Literatura catalana moderna - Illes

Recent sortit d’impremta, el 21 de febrer de 2025 cau a les meves mans aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí. Amb el suport de l’Ajuntament de sa Pobla, aconsegueix fer part de la col·lecció Què us diré, amb el núm. 61 de l’editorial Llibres del Segle.

Diari d’un home sol, és el títol que encapçala el primer d’aquests relats. Fa al·lusió al fet que el protagonista, un ciutadà de Palma ha de viure capficat en un món empestifat  per guerres que aclaparen la població.
Avesada i dedicada a fer processons per demanar que finesquin les calamitats de tota plaga, enmig del repic de campanes que mostren la presència indefugible dels déus inclements, de les parròquies, de les misses de difunts, d’antics reliquiaris, del bisbe i d’un bon estol de capellans, de soldats que surten per la Porta Pintada, d’hores incertes amb oracions a les places, a l’interior d’una ciutat clausurada a pany i clau.
S’hi veu i s’hi sent tot sol, l’autor pobler d’aquest relat.

Vermell de cirera als llavis és un altre dels relats que inclou El llibre, Lídia, El somni, La pel·lícula d’aquesta nit, Memòria d’un temps, Don Felip, Fidels servidors de l’Estat, La cambra dels quinze i El Talp. Tots plegats conformen el conjunt de la Taula que apareix al final del llibre.
En llegir aquest relat, entren ganes d’arribar a copsar el perquè d’un títol com aquest: vermell de cirera als llavis. Primer, rememora llunyans embats tardorals, les primeres riqueses amb gust de maduixa als llavis, certament. Però, finalment, formula la pregunta que s’hi relaciona ben directament i clara: «Qui podria afirmar, sense por d’equivocar-se, que era cert el vermell de cirera als llavis després de cada besada».
Amb això, aquest relat breu de 8 pàgines pren i adopta el sentit profund d’un home sol que rememora temps passats i fets d’antuvi que li marquen inexorablement la vida d’escriptor i d’analista en profunditat, sempre molt crític amb el model capitalista que amara les nostres societats del segle XXI.

Un altre dels capítols, El llibre, va dedicat a la seva condició d’escriptor. L’autor pobler s’hi desfà en explicacions sobre algunes de les conseqüències més o manco directes que comporta la seva curolla d’haver volgut dedicar-se professionalment i plena a l’escriptura. Com gairebé pocs, durant tota la seva llarga vida ja quasi octogenària, s’hi ha dedicat en exclusiva.
Al·ludeix també a la pintura, però reconeix que el que passa amb el ram de la ploma no succeeix amb cap altra professió reconeguda. Assenyala la tragicomèdia que representa avui dia l’edició d’un petit llibre, davant la boja colla d’editors, llibreters i distribuïdors. Aquesta situació el porta a concloure que el fet literari esdevé primordialment un negoci on no importa la qualitat.
I l’autor, que s’ha comparat a si mateix amb la imatge d’un llangardaix que ha perdut la cua i ha d’esperar que li torni a sortir,  s’hi veu tot sol, sense ningú, «enmig d’una esplanada rocosa batuda implacablement pels vents i la pluja» (pàg. 35).

Amb el relat que porta per títol Lidia, l’escriptor pobler recorda, de manera molt gràfica, certes conseqüències derivades de la consolidació del nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder a l’Estat espanyol, amb motiu de les primeres eleccions democràtiques, a finals dels anys 70 del segle passat.
Hi remarca l’estranyesa dels anys 78 i 79 (pàg. 42). I la trobada, imaginària o real, amb una al·lota argentina, arqueòloga i companya d’un montonero assassinat pels militars l’any 76…
En demanar si realment existí aquella dona llatinoamericana o si la seva enlluernadora presència fou un somni, un estel fulgurant imaginari, munió de xerrades nocturnes amb ella li canvien la seva forma de pensar i de veure el món.
S’hi converteix en un afeccionat i amant indiscutible de l’arqueologia, però sol.

