Literatura catalana moderna - Illes

EL GOVERNADOR

El món sense guerres del futur era fàcil d’imaginar si sabíem aplicar com pertoca els incessants avenços dels investigadors i científics. Màquines per a estalviar el treball esgotador, llanternes elèctriques que convertirien la nit en un esplendent dia perpetu, ginys de vapor damunt rails de ferro que permetrien el transport de les mercaderies i de les persones a un cost molt baix contribuint així a la riquesa de les nacions. Si a tot això hi afegíem la necessària revolució política, l ‘extensió a tot l’univers de les idees proclamades per la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, podríem albirar una mena de paradís terrenal com mai no s’havia vist a la terra. La terra… paradís de la humanitat? Era certitud que anàvem albirant a través de lluites i desenganys.

Quan el governador de la presó s’engatava, avorrit per la inclemència del clima, per la manca de distraccions, per les notícies cada vegada més properes referents als avanços de les tropes de Bolívar envers la regió, compareixia per a fer befa dels condemnats. Quan menys ho esperaves senties les seves passes insegures, les malgirbades cançons de borratxo, les imprecacions que feia a la seva mateixa ombra que, en la seva follia, imaginava un fantasma o un mal esperit que el perseguia pels passadissos de la fortalesa.
Era el moment de deixar de banda les lectures que ens servien per a entretenir els nostres dies de captiveri: els estudis de La Rochelle i Walsh sobre l’electricitat que existia en els peixos; les recerques de Galvani que demostraven l’existència de l’invisible element en el cos de les granotes. Analitzàvem a fons els descobriments de Jouffroy-d’Abbans i de Watt quant a les potencialitats de la màquina de vapor per a impulsar els vaixells o bastir una xarxa infinita de camins de ferro que, amb la força del nou element, acostassin els pobles de tot el món vers la fraternitat universal. Seria possible que l’electricitat i el vapor obrissin a l’home, confinat des de temps immemorials als estrets límits de la seva comarca, nous camins de llibertat? El debat que consumia les nostres llargues nits de pres sempre feia referència a aquestes qüestions. Per a uns eren simplement els canvis polítics els que obrien a l’home la possibilitat de ser lliure i feliç. Per a uns altres, la consecució de la Felicitat anava estretament lligada als constants descobriments tècnics i científics, al control que la societat pogués exercir damunt la naturalesa. Jo em debatia entre les dues concepcions i si bé confiava en el poder alliberador de la ciència sabia, l’experiència d’Espanya servia per a obrir-nos els ulls al respecte, que allà on no existia llibertat política tampoc no podia triomfar la ciència. Bastava recordar les persecucions del comte de Floridablanca contra els llibres amb els darrers descobriments astronòmics, matemàtics, geològics o químics procedents de França, Itàlia, Alemanya o Anglaterra. Una problemàtica que visquérem a fons en els nostres anys d’estudiants a Madrid i Salamanca. Una situació que no havia variat gaire d’ençà que Ferran VII havia substituir Carles IV.
Tot era perillós per a la Inquisició i els borbons.
Com podíem parlar d’impulsar la recerca científica sense provar, primer, d’acabar amb un règim que ens mantenia en la ignorància perpètua? Precisament aquestes i no d’altres foren les causes autèntiques i profundes de la conspiració. I aquests eren també els motius reals que impulsaven Bolívar a la lluita contra Espanya.
Manuel Cortés, el nostre especialista en qüestions tècniques i científiques, ens obria els ulls quant a les possibilitats obertes per la recerca. Si les màquines de vapor aplicades a la indústria minera anglesa es reconvertien i, damunt rails de ferro, s’empraven per a transportar passatgers d’un país a l’altre, finiria per sempre l’aïllament de les poblacions. Els homes i dones de totes les nacions es coneixerien talment com ara coneixes al veí del teu carrer, i amb aquest contacte personal finirien també les guerres, l’època obscura en què els pobles es mataven perquè no es coneixien entre ells. Si s’aplicava el vapor a les indústries també es podria acabar amb el treball esclau, anihilador de la salut de les persones, causa de nombroses malalties i de la mort prematura de tants de treballadors i treballadores.
Quan el debat arribava en aquest punt d’inflexió, la ment em portava més enllà de la cel·la on estàvem confinats, perduts enmig de la selva ignota.
Com seria el món del futur, la humanitat dels propers cent anys, alliberada ja per sempre del poder omnímode de la Inquisició?
