Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

3 de març de 2021
0 comentaris

Els joves – Els últims idealistes

Els últims idealistes

PER CLÀUDIA RIUS I LLORENS. PUBLICAT A NÚVOL EL 23 DE FEBRER DE 2021.

Avui en dia un jove és, principalment, un traductor. A la vida dels joves hi ha tres elements: el món dels adults, ells mateixos, i un futur que desconeixen. Els adults necessiten els joves per teixir un pont entre el seu món i el futur que ve, que ningú sap articular amb claredat. Els joves, utilitzats com a traductors, tenen una cama en el passat i una cama en el futur. En el cantó del futur, la cama està suspesa en l’aire, perquè no hi ha cap seguretat en què puguin recolzar-se; i en el cantó del passat, la cama s’aguanta a la força per tots els anomenats boomers, que fan palanca per tal d’assegurar-se que no cauran en el precipici que hi ha a la punta del seu propi món, tremendament mal fet.

Els joves són l’únic present veritable de la nostra societat, perquè sense un passat ni un futur útils, s’han d’esforçar cada dia per trobar un sentit al món, per construir-lo sobre la marxa sense poder ni mirar enrere ni projectar-se endavant. Tenint en compte això, pot sorprendre’ns que estiguin permanentment frustrats? Milers de nois i noies són traductors d’un món que mentalment ja han superat a un món que desconeixen perquè encara ningú ha generat les estructures per unir-s’hi.

La sensació de viure en una societat obsoleta és, per força, cansada. Molts joves construeixen el dia a dia sentint que estan uns passos més enllà que els adults, però que tot i així, han de frenar constantment per adaptar-se als seus ritmes. És una sensació que costa d’explicar i que sovint s’acaba reduint al salt tecnològic, cosa que no és del tot veritat. La distància que els joves senten envers els adults no té només a veure amb la tecnologia, sinó amb la sensació d’estar vivint el final d’un món que no pot donar resposta a totes les necessitats del present. Els joves s’han d’adaptar als esquemes preexistents sabent d’entrada que no en rebran cap contrapartida, i que aquell món en què col·laboren no els permetrà viure bé.

Un jove que se sent per sobre dels adults fins al punt de no trobar en ells cap salvació, corre perills greus que es demostren sobretot a través de la salut mental. Desenes i centenars de nois i noies se senten perduts, no troben cap camí que els sembli adequat, no encaixen amb el món que els han ofert, no els val la pena esforçar-se i entenen cada decisió com una passa en fals. Si això els passa, és perquè no van errats: el seu món ja no serà el dels adults, però encara no hi ha cap alternativa construïda i tot depèn del present. Són molts els joves que quan parlen amb els seus pares, professors, caps, metges, ho fan sabent d’entrada que s’hauran de sobreexplicar. És tot una gran sensació d’inconnexió amb el passat que sovint es manifesta amb buits existencials enormes. No és estrany que quan parles amb els joves, molts estiguin familiaritzats amb l’ansietat.

Sentir-se per sobre dels adults també pot generar una falsa sensació d’intel·ligència, però no és que les persones que pugen siguin més intel·ligents que les generacions anteriors; és que el seu paradigma de societat habitable és diferent. Els joves són traductors perquè ho han d’explicar tot atenent marcs que saben que no els serviran, però que no poden deixar de fer servir perquè no en tenen d’altres per a comunicar-se amb el món actual. Per això, aquests darrers anys, tot el que han fet les noves generacions ha sigut intentar reverbalitzar la societat, per veure si modificant-ne el llenguatge, aconseguien que el món tornés a posar-se en marxa amb un moviment que els dirigís cap al futur. Així doncs, el camp de batalla més notable dels anomenats millennials (26 anys en amunt) han sigut les paraules. Feminitzar el llenguatge, desracialitzar-lo, fer-lo inclusiu en tots els sentits possibles, ha sigut la manera com les generacions nascudes a finals dels 80 i principis dels 90 han intentat encaixar amb el món que els havia sigut donat.

