Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

15 d'octubre de 2021
0 comentaris

Cecili Buele Ramis (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca) i Llibre de viatges (El Tall Editorial)

Cecili Buele Ramis (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca) ha escrit:

LLIBRE DE VIATGES (EL TALL EDITORIAL) )ALGUNES OBSERVACIONS PRELIMINARS 

Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista).
Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat… (Cecili Buele Ramis)
Vet ací el Llibre de Viatges d’un jove dels anys seixanta del segle passat, qui, amb el pas dels anys i en la perspectiva de dècades transcorregudes, continua mantenint vius, fins i tot per escrit, els seus afanys revolucionaris de lluitar a favor de la transformació radical d’un món que no porta cap enlloc més que a beneficiar, moltíssim, un grapat d’essers humans (majoritàriament benestants a l’hemisferi Nord) en detriment de les grans poblacions que malviuen dins la misèria més esgarrifosa (majoritàriament explotats a l’hemisferi Sud).
Aquest estiu de 2021 m’he volgut engrescar en la tasca de llegir detingudament aquest llibre de 126 pàgines. Redactades íntegrament en català, en conformen la primera edició, el mes de maig de 2021. Com indiquen al principi i al final, tot al llarg dels vint-i-dos capítols, l’autor pobler «deixa constància de l’experiència vital d’un escriptor de la generació literària del 70».
Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista).
Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat…
Mentre, pels auriculars escolt amb fruïció la música que destil·la l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida magistralment pel mestre Salvador Brotons, m’inicio en la lectura d’un llibre que, de bon començament, em sembla apassionadament interessant.
Sentint-me i veient-me, encara avui dia, com un membre de la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, (n’acab els estudis eclesiàstics el mes de juny de 1968), hores d’ara continuo fortament atret per les idees de llibertat i justícia social que planejaven aleshores… també a l’interior d’una església diocesana com la mallorquina, fortament sacsejada pel Concili Vaticà II.
Veig que les primeres vint pàgines del llibre se centren en el que podem considerar com el seu primer viatge: el que realitza a la seva variada i enriquidora col·lecció de poemaris editats i escampats a tots vuit vents del món, al llarg de les darreres cinc dècades.
Sobretot i per damunt tot, el viatge que fa al poemari «Les ciutats imaginades»: «Poesia a la recerca del tòpic però ben real ‘paradís perdut’» Ho diu llampant i ho reconeix explícitament: amb aquest poemari vol deixar constància de les sensacions que experimentà en visitar algunes ciutats, de les quals li han quedat records perennes, inesborrables.
En aquest viatge literari tan personal, hi remarca, de forma rellevant i insistent, el paper que exerceix el poeta Josep M. Llompart de la Penya en la tasca d’animar molta gent a engrescar-se en l’ofici d’escriure… Tot ufanós, se’n sent deixeble fervent.
En realitat, emperò, «El primer viatge», com a titular del llibre, no apareix fins a la pàgina 22. I fa referència als viatges que l’autor realitza a «Ses Casetes» de sa Pobla durant els estius dels anys cinquanta del segle passat.
Un dels millors relats d’aquest llibre, per a mi, està contengut en les vint-i-tres pàgines que l’escriptor pobler dedica al viatge que els seus progenitors realitzen a terres castellanes. Al poble natal de son pare, en viatge de noces.
Com a darrer viatge de la llista, hi col·loca a mode de cloenda, el que va haver de fer de manera forçosa a la presó de Palma l’any 1976…
Aquest darrer viatge seu coincideix en el temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura.
D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

