(Proa Edicions publica El darrer hivern de Chopin i George Sand)
George Sand, un personatge de novel·la
Per Damià Pons, escriptor
Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d’ara és objecte d’un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d’un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l’obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln… Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques… Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d’intenció documental i analítica i una novel·la que s’alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l’atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre’s el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.
Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L’escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d’acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d’un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s’havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d’haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l’imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència. […]
En qualsevol novel·la històrica amb cara i ulls hi ha d’haver una fase de preparació prèvia que sobretot ha de consistir en la recerca de la documentació necessària per a donar veracitat al personatge i al temps historicosocial en què va viure. López Crespí creiem que se’n surt amb bona nota. D’una banda, coneix a fons la biografia de l’escriptora; de l’altra, la França del segle XIX, sobretot el període que va transcórrer entre el 1830 i el 1871 -una evolució política convulsa, un balanceig entre el republicanisme i la restauració monàrquica-, convertida en una fornal molt productiva de noves ideologies i en l’escenari apassionant de la confrontació entre forces socials divergents.
Una narració en primera persona -a manera de monòleg o de dietari- en la qual George Sand, des d’un present històric que és localitzable als voltants cronològics de la Comuna de París (1871) -poc abans durant o poc després-, evoca el seu passat. Una Sand envellida i decepcionada, fins i tot amb la consciència d’haver errat nombroses vegades en les seves decisions, que reconstrueix aquells episodis que en bona mesura marcaren els moments més decisius o més intensos de la seva vida. La nissaga familiar -una barreja d’aristocratisme i de marginalitat social-, els records infantils en el Madrid de 1808 revoltat contra els francesos, l’ombra protectora del pare i l’àvia, la llibertat infinita pels camps de Nohant, el desencert d’un matrimoni precipitat amb un home insensible i autoritari, l’atracció generosa per tots aquells cossos que fossin curulls d’idees o de creativitat artística, la relació admirativa i quasi maternal amb Chopin, el fervor ingenu davant les idees noves i els esdeveniments més o menys revolucionaris que se’n derivaven, les servituds inevitables que ha d’afrontar l’artista que opta per la professionalització… La memòria de Sand, ben igual que un broll d’aigua inestroncable, projecta reiteradament sobre els lectors la presència de molts dels grans noms de la cultura del segle XIX -Musset, Listz, Chopin, Delacroix, Flaubert…- i la crònica de tres moments de gran terratrèmol de la política francesa -les revolucions de 1830 i de 1848, la sublevació obrera de la Comuna-, els quals, des d’un París convertit en l’epicentre del continent, contribuiran a originar moviments de signe semblant en altres indrets. [Continuar]
Una part quantitativament considerable de les més de tres-centes pàgines dels dos volums és dedicada a l’episodi mallorquí de Sand i Chopin. Un fet important en les seves vides, capaç de transcendir la banalització que n’ha produït el turisme de masses. El mateix López Crespí assenyala explícitament que ha manllevat al llibre Un hivern a Mallorca un bon nombre de continguts argumentals. Així mateix, d’alguna manera sembla com si el nostre novel·lista hi hagués volgut afegir les informacions necessàries com perquè Sand hagués tengut l’oportunitat de poder entendre les raons històriques que explicarien aquell comportament materialista i insolidari que havia percebut com a característic dels camperols illencs. Segons l’autor, el cònsol francès a Palma li hauria dit a Sand que els aristòcrates pensaven que "amb una forta repressió cada cinc-cents anys" tenien "la calma i la pau garantides". I Sand hauria arribat a pensar que els mallorquins tendrien "un posat orgullós que els ve d’antic" i serien "una raça indomable", i això malgrat la pobresa i l’espoliació a què els havien sotmès els senyors feudals i el clergat. Totes aquestes postil·les, d’una banda idealitzadores i de l’altra justificatives, servirien per fer que George Sand a l’hora de parlar de la realitat social mallorquina en parlàs menys des del sentiment de superioritat derivat de la seva condició de burgesa i de francesa i més des d’una òptica de redemptora social. Allò que sempre és inevitable és que les opcions ideològiques dels autors es filtrin en la còrpora de la ficció. López Crespí, a més, fins i tot considera una obligació que així succeeixi.
Fins a quin punt en les dues novel·les de López Crespí hi podem trobar la personalitat de la George Sand real? Pensam que del tot. La Sand vitalista, amb una necessitat profunda de llibertat; l’escriptora professional que treballa de manera infatigable; la inevitablement encaboriejada amb les darreres idees sorgides en els cercles intel·lectuals parisencs; la individualista fins al moll de l’os i, a la vegada, la solidària amb causes socials i polítiques d’alliberament i de justícia; l’amant impetuosa; l’artista que sobretot creu en la creativitat que neix dels sentiments i les emocions; la que conviu amb entusiasme amb la natura, a la qual concep com l’espai ideal per a la plenitud dels sentits i de "les forces tel·lúriques que ens dominen"… Si abans de llegir la novel·la ja teníem acumulada una informació extensa sobre Sand, en podrem certificar la veracitat. A més, però, ens trobarem -i aquest és un territori propi de la literatura-, amb una Sand humanitzada, que s’angoixa davant l’arribada d’una mort que sap propera, que dubta sobre l’encert dels seus actes, que pateix la incertesa de saber que en dirà el futur de la seva obra literària, que arrossega un profund sentiment de decepció en comprovar que totes les idees benintencionades en què va creure han fracassat o han donat origen a situacions més aviat negatives. És el fracàs de les ideologies redemptoristes. Tanmateix, la condició humana és incompatible amb la creació de paradisos terrenals. I en el cas que algú vulgui imposar-los a sang i foc, el desenllaç encara acaba essent més catastròfic. Enfront de Marx preferirà Fourier. I en arribar la Comuna, amb la sublevació dels obrers i els soldats, es reafirmarà en la seva opció favorable a un republicanisme liberal, laic i burgès i, en cap cas, dominat per l’obrerisme clarament socialista. El paradigma d’aquella burgesia liberal europea que va acabar triant l’ordre enfront de la revolució. En el cas de Sand, que no creu "que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència", sempre prevaldrà el seu sentiment de pietat intensa envers els oprimits i les víctimes. Des de la fortalesa familiar de Nohant, això sí, com li retreuran els seus amics revolucionaris que pertanyen a les classes populars.
Un altre dels temes d’interès de les dues obres és la contraposició que s’estableix entre dos models d’artista, personificats per Sand i per Flaubert, uns bons amics que s’intercanviaren una extensa correspondència. Flaubert tendria com a única religió el perfeccionisme artístic i creuria que la seva tasca era la d’escriure per a l’eternitat. Tota l’energia de l’escriptor s’ha de concentrar en la literatura, despreocupant-se de tota mena de qüestions socials i polítiques que el podrien distreure. L’art per damunt la vida. En el cas de Sand, si cal triar, prefereix la vida: la mà del pare, la besada de l’amant… Així mateix, creu que no és possible restar indiferents al món exterior i que la felicitat d’aquells que estimes és sempre superior a l’obra artística més perfecta. L’artista compromès amb el seu temps històric i el tancat dins la seva torre d’ivori. Un dilema central de tota la cultura occidental contemporània.
Pons, Damià. "George Sand, personatge de novel·la". Última Hora (20-XI-05), p. 70.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!