Els millennials han sigut els últims idealistes, la darrera remesa de joves que ha tingut l’esperança d’adaptar-se al sistema. I això que l’han patit molt, sobretot laboralment. Per adaptar-s’hi, han volgut obrir al màxim el món antic, i aquest s’ha deixat obrir, s’ha deixat criticar, s’ha deixat revisar, s’ha deixat reverbalitzar, però ha continuat estàtic. Les darreres dècades, la societat ha reflexionat discursivament sobre si mateixa, però a la pràctica no ha canviat els seus fonaments. Mentre el món acceptava el seu racisme, les dones racialitzades continuaven netejant llars sense uns condicions laborals adequades i Europa dissimulava que tenia un repte amb la multiculturalitat. Mentre el món acceptava que les dones havien estat maltractades pels homes durant molt de temps, les empreses seguien mantenint les estructures que perpetuaven actituds masclistes. Mentre el món acceptava que necessitava els joves per la seva ràpida adaptabilitat a les novetats, l’atur juvenil pujava fins al 40% a casa nostra. Mentre els experts alertaven del canvi climàtic, les grans empreses del capitalisme global feien campanyes de greenwashing i els Estats ajornaven les seves decisions sobre el tema. I tot això s’acceptava en bloc. No hi havia una situació radicalment bona i una situació radicalment dolenta, sinó que hi havia una situació radicalment discursiva i una situació radicalment pràctica. El món era així, i els millennials i fins i tot els adults que volien canviar-lo, alhora l’acceptaven amb la seva incoherència, mirant-se’l sempre dins del propi paradigma, amb l’esperança que algun dia alguna mena de bona fe misteriosa ho canviaria tot, encara que la batalla s’estigués lliurant pràcticament sencera en un terreny només discursiu.

El món encara és així, però ara els joves que vénen darrere se’n foten dels millennials i els veuen com una generació poc ambiciosa que s’ha acontentat amb quatre coses mal fetes i ha acceptat un món en el qual tots els discursos han de ser escoltats i discutits, i no pas negats perquè no tenen lloc en la societat habitable que es vol construir; l’única que pot donar resposta al context multicultural creixent de tots els països del món. Així, l’auge del feminisme, l’antiracisme i els moviments juvenils trencadors ha vist com al seu costat creixien també totes les ideologies contràries, no pas perquè els primers hagin despertat res, sinó perquè als segons se’ls ha visibilitzat demostrant molt poca destresa a l’hora d’entendre el funcionament dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. El problema dels discursos reaccionaris és que se’ls aprovi com un interlocutor vàlid, que se’ls deixi entrar a discutir a la palestra i que, a sobre, es faci sense que les persones que l’hagin de rebatre tinguin prou coneixement sobre com fer-ho. Però la societat discursiva, amb la seva superioritat moral, ha cregut que podia vèncer a tothom a través de la pau i les paraules. Només cal mirar l’auge de la ultradreta arreu del món per saber que això ha sigut un error. A Tiktok, darrerament s’han popularitzat vídeos en què la Generació Z (els més joves) i els millennials es tiren els plats al cap, i en un d’ells, una noia postadolescent deia a una noia que tirava cap a la trentena: “Almenys nosaltres diem en veu alta què està bé i què està malament!”

Els millennials van ser els primers joves en notar el salt generacional amb els adults, però tenien les dues cames dins del món antic, on encara esperaven trobar un raconet per viure-hi bé, per molt que fos precari i per molt que suposés l’inici de lluites dialèctiques interminables que acabaven tenint conseqüències pràctiques que ells no podien canviar, perquè no estaven preparats en el terreny pràctic sinó en el discursiu. Per molts joves que vénen després, la precarietat és tan flagrant que no poden comprar-la. Són els que ara tenen una cama a l’aire i la sensació d’estar més endavant que les generacions anteriors. Mirant els adults, com hem dit anteriorment, els joves tenen una falsa sensació d’intel·ligència, que els desapareix quan miren endavant i veuen que hi tenen un abisme. Davant d’aquest buit del futur, i sobrevolant el buit del present, els joves poden fer tres coses: o bé arrapar-se al món que mor amb les ungles i amb les dents, o bé passar de tot, o bé adonar-se que per crear un futur millor han d’acabar amb tot allò que no funciona.

Entrem momentàniament en cadascun d’aquests grups. Els joves conservadors són aquells que davant la incertesa del futur, prefereixen agafar-se fort al món que els seus pares els han assegurat que va funcionar. A alguns, de fet, és probable que el món els funcioni, sobretot si tenen feines relacionades amb sectors econòmics que encara els permeten viure bé, o una fe que els salva de qualsevol anàlisi del seu entorn. Per sentir-te còmode en aquest grup, has de ser poc conscient de les mancances de la resta. En els temps que corren, els joves que se situen al centre en realitat estan molt més a la dreta que els seus avantpassats centristes, perquè passen per alt una quantitat de precarietat molt gran i selectiva que els discursos actuals ja han demostrat que és inacceptable. Precarietat econòmica, precarietat laboral, precarietat habitacional, precarietat democràtica, precarietat judicial. En el bloc dels joves que s’amarren al passat, hi trobem també els feixistes, aquells que desitjarien que tot fos com un abans que no han viscut i que per tant idealitzen. Són els joves que temen, sobretot, un futur multicultural on ells ja mai més podran tenir els privilegis que els seus pares encara els han dit que mereixen. Fins i tot patint també contextos precaris, els feixistes volen que l’ordre del món antic no mori mai, perquè almenys allà tenien mèrits pròpis sense haver-se’ls de treballar.

