Literatura catalana moderna - Illes

La darrera fórmula per atènyer el plaer

Ara, en plena selva, lluny de tot el que havia significat la nostra vida en els darrers anys, hi havia temps per a recordar.
Condemnats per sempre a restar entre barrots per haver volgut lluitar per la llibertat del nostre poble!
En les llargues nits de vetlla, abans que els exèrcits que lluitaven contra Espanya venguessin a enderrocar les murades de la fortalesa, tornaven totes les preguntes sense resposta fetes al llarg de la vida. Hauria errat el sentit de la meva existència anant sempre a la recerca d’impossibles? La bondat innata dels homes, com ens ensenyà Rousseau, el combat contra la injustícia, la necessitat de bastir un món nou sense absurds privilegis per a rics i aristòcrates? Per quins motius no vaig romandre al costat de Joana Maria, vivint de les rendes que ens restaven després de la ruïna familiar? M’hauria estalviat els turments de la Inquisició, el ferro roent amunt la pell per fer-me denunciar els germans de les lògies, els noms dels implicats en la conspiració del dia de Sant Blai.

Però la vida era lluita, qualsevol acció que ens allunyàs de la petrificació decretada pel poder reial i eclesiàstic era millor que no vegetar al gran saló del casal, veient, des dels amples finestrals del primer pis, la feina esclava dels pagesos que batien el blat a l’era.
Qualsevol cosa era millor que aquella supervivència sense sentit, la follia disfressada de normalitat que havia suportat d’ençà de la infantesa.
Qui sap si la dedicació activa a la política no va ser producte de la manca d’entesa amb Joana Maria. I si ella m’hagués convençut per a restar al seu costat? Aleshores potser no hi hauria hagut viatges, organització de l’aixecament contra els borbons.
D’on partiren els desencontres? A força de ser sincer hauria de reconèixer que les meves prevencions ja venien dels anys de l’adolescència i joventut, quan les famílies ens ajuntaven en llunyans estius descolorits dels calendaris. Les anades a la possessió que la família de Joana Maria tenia a Santa Margalida. Les festes a les quals anàvem totes les famílies nobles de la contrada. El viatge a Roma quan teníem quinze anys, convidats per l’oncle cardenal, l’estol de frares i sacerdots encarregats de vigilar tan preciada atl·lotea. Així i tot ens perdérem per uns instants enmig de les ruïnes del Coliseu, i durant una bona estona ningú no ens trobà, mentre jugàvem a perseguint-nos, lluny de tothom, pels soterranis que havien conegut els darrers dies dels cristians abans de ser llançats als lleons. Què era el que enervava a Joana Maria, d’aquell indret? Jo encara no copsava la diferència de sensibilitats existents entre nosaltres. Imaginava, equivocadament, que també l’interessava la història, resseguir el rastre de màrtirs i emperadors, reconstruir amb la imaginació una època cruel que no coneixia la pietat. Anava errat: ho vaig descobrir posteriorment. Ella vivia en un altre món. Imaginava la por dels esclaus moments abans de ser lliurats a les feres. Sentia, a prop seu, la palpitació del cors dels infants quan eren devorats pels lleons portats d’Àfrica. En els seus ulls es reflectia la sang que rajava de les ferides. No sentia res més que el ressò dels crits d’aquella gernació humana condemnada a perir, destrossada per les urpes dels animals afamegats.
Els sacerdots que ens acompanyaven feia estona que cridaven els nostres noms per escales i passadissos enrunats. Nosaltres fèiem com aquell qui no els sent. Joana Maria sanglotava damunt el meu pit, emportada per no sabia quina estranya tremolor.
Més tard, quan férem de trobar els amics que ens acompanyaven, els frares i sacerdots que vigilaven l’estol de joves mallorquins, Joana Maria ja s’havia calmat. Tan sols jo notava l’agitació del seu cor fent pujar i baixar els pits. Ningú se n’adonà, però amb les ungles s’havia ferit les mans. Li vaig donar el mocador de seda.
El cert és que ens casàrem anys després d’aquest viatge a Roma.