En llegir el relat que duu per títol El somni hom pot demanar-se què deu voler dir l’autor quan afirma «tenc por al moment exacte de totes les solituds» (pàg. 49) El fet és que va descrivint magistralment les operacions militars de caràcter bèl·lic que apareixen a la pantalla del seu televisor, reproduint-hi el que passa en terres iraquianes.
Ho reviu intensament, com si fos a l’interior del seu domicili, situat en un dels carrers de la ciutat de Palma, «l’indret exacte on viu d’ençà d’un caramull d’anys».
Malson? Imatges de follia? O tot terriblement real! «Les trompetes del somni anuncien la fi d’un altre dia». Tanca els ulls i, ben tot sol,  pensa que potser tot plegat no sigui res més que producte de la seva imaginació.

El llibre passa d’una pantalla de televisió que mostra, en somnis, els desastres ferests de la guerra d’Irak, a La pel·lícula d’aquesta nit, que conforma un altre relat del llibre.
A aquestes alçades de la peça literària, potser-ne un, dels relats més ben elaborats. Tot i la poc nombrosa utilització, a dir ver amb una presència molt minsa de punts i a part en cadascuna de les 11 pàgines. Continuen les matances televisives, davant dels ulls de la filla més petita que s’entreté amb son tren de joguina, mentre reben la ració diària de sang i de violència incontrolable.
L’espetec dels canons que bombardegen Sarajevo li porta, a l’autor, que ho reviu tot sol, el record d’absències disperses amb companyes i companys de revolta, de temps llunyans.

Al relat següent, l’autor pobler fa Memòria d’un temps. Precisament és l’any en què les nostres illes arriben a aixoplugar-hi vint-i-set milions de turistes! De tan mala manera, que el servei públic de l’aigua no arriba a poder atendre tanta demanda. Així i tot, preveuen d’ampliar encara molt més les instal·lacions gegantines de l’aeroport illenc.
Hi fa comparèixer el bisbe que mana fer rogatives perquè plogui; rabins del Call i bruixots de tota casta que fan estudis sobre el canvi climàtic.
Sentint-s’hi tot sol, l’autor hi contraposa, a totes aquestes malifetes, unes altres que es deriven de la guerra declarada pels cristians contra els àrabs i altres països endarrerits i de cultura bàrbara. Hi surten i compareixen notables representants de la immigració creixent, dels moros, de les dones de pell fosca, dels jueus, dels presos i lladres, dels joves incontrolats, dels forasters, dels xuetes, d’estols de pagesos, d’agitadors processats, cantants, escriptors de mal viure, dirigents sindicals, capellans, frares, gitanos, negres, etc.
Aquest és un relat que traspua grans dosis de crítica molt àcida contra els estaments que, des de sempre, continuen  marcant, avui dia com en temps passats, fites històriques rellevants en aquesta illa nostra: figures com la del rei i del papa, dels bisbes i les autoritats civils o militars, dels grans empresaris, arquitectes, urbanitzadors, hotelers, etc. enfrontats a la resta de grups i col·lectius, altre temps anomenats «agermanats».
Avui dia hi compareixen, com a grepuscles ecologistes, de defensa de la terra, de la llengua, de la cultura, del territori, dels costums, de la llibertat, i s’afanyen a desempellegar-se d’aquelles estructures eclesiàstiques que miren de continuar amarant les esponges vives que representen les poblacions illenques del nostre temps.
Podria estendre’m encara molt més en la presentació d’aquest llibre que descriu d‘una  manera molt fina i acurada la solitud d’un home que s’ha volgut dedicar a la literatura, i solament a la literatura. Això sí, un estil literari que té molt a veure amb la història de la nostra terra i amb les vicisituds variades que ha hagut de travessar, i encara ara travessa, la nostra societat illenca arrelada a Mallorca.

Podria estendre’m moltíssim més. Però, em sembla, qui millor pot presentar aquest llibre és el pare de la criatura, aprofitant que el tenim aquí davant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!