Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

16 d'abril de 2021
0 comentaris

Contra el neoindependentisme anacional Per Ferran Lupescu a La Veu de Poble Lliure

Contra el neoindependentisme anacional

El procés d’independència del Principat presenta tot de paradoxes insòlites, però una de central és aquesta: s’ha lluitat per la independència de la nació renegant de tots aquells atributs que identifiquen el país com a nació.

El procés d’independència del Principat presenta tot de paradoxes insòlites, però una de central és aquesta: s’ha lluitat per la independència de la nació renegant de tots aquells atributs que identifiquen el país com a nació; que en fan una nació i, per això, la qualifiquen com a titular del dret d’autodeterminació que s’invoca. I això, en una nació oprimida de llarga experiència en la lluita per les llibertats nacionals; que, recordem-ho, és la forma que pren la lluita pels drets político-socials en el cas concret de les nacions oprimides.

L’afirmació, és clar, cal matisar-la: han estat les cúpules político-institucionals, que han generat i divulgat la propaganda anacional en una temptativa insistent d’intoxicar-hi el poble. Pel que fa a les masses, ben al contrari, hi ha motius per a sospitar que llur viratge independentista ha estat una mena de reacció defensiva en percebre instintivament, per fi!, que hi havia en marxa un procés d’absorció nacional, potser a un pam de fer el tomb. En aquest aspecte, com en tants d’altres, hi ha un divorci creixent entre la cúpula político-institucional i la massa popular mobilitzada; un hiat que la jerarquia pseudoindependentista no cessa d’alimentar a còpia d’astracanades degradants.

Centrem la qüestió, doncs: des de l’arrencada del procés independentista, el 2012, l’hegemonia ideològica, al si del moviment nacional, l’han tingut forces polítiques i organitzacions socials que no són pas allò que hem entès sempre com a independentisme, sinó que conformen el que podem definir com a neoindependentisme anacional:

  • neoindependentisme en tant que nouvinguts a la causa. Això, en si, no és cap problema; ans al contrari, atènyer l’hegemonia social ha estat sempre l’objectiu de l’independentisme històric. El problema no rau pas en les masses desvetllades recentment; rau en el mapa mental d’aqueixes cúpules neoindependentistes: es converteixen a la causa com qui cau del cavall sobtadament, però mancant de tot el pòsit ideològico-formatiu i de l’experiència històrica madurada que són propis de l’independentisme històric; però, i sobretot, arrossegant, en canvi, tot el pes mort de l’autonomisme, en termes ideològics, polítics i socials.
  • anacional, és clar, per aquest mateix pes mort, en funció del qual, i en contrast obert amb tota forma d’independentisme històric, aquest corrent combrega amb postulats anacionals. Exemplifica força bé la versió postmoderna de la quadratura del cercle.

En definitiva, el neoindependentisme anacional és un corrent polític, d’arrel ideològicament postmoderna, que, ben correctament, reivindica la independència per motius de qualitat democràtica, de drets socioeconòmics, etc.; però que alhora, i de forma aberrant, descarta explícitament tota motivació pròpiament nacionalitària, com si hi fos incompatible o incongruent. En si mateixa, aquesta concepció falsària de la qüestió nacional denota l’alienació provinciana dels formuladors, que, contra tota l’experiència acumulada del país, calquen nèciament les teoritzacions postmodernes d’un cert creacionisme nacional marcià, objectivament al servei de l’ultranacionalisme estatista.

En efecte, l’anacionalisme abstrau o, fins i tot, desestima obertament, la centralitat estratègica d’aquelles característiques nacionalitàries (llengua, cultura, història, etc.) que són, precisament, les que individualitzen el territori, cohesionen la població i legitimen la lluita. Aquelles característiques sense les quals no hi hauria nació ni, menys encara, moviment independentista. Com deia Julià de Jòdar en un article de Vilaweb el 24 de març (referint-se al pacte entre ERC i la CUP): “Que, per acabar-ho d’adobar, els pilars de la nació –cultura i llengua— no hi compareguin, vol dir fins a quin punt una visió reduccionista de l’alliberament nacional el deixa orfe de poder material –perquè la llengua i la cultura no són pas béns simbòlics, sinó constitutius d’una ben concreta realitat, indústries culturals a banda. Si no és que ja pensem en termes de república multilingüe, on el català haurà de perviure com el gènere homínid a Olduvai.”