Per sort, el palau era immens i, finides les primerenques il·lusions amoroses, si és que mai n’hi hagué cap, cada un inicià una vida particular, sense posar entrebancs al que feia l’altre. Jo em perdia sovint per la cambra d’armes, on figuraven les colobrines, arcabussos, alabardes, llances d’acer, punyals, coltells i espases que serviren a la família per a obrir-se pas entre els agermanats i arribar a Alcúdia, la ciutat fidel, les murades de la qual salvaren els meus avantpassats d’una degollina certa.
Passava els dies tancat a la biblioteca, recordant els anys d’estudiant a Salamanca i Madrid, enyorant els dies de debat amb Lax, Garasa, Rubín de Celis.
Sentir únicament les manetes del rellotge de paret, el tic-tac que palesava la inutilitat dels meus dies a Mallorca. El món bullia, les colònies angleses d’Amèrica havien aconseguit la llibertat i aquí ningú ho sabia. Lectures de vides de sants. Comentaris damunt La fe triunfante del Pare Garau. Misses i novenes. Podia imaginar la passada esplendor de les bodes entre patricis a la nostra capella particular, en la planta noble del palau, adornada amb olis de la Puríssima, del Sant Crist, de Sant Antoni i de Nostra Senyora de la Pietat i estàtues de Sant Pere, la Verge, sant Ignasi i Sant Francesc.
Per a les respectives famílies, estàvem esposats, i això era l’únic que importava. Mentre et casassis per l’església i complissis les fossilitzades formalitats habituals, ja els anava bé. No els importava cap cosa..
Eren com el marbre.
Després podies oblidar la dona o empresonar-la en un castell si t’era infidel amb els criats. No era aquest el meu cas. Odiava les ràncies i despòtiques tradicions familiars. D’altra banda, que fes amb el seu cos el que li semblàs. Tots nosaltres érem, ja ho deia abans, fills il·legítims d’àvies i mares que havien entretengut els tedis amb els oficials de la guàrdia o amb qualsevol servent. La nostra nissaga pretesament immaculada no era més que el resultat final de generacions i generacions d’aristòcrates enganats tradicionalment per esposes i amants. A vegades, quan l’escàndol era massa evident, hi havia rebombori, terratrèmols de cambra.
Les dones aleshores eren molt diferents de Joana Maria. Les casades eren obligades a fer vida de monja. Imagín la mare a Son Manit, donant ordres a les criades.
Son Manit era una de les cases més estimades de la família. Per això hi anàvem als estius, quan amics i coneguts abandonaven els casals de Ciutat. A la possessió, i des de temps immemorial, s’hi conreaven oliveres, garrovers, vinya, cereals i lleguminoses. Tenia -segons les cròniques- extensos alzinars, pinedes i garrigues. A l’hort s’havia introduït el conreu de safrà. Totes aquestes riqueses, juntament amb el molí d’aigua fariner, produïen una renda anual de dues mil lliures. De jove, abans que els usurers es quedassin amb tantes propietats de la família, jo hi vaig viure uns anys. Qui sap si van ser l’època més feliç de la meva vida. Què sabíem dels patiments dels missatges i pageses que conreaven la terra, tenien cura dels nostres animals? Nosaltres vèiem la pagesia feinejar des de la distància, a l’ombra de la porxada o des de la balconada estant.
Des d’aquella distància l’espectacle dels camperols feinejant em feia el mateix efecte de quan contemplàvem un quadre. No es distingia la suor dels treballadors. Tampoc no es podia observar cap rictus d’amargor en la mirada. La figura del pagès, vista des de la sala-menjador de la possessió, esdevenia una bella escultura de porcellana. Podies imaginar que resava o cantava. Mai que ploràs o que anàs morint a poc a poc a força de treball i mal menjar. De més gran, quan tornava de Madrid durant els estius, vaig veure com els donaven d’aliment el que no volien els porcs. El pa mal de rosegar, les fulles de col que s’havien de llençar. Sopes. Sopes amb aigua bullint.
Si l’amo de la possessió era prou amatent podia ser que, en dies de festa, donàs ordre perquè la cuinera posàs una mica de xulla dins l’aigua bullint. La sobrassada i els botifarrons només es tastaven en dies de matança. Privilegi excepcional que era molt criticat pels altres propietaris de la comarca.
-Aviciarem massa els pagesos –comentaven-. No convé enllepolir-los. S’acostumen malament i aleshores ja no fan la feina que pertoca.
