Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

10 de juny de 2021
0 comentaris

Els Països Catalans i la “normalització lingüística”

De l’article “normalització lingüística”

(Les paraules de la nació de Ferrran Lupescu)

 

 

El cas dels Països Catalans

Sota el règim postfranquista, als Països Catalans sudalberencs no s’ha aplicat pas cap política de normalització lingüística pròpiament dita: la política que hi ha dut aquest nom ha consistit, de fet, en una mera despenalització del català en alguns supòsits, acompanyada d’una certa promoció social, però amb grans divergències d’ambició i convicció segons comunitats autònomes: més voluntat normalitzadora al Principat, el mínim possible al País Valencià (o cap, sota el PP), i les Illes endemig (a propòsit del cas valencià, Rafael Ramos i Miquel Àngel Pradilla han pogut parlar de contraplanificació lingüística).

Però en tot cas era impracticable una autèntica política de normalització lingüística del català, pel marge de maniobra estructuralment reduït, des del moment que la Constitució espanyola de 1978 confirma l’oficialitat de l’espanyol a tot el territori estatal (art. 3.1), és a dir, ratifica la imposició de l’espanyol als catalans. Automàticament, l’àoficialitat lingüística exclusiva (l’única opció democràtica) esdevé inconcebible.

De la mateixa feta, la Constitució postfranquista impedeix no tan sols d’oficialitzar el català en exclusiva (art. 3.1, “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla”), sinó també de fer-ho conjuntament a tota la part del domini inclosa en l’Estat espanyol (art. 3.2, “Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas”); de passada, no llista quines són, concretament, les “demás lenguas españolas” (ibíd.). Tot plegat facilita maniobres disgregadores (blaverisme, gonellisme, etc.) que, efectivament, no han faltat mai, impulsades per un col·laboracionisme feixistoide amb àmplies complicitats oficials (àsecessionisme lingüístic). I pel mateix motiu, en vincular la cooficialitat a cada comunitat autònoma separadament, i no pas al conjunt del domini lingüístic (art. 3.2), el català queda no tan sols trossejat administrativament, sinó també desprotegit del tot en aquells territoris subsumits en comunitats autònomes de majoria al·lòfona; és a dir, a la Franja (sota l’Aragó) i al Carxe (sota Múrcia).

A més: en contrast amb la pusil·lanimitat dels governs aborígens, tots els governs espanyols, de qualsevol signe polític, han persistit en la política de promoció i imposició de l’espanyol juntament amb una hostilitat manifesta contra qualsevol avenç social o polític del català, per tímid que fos; i amb agents interns soscavant el prestigi de la catalanitat i provant de forçar reaccions colonialistes entre el àCEI hispanòfon. A tall d’exemple, a l’Estat espanyol tenen plena vigència milers de disposicions oficials (entre lleis i reglaments) que imposen l’ús de l’espanyol com a llengua preferent o, més sovint, exclusiva, en tota mena d’àmbits, i en detriment del català i de les altres llengües oprimides; el 2009 un report de la Plataforma per la Llengua en llistà cinc-centes com a mostra, i posteriorment aquesta mateixa organització n’ha constatat l’augment constant, amb setanta de noves el 2014, seixanta-sis més tan sols en la primera meitat del 2018, trenta-quatre el primer trimestre del 2021, i així successivament.

Pel que fa a les comunitats autònomes catalanes (àautonomia), els diversos estatuts d’autonomia, almenys, han establert que la àllengua pròpia hi és el català (ni que sigui alterant-ne el àglotònim al País Valencià). Però les administracions autonòmiques han distorsionat el concepte mateix de normalització lingüística en redefinir-lo com a impulsió de la igualtat entre català i espanyol, i no com a (re)conquesta de l’hegemonia sociolingüística del català. L’han distorsionat, així mateix, en limitar aqueixa impulsió al mer coneixement passiu, i encara reclòs en àmbits molt concrets i semisimbòlics (ensenyament, aparell político-administratiu de titularitat autonòmica, mitjans de comunicació públics), en comptes de promoure’n l’ús actiu en tota mena d’àmbits socials (dels usos interpersonals al món sociolaboral, dels mitjans de comunicació privats a l’espai català de comunicació) (àoficialitat lingüística, epígraf “El cas dels Països Catalans”).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!