Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 de novembre de 2022
0 comentaris

Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat

Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat

Recordava els anys cinquanta. En els replecs més llunyans de la meva memòria, el nom de Gonçal Castelló em retorna, des de la distància, lligat a les amagades converses de postguerra entre el peu pare, l’alferes de la Sanitat republicana Paulino López Sánchez, i el meu oncle José. He escrit en diverses ocasions sobre l’arribada a Mallorca, presoner dels feixistes, del meu pare. I del “Batallón de Trabajadores 151” on romangué a la força uns anys.

Però qui és, per a la història, per a la literatura catalana contemporània, per a nosaltres mateixos, Gonçal Castelló, l’escriptor mort a Barcelona el primer de febrer d’enguany?

Just iniciada la guerra civil, el general republicà Martínez Monge nomena Gonçal Castelló cap provisional de la 22 Brigada fins que s’incorporà a l’Estat Major de la unitat el mític Francisco Galán (germà d’aquell heroi de la sublevació republicana de Jaca: Fermín Galán).

L’oncle José López pertanyia, igualment que Gonçal Castelló, a l’Estat Major: era el responsable de transmissions. Els oficials i soldats que s’encarregaven d’aquesta feina tan difícil eren els que havien de garantir (i garantiren durant els tres anys que durà la guerra!) que les ordres dels caps arribassin de seguida a primera línia del front o als indrets de rereguarda on hi havia les unitats de reserva (o d’intendència i infermeria).

Però no avancem esdeveniments. Gonçal Dionis Castelló i Gómez-Trevijano va néixer a Gandia (comarca de la Safor), el nou d’octubre de l’any 1912. La seva família paterna era originària de l’Alqueria de la Comtessa, i la materna d’Alberite (La Rioja, Castella). El web de l’AELC dedicat a aquest escriptor valencià ens informa que “va cursar els estudis primaris a València, a un collegi dels ‘Hermanos Maristas”, va fer el batxillerat a l”Institut de Segon Ensenyament’ ubicat al casalot de Sant Pau, on havia ingressat l’any 1924, i obtingué pel pla d’estudis Callejo, el títol de batxiller elemental i després el de batxiller universitari (lletres)”.

Ja de ben jove va participar activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoriverista. Coneix el mallorquí Sbert quan aquest és un jove estudiant i, de seguida, s’apropa a la FUE, que és l’organització d’estudiants que lluita més activament contra la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Posteriorment estudia Dret i Filosofia i Lletres en la Universitat de València, fa uns cursos de francès i és destinat a l’institut de Cervera del Río Alhama (La Rioja) i, després, el curs 1934-35, al de Felanitx (Mallorca).

A Mallorca estableix contacte amb els sectors republicans i socialistes del moment. És amic íntim del professor de dibuix Joan Pla Balbastre, de la mestra Josefa García Martínez (companya de l’anterior). Recordem que ambdós són els pares de l’escriptor, periodista i pintor Joan Pla.

Gonçal Castelló intimà igualment amb el polític, pedagog i científic Andreu Crespí Salom, històric membre del comitè de l’organització socialista de Palma i de l’executiva de la Federació Socialista Balear. Andreu Crespí fou secretari d’aquesta Federació des de 1932 fins a desembre del 1933. Fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma el juny de 1932, i, posteriorment, va ser nomenat tinent de batle.

Quan es produí l’aixecament feixista, Andreu Crespí va ser detingut, igualment que Joan Pla Balbastre, i condemnat a trenta anys de presó. Finalment, va ser desterrat a Alzira (Ribera Alta) i inhabilitat per a l’ensenyament públic. En el fons és la mateixa sort, més o manco, que patí Joan Pla Balbastre. Aquest darrer, empresonat a Can Mir, ens ha deixat els dibuixos més impressionants i esfereïdors dels presoners d’esquerra mallorquins detinguts en aquest tètric recinte i en altres llocs d’internament. Un document únic de la memòria gràfica del nostre poble.

