadent imperi espanyol. Aleshores havíem de començar a ordir els fils tallats, sense defallença, sabent que tot era provisional i que qualsevol paraula pronunciada sense tenir cura de qui l’escoltava ens podia fer acabar als soterranis inquisitorials. Com descobrir els delators que hi pogués haver entre nosaltres?
L’advocat Lluís Garcia volia que prenguéssim mesures radicals amb els espies del govern i de la Inquisició.
-El punyal és l´única medecina que mereixen els delators. Si no actuam amb decisió, el nostre treball serà endebades. Tot plegat són sicaris que actuen per un grapat de monedes. Si saben que els descobrim i que cap d’ells en surt viu de les nostres xarxes, no voldran arriscar la vida. Amb els mercenaris no hem de tenir ni una mica de compassió. En aquests casos, el dubte o la pietat juguen contra la causa del poble i allarguen l’adveniment de la Llibertat.
Segurament Garcia tenia tota la raó del món. Però mai no arribàrem a aprovar els suggeriments que ens feia. Parlàvem d’augmentar les nostres mesures de seguretat, aconseguir una informació més completa sobre la vida de cada un dels aspirants a formar part en la conspiració. Fins i tot organitzàrem grups de vigilància i seguiment, però mai no concretàrem una acció decidida, a mort, contra els sospitosos. Qui sap si era la nostra llunyana formació cristiana el que ens impedia fer justícia amb les nostres mans.
Ben cert que degué ser un greu error. Quants amics de la llibertat no hauríem pogut salvar de les forques o de les presons si haguéssim actuat com demanava Lluís García?
Quan vaig abandonar el casal deixant Joana Maria submergida en les seves follies em vaig integrar totalment en la xarxa que Marchena havia deixat muntada abans del forçat exili. Ningú que no hagi viscut la dèria de la Il·lustració no pot imaginar la força que ens impulsava a actuar. Les reunions fins a altes hores de la nit. Estar sempre alerta per a descobrir i enganyar els sicaris de la Inquisició, que eren arreu, cercant indicis que els permetessin portar a la presó els amics implicats en la conspiració.
Quan ens arribaren de França les primeres informacions sobre l’agitació dels pagesos intuírem que s’apropaven esdeveniments de gran importància. Qui més ens ensenyà a saber llegir el futur va ser Cristòfol Cladera, un autèntic esperit de la Il·lustració, un pobler que havia estat amic del pare, malgrat les diferències filosòfiques i polítiques que mantengueren durant anys. Cladera no es volia comprometre personalment en el que considerava aventures de joves eixelebrats. Però mai no dubtà en donar-nos el seu consell, en recomanar-nos els llibres o informar-nos de les persones que ens podrien ajudar.
Un dia comparegué a una de les reunions secretes de la lògia El Porvenir. L’escoltàrem com aquell qui escolta l’oracle de Delfos. Va ser ell el que ens digué que havíem d’anar a França, el que ens parlà de la necessitat d’afermar contactes amb les lògies dellà els Pirineus, d’estar atents al que, molt aviat, va preveure, sacsejaria el regne de Lluís XVI.
-Preparau el viatge; ara és el moment: la cort acaba de convocar els Estats Generals. La monarquia francesa ja ha fet fallida; no en tengueu cap dubte. Totes les corts europees ho saben. He llegit còpies de les cartes dels ambaixadors a França de Rússia, Prússia i Anglaterra i no n’hi ha cap que no ho confirmi. A Versalles ja no arriben els diners, i si hi arriben són dilapidats en fastos inútils. Cap ministre troba la solució, i pensen, equivocadament, que poden tornar convèncer els francesos perquè omplin un cop més les arques de l’estat. Els infeliços cortesans imaginen que tot serà com abans: misses i processons, acceptació submisa del que decideixin els ministres, fileres de súbdits fent cua per a postrar-se davant el monarca. Encara no s’ha adonat de la força de la tempesta que amenaça, imparable, els fonaments de llurs existències. Aviat serà el moment de les fogueres i les espases. És l’hora de preparar amb cura la fi inexorable dels borbons a Espanya.