Entremig dels joves que s’aferren al passat i dels que es llencen al present, hi ha joves que passen de tot. Per una banda, hi ha persones amb una actitud passiva. Han existit sempre: són nois i noies que no senten que la seva vida individual es relacioni amb el context general, que viuen bé dins de la seva bombolla familiar i d’amistats, que no miren les notícies i que afronten la vida amb una mirada curta i individualista o, com a molt, de clan. Per altra banda, hi ha els joves que aixequen la vista, veuen que al seu voltant res té sentit i tornen a centrar-se en el seu entorn pròxim, o bé per mandra, o bé com a conseqüència de la pròpia precarietat, o bé com a mètode de defensa perquè la incertesa fa por. Sigui com sigui, si hi ha alguna cosa que demostra el trencament profund entre el món dels adults i el món dels joves, és el fet que fins i tot aquestes persones que no volen implicar-se en la situació contextual, són conscients en el seu dia a dia que estan més avançades que la generació que els precedeix. És a dir, fins i tot els joves que passen de tot han de fer constantment actes de traducció, des del pare que no sap omplir un formulari administratiu digital, fins al metge que diu al seu amic que no té res mentre el jove veu clarament que el seu amic no pot afrontar el món i necessita un psicòleg. El trencament generacional és profund i ho demostra el fet que la capa menys polititzada de la societat sap perfectament de què estem parlant quan parlem de la traducció.

Finalment, queda el tercer bloc de joves, que són els que es mobilitzen per trencar amb l’ordre establert, o almenys per intentar-ho. Els anomenarem “joves desvetllats”. Entre els conservadors i els desvetllats hi ha una distància abismal. Tant uns com altres accepten que viuen en un món polaritzat i, contràriament al que feien els millennials (influïts pel pacifisme dels adults), no defugen el conflicte. Els joves desvetllats veuen en la pau occidental dels últims anys una manera de mirar cap a l’altra banda sobre els grans reptes mundials dels quals dependrà el seu futur, principalment l’ecologisme i la saturació del sistema capitalista. Davant un món que no funciona i que a sobre crea cada cop més feixisme, els joves desvetllats arriben a la conclusió que ells també hauran de fer ús de la violència, encara que discursivament tinguin après que no serveix per a res, sobretot a Catalunya, després d’un procés d’independència totalment pacífic que ha acabat amb una repressió fortíssima de l’Estat espanyol, directa, amb presos, però també indirecta, a través de la catalanofòbia sistèmica. En una notícia de TV3 sobre les protestes que estan havent-hi a Barcelona arran de l’empresonament de Pablo Hasél, l’Arnau Joan, un jove de 18 anys, deia el següent: “La violència al final no és necessària en cap aspecte, però si per una banda no s’actua bé, per l’altra s’acabava actuant com s’actua”, és a dir, fent ús de la força. Les generacions joves estan perdent la por a dir obertament què està bé i què està malament, però també entenen que només dient-ho no se soluciona res i que cal tenir una resposta pràctica. Podem dir que ho vam veure per primer cop a Urquinaona, però no seria del tot veritat. És mentida que l’única resposta pràctica dels joves desvetllats sigui la violència, ja que molts d’ells estan implicats en causes socials de diferent tipus, i fins i tot si no ho estan, normalitzen l’activisme en el seu dia a dia, per exemple amb les respostes al masclisme quotidià.

Abans de continuar, vull posar un exemple pràctic sobre què és això que no funciona del món que els adults han llegat als joves, que fa que molts d’ells no vulguin heretar la dinàmica que els seus pares han acceptat. Com hem explicat anteriorment, la sensació que el món està mal fet es cultiva, encara que molts joves no en siguin conscients, des de ben petits, quan dediquen grans dosis del seu dia a dia a fer de traductors dels adults mentre aquests no els asseguren un futur millor a canvi. Per a molts, aquesta situació és només una percepció lleu, quelcom amb el què han de viure i que accepten perquè el món és així. Ara bé, hi ha alguns moments en què aquestes petites incongruències es tornen inaguantables. Que el món estigui mal fet no es comprova només amb la distància entre els grans discursos i les grans pràctiques, com el feminisme, l’antiracisme, l’ecologisme, etcètera. També es comprova en els petits tràmits del dia a dia, en tot allò que la societat hauria de fer fàcil però que en canvi, es torna complicat, i crea un món on viure-hi suposa molta pressió i molta inhumanitat. Per a molts joves, la iniciació pràctica a la vida adulta té lloc quan comencen la universitat. L’administració d’aquestes institucions suposa les primeres passes en l’absurditat d’un món hiperburocratitzat, que després es troben multiplicat en la vida diària.