Gonçal Castelló recordava en la seva darrera entrevista, publicada a la Revista del Centre de Lectura de Reus (número 4, tercer trimestre de 2002) els seus amics mallorquins quan deia: “Parlava valencià [en els anys trenta]. Havia llegit revistes catalanes. Però mai no me’l van ensenyar a escriure. En ser nomenat professor de francès de l’institut de Felanitx el 1934 em vaig trobar amb una situació molt especial. A Gandia parlava en valencià amb mon pare i amb la gent. Ma mare era castellana. Amb el meu valencià se m’entenia a Felanitx i això em va fer adonar de l’existència d’una visió més ampla de la llengua. Vaig tenir la gran sort de trobar-me a Felanitx un professor de química, Andreu Crespí. Era del Partit Socialista i em va fer de professor de catalanisme. Em va parlar per primera vegada de l’Alguer. L’any que vaig estar a Felanitx mai no vaig parlar en castellà. A Felanitx, en aquell moment, no parlava en castellà ningú. Era una illa catalana. Sense adornar-me’ n vaig començar a parlar salat”.

En l’entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l’OCB (número 70 de l’any 1994), l’escriptor també recordava de forma emocionada els seus amics mallorquins. Em digué: “L’any 1934-35 vaig viure a Mallorca, a Felanitx, on vaig fer un bon grapat d’amics. Junts fundàrem el ‘Centre d’Esquerres’. Molts d’ells varen ser afusellats per la brutalitat franquista. Recorde carinyosament el meu bon amic, fa pocs anys mort, Andreu Crespí, el qual fou el meu mestre en catalanisme. Jo, que vaig arribar parlant el meu valencià, a les poques setmanes ja salava, i Crespí em va fer adonar de la unitat del que en deia ‘la Catalunya gran’, avui entès com Països Catalans”.

Gonçal Castelló, que treballava a l’Institut de Felanitx al costat de Joan Pla, havia deixat Mallorca mesos abans de l’aixecament. Volia anar a Madrid on tenia molts bons companys de les Joventuts Comunistes. Aquestes circumstàncies segurament li salvaren la vida, ja que era prou coneguda la seva filiació esquerrana.

Fent el primer curs de la carrera de dret (1930-31), s’havia afiliat a les Joventuts Comunistes. Revolucionari per excellencia, ja formava part del grup d’esquerrans valencians que, amb un camió, havien d’ajudar els militars sublevats contra la monarquia a Jaca fent costat a Fermín Galán i García Hernández. Problemes de darrer moment amb el transport impediren el viatge dels joves valencians.

El 18 de juliol l’agafa a Madrid i, amb els seus companys de partit, surt amb els primers camions cap al front de Somosierra, on té lloc el seu “baptisme de foc” en la lluita contra el feixisme.

Un any abans, per indicació del seu amic Josep Renau, visita Louis Aragon a París i collabora directament en la fundació de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP); forma part dels escriptors que editen la revista mensual “Nueva Cultura”.

En el llibre de Manuel Aznar Soler Pensamiento literario y compromiso antifascista de la inteligencia española republicana: II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas (1937) (Barcelona, Editorial Laia, 1978) i en La política cultural al País Valencià (1927-1939), del mateix Aznar i de Ricardo Blasco (València: Institució Alfons el Magnànim, 1985) podem trobar prou informació referent a la lluita político-cultural contra el feixisme d’aquella generació d’abrandats antifeixistes dels anys trenta.

Però tornem a la guerra civil i al paper destacat que, en l’organització i defensa de la República, tengué l’escriptor de Gandia.

A indicació de José Antonio Uribe, diputat del PCE, Gonçal Castelló torna a València i actua de sotsdelegat de milícies en el Comitè Executiu Popular. Organitza la 22 brigada Mixta, de la qual és cap el mític Francisco Galán (de les gestes del qual tant em parlà l’onclo José durant anys i més anys).

Marxa al front de Terol (vegeu el llibre La guerra en Valencia y en el frente de Teruel, de Carles Llorens), on combat durant el que resta de l’any 1936 i tot el 1937.

Són els anys en els quals lluita al costat del meu oncle José López Sánchez, a la 22 Brigada Mixta, en el mateix Estat Major de la Brigada. Carles Llorens descriu a la menuda tots aquests mesos d’abans i de després de la conquesta de Terol. En les converses a sa Pobla, al costat de la foganya, en l’obscura postguerra dels anys cinquanta, sense saber jo encara quasi res de la guerra, record els noms de les poblacions on va lluitar o romandre la 22 Brigada Mixta. Ara mateix, prop de cinquanta anys després, encara em tornen a la memòria els noms de Mora de Rubielos, Sarrión, la Sierra de Javalambre, Ademús, Santa Cruz de Moya, Ares d’Alpont, Titaigues, Las Navas, Sierra de Toro, Manzanera, Arcos de las Salinas, Torrijas, Puebla de Valverde, Valbona… En la batalla de Terol, i per mèrits de guerra, Gonçal Castelló obtingué el grau de major (comandante) de l’exèrcit de la República.

