Literatura catalana moderna - Illes

“Si no aneu amb compte, els diaris us faran odiar els oprimits i adorar els opressors” (Malcolm X)

Davant la crisi ucraïnesa actual fóra d’esperar que, per defecte, per automatisme fins i tot, tant els patriotes catalans com l’esquerra revolucionària s’identifiquessin amb Ucraïna enfront la voluntat russista d’opressió nacional; és a dir, amb l’agredit contra l’agressor. I no sembla que sigui així. Ni tan sols entre l’esquerra. Ni tan sols en bona part d’aquell sector de l’esquerra que té voluntat mínimament revolucionària. És molt inquietant. I diu molt poc del nivell de maduresa del poble català per a fer-se càrrec de si mateix com “un més al món”, o sigui, com a actor independent de la política internacional. Diu menys encara de la lucidesa i de la coherència de tots aqueixos suposats revolucionaris que aplaudeixen el putinisme, és a dir, una dictadura capitalista agressiva i xuloputesca.

Tots aquells que parlen de la crisi ucraïnesa actual exclusivament en termes de lluita interimperialista adopten la perspectiva de l’imperialisme: obliden que aquí l’element central, l’únic d’important, és Ucraïna: els drets del poble ucraïnès. Els mateixos drets que no semblen comptar gaire en les negociacions entre potències, ni gens per a multitud de publicistes de dreta o d’esquerra, amoïnats per l’equilibri europeu, o pel grau i àmbit d’influència d’aquest o d’aquell, o per la captació de mercats; per qualsevol cosa menys per la independència i la sobirania d’Ucraïna.

Ucraïna ha estat una nació oprimida per Rússia durant molt de temps, i encara està en curs de recuperació. La llengua ucraïnesa hi és clarament majoritària, però encara està minoritzada funcionalment, a causa de la imposició històrica del rus. L’Estat hi és dèbil, agafat amb pinces, i el poble prova d’avançar en la construcció de la democràcia i dels drets civils, en la recuperació socioeconòmica, contra la corrupció dels oligarques (molts dels quals aliats de Putin), etc.; tot plegat en condicions molt difícils, i entre contradiccions diverses. I té un veí, Putinlàndia, socioeconòmicament ruïnós (el seu PIB és inferior al de l’Estat italià), però militarment molt potent, i característicament energumen, que ha fet tot per desestabilitzar-la. Per exemple, el més tímid avenç en la política de normalització lingüística de l’ucraïnès és denunciat per Putin com a “genocidi” contra els russòfons (us sona la música, compatriotes?). Val a dir que, precisament en resposta a Putin, cada cop més russòfons d’Ucraïna opten per activar l’ucraïnès que tenien desat a l’armari.

La desestabilizació putinista inclou l’agressió militar: Ucraïna està en guerra des del 2014, al Donbass; i és una guerra de defensa contra l’agressió russa, que ja ha costat uns tretze mil morts, i la despesa de la qual hipoteca greument el present i el futur del país.

Guerra d’agressió, dèiem. Recordem-ho: la pseudorevolta del Donbass fou un muntatge putinista, fet a còpia de manipular colons teledirigits i introduint-hi quantitats industrials de tropes regulars russes semicamuflades; tot plegat en nom de l’ultranacionalisme rus, i no pas de cap internacionalisme ni de res que s’hi assembli ni remotament. Avui dia el Donbass és, en la pràctica, una província russa, o sigui, una colònia de Putin, en territori nacionalment ucraïnès habitat per ucraïnesos. Aclarim-ho: hi ha majoria russòfona a les ciutats del Donbass, però no a tot el territori; i, a més, molts dels russòfons del Donbass se senten ucraïnesos, i no russos. I encara que fossin russos, això no legitimaria pas Putin per a annexar-los per la força, tal com ha fet en la pràctica. I tal com féu, ben oficialment, a Crimea, en detriment de l’únic poble autòcton, els crimeotàrtars, avui novament precaritzats en llurs drets, i de forma greu.

El cinisme putinista és majúscul, i la seva propaganda té uns tentacles tan sobredesenvolupats que molta gent li ha comprat la mercaderia avariada. Per exemple, multitud de gent està convençuda que a Ucraïna manen els nazis, quan llur influència és comparativament mínima, a diferència de Rússia, infestada de multitud de grups d’ultradreta, començant per Putin i el seu tenebrós equip de consellers il·luminats, àlies rasputins soljenitsinoides.