De «Ses Casetes de sa Pobla» als carrers d’Irlanda

D’un primer viatge imaginari de l’autor, al lloc on, de fet, passa l’estiu quan és un infant menut, i es diverteix amb les colles d’amics i amigues d’infància, lamentant la desaparició d’aquelles cases provisionals i temporeres i recordant amb molt delit els primers amors infantils en indrets tan inoblidables com aquell, l’escriptor pobler passa a fer esment d’alguns altres viatges que realitza a la dècada dels anys seixanta.
Qui llegeixi el capítol dedicat a alguns d’aquells viatges, com seria el cas del que esmenta a Itàlia, pot dubtar si és real en la seva totalitat o imaginari parcialment. Per assolir-ne la certesa, hauria de consultar-ho amb l’autor. El cert és que, segons conta, amb la padrina materna, catòlica fervent, tots dos reten visita conjunta al Vaticà.
L’opulència vaticana és vista per l’autor, encara adolescent, com una de les seus indiscutibles de gent rica, identificada per ell amb els feixistes guanyadors de la guerra a Mallorca. En contrast, considera que socialistes i comunistes italians, lluny d’esdevenir monstres ferotges, com són presentats damunt les trones mallorquines, amb el seu comportament pràctic li sembla que s’adiuen molt més amb l’ensenyament evangèlic, que no pocs clergues i estaments eclesiàstics.
Real o imaginari, aquell viatge a Roma li serveix per reforçar-ne conviccions esquerranes incipients, mantengudes amb vigor i refermades constantment al llarg de la seva vida seixantina.
Es converteix en el primer viatge de tota una sèrie posterior que li ha de servir, entre d’altres finalitats, per aconseguir llibres que no es troben a Mallorca o per veure pel·lícules que la censura prohibeix a la Roqueta, dominada pel franquisme, hermèticament tancat als corrents de la modernitat i la cultura europea més avançada. Recorda i esmenta que bé se n’encarreguen d’impedir-l’hi els membres de la Guàrdia civil i la Brigada social de la policia franquista.
Tot seguit, m’adon que l’escriptor pobler dedica quatre capítols a Irlanda. A primer cop d’ull, em crida l’atenció el fet que siguin quatre, els capítols que vol dedicar-hi. Un cop llegits, m’ha semblat que destil·len un coneixement profund, no solament de la història d’Irlanda, sinó també de l’obra literària que caracteritza un país que, durant molts segles, ha hagut de patir els efectes nefasts de la colonització britànica, pràcticament fins als nostres dies.
Veig que vol anar molt més enllà de pretendre contar anècdotes de joventut, o descriure paisatges més o manco encisadors, o rememorar situacions viscudes quan era jove. Em fa la impressió que mira de tornar a viatjar-hi avui, en ple segle XXI, per tal de tornar a passar intel·lectualment i literària per aquells mateixos indrets que havia visitat físicament a finals de la dècada dels anys seixanta.
La influència d’escriptors com Oscar Wilde, Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i altres l’empenyen a endinsar-se molt més en la història heroica i conflictiva, de resistència contínua, i de combats per l’alliberament nacional i social dels irlandesos.
Basta veure tot quant diu l’autor pobler sobre la «botigueta de discos de Derry», per adonar-se que aquells viatges seus a finals de la dècada dels anys 60 a Irlanda el converteixen en un gran coneixedor de la realitat física, social i comercial d’aquell país catòlic dominat per la metròpoli anglicana.
Em copsa quan llegesc que recomana la lectura del llibre de l’històric militant del Sinn Féin, Gerry Adams «Hacia la libertad de Irlanda» (1991). Elogiant el paper de l’activista ferreny, defensor aferrissat dels drets civils del poble d’Irlanda del Nord qui, al costat de la famosa Bernadette Devlin i altres avantguardistes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalen la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l’Ulster.
En les 8 pàgines següents del capítol tercer dedicat a Irlanda, l’escriptor pobler tracta sobre el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Hi descriu magistralment els efectes nefasts del genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos.
Reconeix que el gaèlic, en la primera meitat del segle XIX, pràcticament deixa d’existir com a llengua culta. Només n’hi queden una varietat de dialectes al llarg de zones costaneres i meridionals. És el resultat concret i pràctic de la imposició, via militar, d’una cultura aliena a Irlanda, l’anglesa.
L’escriptor pobler descobreix tot un altre món de la cultura irlandesa, en escriptors lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d’Irlanda. Els considera i valora com autors autodidactes que, per tal de sobreviure, s’han de fer empleats, obrers, drapaires, miners, estibadors, etc. situats als límits extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural.
Uns escriptors que l’interessen especialment perquè, segons afirma, també als Països Catalans vivim immersos en una lluita activa contra el feixisme i l’imperialisme espanyol dominants…
N’hi remarca alguns exemples, d’autors molt compromesos i no tan famosos ni coneguts, que pertanyen a la generació posterior als Shaw i als Joyce. Cita, ementa i elogia la tasca literària de Liam O’Flaherty, Sean O’Casey o Brendam Behan.
temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura.
D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

Records d’un viatge a Grècia (pàg. 74 de Llibre de viatges, El Tall Editorial)) – Tercera nota de lectura.