El neoindependentisme anacional, doncs, ignora olímpicament el fet nacional en si. A més, desqualifica la consciència nacional, banalitzada com a identitarisme o criminalitzada amb acusacions d’etnicisme (hi tornem més avall). O sigui: l’anacionalisme comparteix l’univers referencial de l’etnocidisme, sovint fins a interioritzar-ne els pseudoarguments.

En conseqüència, el neoindependentisme anacional, de manera implícita o explícita, renuncia a l’alliberament nacional, començant per la normalització lingüística mateix, amb què convalida els efectes etnocides de l’opressió nacional, a la manera alienada i neocolonial de l’Àfrica subsahariana. De fet, l’anacionalisme ve a ésser una importació Europa endins d’aquesta lògica neocolonial comprovadament suïcida, o inoperant, que ara hom vol aclimatar arreu.

Concretem-hi: el neoindependentisme anacional no cerca pas l’alliberament nacional, o sigui, la independència d’una nació concreta. En comptes de l’alliberament nacional propugna el projecte distòpic d’un Estat anacional, en el sentit postmodern del terme. És a dir, cerca la independència d’una “comunitat política” territorialitzada, però anacional. Examinem-ho en les parts components:

  • una “comunitat” definida en termes merament i exclusivament polítics, i no nacionalitaris.
  • una “comunitat política”, això sí, territorialitzada, però en els termes de la divisió administrativo-territorial de l’Estat matriu, és a dir, fent abstracció de la realitat etnolingüística, ben bé amb la lògica perversa a què hom sotmet el dret d’autodeterminació en el cas de les colònies tercermundistes. O sigui: l’àmbit d’actuació és el Principat per mer accident geogràfic; un “sobre buit” luxemburguista, sense cap especificitat.
  • una “comunitat política territorialitzada”, sí, però (insistim-hi) mancada de contingut pròpiament nacional, és a dir, sense la mena de referents lingüístico-culturals comuns, ni l’arrelament en la història concreta, que (valgui la redundància) individuen els països, cohesionen les societats i hi possibiliten l’exercici dels drets polítics i socieconòmics. D’aquesta manera, i inevitablement, serien els referents de l’antic Estat opressor els que, per defecte, dotarien aquesta amalgama neocolonial d’un vernís de societat cohesionada. D’ací la reivindicació junquerista de l’oficialitat de l’espanyol. Objectivament, es tracta d’un projecte de submissió neocolonial à l’africaine, en efecte.

No acaba d’entendre’s, doncs, què qualificaria aqueixa “comunitat política territorialitzada” com a subjecte de drets col·lectius, fora del caprici identitarista, que no pas, diguem-ne, identitari.1 Dit altrament: si el fet nacional “no importa”, ¿per què qüestionar l’Estat opressor? Si el contingut del projecte és político-social i no nacionalitari, ¿per què no desenvolupar-lo aprofitant el marc de l’Estat opressor, que és un àmbit ja constituït?

En el procés d’independència del Principat, com dèiem més amunt, l’hegemonia político-ideològica ha estat en mans d’aquesta mena de neoindependentisme anacional (de base filosòfico-ideològica ben prima, d’altra banda). Ha estat hegemònic, incongruentment, en força mitjans de comunicació catalanòfons, que, d’aquesta manera, treballen contra la normalització de la llengua que usen. Però, sobretot, l’han alimentat els partits neoindependentisto-anacionals arrepapats en les instàncies de poder autonòmic i les corresponents corretges de transmissió.