Cristòfol Cladera ens va empènyer a emprendre el viatge a París. L’havíem de fer sense demora. Érem a començaments de 1789 i m’hi vaig engrescar de seguida. Potser també era un forma, no solament de reforçar la conspiració, sinó un motiu per a tranquil·litzar el meu esperit turmentat. Qui pot esbrinar les motivacions exactes del que et fa marxar cap endavant? Oblidar una història truncada, una relació matrimonial equivocada. L’acció política servia sens dubte per a deixar endarrere uns anys tèrbols de la meva joventut. Mai no m’he deixat de demanar per quins motius vaig cedir a les insinuacions del pare i la mare. Hauria d’haver entès que no tenia sentit unir la meva vida a la de Joana Maria.
Els llargs viatges a París per a seguir de prop els esdeveniments que, setmana a setmana, ens feien copsar com s’anava modificant el que ahir semblava immutable. De la indiferència davant els problemes de les colònies es passava a admetre els delegats venguts de Santo Domingo, amb veu i vot en les deliberacions.
¿Arribarien a entendre els jacobins que els decrets favorables a la llibertat, la igualtat i la fraternitat també havien de ser útils per a l’alliberament de les col·lectivitats marginades, dels pobles i cultures aixafats per la tirania? Dones, pagesos, obrers, jueus, negres i gitanos… no eren persones, essers humans com els altres francesos? Els llunyans territoris de les Antilles, l’Índia o la Luisiana… no tenien dret a la independència talment com l’havien aconseguit els patriotes que seguiren George Washington i Thomas Jefferson?
Manuel Cortés pensava que si ara no aprofitàvem per a anar consolidar els fils de la conspiració, potser demà seria tard.
A París, les assemblees dels barris, els clubs dels jacobins, la Guàrdia Nacional, molts comandaments de l’exèrcit havien deixat de confiar en els partidaris de Danton.
Dies abans de la reunió de Baiona, Cortés, que just havia acabat d’arribar de París, ens explicà el miracle de l’abolició de l’esclavatge per part de la Convenció. Robespierre encapçalà el grup de diputats decidits a escoltar la voluntat del poble revoltat. Si la Convenció havia decretat la fi de tota reminiscència feudal, el predomini del clergat damunt el poble, ara es tractava d’aprofundir encara més en la Revolució.
Manuel Cortés ens contà com reeixiren a desemmascarar molts falsos revolucionaris, reialistes amagats en les fileres dels jacobins que van ser expulsats de les deliberacions de la Convenció. A partir d’aquell moment decisiu, es pogueren aprovar multitud de decrets favorables als pobles i la Nació. Els successius decrets eren aprovats per unanimitat amb el suport del poble que omplia tribunes i passadissos.
-Hauríeu d’haver vist l’arribada dels delegats de l’Assemblea de Santo Domingo -continuava Cortés. Recordau com, només fa unes setmanes, els diputats de la Gironde, al servei dels grans comerciants, enredaven el debat damunt l’abolició de l’esclavatge? En aquell temps que ara sembla tan llunyà, ni Robespierre s’atrevia a anomenar les coses pel seu nom. Els partidaris de Marat i Robespierre, per no emprar la paraula “esclau” s’estimaven més dir “persona no lliure”. Per a no anar mai a la rel dels problemes, els subterfugis eren infinits.
-Tot això ha mudat d’un cop una vegada que la població armada, amb suport de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional decidí acabar amb la ferotge especulació que enfonsava en la fam i la misèria la societat. Igualment es volia finir amb la injustícia de la desigualtat que establia el color de la pell. És el mateix que s’esdevé amb el dret al vot i a la lliure unió dels treballadors. Robespierre ha fet veure als patriotes la contradicció de declarar aptes només per a l’exercici de la llibertat aquells que tenen rendes o són ciutadans blancs. Si s’ha acabat amb l’aristocràcia dels títols, ara es tracta de ser conseqüent amb tot l’aprovat durant els anys de més fonda commoció: finir amb l’aristocràcia de la pell; abolir de forma definitiva l’esclavatge.
De verb encès, Manuel Cortés, emocionat encara pel que havia viscut a la capital, s’estengué en la descripció de l’entrada, acompanyats per la gentada, dels delegats de Santo Domingo a la sala de sessions de la Convenció.