I ara ve l’exemple pràctic. El paradigma del conflicte generacional és una immobiliària. Si hi ha una empresa que fa que els joves mirin els adults amb la boca oberta i balbucejant un “però com heu deixat que-”, aquestes són les immobiliàries; el paradigma de tot allò que els boomers han acceptat sense pensar, sense revoltar-se, sense figurar què passaria si les coses continuaven creixent exponencialment en aquella direcció. Les immobiliàries són empreses gestores de propietats que no només inflen els preus dels immobles, agreujant una situació en el camp de l’habitatge que ciutats com Barcelona ja tenen de per si, sinó que a sobre són empreses negligents, amb errors constants, treballadors incompetents, tempos inassumibles i sobrecostos absurds. Les immobiliàries mai són eficaces i sempre actuen posant-se inhumanament per sobre dels llogaters que depenen d’elles. Fins i tot sovint són racistes i prioritzen els inquilins blancs! El mal funcionament i la llibertat sense límits amb què aquests serveis sempre se surten amb la seva és l’exemple flagrant de com el món dels adults s’ha pensat només per a situacions de creixement infinit en els quals els joves no han viscut mai, sinó tot el contrari. El funcionament de les immobiliàries és el paradigma de tot el que està mal fet en l’estructura adulta, de tots aquells organismes que s’han construït sense una base comunicativa humana entremig, pensant el món d’una manera purament formal, freda, inhabitable, numèrica, amb l’única intenció que tot funcioni sobre el paper i es pugui defensar davant d’un jutge si fa falta.

El sistema capitalista portat a l’extrem és això. Arriba un moment en què molts joves, alhora criminalitzats i alhora estafats per totes bandes, es pregunten: per què els adults han acceptat viure en un món així? Per què no s’han queixat quan han vist que empreses com aquestes s’estaven prenent massa llibertats? En el nostre cas, i sap greu dir-ho: per què no van estar més atents durant la perversa i interessada reconstrucció democràtica de l’Estat espanyol i els posteriors anys de vaques grasses? L’odi dels joves desvetllats cap al món dels seus pares augmenta quan s’adonen que tota aquesta decrepitud només la passaven per alt perquè a nivell familiar podien mirar cap a una altra banda i tenir bones vides, uns sous dignes i vacances i hores extres pagades, pisos a preus assequibles, poc diàleg cultural amb el veí i, en general, expectatives d’arribar algun dia a tenir una seguretat que t’apropés a la calma. La inhumanitat estructural del món dels adults és desesperant per als joves, que estan cansats d’empassar-se formes de gestionar la vida obsoletes i saturades mentre ningú els dona cap alternativa.

En una altra notícia de TV3 arran de les protestes per a l’empresonament de Pablo Hasél, que han acabat desembocant en crits de ràbia contra el funcionament del món adult, el psicòleg i educador Jaume Funes, especialista en adolescents, deia: “L’adolescent ens ve a dir, jo vull expressar-me amb llibertat, no em deixeu ser jove, ser lliure, construir-me, perquè sempre estic depenent de com vosaltres enteneu aquest món.” En una altra entrevista, en aquest cas del programa El suplement, unes noies de 23 i 22 anys explicaven des dels carrers de Barcelona: “Estem lluitant per guanyar-nos un lloc en aquesta societat que crec que no ens té en compte”. Un altre dels joves a qui entrevistaven tenia només 16 anys. Al programa Tardeo, la periodista Andrea Gumes parlava amb diversos joves durant tot el recorregut d’una de les protestes, i entre diferents veus, un testimoni, el Pol, li deia això: “Som una generació que el que volem és poder-nos expressar lliurement i amb les nostres pròpies regles […] Hi ha pollaviejas en cadires de poder que s’arrapen a la cadira i no volen sortir […] Aquests el que fan és cohibir-nos, restringir-nos i cancel·lar-nos.”