El món sense guerres del futur era fàcil d’imaginar si sabíem aplicar com pertoca els incessants avenços dels investigadors i científics. Màquines per a estalviar el treball esgotador, llanternes elèctriques que convertirien la nit en un esplendent dia perpetu, ginys de vapor damunt rails de ferro que permetrien el transport de les mercaderies i de les persones a un cost molt baix contribuint així a la riquesa de les nacions. Si a tot això hi afegíem la necessària revolució política, l ‘extensió a tot l’univers de les idees proclamades per la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, podríem albirar una mena de paradís terrenal com mai no s’havia vist a la terra. La terra… paradís de la humanitat? Era certitud que anàvem albirant a través de lluites i desenganys.
Mentrestant vivíem la negra nit dels anys finals de la dominació espanyola damunt els pobles conquerits en el segle XVI..
A la fortalesa ja res no era igual d’ençà que els esclaus abandonaren les plantacions cremant els ingenios, matant llurs propietaris. Els fastos del passat, les celebracions oficials en commemoració del naixement d’un hereu de la corona a Madrid o una hipotètica victòria de l’exèrcit espanyol, havien finit. A Yaruro hom vivia immers en la més completa incertitud. Les commocions esdevengudes a Europa també havien trasbalsat el continent americà. Què restava del passat esplendor imperial? Les banderes destenyides que penjaven de les balconades. Pelleringos podrits per la inclemència del clima, per les pluges constants i que ningú ja no s’encarregava d’arreglar o de substituir. Alguna rara desfilada militar per a celebrar l’arribada d’un nou comandament. Misses en temples abandonats, tan sols seguides amb atenció per quatre monges velles que havien perdut l’enteniment.
Molts ports eren en mans dels revoltats. Ja no partien els vaixells carregats d’or i plata en direcció a Cadis. Qui havia de treure l’argent i l’or de l’interior fosc de les mines? Els forçats miners feia dècades que havien desertat i ara combatien per la independència de cada racó de la seva terra, talment com nosaltres, en el noranta-tres, lluitàvem per la llibertat de Catalunya.
El governador no ignorava res de tot això. Les anades a Caracas, Cumanà o Maracaibo eren cada vegada més complicades. No solament per la dificultat de travessar rius, muntanyes i serralades, sinó també, i aquest era el problema principal, pel tall de comunicacions establit pels diversos destacaments de revoltats que s’enfrontaven a Espanya. Feia anys que ens arribaven noves de sublevacions d’esclaus. A cada mes que passava els territoris que encara eren en mans dels governadors, regidors reials i tinents generals de les diverses guarnicions anava reduint-se a poc a poc. Les ciutats semblaven castells assetjats a punt de caure en mans de l’enemic. Cumanà ja era en mans dels insurgents. I precisament era per Cumanà i Maracaibo per on entraven les armes que servien per a abastir l’exèrcit del Libertador.
Bolívar en totes les boques!
Bolívar, un nom que apareixia, invariablement, a les parets d’esglésies, convents i capitanies generals.
Qui escrivia de nit el nom del cap de la rebel·lió? Els seus partidaris, o els mateixos soldats espanyols que a poc a poc, pero de forma inexorable, anaven engruixint els destacaments que ell comandava? Haití feia anys que havia aconseguit vèncer els diversos exèrcits europeus que havien provat de reduir-la altre volta a l’esclavatge. A la rica colònia de les Antilles, el Santo Domingo dels espanyols, els seguidors de Toussaint L’Overture, invencible general negre, havia derrotat successivament les tropes enviades per Anglaterra, França i Espanya.
Un exèrcit de negres, jacobí! Negres i mestissos que avançaven cantant La Marsellesa i combatien a mort uns francesos, enviats per Napoleó per a restablir l’esclavitud, que també cantaven La Marsellesa! Una humanitat que ja no es deixava enganyar pels antics opressors. Rubín de Celis sempre havia dit:
-Els pobles que han conegut la llibertat ja no voldran tornar mai més a l’esclavatge!
A les llargues nits passats a les cel·les, mentre anàvem ordint el sistema per a fugir de la fortalesa i unir-nos a algun dels destacaments que lluitaven contra les tropes espanyoles, ens demanàvem què devien sentir els colons en veure el terratrèmol que sacsejava de forma irreversible el seu món.
Era fàcil imaginar la por, el pànic que degueren sentir els colons esperant d’un moment a l’altre l’assalt dels esclaus que havien fugit a les muntanyes. Més tard ja no hi hagué por: la majoria emigrà a les ciutats abandonant casa, mobles, riquesa, qualsevol dels objectes que feia poc havien significat tot per a ells i que ara, davant la presència omniscient de la mort, ja no significaven res. Es tractava de salvar la vida, això era l’essencial. L´únic important.