Posteriorment a la caiguda de Terol en mans dels feixistes, Gonçal Castelló participa en un curs d’oficials d’Estat Major, i en finalitzar el nomenaren Cap d’Estat Major de la divisió 54 del Cos d’Exèrcit on va intervenir en la defensa final de València.

Acabat el conflicte bèllic, passa pel camp de presoners d’Albatera i després és reclòs sis anys a la Model de València. Quan surt, el “Tribunal especial de delitos de la Masoneria y el Comunismo” el desterra a Madrid. Al cap de deu anys, obté permís per a exercir la professió d’advocat-procurador judicial. Treballa en el despatx de l’advocat Antoni Pedrol Rius.

A Madrid, amb un grup de gent dels Països Catalans, organitza la “Colla Tirant lo Blanc”, que serveix per a reunir els residents catalans. Entre els membres fixos i els passavolants hi havia gent com Josep Melià, Francesc de P. Burguera, Julià Garcia Candau, Clemente, Ricard Blasco, Ramon Pi, Carandell, Fuster, els pintors Genovès i Zamorano, i molts d’altres. La “Colla Tirant lo Blanc”, de la qual Gonçal Castelló va ser nomenat “Gran Manifasser”, rebia visites d’intellectuals de tots els Països Catalans.

Collabora, sempre en català, a diverses publicacions del País Valencià i del Principat: Ciudad i Tossal, de Gandia; Primera Página, d’Alacant; Tele-Estel, Mundo Diario i, durant sis anys, Canigó, del Principat. Primer signa amb el pseudònim “Diafebus” i després ja amb el seu propi. També havia estat collaborador de El Temps, de la ciutat de València, i de El Llamp i l’Avui, de Barcelona.

Assabentada de la mort de Gonçal Castelló i recordant aquells anys de collaboració a la revista Canigó, Isabel-Clara Simó, que havia estat la directora de la publicació, recordava l’escriptor de Gandia amb aquestes sentides paraules publicades al diari Avui (3-III-03): “Hi ha tres aspectes de Gonçal Castelló que ens el fan un home molt més illustre que molts dels qui reben afalacs continus, molt més illustre que els qui, apuntant-se al carro dels poderosos, ocupen tantes pàgines a la premsa, molt més illustre que els qui escriuen el que convé, que mai són incòmodes per a ningú i que són mirats des del confortable punt de vista que dóna la literatura d’evasió -per cert, la immensa majoria de la literatura que es publica aquí i arreu-; doncs aquests tres aspectes són: en primer lloc, el d’escriptor, sobretot el memorialista, i una de les obres del qual crec que roman insuperada: Sumaríssim d’urgència, i el de periodista, car va ser articulista des de la seva més tendra joventut, a més de fundador de Gorg; en segon lloc, el de lluitador, primer en càrrecs de responsabilitat durant la guerra incivil, sumant-hi també la seva incansable activitat política i la seva participació en qualsevol empresa que signifiqués la llibertat i la independència (perdoneu per la redundància); i en tercer lloc, el d’advocat, un advocat que es va mullar sempre; a ser, com a procurador als tribunals, un defensor de tots els detinguts. (…) Només per aquest motiu, ja mereix la gratitud de tots aquells que, com a lluitadors contra el franquisme, el van necessitar i el van trobar sempre”.

Com explicàvem una mica més amunt, el 1970 collabora a la revista Gorg, de València, i quan aquesta desapareix per ordre del Ministeri d’Informació s’encarrega durant dos anys de la mateixa publicació, ara sota el nom de Els quaderns de Gorg.

L’any 1973 publica un recull d’articles aplegats en volum amb el títol de Viure a Madrid. Aquest és el seu primer llibre i després el segueixen un altre recull el 1977, sota el títol Dia a dia des dels Països Catalans, publicat per Edicions de La Magrana. El 1979 edita Sumaríssim d’urgència, que narra els horrors i les humiliacions de la repressió franquista al País Valencià. En un concurs de contes de la mateixa editorial guanya un premi amb Sopar de roders; en el “Conte del Diumenge”, l’any 1981, apareix el seu titulat I tant que volava!; i el 1982 guanya el Premi “Jaume Roig” amb la novella La clau del temps.

