Literatura catalana moderna - Illes

Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat… (Cecili Buele Ramis) Vet ací el Llibre de Viatges d’un jove dels anys seixanta del segle passat, qui, amb el pas dels anys i en la perspectiva de dècades transcorregudes, continua mantenint vius, fins i tot per escrit, els seus afanys revolucionaris de lluitar a favor de la transformació radical d’un món que no porta cap enlloc més que a beneficiar, moltíssim, un grapat d’essers humans (majoritàriament benestants a l’hemisferi Nord) en detriment de les grans poblacions que malviuen dins la misèria més esgarrifosa (majoritàriament explotats a l’hemisferi Sud).

Aquest estiu de 2021 m’he volgut engrescar en la tasca de llegir detingudament aquest llibre de 126 pàgines. Redactades íntegrament en català, en conformen la primera edició, el mes de maig de 2021. Com indiquen al principi i al final, tot al llarg dels vint-i-dos capítols, l’autor pobler «deixa constància de l’experiència vital d’un escriptor de la generació literària del 70». Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat… Mentre, pels auriculars escolt amb fruïció la música que destil·la l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida magistralment pel mestre Salvador Brotons, m’inicio en la lectura d’un llibre que, de bon començament, em sembla apassionadament interessant. Sentint-me i veient-me, encara avui dia, com un membre de la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, (n’acab els estudis eclesiàstics el mes de juny de 1968), hores d’ara continuo fortament atret per les idees de llibertat i justícia social que planejaven aleshores… també a l’interior d’una església diocesana com la mallorquina, fortament sacsejada pel Concili Vaticà II. Veig que les primeres vint pàgines del llibre se centren en el que podem considerar com el seu primer viatge: el que realitza a la seva variada i enriquidora col·lecció de poemaris editats i escampats a tots vuit vents del món, al llarg de les darreres cinc dècades. Sobretot i per damunt tot, el viatge que fa al poemari «Les ciutats imaginades»: «Poesia a la recerca del tòpic però ben real ‘paradís perdut’» Ho diu llampant i ho reconeix explícitament: amb aquest poemari vol deixar constància de les sensacions que experimentà en visitar algunes ciutats, de les quals li han quedat records perennes, inesborrables. En aquest viatge literari tan personal, hi remarca, de forma rellevant i insistent, el paper que exerceix el poeta Josep M. Llompart de la Penya en la tasca d’animar molta gent a engrescar-se en l’ofici d’escriure… Tot ufanós, se’n sent deixeble fervent. En realitat, emperò, «El primer viatge», com a titular del llibre, no apareix fins a la pàgina 22. I fa referència als viatges que l’autor realitza a «Ses Casetes» de sa Pobla durant els estius dels anys cinquanta del segle passat. Un dels millors relats d’aquest llibre, per a mi, està contengut en les vint-i-tres pàgines que l’escriptor pobler dedica al viatge que els seus progenitors realitzen a terres castellanes. Al poble natal de son pare, en viatge de noces. Com a darrer viatge de la llista, hi col·loca a mode de cloenda, el que va haver de fer de manera forçosa a la presó de Palma l’any 1976… Aquest darrer viatge seu coincideix en el temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.
 

De «Ses Casetes de sa Pobla» als carrers d’Irlanda

 