La vida anava magra pels de sota, com ara mateix, com sempre. Els recaptadors reials, si no trobaven diners, blat o animals per a cobrar les taxes als llogaters, estaven autoritzats a robar terres, casetes, vestits, la llenya per a l’hivern. S’emportaven els fills per a fer-los criats, soldadesca, captius de galeres. I, com de costum, en tot segle i època, els agitadors, l’exèrcit d’envejosos, en tot moment insatisfets, alçaven penons de guerra. Poble incomprensible, el nostre. Falsari, ajupint l’espinada davant els senyors i, més tard, provant d’enderrocar el poder etern que representaven les nostres famílies.
Amb el temps vaig anar avorrint el que representava l’estantissa noblesa mallorquina. I Joana Maria tampoc no se salvava d’aquest fàstic que em produïa tot el relacionat amb la vida que fèiem.
Ara, quan hi pens, no podria esbrinar què era el que més em repel·lia de la seva malaltissa personalitat. Eren tants els fets que podria citar! La seva indiferència, aquella estudiada fredor envers tot allò que em delia. Mai, en els anys que passàrem tancats al palau, no la vaig veure preocupada pels llibres, la música o l’astronomia. O… ¿potser era tot una falsa imatge, algun posat per a enganar-me, i en el fons estava més interessada que jo per aquestes qüestions? Fóra molt senzilla la reconciliació si alguna vegada, encara que hagués estat per compromís, hagués vingut a veure’m a l’observatori. Podríem haver estudiat junts les estrelles, la formació i fragmentació d’infinites constel·lacions que es creen i destrueixen en la immensitat del cosmos. Podíem haver comentat la darrera novel·la de Rousseau. Qui sap. Fins i tot durant un temps vaig pensar que podríem organitzar algun viatge en comú. Anar a Viena o Venècia a veure una estrena de Mozart. L’obra, el músic, era el menys important. L’important era coincidir en la necessitat de la sortida. Si ella s’hagués avingut a aquestes sortides segurament hauria oblidat les seves excentricitats. Jo volia sortir de Mallorca fos com fos. Mai no vaig entendre com ella es conformava amb la mena de vida que portava dins del casalot.
Jamai la vaig veure alçar els ulls cap al cel. Se’n reia de les meves nits de vetlla llegint Voltaire. Una vegada, borratxa, posseïda per una de les seves estranyes dèries, penetrà a la biblioteca i llançà el llibre al foc. Després sortí, talment una dona folla, esperitada, pels llargs passadissos del casal, seguida pels seus cans i criats i criades.
Va ser aquella precisa nit que vaig decidir abandonar el casal. Rompre definitivament qualsevol mena de relació amb un món que em repugnava, basat en la més ferrenya injustícia. Sabia que faria mal al pare. Però era una qüestió d’estricta supervivència. O marxava a l’aventura, seguint els impulsos del meu cor, o la meva vida en el casal seria la d’un presoner tancat dins una fortalesa. Un mort en vida complint de forma rutinària les obligacions corresponents a la meva classe. Com tots els altres fantasmes que trobava a l’ofici dels diumenges, els dies d’enterrament o de casament.
Era la serventa veneciana, Caterina, la subtil amant que vaig portar de Gènova arran d’un viatge de plaer, qui m’informava puntualment dels secrets de la meva esposa. Sabia que a la nit s’aixecava nua i es passava les hores anant i venint per les cambres buides de la mansió a la recerca d’antics collars de perles, arracades d’or, monedes de segles pretèrits, que de dia regalava als favorits. També es delia passant-se hores esqueixant amb un punyalet de plata els quadres penjats als grans salons deserts i silenciosos. Pintures mitològiques de déus grecs i romans, idealitzacions d’escenes de la Bíblia, la crucifixió de Nostre Senyor Jesucrist, el retrat del Pare Garau, del Papa Urbà VI, la família reial, tots els meus avantpassats, el marquès de s’Arracó, els Comelles i comtes de Son Manit, els successius caps de la Inquisició i del Gran i General Consell, el bisbe Carles de Santacília… anaven caient sota el seu boig punyal d’argent en nits sense aturall, passejant nua, seguida dels seus cans, per cambres i passadissos.