Les petites badies de les costes gregues, suara a babord, suara a estribord, es converteixen en bàlsam per als navegants, medecina per aquella colla d’esperits cansats.
Al costat de l’illa de Creta, un petit paradís de nom Atnaklis. Amb església ortodoxa, vella i esplendorosa herència bizantina, vigilant des de fa segles dalt d’un pujolet a la dreta del port. Vellíssima ciutat grega, que ha sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany. S’ofereix com a edèn tranquil i misteriós que els acull, com la petita i amada Ítaca del poema de Kavafis. (Cecili Buele)

Com a bon mallorquí, l’escriptor pobler Miquel López Crespí, en aquest Llibre de viatges publicat l’any 2021, no pot passar per alt el viatge que l’empenyé a travessar la Mar Mediterrània, a l’edat de trenta-tres anys, en un iot dels pares d’un amic de colla, des de l’illa de Mallorca fins a les illes gregues de la costa nord-oriental.
Després d’una quinzena d’anys de treballar i lluitar aferrissadament contra el franquisme imperant, dins la més estricta de les clandestinitats, el jove escriptor pobler s’adona que no han servit de res, pràcticament, per acostar-se, ni que sigui una mica, al món just que havia somniat.
Ben consolidada la reforma postfranquista a l’estat espanyol, ben situats a les poltrones institucionals els nous demòcrates, gairebé desfets en la seva totalitat la majoria de grups revolucionaris, li entren ganes d’oblidar tanta martingala i traïció per part dels nous demòcrates.
Quan jo precisament he tornat a aterrar a la Roqueta, després d’haver-me-n’hi passat vuit anys fora, trepitjant terres centre-africanes i llatinoamericanes, durant l’estiu de l’any 1979, juntament amb una colla d’amics i d’amigues, surten del port de Palma amb ganes de fugir i la sensació d’anar-se’n, qui-sap-lo, per no tornar-hi pus mai més. Volen oblidar.
Dins el iot, a més de queviures i aigua, ell se’n duu molts de llibres. Enfilen rumb desconegut, deixant enrere La Roqueta i perdent-se’n la llunyania.
Era una fugida covarda? Veien que els guanyadors en la lluita política no n’havien volgut saber res, de les cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Veien que no hi havia res a fer. Les il·lusions de canvi no havien reeixit.
Però allò no volia significar que haguessin de claudicar, i conformar-se a anar-los a votar puntualment, veient-los cada dia dient mentides per la tele, per la ràdio o pels diaris. Consideraven que era millor fugir-ne. Volien fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca de si mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.
El primer port que toquen és Amilcari, a l’illa gran de Sicília. L’escriptor pobler descriu les primeres tempestes marines amb una perfecció magistral. Barreja de narrativa poètica que capfica el lector o la lectora dins la mar immensament variada que anomenam Mediterrània.
Les petites badies de les costes gregues, suara a babord, suara a estribord, es converteixen en bàlsam per als navegants, medecina per aquella colla d’esperits cansats.
Al costat de l’illa de Creta, un petit paradís de nom Atnaklis. Amb església ortodoxa, vella i esplendorosa herència bizantina, vigilant des de fa segles dalt d’un pujolet a la dreta del port. Vellíssima ciutat grega, que ha sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany. S’ofereix com a edèn tranquil i misteriós que els acull, com la petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.
Al cap d’un temps perllongat, tornen a Mallorca, sense recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn… Tornen, com fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. S’esdevingué la fugida folla a l’aventura, sense arribar a tenir mai ben clar el perquè d’una tal eixida, segons manifesta l’autor en una de les planes d’aquest Llibre de Viatges.