Danton, els girondins, mai no havien volgut tractar la qüestió. Era un axioma; es donava per suposat que la Revolució no hauria d’anar més enllà d’un canvi de façana, mudar una mica el discurs oficial. És parlava i s’escrivia damunt els “Drets de l’home i del ciutadà” però alhora es barrava el pas a la possible unió dels treballadors. S’insistia en la llibertat assolida, però es decretava que calia tenir unes determinades rendes i propietats per a poder exercir el dret d’elegir els representants de la Nació. Era permès proclamar tota mena de drets teòrics sempre que no fossin efectius en la pràctica. I el més important: els tribuns i els efectius de la Guàrdia Nacional tenien el deure de defensar sempre i en tot moment la sagrada institució de la propietat privada. En aquest punt les coincidències entre les diverses faccions de convencionals enfrontades eren generals. La propietat privada, el que s’havia pogut rapinyar de l’aristocràcia i del clergat esdevenien els fonaments bàsics de la societat. Fonaments immutables, evidentment.
Ara tot havia de mudar. Amb els girondins descoberts, amb el general Dumouriez passat a les forces reialistes, ja no hi havia excusa per a mantenir els límits de la Revolució tancats dins del cercle on les forces de la reacció la volien mantenir.
Els diputats negres i mestissos foren rebuts enmig d’eixordadors aplaudiments, amb tots els membres de la Convenció dempeus. El president de la cambra els rebé amb una forta abraçada i davant els diputats, davant el poble que omplia sales i passadissos, demanà disculpes per a no haver estat receptius a un problema, el de l’esclavatge, que de no solucionar-se, podria enverinar tota l’obra realitzada per la Revolució fins el moment.
Lacroix, un amic de Robespierre, va ser l’encarregat de demanar, amb paraules ben senzilles i planeres l’abolició de l’estigma damunt el qual es fonamentava fins aleshores el benestar de l’home blanc.
Sentir Manuel Cortés era sentir Lacroix; tanta era la força que posava en la descripció dels esdeveniments. Lacroix digué:
-Propòs el decret següent, el qual, per a honra de la cambra, hauria de ser aprovat sense debat. El decret hauria de ser redactat amb aquestes paraules: La Convenció Nacional declara abolida l’esclavitud a les colònies. En conseqüència, a partir del dia d’avui, tots els homes i dones residents a les colònies, sense distinció pel color de la seva pell, seran considerats ciutadans francesos i gaudiran dels drets que garanteix la Constitució “.
Lax ens va fer reflexionar damunt les conseqüències de l’esdeveniment.
-No us imagineu que la dreta restarà tranquil·la amb l’aprovació del decret d’abolició de l’esclavatge. Els amics dels negrers no poden perdre, per les bones, els beneficis que representa la utilització dels quatre-cents mil esclaus de Santo Domingo, sense comptar amb els milers i milers d’existents a les altres colònies. A tot això hem d’afegir els més de tres-cents mil francesos que, amb jornals de fam, treballen en les indústries dependents de les colònies: indústries de teixits, refinació de sucre, elaboració de cacau i alcohols, construcció naval… Són negocis que depenen totalment del treball dels esclaus i que funcionen a ple rendiment a conseqüència precisament de l’existència de l’esclavatge. Abolir per decret l’esclavitud es confirmar llur mort com a classe.
Lax s’adreçà a nosaltres i ens demanà:
-Vosaltres, que estudiat una carrera, que heu llegit tants llibres, que teniu per mestres els enciclopedistes, que a Madrid o a París heu pogut parlar amb gent de la més diversa i amplia formació… heu vist mai en la història una classe amb desig de suïcidar-se voluntàriament? Vos puc assegurar que aquest fet no s’ha esdevingut mai en cap època ni en cap país. I no crec que els comerciants francesos siguin els primers en acceptar una disminució del poder econòmic i, de rebot, polític, per les bones.
-Els negociants saben que, amb la derogació de l’esclavitud, també podria derogar-se el decret que prohibeix les associacions obreres. Una França amb els treballadors organitzats, defensant els seus drets, no entra en el cap dels rics que fins ara han dirigit la Revolució. Més prest o més tard voldran que les coses continuen com sempre: els esclaus treballant de sol a sol en les plantacions de la seva propietat; sota el fuet dels capatassos, sotmesos a mil vexacions, a la mort si protesten, als més cruels turments; els treballadors francesos, sense drets, malgrat la xerrameca de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat, sense poder organitzar-se, patint eternament sense poder albirar cap esperança concreta de millora o alliberament.
