Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

2 d'agost de 2021
0 comentaris

Dietaris i llibres de memòries: Breviari contra els servils: transició i repressió “democràtica” (I)

Breviari contra els servils: transició i repressió “democràtica” (I)

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l’Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d’abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l’amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l’art, els viatges… En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d’aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d’un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l’inici d’una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s’hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l’absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer “dietari del temps de la barbàrie”. Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s’ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m’ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d’apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m’ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d’Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d’inflexió que m’ha fet reflexionar i m’ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l’escriptora russa “blanca” Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d’André Gide, sense oblidar l’imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo… Ara mateix, després d’un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d’un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l’any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d’octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d’Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d’Alexandre Cirici.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l’atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap “model” en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més “personals” de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d’aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d’ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de “memòries” a l’estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d’una situació personal, política o cultural).
Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d’intellectuals de tots els països i contrades).
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d’escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d’anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants, l’OEC, el PSM o com a vicepresident de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”) només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s’ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt… Les dècades d’activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d’ una cultura progressista i d’esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d’anys em vaig interrogar com s’ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m’ha estranyat aquesta forma d’esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar “lo nostro”, no s’organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d’escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d’esquerra o independentistes era reduït. N’he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d’aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l’Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.
Fa uns mesos, quan l’editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m’animà a presentar-li un llibre d’unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, “mullar-me”, en definitiva. D’entre els nombrosos apunts havia d’escollir el material que em semblava més adient en aquesta concreta conjuntura. Una tasca complicada, haver de decidir, en un espai de temps curt, quines pàgines, d’entre tot el meu paperam, li havia de lliurar. Aleshores vaig haver de “desconnectar” de molts projectes que tenia en marxa, deixar-ho per a més endavant i dedicar-me en cos i ànima a la selecció del material que s’havia de publicar.

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m’he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d’una destral. Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d’un militant d’esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l’ època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l’enlairament d’un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d’haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d’aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l’exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l’esquerra revolucionària a l’Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d’aquells anys va ser la lluita contra l’OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l’imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l’OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l’esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La “transició” (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l’esperpèntic cop de l’extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.
A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la “normalització democràtica” que, en el fons, volia dir: “Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l’autodeterminació”.
Per copsar una mica l’ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d’esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d’abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l’homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s’Indioteria…). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics).
Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l’homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge a la república, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura… No serviren de res les meves protestes. Els policies de la “democràcia” no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d’entendre com m'”atrevia” a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!
És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia… Era difícil d’imaginar el que s’esdevenia! Si en temps d’en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle “socialista” no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta… era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l’odi a l’esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme… Però era inconcebible que la repressió vengués de l'”esquerra”! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la “democràtica” policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.
En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l’OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l’autodeterminaciò de les nacions de l’Estat oprimides per l’imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans…). Amb els anys, d’una forma imperceptible, amb la criminalització de l’art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns…) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l’ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus…). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l’asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d’expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d’utilitzar aquest “error” de Ramon Aguiló per tal d’obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d’unes argumentacions (“S’ha de demanar permís”; “No s’han d’embrutar els carrers”) que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.
Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d’afavorir la llibertat d’expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'”error” -la repressió contra l’homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d’aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit “perdonar” la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la “seva” policia, el que el dugué a “perdonar-me” la multa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!