 

5. D’Eivissa a Formentera

– Eivissa, Formentera, Marià Villangómez i el poemari Rituals (pàg. 96)
El moviment hippi dels anys seixanta sedueix el jove escriptor pobler. Però ell no se’n sent, hippi. Hi ha una certa dosi d’admiració envers aquells joves que proven de rebutjar una brutal societat de consum que viu, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

A part d’una llista llarga d’escriptors compromesos, i d’un gran exèrcit d’intel·lectuals admirats dels EUA, també va a la recerca de l’obra de Pete Seggers, Joan Baez, Bob Dylan…. Una munió de lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setantes.

Viatja a Eivissa amb un d’aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània, després de rebre una telefonada de la consellera de Cultura qui li comunica que ha guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera, en homenatge a Marià Villangómez.

Fugint altra volta per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social, es perd per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d’Hort o per les casetes de Formentera, abans de l’allau turística posterior.
En desembarcar a la Sabina, el primer que veu són les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Reconeix l’autor que qualque dia haurà d’analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels seus poemaris.

A Vila, visita el Museu del Puig des Molins, a la recerca d’on romangueren amagats Rafael Alberti i Maria Teresa León, quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36…

– Viatges: Eivissa i Formentera (pàg. 194)
Si descomptam la mitja dotzena de pàgines que apareixen repetides en capítols anteriors (cosa que atribuesc a una possible errada tipogràfica), en aquest capítol sobresurt refulgent la figura de l’escriptor i periodista Joan Cerdà. N’elogia el miracle de dirigir i publicar la revista Quatre Illes, que considera la sorpresa cultural de l’època, en mantenir una publicació en català, una de les poques aventures periodístiques que arriben a superar el núm. 20. Apostant decididament per l’esquerra, pel nacionalisme progressista i per un tipus de periodisme modern. L’escriptor pobler s’adona que la base de molts capítols de les seves novel·les rau en aquells viatges ocasionals de finals dels seixanta i començaments dels setanta a les illes Pitiüses.

 

De Mallorca a terres de Castella

– Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera). València, Conca, Terol i la guerrilla antifeixista en els anys 40 (I, II i III) (pàg. 113)

De la pàgina 113 a la 136, són vint-i-tres pàgines que reflecteixen el millor del que l’escriptor pobler porta dintre, com a literat i com a fill de família poblera-castellana, conservadora-republicana.

Aconsegueix de reproduir-hi diàlegs encisadors entre aquell matrimoni tan singular que realitza son viatge de noces. S’endinsa a identificar-se amb els pensament i sentiments, d’una lluna de mel a terres de Castella, on ha nascut l’espòs: republicà, de parla castellana, amb l’esposa, conservadora i catòlica practicant, de parla catalana de Mallorca i de coneguda família poblera.

Per a mi, aquestes dues dotzenes de pàgines són les millors d’aquest Llibre de Viatge. Tant pel que fa a la forma en què estan redactades, com pel que té a veure amb el contengut que escampen i difonen.

M’adon que aquesta temàtica, en aquest llibre, a diferència de la majoria que només solen ocupar un únic capítol, en aquest cas n’arriba a conformar tres, de capítols. Només el viatge a Irlanda, en supera el nombre: quatre. En aquest, amb la seva parella sentimental com a protagonistes. En aquell, amb sa mare i son pare que li fan venir molts de records.

– Un viatge a Mallorca (records de meu pare, presoner republicà a sa Pobla en els anys 40 (pàg. 155)

En aquest capítol del Llibre de Viatges, l’escriptor pobler es capfica en el record de son pare, quan arriba per primera vegada a Mallorca. Després d’haver estat agafat com a presoner al port de València i d’haver embarcat a la força, juntament amb una cinquantena d’homes acaramullats en un espai fosc, sense ventilació, del vaixell del segle XIX sense pintar des de feia anys, convertit en presó improvisada sobre les aigües de la Mar Mediterrània.

Obligats a haver de fer les feines dins d’un bidó, enmig i davant de tothom, esdevé una de les primeres humiliacions que pateix tot d’una que cau en mans franquistes aquell republicà convençut i combatent.

Acaramullats com a sardines en llauna, sense poder moure’s, els uns contra els altres, com esclaus africans que són duits fora de les seves terres, en naus de negrers que comercien amb carn humana… Aquells presoners de l’exercit republicà de terres de Castella, cauen en mans de l’enemic, sense poder decidir, com esclaus de l’Edat Mitjana, no tenen cap dret, esdevenen bèsties que cal exterminar.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!