Després d’arribar les primeres notícies d’ingenios cremats i de propietaris penjats dels arbres, marxaven a la desesperada. Volien salvar la vida, protegir la família de la mort terrible que els esperava a mans de llurs antics esclaus. En el pànic que els dominava comprenien, i ja era massa tard, que el destí els retornava, centuplicat, el mal que havien fet a generacions i generacions d’indis, negres i mestissos. Segles de fuetades que retornaven amb inusitada violència i, de sobte, les mans que només havien servit per a tallar la canya ara, destres en enlairament de ganivets i destrals, tallaven caps i obrien els cossos dels amos.
Toussaint L’Overture mantenia bones relacions comercials amb les colònies alliberades del jou d’Anglaterra, els nord-americans que havien vençut el més granat de les forces de la corona britànica. L’invencible general negre feia arribar carregaments d’armes, municions, grans quantitats de pólvora als rebels de Nova Granada i Nova Espanya. Sense aquest ajut hauria estat impossible anar fent retrocedir l’exèrcit espanyol que cobria el vast front estès des del Perú fins a la desembocadura de l’Orinoco. El governador de Yaruro era perfectament conscient del que s’esdevenia arreu, ben a prop seu. Potser per això mateix, perquè sabia que un dia o l’altre la guàrdia de la fortalesa el trobaria mort, amb el cap tallat a la seva cambra, s’emborratxava dia rere dia.
Al llogaret ja no hi quedava cap dona blanca exceptuant una monja boja que romania al convent. El convent era un edifici que s’anava esfondrant irremeiablement, habitat tan sols per moneies i serps que niaven dins l’antiga sagristia abandonada, en els nínxols d’àngels i de sants ara coberts pel verdet de la humitat. A vegades, quan arribava algun dominic enviat per la Inquisició, es deia missa damunt els descurats altars. Aleshores el sacerdot havia de pegar amb un garrot a les gallines que ocupaven l’ample espai abandonat de la nau que encara feia pocs anys havia conegut els casaments dels rics propietaris dels voltants. Ja mai més els oficis solemnes amb encens, orgue i grans rams de flors exòtiques presidint l’altar major. En aquell temps encara hi havia més de quinze monges i novícies al convent que no tenien altra f eina que tenir cura de la gran església de Yaruro, una gran fàbrica bastida en el segle XVII per arquitectes italians venguts expressament de Florència. Guillem Segura es demanava a quin ignot cardenal, quin virrei de l’època esplendorosa de l’imperi, si li va ocórrer bastir un temple semblant a una catedral gòtica.. Què volien fer de Yaruro? La gran ciutat del l’Amazones, el centre d’un nou imperi després de conquerir Portugal i unificar Brasil amb Nova Espanya? L’or robat als indis, donava per a despeses tan desmesurades?
L’esposa del governador enfollí en una època pretèrita. Ningú no sap si a causa dels maltractaments a què la sotmetia el seu home o a conseqüència de la soledat, les malalties que compareixien misteriosament i s’emportaven dones, homes i infants sense compassió. Morí inesperadament un dia de missa major, pegant un gran crit que deixà els assistents a l’ofici atemorits, amb el cor tremolant. A partir d’aleshores Yaruro començà a restar deshabitat, poblat únicament per algunes índies i mitja dotzena d’al·lotets que tot el dia anaven aperduats pels carrers deserts del llogaret. Durant molt temps el governador s’hagué de conformar amb els serveis de dues al·lotes guanaraes, una de les quals li feia de cuinera i l’altra dormia al gran llit endomassat que presidia el dormitori del primer pis de la fortalesa. El cert, emperò, és que un dia les dues al·lotes desaparegueren de la presó emportant-se les joies de la malaguanyada esposa del governador. Hi ha soldats que diuen que ambdues noies ara formen part dels escamots de rebels que poblen selves i muntanyes i que les joies serviren per a comprar armes per als insurgents.
Sense cap mena de companyia, aquell home havia perdut l’enteniment i solament podria trobar un moment d’esbarjo davallant fins a les cel·les on romaníem tancats per a fer burla de la nostra desgràcia.
Guillem Segura ens avisava quan els soldats de guàrdia l’advertien de les intencions del governador. Aleshores amagàvem els llibres, els papers que haurien pogut demostrar davant qualsevol tribunal les nostres simpaties amb Bolívar i els diversos exèrcits sublevats contra la corona espanyola.
Per a nosaltres es tractava d’armar-se de paciència una estona; fer-li creure que la seva xerrameca d’histrió ens impressionava.
Era el moment de deixar el debats damunt el paper de la ciència en l’alliberament de la humanitat, en la consecució de la Felicitat dels homes i dones del futur.
