Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

17 d'abril de 2015
1 comentari

DE 1715 A 2015, EL TRICENTENARI

Publicat el llibre Fora botiflers, fora galls! La Guerra de Successió a les Illes Balears (Lleonard Muntaner Editor)

DE 1715 A 2015, EL TRICENTENARI

 
El dia 11 de juliol de 1715 les claus de la Ciutat de Mallorca foren lliurades al comandant de les forces borbòniques, el cavaller François Bidal d’Asfeld. En les capitulacions, signades l’1 de juliol de 1715, els representants de les institucions mallorquines demanaren la confirmació de l’ordre constitucional que havia regit la vida del Regne de Mallorca durant mig mil·lenni. Però d’Asfeld tenia instruccions clares sobre aquest aspecte. Felip V i els seus ministres no volien deixar ni el record de les institucions representatives mallorquines. Per això el Decret de Nova Planta, de 28 de novembre de 1715, aplicà el dret de conquesta per abolir les institucions pròpies i imposar les lleis i institucions castellanes, sota un règim d’absolutisme monàrquic. A partir d’aleshores s’imposaren quatre grans eixos: desaparegué el govern compartit entre el regne i el rei, per a passar al poder absolut del rei (absolutisme); el poder polític emigrà per complet fora de les illes (centralisme); sols es deixà pels naturals del país una part del poder local, però a les ciutats s’exercí en exclusiva per l’aristocràcia filipista (senyorialització) i s’intentà imposar una cultura externa (assimilisme cultural). Miquel dels Sants Oliver, l’any 1901, escrigué que Mallorca a partir d’aquests fets deixà de ser àrbitre dels seus destins i ja no va poder regir la seva pròpia vida, començant el vertader període d’assimilació al règim, a les lleis, als costums i a la cultura de Castella.
El Regne de Mallorca, des de la seva fundació s’havia estructurat entorn d’unes institucions amb les quals la monarquia estava obligada a pactar contínuament. L’estructura institucional dels països de la Corona d’Aragó responia al model constitucionalista, en el qual el regne té un cos polític propi, amb àmbits de decisió compartits amb el poder reial. El Gran i General Consell, els jurats de la ciutat i el regne, les universitats o consells locals i el sindicat de la part forana, constituïen una representació real de la societat basada en un sistema d’elecció estamental i autònom (insaculació). L’obstinada defensa de les llibertats polítiques feta el 1715 no va ser un gest girat cap al passat, va ser l’intent de defensar un model representatiu i pactista front a l’absolutisme borbònic. El llegat austriacista, tres segles després, és sorprenentment actual, ja que, amb tota la seva diversitat social i territorial, representa dues grans línies polítiques confluents: la defensa d’un estat plurinacional i, a la vegada, la defensa d’un sistema constitucional, amb un poder monàrquic limitat. El Decret de Nova Planta, per contra, articulà un règim anacrònic, reaccionari i incapaç de constituir un estat modern en el qual els diversos sectors socials tenguin possibilitats de representació democràtica.
Josep Melià va qualificar d’honorable la caiguda de Mallorca de juliol de 1715, quan Mallorca, amb Eivissa, era el darrer reducte fidel a l’arxiduc Carles. Menorca havia estat lliurada a Anglaterra per Felip V i gràcies a això preservà les seves institucions. Seria absurd cercar heroïcitats en la resistència insular, però si Mallorca i Eivissa estigueren dos anys sense sotmetre’s a les tropes de les Dues Corones -el juny de 1713 s’havia signat l’acord d’Hospitalet que establia l’evacuació de l’exèrcit imperial i el lliurament de Barcelona, Cardona, Mallorca i Eivissa- no va ser per fidelitat dinàstica -l’arxiduc ja era emperador d’Àustria- sinó per defensar les institucions nacionals de les Balears.
El tricentenari és una oportunitat que ha de servir per recuperar una part molt oblidada i amagada de la nostra història. L’ocupació borbònica ens va condemnar a tres segles de submissió política, però tres-cents anys després aquell conflicte conserva molta actualitat, perquè no s’ha superat encara la càrrega antidemocràtica del projecte centralitzador, uniformista i aristocratitzant de Felip V. Els processos reformistes i republicans dels segles XIX i XX, o varen fracassar per ells mateixos o varen ser col·lapsats violentament. La constitució espanyola de 1978 i l’estat de les autonomies va ser un pacte, potser inevitable després del llarg episodi franquista, però que ja ha manifestat el seu esgotament i ha fet pas al vell unitarisme centralista de les oligarquies hispàniques. Per això el 1715 és una referència actual i viva que no podem deixar passar sense una celebració com es mereix: per conèixer, per debatre i per pensar en el futur.

Mateu Morro i Marcé

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!