Literatura catalana moderna - Illes

Llorenç capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intellectual mallorquí compromès en la lluita per la llibertat i la cultura catalana. Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven “la seva adhesió absoluta al Movimiento” (Bartomeu Mulet, “Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca”, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): “Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”.

L’any 1980, l’OCB va editar el treball de Joan Miralles i Montserrat Vida i Obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo), un llibret bàsic per a tot estudiós del nostre fet cultural.

Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): “El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada. La facècia, gran protagonista de l’època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d’En Puigserver, l’humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla…”.

La influència de la dictadura franquista damunt l’obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura “sense contingut”, les excrescències dels “exquisits” (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novelles, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novelles com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920, no hi ha crític honest que no s’hagi de descobrir.

Llegint aquestes obres ens trobam davant una seriosa actitud de resistència vital davant la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l’opressió nacional i social.

La investigadora Pilar Arnau, en l’article “1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica”, publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d’aquesta generació d’escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: “Amb tot, caldria anomenar aquí els novellistes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta”.

Evidentment, els escriptors d’aquesta generació comencen a escriure en una conjuntura cultural i política ben concreta. I en aquesta conjuntura, una d’aquestes veus punyents era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l’Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l’any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d’Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).

Enmig del protagonisme de Blai Bonet com a novellista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d’una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura. Ara ja no seran falangistes com Llorenç Villalonga els que novellaran la nostra societat. Ara són els fills dels vençuts com Llorenç Capellà els que comencen a obrir les portes tancades de la literatura catalana de Mallorca.