Literatura catalana moderna - Illes

Memòria històrica

La transició i la legalització del PCE-PSUC (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

L’onze d’abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d’acord amb els EUA, legalitzaven el PCE. Quan a la nit trobàrem en Jaume Vidal Amengual i un grup d’amics seus, militants del PCE, celebrant l’esdeveniment, uns companys de l’OEC els felicitàrem, malgrat les nostres importants diferències polítiques. Els membres del PCE estaven radiants, feliços. Fins i tot cridaren: "Aviat legalitzaran l’OEC!". Beguérem unes copes plegats. Jaume Vidal Amengual sempre ha estat un home seriós, lliurat en cos i ànima, primer a la lluita per la llibertat, més endavant feinejant en el camp cultural (segurament és l’home que més sap de cinema a les Illes). Però amb el temps, passada l’alegria de la legalització, tots sabríem encara més coses de les brutors dels pactes Carrillo-franquisme i de la "unitat sagrada" del PCE amb la monarquia de Juan Carlos i la burgesia espanyola.  [Continuar]

Nosaltres – l’OEC- no vèiem tan pròxima una possible legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d’OEC, aquella havia estat una setmana ben moguda. Record accions de propaganda per s’Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. Aquella nit estava ben cansat. Mentre parlava amb Jaume Vidal i els altres amics, pensava que els carrillistes tenien molta més sort que nosaltres. El PCE, com tots ja havíem imaginat, seria l’únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els diverses organitzacions comunistes existents ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d’unes agrupacions d’electors. Al Principat, l’aliança entre AC, POUM i OEC s’anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d’Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l’Organització d’Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l’estiu del 77, quan ja la reforma s’havia anat consolidant. La banca només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d’Espanya i el manteniment dels aparats d’Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de PCE, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l’imperialisme nord-americà.

L’OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d’ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més dels diners de la banca, disposava d’una immensa maquinària d’intervenció: la xarxa administrativa del règim (i de la majoria de mitjans de comunicació).

La victòria d’UCD era d’esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El PCE ja s’havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el dia de la legalització, Carrillo els va fer admetre com a pròpia la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del PCE d’ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l’herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d’unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l’esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d’Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l’heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l’Estat (qüestió tabú per al carrillisme)… el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia

el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un PCE domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D’ençà el 1977 s’han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del PCE, ja en l’any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n’iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

– "La veritat és que no sé si t’hauria d’explicar això. Encara avui és un tema tan delicat… Hi ha gent que quan s’assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d’Espanya… Diran… no ho sé… Diran que em disposava a enganyar-los… a trair-los" (Arreu, p.2).

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l’Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n’adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D’ençà l’any 1956, el PCE s’havia especialitzat a llançar missatges envers uns hipotètics sectors democràtics de la dictadura. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista i leninista en camí d’anar agrupant l’avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel× lectualitat antifeixista.

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!