El règim putinista és una dictadura assassina, explotadora, cleptòcrata, ultranacionalista, xenòfoba, bel·licista, imperialista i etnocida, així com neomasclista i homosexualòfoba; digna hereva del tsarisme, que no de l’URSS. I, per si algú no se n’adonava, cal dir que és un règim capitalista neoliberal, només que de variant mafiosa. I és, també, el finançador de tota l’extrema dreta europea. I, pel que es veu, també de molts webs que es volen fer passar per extrema esquerra, però donen suport a l’imperialisme etnocida rus contra la independència i la sobirania del poble ucraïnès.

La Rússia de Putin, com dèiem, no és pas cap continuïtat de l’URSS; n’és la negació oberta: constitueix la represa del tsarisme amb tots els tics característics, començant per la mentalitat premoderna que recupera el reaccionarisme eslavofílic del XIX en la remodelació eurasiatista elaborada per l’exili blanc. Per exemple, Putin, en la tradició tsarista més naftalínica, ha manifestat multitud de vegades, oralment i per escrit, que Ucraïna no és cap nació, que no té dret a ser independent, que els ucraïnesos són russos, i només alguna resta de sentit del ridícul li veda afirmar que la llengua ucraïnesa és una forma de rus. Les ambicions annexionistes d’aquest sàtrapa etnocida no poden ser més clares; i li surten de les tripes, com a bon ultranacionalista primari. Qui interpreti tot plegat com a antiimperialisme potser que s’ho faci mirar.

Putin es dedica a desestabilitzar els veïns per dos motius bàsics. Primer, perquè ambiciona recuperar l’imperi dels Romànov: una mica com els neocon envers els EUA, està ben convençut que Rússia no és ni pot ser un país com qualsevol altre; és un país d’excepció que encarna una missió històrica, i, doncs, només pot existir com a gran potència imperial; així, és un superpaís intrínsecament investit del dret a dominar altres països, molts altres, molts, i, ja posats, dotat del dret a russificar-los: internacionalment s’ignora massa la política sistemàtica de neorussificació massiva que duu a terme el putinisme amb lúcida brutalitat contra totes les nacions oprimides que inclou l’anomenada Federació Russa, esdevinguda, de fet, un Estat unitari ultracentralista. El segon motiu per a desestabilitzar els veïns és evitar que avencin cap a la democràcia, la igualtat de drets, la protecció dels drets civils, la defensa de l’individu contra l’arbitrarietat estatal. Si hi ha res que espanti Putin, com als tsars, és tenir gaire a la vora cap forma de poder popular, qualsevol règim de llibertats i garanties civils, no fos que això es transmetés Rússia endins i posés en perill el règim autocràtic. És per això que tota oposició democràtica russa és denunciada com a cinquena columna a sou de l’imperialisme “occidental” (segons Putin, Rússia no és europea: que ho demani als asiàtics, o als africans). És per això que les tropes russes sempre estan disponibles per a defensar altres dictadors en perill, com hem vist darrerament a Bielarús i al Kazakstan. És també per això que a la Federació Russa no hi hagué commemoració oficial del centenari de la Revolució d’Octubre; a Putin, les revolucions no li agraden gens.

Hi ha qui troba d’allò més progressista el peculiar obscurantisme de l’imperialisme rus, o qui, fins i tot, hi vol veure antiimperialisme; una idea tan grotesca que qui signa no la creuria en circulació si no l’hagués sentida repetidament, i en moltes llengües. Només des d’una cosmovisió obtusa, i des de la ignorància olímpica de les condicions concretes del lloc concret, es pot pensar que l’agressor imperialista sempre és el mateix: com que els EUA han agredit altres estats a manta (sobretot al tercer món, és clar), ara que estan embolicats en una crisi internacional també han de ser els culpables necessàriament i en qualsevol circumstància. Les coses no són pas així. L’agressor, unilateralment, és Putin. I la lluita entre els EUA i el putinisme, és, efectivament, una lluita entre imperialismes. Putin pot ser antiianqui, és clar, i, més encara, “antioccidental” (per a emprar aquest seu lèxic obtús), en la mesura que rebutja els principis de la modernitat il·lustrada; però no és, en cap sentit, antiimperialista.