D’un primer viatge imaginari de l’autor, al lloc on, de fet, passa l’estiu quan és un infant menut, i es diverteix amb les colles d’amics i amigues d’infància, lamentant la desaparició d’aquelles cases provisionals i temporeres i recordant amb molt delit els primers amors infantils en indrets tan inoblidables com aquell, l’escriptor pobler passa a fer esment d’alguns altres viatges que realitza a la dècada dels anys seixanta. Qui llegeixi el capítol dedicat a alguns d’aquells viatges, com seria el cas del que esmenta a Itàlia, pot dubtar si és real en la seva totalitat o imaginari parcialment. Per assolir-ne la certesa, hauria de consultar-ho amb l’autor. El cert és que, segons conta, amb la padrina materna, catòlica fervent, tots dos reten visita conjunta al Vaticà.  L’opulència vaticana és vista per l’autor, encara adolescent, com una de les seus indiscutibles de gent rica, identificada per ell amb els feixistes guanyadors de la guerra a Mallorca. En contrast, considera que socialistes i comunistes italians, lluny d’esdevenir monstres ferotges, com són presentats damunt les trones mallorquines, amb el seu comportament pràctic li sembla que s’adiuen molt més amb l’ensenyament evangèlic, que no pocs clergues i estaments eclesiàstics.  Real o imaginari, aquell viatge a Roma li serveix per reforçar-ne conviccions esquerranes incipients, mantengudes amb vigor i refermades constantment  al llarg de la seva vida seixantina.  Es converteix en el primer viatge de tota una sèrie posterior que li ha de servir, entre d’altres finalitats, per aconseguir llibres que no es troben a Mallorca o per veure pel·lícules que la censura prohibeix a la Roqueta, dominada pel franquisme, hermèticament tancat als corrents de la modernitat i la cultura europea més avançada. Recorda i esmenta que bé se n’encarreguen d’impedir-l’hi els membres de la Guàrdia civil i la Brigada social de la policia franquista. Tot seguit, m’adon que l’escriptor pobler dedica quatre capítols a Irlanda. A primer cop d’ull, em crida l’atenció el fet que siguin quatre, els capítols que vol dedicar-hi. Un cop llegits, m’ha semblat que destil·len un coneixement profund, no solament de la història d’Irlanda, sinó també de l’obra literària que caracteritza un país que, durant molts segles, ha hagut de patir els efectes nefasts de la colonització britànica, pràcticament fins als nostres dies. Veig que vol anar molt més enllà de pretendre contar anècdotes de joventut, o descriure paisatges més o manco encisadors, o rememorar situacions viscudes quan era jove. Em fa la impressió que mira de tornar a viatjar-hi avui, en ple segle XXI, per tal de tornar a passar intel·lectualment i literària per aquells mateixos indrets que havia visitat físicament a finals de la dècada dels anys seixanta.   La influència d’escriptors com Oscar Wilde, Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i altres l’empenyen a endinsar-se molt més en la història heroica i conflictiva, de resistència contínua, i de combats per l’alliberament nacional i social dels irlandesos.  Basta veure tot quant diu l’autor pobler sobre la «botigueta de discos de Derry», per adonar-se que aquells viatges seus a finals de la dècada dels anys 60 a Irlanda el converteixen  en un gran coneixedor de la realitat física, social i comercial d’aquell país catòlic dominat per la metròpoli anglicana.  Em copsa quan llegesc que recomana la lectura del llibre de l’històric militant del Sinn Féin, Gerry Adams «Hacia la libertad de Irlanda» (1991). Elogiant el paper de l’activista ferreny, defensor aferrissat dels drets civils del poble d’Irlanda del Nord qui, al costat de la famosa Bernadette Devlin i altres avantguardistes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalen la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l’Ulster.  En les 8 pàgines següents del capítol tercer dedicat a Irlanda, l’escriptor pobler tracta sobre el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Hi descriu magistralment els efectes nefasts del genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos.  Reconeix que el gaèlic, en la primera meitat del segle XIX, pràcticament deixa d’existir com a llengua culta. Només n’hi queden una varietat de dialectes al llarg de zones costaneres i meridionals. És el resultat concret i pràctic de la imposició, via militar, d’una cultura aliena a Irlanda, l’anglesa.  L’escriptor pobler descobreix tot un altre món de la cultura irlandesa, en escriptors lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d’Irlanda. Els considera i valora com autors autodidactes que, per tal de sobreviure, s’han de fer empleats, obrers, drapaires, miners, estibadors, etc. situats als límits extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Uns escriptors que l’interessen especialment perquè, segons afirma, també als Països Catalans vivim immersos en una lluita activa contra el feixisme i l’imperialisme espanyol dominants…          N’hi remarca alguns exemples, d’autors molt compromesos i no tan famosos ni coneguts, que pertanyen a la generació posterior als Shaw i als Joyce. Cita, ementa i elogia la tasca literària de Liam O’Flaherty, Sean O’Casey o Brendam Behan. temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.