De qui parlem? Parlem de postpujolisme i ex-psoisme sociològics. Parlem de líders prestigioses predicant el bilingüisme en mítings de l’ANC i beneint-lo en manifestos d’Òmnium. Parlem de l’ANC fent enquestes sobre el règim lingüístic de la Catalunya independent en què l’oficialitat exclusiva del català ni es llistava entre les opcions, no fos que la gent la triés. Parlem de tècnics de normalització lingüística blasmant els conceptes de territorialitat i de llengua pròpia (ja l’any 2000!). Parlem de presumptes independentistes culpabilitzant la catalanitat amb els mateixos pseudoarguments hispanosupremacistes de l’espanyolisme de sempre. Parlem de quatre ultraesquerranistes tan, però tan progres, que l’única “identitat” que troben respectable és la de la tribu urbana que són (exemple notori d’identitarisme pròpiament dit). Parlem, per damunt de tot, del junquerisme, nucli condensador i centre de dispersió de tot plegat, en campanya constant en pro de l’espanyol i contra el català des del 2012 i amb amplis canals de propaganda a les ordres incondicionalment (qui diu “canals” diu AraNació Digital, manta tertúlia radiofònica i televisiva, etc., etc.)

Com que l’anacionalisme comparteix la ideologia i el pseudoargumentari de l’etnocidisme, hem vist representants destacats del neoindependentisme anacional principatí (per exemple, Oriol Junqueras, Artur Mas, Carme Forcadell, Joan Manuel Tresserras) defensant el bilingüisme imposat per l’Estat opressor, que condemna la llengua oprimida a la substitució. Alguns extremistes d’aquest corrent (per exemple, Sergi Sol) arriben a bescantar la promoció del català a llengua comuna com a supremacisme autoritari, artificiós, elitista i contraproduent, alhora que encensen el monolingüisme en espanyol i la submissió bilingüista dels catalanòfons com a fets naturals, espontanis, legítims i populars.2 És a dir, reprodueixen obedientment la ideologia del colonialisme espanyolista més ultrat, amb què cooperen a desprestigiar el català i a perpetuar l’hegemonia de l’espanyol. I això, tot just al moment històric que la pressió substitutòria ateny tal ritme d’intensitat que, objectivament, força la comunitat lingüística catalana a triar entre fer conscientment un salt endavant, un viratge radical cap a la normalització plena, ara que encara s’hi és a temps; o bé deixar-se sebollir passivament en una espiral irreversible cap a la substitució.

Com denunciava Joan Ramon Resina en un article de Vilaweb, pel febrer de 2021: “Si la identitat serveix arreu per a cimentar els grups humans, en el context polític català és en canvi l’objecte a demolir o, dit en termes postmoderns, a desconstruir”. En efecte, des d’aqueixa síndrome d’Estocolm el neoindependentisme anacional ha desplegat tot un ventall d’estratègies retòriques que, en boca d’altri, qualsevol identificaria com a espanyolisme integrista, centrades a desqualificar sistemàticament el patriotisme català (la defensa dels drets nacionals del poble català) com a “nacionalisme”, “identitarisme” i “etnicisme”. Vegem-ho:

  • simptomàticament, el primer terme, nacionalisme, l’interpreten en el sentit més pejoratiu, o sigui, en la línia més obtusament nacional-estatista, exactament com faria qualsevol editorialista de la Brunete mediàtica: el nacionalisme (el català, per descomptat, que l’espanyol, ja se sap, no existeix) fóra un moviment autoritari, reaccionari, xovinisto-xenòfob, etc., etc. Menteixen a plena consciència, és clar, així sobre el passat com sobre el present, i els consta que amb aquesta injúria fan el joc al mateix espanyolisme que continua massacrant-nos com ha fet sempre. Hom diria que l’única explicació racional d’aqueixa actitud és que, ultra estar corcats d’autoodi emfàtic, els anacionalistes nostrats cerquen fer la pilota als típics supremacistes prepotents que es fan la pobra víctima, aviam si així es decideixen a votar la imitació en comptes del producte genuí (“ampliar la base”, en diuen).
  • els altres dos termes els apliquen a tort. Perquè els consta sobradament que ací no hi ha pas cap identitarisme postmodern; el moviment nacional català reivindica una identitat col·lectiva ben real, d’arrels multiseculars, i no pas cap invenció microgrupal postmoderna.3 Anàlogament, el moviment nacional català rebutja explícitament tot exclusivisme sanguini ni remotament acostat a allò que és, concretament, l’etnicisme; una imputació difícil de sostenir, amb la majoria independentista reclamant l’acollida d’exiliats del terror islamofeixista, i amb bon nombre d’al·lòfons (no tan sols hispanòfons) solidaritzant-se (en català) amb la causa d’aquest país que saben seu.

De la mateixa manera, força líders del neoindependentisme anacional desestimen la catalanitat com a punt de trobada i referent comú de tot el poble. Breu: per al neoindependentisme anacional, com per al PSC (PSC-PSOE) des dels anys vuitanta, com per a Ciudadanos i altres manifiestos des de sempre, “a Espanya, l’espanyol uneix; a Catalunya, el català separa”.4 D’ací la fixació en missatges que, lògicament, només tenen sentit si cerquen com a públic ben concret els colons explícits, i no pas els hispanòfons en general. A menys que els ideòlegs de l’independentisme anacional, amb aquella alegria, considerin colons la totalitat dels hispanòfons del país. Que ja podria ser, vist l’extrem de distorsió amb què perceben la societat catalana. Només això explica que el neoindependentisme anacional condemni el nacionalisme català per “excloent”, amb voluntat mesella d’atraure els colons, quan aquests se n’autoexclouen, i ho fan, precisament, en nom de l’ultranacionalisme espanyol, com hem tingut ocasió de comprovar, ben empíricament, a les urnes i al carrer, des d’Octubre.

Així mateix, líders i propagandistes del neoindependentisme anacional qüestionen la “suposada legitimitat històrica” de la causa nacional catalana. En el marc d’aquesta lògica delirant es tracta d’una opció ben operativa, atès que suprimir el passat, és a dir, les causes que provoquen el present, iguala tothom en el marasme incomprensible, de manera ben postmoderna.

Prova del nou: juntament amb la llengua, l’anacionalisme principatí ha renunciat a l’àmbit nacional dels Països Catalans, la qual cosa és coherent amb aquest projecte liquidacionista, essent així que el lligam bàsic, la llengua catalana, no els sembla gaire pertinent.

Mentrestant, al Principat, ara en lluita contra l’ocupació i contra el processisme alhora, el model anacional cada cop és més qüestionat per les bases populars mobilitzades, entre les quals, consumada la “desconnexió emocional amb Espanya”, el procés comporta un cert desacomplexament de la catalanitat, amb tendència a l’autocentrament, manifestació concreta d’un desvetllament cívic més ampli compromès a bastir una democràcia real. De fet, al cap de massa temps de monopoli mediàtic de la propaganda anacional, cada cop s’alcen més veus denunciant aqueix liquidacionisme suïcida.

L’etiologia del neoindependentisme anacional principatí reclama estudis monogràfics urgentment. Hipòtesis inicials:

  1. ideològicament i sociològicament, el neoindependentisme anacional no és altra cosa que l’autonomismo-bilingüisme tradicional a última hora reconvertit a l’objectiu de la independència; irreflexivament, doncs, s’ha limitat a plantar l’estelada damunt una cosmovisió i uns referents encara autonomisto-regionals (i bilingüistes);
  2. per origen de classe i per composició generacional, quadres i dirigents tenen una formació político-ideològica pobra, i, per defecte, postmodernitzant, incloent-hi un analfabetisme sociolingüístic tant més greu que l’escola sociolingüística catalana és de les més potents del món;
  3. arrossegant una estultícia d’aquest calibre, és probable que la cúpula del moviment sigui incapaç de percebre la realitat sociològica (i sociolingüística) del país, o, en tot cas, que no cregui gaire en la factibilitat de la normalització lingüístico-cultural i de la consciència nacional, o bé que ni en concebi la possibilitat, amb què fan de la (presumpta) necessitat virtut;
  4. per estèril i contraproduent que sigui, potser s’hi cerca un modus vivendi amb l’oligarquia socioeconòmica del país, que és estructuralment ultraespanyolista.