Les reflexions fetes per Lax abans de la reunió de Bayona, eren molt importants ja que tornaven a situar al centre dels nostres pensaments la inestabilitat de la situació política. Que ara, mercès a l’impuls donat pel poble, s’hagués pogut portar a la guillotina el rei, vèncer els prussians a Valmy, foragitar els girondins, decretar l’abolició de l’esclavitud, aconseguir un màxim i un mínim per al preu dels queviures més essencials per a la supervivència de la població, no volia dir que la marxa ascendent de la Revolució continuàs un dia rere l’altre.
Sempre havíem de tenir en compte la possibilitat d’un retorn de la contrarevolució. ¿Qui ens podia assegurar que les idees de Marat i Robespierre, que ara tenien tant de predicament entre el poble, no serien oblidades, enterrades sota tones de terra si demà un destacament militar, tot neutralitzant la força de les seccions, donàs un cop de mà i tancàs la presó o matàs els jacobins? Qui té el poder damunt la Guàrdia Nacional i els exèrcits de la República? Els generals es mantendran fidels al poble o s’estimaran més anar bastint-se un poder i benestar propis tot emprant per aquesta feina les baionetes dels soldats?
La conclusió a la que arribàvem era clara i senzilla: si els esdeveniments històrics havien aconseguit enviar al femer de la història aquells que, com a Danton, no volien donar suport els revolucionaris d’altres països, era qüestió de saber aprofitar aquella conjuntura. Els pobles només tenen una oportunitat cada cinc cents d’anys, i la Revolució de França ens obria, si ho sabíem aprofitar, les portes de la llibertat.
El nucli de la conspiració residiria, per tant, a Baiona i a Perpinyà. Des d’aquestes dues ciutats, els revolucionaris espanyols, catalans i d’altres nacions hauríem de coordinar les nostres accions amb l’exèrcit dels Pirineus que, havent aturat ja la temptativa de Carles IV d’ocupar el Rosselló, havia passat a l’ofensiva ocupant la Vall d’Aran i la Cerdanya. Era, doncs, molt previsible que la marxa de la guerra contribuís als nostres propòsits.
Érem en plena efervescència revolucionària. Els missatges provinents de tots els indrets de la tenebrosa Espanya borbònica i des de cada una de les nacions oprimides ens arribaven sense aturar. La propaganda que havíem estat enviant a l’interior era cada vegada més llegida i comentada malgrat la repressió. El nou general de l’exèrcit dels Pirineus, el jacobí Jacques Coquille-Dugommier, seguint les instruccions del Comitè de Salut Pública, posà a disposició dels exiliats espanyols dos comissaris enèrgics i decidits.
Jean Baptiste Milhaud i Pierre-Auguste de Soubrany eren membres de la Convenció i alhora fervents revolucionaris que, a més de voler acabar amb els borbons, entenien que la seguretat de la revolució francesa només podia aconseguir-se si es podia envoltar el seu país amb tota una sèrie de nacions germanes en les idees. Per això, sense gaire objeccions, decidiren donar un suport actiu a la nostra idea de república catalana.
Bernat Garasa, com de costum, fent públics davant nostre les seves prevencions, ens digué que no ens havíem de refiar massa d’aquest sobtat interès dels francesos per la llibertat dels pobles fronterers.
-Si no han donat llibertat a Occitània, a les nacions que ells també oprimeixen… com ens hauríem de refiar ara de la seva pretesa voluntat alliberadora? Ja està bé que aprofitem les circumstàncies en benefici propi; però confiar que ens regalaran la llibertat seria pecar de massa confiats. Catalunya és rica, no solament en potencial agrícola, sinó també en possibilitats mineres, comercials i industrials. ¿O pensau que els jacobins, per molt revolucionaris que puguin semblar aquests moments, no pensen en els avantatges estratègics que significa apropar al seu país una nació tan rica com la nostra? Ells saben a la perfecció que treballar conjunturalment per alliberar Catalunya aconsegueixen debilitar l’enemic espanyol amb el qual estan en guerra. És la nostra llibertat o el seu benefici el que cerquen?
No hi havia dubte que sabíem ben bé el que Garasa explicava. Teníem els mateixos dubtes Però no teníem altra alternativa que aprofitar la conjuntura per a consolidar la conspiració contra els borbons. La invasió de Catalunya per part de Jacques Coquille-Dugommier era el miracle llarg temps esperat que, si el sabíem aprofitar, ens obriria les portes de la llibertat.
Res més no ens importava en aquells moments decisius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!