Una vegada, fa molts d’anys, vaig provar de portar a terme la reconciliació. No sé per què vaig decidir anar fins a la seva cambra, a l’altra banda d’aquell fosc reialme. Potser m’havia recordat dels seus mugrons erectes en la primera nit de noces. No ho sabria precisar amb certesa. Però vaig tenir el valor d’humiliar-me i trucar, amb cara de penedit, a la seva porta. Em concedí la mercè de penetrar en el seu ignot habitacle. Molt millor hauria estat no haver-la ullada mai. Encara record l’esgarrifosa escena: s’estava enmig de la cambra, dreta, vestida amb transparents sedes de la Xina, amb els pits de nacre bategant per ocultes emocions, i s’entretenia donant de menjar rates i ratolins a una inversemblant col·lecció de plantes carnívores. El seu rostre pàl·lid s’il·luminà, posseïda de frenètica alegria, en notar la impressió que l’inesperat espectacle m’havia causat. En constatar l’evidència del meu fàstic, somrigué encara una mica més i, com en el passat, acaronant enigmàticament un petit animaló que es bellugava aterrit, l’introduí lentament entre els pètals d’una de les plantes.
Vaig marxar a l’instant, sense voler veure res més, sense tancar la porta, xisclant pels passadissos, a la recerca desesperada d’algun màgic elixir o de les dolces abraçades de na Caterina per a intentar oblidar l’horrorosa escena. I la serventa veneciana, l’única que coneixia a fons les tresques de la meva carn i del meu esperit, em consolava.
Més endavant, els obscurs esdeveniments anaren canviant imperceptiblement. Va ser quan, després de les concretes informacions que em proporcionava na Caterina, vaig comprendre que per a no avorrir-se s’entretenia amb alguns dels enfollits cambrers que la servien.
Vaig descobrir l’inici de les inquietants aventures nocturnes una nit que, com de costum, estudiava l’evolució de constel·lacions inexistents, els avenços dels enciclopedistes quant al descobriment dels secrets de l’univers.
En veure una ombra misteriosa que sortia de la seva cambra, la vaig anar seguint amb el telescopi fins que s’abraçà al camàlic dels estables. Foren moltes ocasions, segles sencers de silenciós espionatge mossegant-me les ungles, provant de contenir el tremolor del meu cos. Endevinava que anava nua sota la capa de vellut negre que la cobria per a protegir-se del fred. Sovint, mentre la vigilava amb l’aparell, pensava que valia més aquell foll entreteniment carnal que no la bogeria de les plantes. Després, al migdia, completament transformada, il·luminada, compareixia a dinar a la meva taula, despentinada, amb el senyal de les mossegades del mosso d’estable al coll i als llavis, com si l’haguessin posseïda deu mil diables alhora. ¿Seria veritablement aquell servent que li dominava l’ànima i el cos, o hi havia en les misterioses sortides nocturnes quelcom d’amagat, fosc o endimoniat que ningú fins aleshores s’havia atrevit a dir-me? En els antics i polsosos incunables de la família, en els oblidats llibres de notes, en tanta carta i pergamí, en els ocults annals de secrets saraus dels avantpassats, escrits vers els segles XVI i XVII, hom podia trobar clarícies, el relat d’horribles càstigs per haver fet gests, accions, del mateix tipus. En aquell remot període, un dels comtes de Son Manit, boig de gelosia, amargat pel menyspreu de la seva esposa, per les feridores rialles d’amics i servents, pels constants dibuixos de banyuts que trobava amb indicació del seu nom i llinatge, empresonà la comtessa en una cambra sense eixida i després ell, amb les pròpies mans, indiferent als crits i gemecs de la condemnada, va anar alçant la murada que l’enterrà en vida. Fou molt més tard que un dels criats ho contà a les autoritats i el desterraren a Cuba. El meu rebesavi manà com un tirà a la seva possessió americana, curulla d’esclaus negres que els comerciants portuguesos li venien a bon preu. Morí amb l’espasa a la mà, fent front a una revolta d’afamegats de la seva propietat. Amb el temps, la cambra on la remota comtessa patí tan espantosa mort fou modificada. En el segle XVIII era un oratori que havien incendiat els pagesos en una antiquíssima revolta popular. Més endavant esdevengué l’habitacle on alletaren els primogènits. Ara, simplement, serveix de menjador, i a l’horabaixa, quan el crepuscle cala foc a les vinyes dels voltants, un fantasma vengut de la més profunda foscúria em feia companyia i em mostrava les diverses possibilitat de l’horror quotidià.
