Eivissa en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
La vila d’Eivissa a finals dels seixanta. Aleshores si, des del mercat, pujaves a poc a poc per fer un tomb per les murades o veure els casalots antics de prop de l’Almudaina, et creuaves amb algun sacerdot que semblava no havia sentit res del Vaticà II (sotana, capa, ample capell negre com si estéssim en plena postguerra… o no estàvem en plena postguerra?) i amb carros dels antics, amb les rodes amb llauna de ferro i pagesos fumant amb pipes de fang.
Dalt Vila, al costat de la Catedral, els carrers estrets i costeruts bastits damunt runes púniques, romanes i àrabs, servaven cert aire de l’edat mitjana. Els carrers eren empedrats en no se sap quina era geològica. Era el camí per anar a fer una ullada al Museu d’Eivissa, fundat el 1903 per la "Sociedad Arqueológica Ebusitana".
Record la primera impressió que en causà una plaça de Dalt Vila: el color blanc intens de les cases, la roba de coloraines penjada dels balcons, les pedres dels carrers sense asfaltar, els al× lots riallers jugant com a tots els indrets del món, les pageses d’acurades trenes i falda llarga portant olorosos queviures dins de les senalles de cànem, els càntirs plens d’aigua fresca agafada de la font de la mateixa plaça… Massa postal per a turistes? No ho sé. Mallorca, a finals dels seixanta, ja portava en el front, indeleble, la marca de l’esclavatge, de la colonització produïda per les multinacionals del turisme. Una incipient classe burgesa, enriquida amb la guerra civil, amb la fam del poble, amb el contraban, començava a vendre terra i ànima al capitalisme mundials… a Eivissa el procés només s’insinuava, a Formentera encara no havia arribat. Per això l’impacte, el cop, l’enyorança envers una Mallorca -nosaltres també l’hem coneguda igual que Eivissa en els anys cinquanta- d’abans de totes els desastres. [Continuar]
Podia ser ben bé que molts dels poemes de Rituals, el llibre guardonat amb el premi en homenatge a Marià Villangómez, sorgissin, com aquells capítols de les novel× les que comentaven abans, en aquells horabaixes d’una Eivissa pretèrita, només servada, com el més apreciat tresor, en els replecs més íntims de la meva memòria.
Record ara mateix el poema que obri el llibre i que diu:
Amb galop de tempesta
tornaven encaradissos pensaments
no me’ n sabia avenir
m’ultrapassà la claretat ocapa
de la derrota
ara calia escriure com un bisturi
obrin ferides per a extirpar el mal
pel plaer de veure com palpita la carn viva
aquesta nua veritat il× luminada pels llamps.
Supós que un dia hauré d’analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d’Eivissa i Formenetera per "Res Publica Edicions").
Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l’"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l”Escola’…" el cert és que, continua Joan Fuster: "L’evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l’obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez… els tres primers volums publicats per Marià Villangómez –Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incorparticles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l’estel (1956), Sonets de Balançat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel× lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l”Escola’".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!