Fora dels contes, que tenen un contingut social i humà molt notables, la seva obra abasta la història i evolució de la ciutat de València, dels anys 1930 al 1945, qüestió cabdal i important poc divulgada. L’objectiu de la novellística de Gonçal Castelló és intentar salvar de l’oblit fets cabdals de la història del País Valencià que intencionadament han estat silenciats. En resum, l’obra de Gonçal Castelló és una de les més importants aportacions a la memòria collectiva de la nació catalana. Recordem que l’autor de la trilogia que formen La clau del temps, Sumaríssim d’urgència i València dins la tempesta va viure intensament, participant activament en tots els moviments revolucionaris del moment, la dècada de 1930-40, una de les més convulses i interessants tant de la nostra nació com de l’estat espanyol. Com s’ha escrit en la presentació de València dins la tempesta: “L’any 31 s’encetava amb la República Espanyola un procés revolucionari que arrossegà una generació, la qual va ser protagonista d’uns fets considerats com a fites cabdals en l’epopeia d’un poble que lluitava per la llibertat. La guerra del 36-39 va ser l’esclat final d’una successió d’esdeveniments que anaven congriant-se cap a un esdeveniment tràgic. El País Valencià no quedà al marge d’aquesta catàstrofe ni restà allunyat del remolí de les aigües de la subversió reaccionària. L’autor d’aquesta peripècia històrica, en fa una novella-crònica, una aportació a la memòria collectiva”.

Dins aquesta línia d’investigació memorialística, Gonçal Castelló escriu La clau del temps, una novella en forma de dietari on un jove estudiant narra els anys compresos del final de la dictadura del general Primo de Rivera fins l’adveniment de la República. Un període de vivències intensíssimes per a l’autor en què la ciutat de València apareix en tots els vessants polítics, socials i costumistes de l´època.

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d’aquella generació de republicans, de comunistes i d’anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l’imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l’any 1987 i que l’autor, Gonçal Castelló, em dedicà l’any 1995 amb aquests mots: “A l’amic Miquel amb l’admiració i afecte d’un company aquesta crònica d’un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995”. L’altre llibre té per títol “La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios” de Carles Llorens en edició de l’autor de l’any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne “comunista” d’aquella generació d’antifeixista que en els anys 1936-39 s’enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a “novella crònica”, i des d’aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l’obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l’estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió “comunista” d’ambdós no té, per tant, res a veure amb els “altres comunistes” que també lluiten en els Països Catalans i a l’estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d’Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d’Abel Paz ens ajuda a copsar l'”altra” visió de la guerra civil, la concepció de la “revolució social” en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l’òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l’altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s’enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L’escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals “comunistes” (el periodista entén per “comunisme” la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: “No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l’estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l’enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE”.

Després d’afirmar rotundament que en l’actualitat (2002) “l´únic moviment revolucionari que hi ha al món són els moviments independentistes, els moviments d’emancipació dels pobles”, torna a la qüestió del “comunisme” i conclou: “Els comunistes ja no són el que eren. Els homes del PSUC, ICV, ja no tenen res de comunistes”.

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l’oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure’l, trobava l’oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne “normal” de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l’obra d’escriptors d’ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l’esquena, algun homenatge escadusser a l'”històric lluitador”. Però, a l’hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment “consagren” un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d’ara encara no han trobat editor).

La nostra relació s’intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa “Constantí Llombart” en els “Ciutat de València 1998” amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem “vençut els blaveros”. Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d’altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d’ofensiva blavera. No se’n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l’obra dels autors considerats “dissolvents” pel comissariat de torn.

No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d’ajuts. A partir d’aquell moment les nostres relacions i contactes s’intensificaren. Per telèfon m’explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d’altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l’escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d’altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m’envià l’original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s’havia afermat, com en l’actualitat, el control del comissariat postmodern i neonoucentista damunt la nostra cultura!

Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les “excuses” per a no donar-li un premi literari o les “acusacions” contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: “desfasat realisme social”, “guerracivilisme que a ningú no interessa”, “escriptor d’accentuada ideologia comunista”… Bé, la cançoneta acostumada. A hores d’ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d’escriure o el tipus de lletra de l’ordinador, per la temàtica de l’obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de “conflictiu” (diuen “conflictiu” al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m’enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d’urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: “A l’amic Miquel López Crespí aquests records d’un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986”. Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d’Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d’articles. Com a escriptor, tot s’ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis “Octubre”, en l’apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d’un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l’autor no va poder veure editades en vida.

No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió…) Gonçal Castelló s’hauria animat (i ja ho era d’animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d’un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d’empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!