Però la nova comtessa, la meva dona, copsava perfectament que eren uns altres els temps. Em coneixia. Intuïa una ràbia sorda, el meu odi visceral produït per un enllaç matrimonial obligat i de conveniència.
Viure submergida enmig de l’hipotètic perill la seduïa, l’enervava.
Endevín que, a vegades, em provocava amb el seu diabòlic capteniment. El cert és que compareixia molt més sovint a la meva taula, i era tan estranyament amable que condescendia a demanar-me explicacions damunt els cràters de la lluna, els canals de Mart, l’òrbita dels cometes, la trajectòria i evolució de les constel·lacions inexistents. Aleshores, somrient, em demanava pel que significà en el seu moment el telescopi de Galileu. Fruïa, es reia de mi en explicar-me la importància científica, de passar de tres augments a trenta-dos. La mirava intrigat, demanant-me si era la mateixa dona que estimava i odiava alhora. Em descobria sobtadament que havia estudiat l’infinit amb més cura i aprofitament que jo. Explicava misteris que no coneixia cap savi sobre les irregularitats de la superfície de la lluna, dels satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus o la composició de la Via Làctia.
-Et passarà com a Galileu -em deia xuclant, amb delit, qualsevol estranya droga de les seves-.
De cop i volta, copsava, esfereït, la meva ignorància en moltes qüestions que ara, quan ja era tard, descobria atemorit.
-I… què succeí a Galileu, amb el telescopi? -m’atrevia a demanar-.
-Ximple! Tant mirà el cel que es cremà els ulls i esdevengué cec. Cec! Ho entens? Cec com tu mateix, que mai no m’has vist com era en realitat: una constel·lació d’increïbles desigs per a bastir entre dues persones o mil.
Després, com si parlàs per a ella mateixa, continuava:
-Perduda definitivament la vista, Galileu deixà d’esser una amenaça per als teòlegs, el Sant Ofici, la Congregació de l’Índex, i el seu telescopi esdevengué també cec, com ets cec tu, com és cega, ben cega, la ignorància dels homes.
Al cap de tants d’anys de mútua indiferència i rancor, vivint cada un de nosaltres pel seu compte, eren moments nous de senzilla compenetració. Ningú, si ens hagués sentit xerrar, podia imaginar que érem una parella sense futur, desfeta des del mateix inici de la història. Les meves amants li servien vi calent contemplant-la com qui mira la pitjor meuca de carrer que hom pugui ensopegar. Em divertia l’escena, geloses sense motiu, talment cans i moixos a punt d’afuar-se. Eren rars instants de fictícia germanor. No perduraven. S’esfumaven igual com s’esvaeix la boirina matinal en sortir el sol. De sobte, sense esperar l’endemesa, sortia de la cambra i fugia de l’abast de la meva mirada tan misteriosament com havia comparegut.
Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il·luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca de l’oncle Bartomeu Sureda, aquell foll que s’arruïnà provant de bastir un casalot per als ancians i ancianes desemparats de Ciutat. Còdexs salvats miraculosament de l’assalt, en el mes d’agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d’una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d’Aragó, Joan I; s’establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l’Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d’Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l’obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d’aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata… Una edició única d’aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l’èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d’Aliaga, de Bartomeu d’Argensola, de fra Joan Blanco de Paz… també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d’aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel·les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o de l’Educació, que estudiàvem en secret a Salamanca, on Rousseau pretén ensenyar com s’han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Com han ajudat a mudar el món aquestes idees! El retorn a la natura, creure en l’excel·lència de l’ésser humà… La necessitat d’aconseguir un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se de nits als servents… ¿què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal?
Quan acabà de destruir els volums més valuosos de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col·lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l’emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el príncep Potiomkin i altres nobles feudals de l’estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l’esforç, dreta com una deessa grega, amb l’acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Manuscrits del cardenal Mazarin, el comte-duc d’Olivares, Pere el Gran i Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l’Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles per a conquerir l’amor etern d’homes i dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endimoniats de segles antics parlant de vigílies de nit de Sant Joan en què havies de romandre dret enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d’haver fulles d’herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per a fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l’emperador per a degollar els agermanats presos… Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l’única companyia de les seves plantes carnívores en una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l’efecte d’una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L’hauria contemplada en l’agonia mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d’auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d’encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d’aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l’ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s’ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!