El veiem venir, talment un pallasso manejat per les cordes invisibles de la follia. Se situava davant la meva cel·la, la de Joan Pons o la de Josep Lax i, amb la còpia del judici fet per la Inquisició a la mà, repassava novament, fins al fàstic, els motius de la nostra condemna, rient-se del destí de tots aquells que volíem mudar el destí aparentment immutable dels homes i de les nacions. Ens escopia la munió d’improperis que sentíem amb l’acostumada resignació de qui ha de suportar els pertorbats.
-Volíeu acabar amb els borbons espanyols, proclamar una república catalana independent? Ara ja no hi ha república a França -mormolava, mentre les restes d’alcohol li regalimaven dels llavis. Un Imperi més vast que l’espanyol s’aixeca damunt les ruïnes de la Convenció. Les esglésies que havíeu tancat al culte s’han tornat obrir i el Papa de Roma ha beneit el nou emperador dels francesos. Els vostres amics de les lògies, els jacobins que volien igualar els homes, aquells que votaren per la igualtat entre blancs, negres i mestissos ja fa temps que es podreixen sota terra.
S’apropava al marc de la porta, despertant-nos amb els cops de l’empunyadura del sabre. Cobrava vida si s’adonava que ens causava sofriment o en comprovar que ens havia impressionat amb les seves disquisicions, sempre idèntiques, sempre les mateixes.
Talment fossin els jocs d’un infant diabòlic que no sap què fer per anar passat el temps i s’entreté disseccionant, de viu en viu, els petits animalons que troba al corral de casa seva; així es comportava amb nosaltres. En el seu deliri pensava que els seus discursos nocturns servien per a enfonsar-nos encara més en la melangia i desesperança. Feina absurda que de res no servia. Com fer cas a tantes ximpleries malintencionades quan tots nosaltres, començant per la guàrdia de la fortalesa, sabíem que ja tenia el temps comptat? Els crits, els tambors incessants, les cançons procedents de la selva, les sobtades incursions dels rebels, els missatges que els invisibles combatents de la llibertat deixaven escrits als murs de la presó, així ens ho indicaven. El món sencer era en peu de guerra. Amèrica sencera havia comprès que era arribat el moment de la llibertat total i definitiva. S’havia d’aprofitar que hi havia guerra a la Península Ibèrica contra els francesos, el fet que Madrid no podia enviar tropes a ultramar, per a anar destruint l’imperi. El terrible corc dels revoltats no deixava res dempeus.
D’on naixia la por que posseïa el cor del governador? Premonició de la fi que l’esperava? Els antics esclaus que combatien a les jungles i serralades no tenien pietat amb qui col·laborava amb la monarquia espanyola i, molt manco, amb els amos d’ingenios i plantacions que trobaven en llur camí. Potser el governador ja havia sentit les primeres notícies del desembarcament de Miranda a Maracaibo. Anglaterra, els Estats Units d’Amèrica del Nord proporcionaven armes i vaixells a tots aquells que s’aixecaven contra el domini del decadent imperi espanyol. Els soldats, en les llargues nits de guàrdia, parlaven d’un jove general insurgent que anava agrupant més i més forces al seu voltant.
El nom de Bolívar ressonant, com els tambors i clarins d’un poderós exèrcit, arreu d’Amèrica.
Començava a ser evident que, ara que semblaven apagar-se les esperances d’alliberament a Catalunya, aquestes s’encenien a les restes de l’imperi. Era això el que sabia el governador quan, gat, provava de martiritzar-nos amb la seva xerrameca de desesperat? Intuïa, o més bé, sabia ben cert que havia començat el declivi d’aquell món que pareixia etern, immutable? I nosaltres, malgrat la condemna, malgrat els grillons, teníem una certesa que ens feia sentir superiors a tot el seu fals poder. Nosaltres sí que podíem dir que havíem vist el naixement de la nova època que començava.
Condemnats a cadena perpètua endevinàvem, en cada un dels seus insults, en la desesperació que traspuaven les seves paraules, l’inici d’un final grandiós per a l’imperi espanyol.
Provava de ferir-nos quan cridava:
-Vosaltres lluitàreu contra el rei, a França. El portàreu al patíbul. Regicides! Bé; ja no hi ha rei a França. Ara teniu un emperador coronat pel Papa a Notre Dame! Un emperador que dóna suport als borbons espanyols. Espanya i França són aliats contra Anglaterra i l’exèrcit francès, que ja ocupa Pamplona, San Sebastià i Barcelona, avança, invencible, vers Madrid robant i emportant-se les riqueses que troba al seu pas.
Un emperador, un nou defensor de la Fe coronat pel Vaticà com a president d’aquella no nada república catalana que volíeu!
Es passava hores amb aquestes disquisicions.
Sovint queia al terra, perdut el coneixement. Els soldats de guàrdia el recollien i el portaven als pisos superiors de la fortalesa, a les cambres des d’on governava el seu boirós reialme de fantasmes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!