Com dèiem al principi, la sensació de viure constantment en un món obsolet és, per força, cansada. Molts joves se senten frustrats i furiosos, i la crisi del coronavirus encara agreuja més aquesta situació, no pel fet d’haver-se de tancar a casa, sinó pel fet que es demostri un cop més que el món dels adults és molt enrevessat però en canvi, no està preparat per afrontar cap gran repte, ni social, ni econòmic, ni sanitari, ni ecològic, ni de cap tipus. Les estructures del món tal com és ara són massa rígides; molesten, entorpeixen, eviten les solucions senzilles i a sobre, permeten i tapen la corrupció. Pels joves, el món dels adults és un cau de tràmits, organismes i professionals innecessaris i poc eficaços que sempre compliquen la vida i mai la solucionen. Alguns s’arraparan igualment a aquestes estructures, perquè són injustes però són les úniques que conceben, i el feixisme creixerà; altres voldran acabar amb totes elles i no dubtaran en queixar-se, violentament si cal. Entremig hi ha una escala d’actituds que els joves també prenen, perquè lògicament són un col·lectiu més divers del que poden expressar aquestes línies.

Si els millennials encara veien mínimament possible canviar alguna cosa des de dins, a les generacions de vénen darrere seu ja no els queda ni una gota d’idealisme, i això, per a molts, suposa una caiguda en el nihilisme, que desemboca en una ansietat permanent i alhora demostra que l’única sortida és acabar amb els funcionaments antics i fer un món més habitable. Sense cap utopia de futur, i sense cap esperança en el passat, als joves només els queda fer-se sentir amb força en el present i intentar canviar alguna cosa. D’això ja en parlava el filòsof Boris Groys l’any 1993, quan a l’assaig “L’asilat des de la perspectiva estètica” (La Virreina i Arcàdia, 2020) avançava el que avui dia sentirien molts joves, i deia: “El nostre present és probablement el primer present de la història […] L’època moderna va portar amb ella la fascinació pel futur. Avui s’ha acabat aquesta fascinació pel futur. I just aquest final de la fe en el futur crea totes les incerteses i insatisfaccions presents. […] Ocupar-se del present significa molta paciència, molta incertesa, molt esforç i poc efecte. En el present, un està sempre escindit, barrejat, hibridat. L’home del present només viu de manera fragmentària, no es pot recollir, no té cap gran missió històrica, és incapaç d’adoptar una postura unívoca, d’apel·lar al passat o al futur. És més aviat un asilat, un emigrant del regne de la història que demana asil al seu present.” En el món actual, i fins que no torni a construir-se una idea de futur, el que ens hauria d’estranyar és que hi hagi joves que es queixin tan poc.

Un cop descrit el distanciament generacional en qüestió, el que resta són preguntes. Com podran els joves desvellats incidir en l’adequació al present de les estructures boomers? És possible un decreixement planificat, o funcionarem a cops de crisis que minvin els hàbits estructurals a la força? L’única solució és esperar que es jubili la gran quantitat de gent que ocupa aquestes estructures que entorpeixen la realitat? Les noves generacions, com poden formar-se d’una manera que pugui ser útil per al futur? Els joves desvetllats, han d’entrar en política o han de fer pressió des de fora? Els polítics actuals, veuran en les necessitats que reivindiquen els joves una oportunitat per construir una societat més digna i més adaptada als temps presents? Com se solucionarà l’atur juvenil? Es reduirà la jornada laboral? Com es pot frenar el feixisme? Se li seguirà donant veu als mitjans de comunicació? Es revisarà el model policial que respon amb violència extrema davant les mostres desesperades d’esgotament dels joves? Es criminalitzara la ràbia puntual de les generacions en qüestió, o es treballarà en les bases que fan que aquesta tingui lloc? Tot això, sense anomenar la motxilla ja plena que duu bona part del jovent català després de veure com la majoria els seus adults apostaven per la pau i rebien repressió, i també de veure com lleis catalanes que podrien precisament anar en la línia del futur que busquen han sigut denegades pel govern espanyol, com ara la llei catalana contra el canvi climàtic, la llei del referèndum, la llei d’emergència habitacional o contra els desnonaments, la llei d’impostos als habitatges buits, el decret-llei contra la pobresa energètica, i ja veurem què passa amb la llei de regulació dels lloguers i moltes més. Tant si surten a manifestar-se al carrer com si es queden a casa, els joves tenen al seu davant moltes més preguntes que respostes. Ja no afronten el present amb idealisme, perquè ara per ara, el futur que se’ls ofereix és de tot menys digne. Segurament, la decisió que ja han començat a prendre és la de sortir de la seva funció exclusiva de traductors, i ser també constructors imaginatius i comunicadors propositius.

Web Llibertat.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!