En tot cas, una de les tasques centrals que té pendents l’independentisme és la lluita contra el liquidacionisme: el pràctic, representat pel processisme, i la seva superstructura ideològica, representada per l’anacionalisme. La clarificació ideològica és indispensable per a avançar cap a la independència, al seu torn condició sine qua non per a bastir un futur lliure i digne per a tot el poble. Tant més si tenim en compte l’elevada responsabilitat que assumim: al capdavall, el Principat desplega l’assaig general de la revolució nacional-popular que haurà d’estendre’s de Salses a Guardamar. El moment és dur, saturat de cruesa, i el temps no ens sobra. Som-hi.

NOTES

1. Permeteu que m’autociti (del diccionari Les paraules de la nació, 2019) per tal de puntualitzar aqueixa terminologia sintèticament:

  • identitarisme: “Ideologia postmoderna multiforme que propugna la primacia de la identitat subjectiva per damunt de la realitat objectiva i en contrast seu; més concretament, la primacia de ‘les identitats’ (múltiples, transversals, paral·leles, complexes, electives, construïdes i canviants) que presumptament tot individu té dret a elaborar i adoptar en exercici de sobirania personal absoluta enfront el concepte tradicional d’identitat (sexual o ‘de gènere’, nacional, de classe, etc.), que seria un constructe ‘totalitari’ i ‘unidimensional’ imposat per una societat repressiva”; es tracta d’una “forma d’idealisme subjectiu amb barreja insensata de paleoliberalisme anglosaxó i irracionalitat postmoderna”. “En darrera instància, el concepte postmodern d’identitat, si més no d’identitat col·lectiva, no té res a veure amb allò que sempre s’ha entès per aquest terme: no és pas allò que identifica un col·lectiu; és, més aviat, una creació personal, voluntarista, en virtut de la qual l’individu s’adhereix a un col·lectiu que, al seu torn, és una ficció compartida.”
  • identitat nacional: “Conjunt d’elements que identifiquen una ètnia, una nació, i fan que sigui ella mateixa i els seus membres s’hi identifiquin al seu torn. Consta d’elements objectius (llengua, cultura antropològica, pautes de sociabilitat), creadors de vincles sociològics; d’elements subjectius (adhesió sentimental al col·lectiu de referència, voluntat de ser), reflex dels anteriors en la consciència individual; i de la interacció continuada entre uns i altres.”

A subratllar que tota la riquesa de matisos continguda amb precisió en termes com ara identitat nacional, nacionalisme, moviment nacional, reivindicació nacional, lluita per l’alliberament nacional, etc., avui dia la ideologia hegemònica tendeix a subsumir-la en l’etiqueta de identitari(sme), amb voluntat manifesta de degradació banalitzadora i confusionista, paral·lela a la substitució de qüestió nacional per problema territorial. El fet que l’imperialisme etnocida hagi triat com a arma llancívola precisament el qualificatiu de identitari, coincident amb el que reivindiquen per a si certs corrents neofeixistes, potser no és casual del tot.

2. Qui trobi excessiva la meva valoració, és pregat de consultar l’article de Sergi Sol “Un país de Pujols, però també de Rufians”, publicat a ElNacional.cat el 6 de maig de 2018.

3. Vegeu la nota 1.

4. La fórmula, ben exacta, la sintetitzaren brillantment els companys de Contrastant anys ençà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!