Literatura catalana moderna - Illes

El poema anterior pertany al poemari Temps moderns: (Homenatge al cinema), un llibre que guanyà el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol i que va ser editat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En aquest llibre podem trobar un altre poema que explica molt bé l’ambient d’aquells cines dels anys cinquanta. Diu així: “Però molt abans dels viatges i de totes les absències hi hagué increïbles descobriments en els cines de poble de la nostra infantesa submergida en la marea. Charles Chaplin ens delia i no podíem captar encara els misteris i suggeriments de l’últim dels seus gests, en cada escena de La quimera de l’or. Aleshores, asseguts en les cadires de bova del Gardenia, en els bancs de fusta de Can Guixa (tres pessetes l’entrada) ens deixàvem commoure per les aventures de Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vingudes de Buster Keaton en El maquinista de La General. Quan els germans Marx omplien la pantalla el cine esclatava en centenars de rialles incandescents (Harpo, Chico i Groucho feien de les seves a Una nit a l’òpera). En aquell temps hi havia flaire de cacauets torrats dins sala i inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, emocionats en la contemplació d’una batalla d’indis o en la defensa de la ciutat de Saragossa sotmesa al cruel encerclament del maleït francès. Quan s’apagaven els llums -màgia, univers de meravelles en tants d’horabaixes marcits-, les parelles apropaven els cossos i es besaven intensament als llavis”.

En el capítol “L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub universitari” he deixat constància del paper de Francesc Llinàs, Vicenç Mates i Antoni Figuera en la consolidació de la nostra follia pel cine. El Cineclub Universitari va néixer l’any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l’amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l’any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.

Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l’entrada de la Sala Rialto, era l’encarregat de fer els nous socis i d’informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans dels seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el “social” de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit –o gran, vés a saber!– acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la “cultura” oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Patino o Varda amb les “espanyolades” que es projectaven a les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l’entrada, moments abans de començar la projecció, amb n’Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre n’Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la “moguda” cinematogràfica, en Jaume Adrover s’encarregà d’organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a “Gifré i Escoda”, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m’havia detingut per unes pintades en favor de l’amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l’esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria. Era l’època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s’ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l’OTAN), els cops d’Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia…) han frustrat els somnis d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l’any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem “Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa”. No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.