Ara, de sobte, Putin considera que Rússia està “encerclada” o “amenaçada” per l’OTAN. En funció de què? La situació actual és exactament la mateixa de fa deu o quinze anys; no hi ha hagut cap canvi de l’statu quo estratègic. L’OTAN no té cap intenció d’atacar Rússia: de fet, la mera idea ja és demencial en si. Per a pensar-s’ho, o per a dir-ho sense creure-s’ho, cal ser com Putin, o sigui, paranoic o cínic. Algú es pensa, de debò, que Estònia porta intenció d’agredir Rússia? Potser Polònia, travessant Bielarús? Tal vegada Romania, travessant Moldàvia i Ucraïna? En canvi, Ucraïna sí que està encerclada per totes bandes per una mobilització massiva de tropes russes, armades fins a les dents amb l’últim crit de la indústria armamentística.

Putin no té cap dret a decidir què pot fer Ucraïna i què no. Pot agradar més o menys, l’OTAN (a mi no m’agrada gens, i hi vaig votar en contra); però si la majoria dels ucraïnesos volen ingressar-hi, tenen dret a intentar-ho. D’altra banda, la mateixa OTAN no té cap intenció d’acollir Ucraïna, i fa molt que li dóna allargues, precisament per no arriscar-se a desequilibrar la correlació de forces. Segons les normes de l’OTAN, endemés, un Estat en guerra no pot ingressar-hi; i Ucraïna, és clar, està en guerra. Si mai s’obrissin negociacions per a l’ingrés d’Ucraïna, seria un procés llarg de dècades. No hi ha cap possibilitat imminent d’ampliació de l’OTAN per la banda ucraïnesa. Putin menteix, com de costum.

Pel que fa a l’OTAN, si ha anat expandint-se cap a l’est ha estat per iniciativa dels interessats, o sigui, els antics membres del Pacte de Varsòvia; no pas a proposta dels EUA. El motiu: el mateix que avui mena la gran majoria d’ucraïnesos a proposar-s’hi l’ingrés: no volen tornar a caure sota dominació russa. Una dominació que no seria pas soviètica, sinó putinista. Potser acostar-se a la Unió Europea, o a l’OTAN, no és cap garantia de democratització; però romandre en l’òrbita del neotsarisme sí que garanteix la tirania i l’arbitrarietat. Quina opció triaríeu, amb el neotsarisme a la porta?

Putin no té cap dret a decidir què pot fer l’OTAN i què no. No té dret a vetar nous ingressos, ni menys encara a dictar la política interna de l’OTAN: retireu-vos de tot l’Europa centroriental perquè pugui dominar-la jo. Sap que demanar-ho és absurd per inútil. D’això se’n diu cercar un casus belli.

Putin afirma, amb tot el sarcasme, que “se sent amenaçat” per Ucraïna, quan és evident que la prepotència russa és aclaparadora, quant a relació de forces, i, així mateix, que Ucraïna no té cap intenció d’atacar Rússia ni per error (ja té prou feina a defensar-se’n ara). A més a més, no hi ha armament de llarg abast a Ucraïna. Aquesta, en canvi, sí que és a l’abast de multitud d’ogives nuclears russes. La propaganda putinista, emperò, basteix una realitat paral·lela: si, davant les amenaces russes, Ucraïna intenta armar-se de cara a la defensa, és una agressió contra Rússia; si algú ajuda Ucraïna, és russofòbia, i una prova de la presumpta agressió d’“Occident”; si Putin alarma el món en provocar una crisi internacional a base d’amenaces bel·licistes, els alarmats són uns histèrics que s’ho inventen tot.

En definitiva: Putin amenaça obertament amb agredir militarment Ucraïna, precisament perquè raona (és un dir) com un tsar del segle XIX; no pas com un estadista del segle XXI. Ara bé: ¿algú recorda que, en un avenç civilitzatori que hem d’agrair a 1945, el dret internacional vigent prohibeix l’agressió militar? En el cas de les diverses agressions estatunidenques contra l’Iraq tots ens alçàrem en protesta en aquell immens “no a la guerra”. En canvi, si és el paleosàtrapa Putin qui pensa a agredir un veí, i en plena Europa, sembla que no passa res; la culpa deu ser d’Ucraïna, o de l’OTAN, o del xa-xa-xa; de qualsevol menys de Putin. Però el cas és que en aquesta crisi no hi ha més agressor que el putinisme.

És Putin, i només ell (o sigui, el seu règim i tot el que representa), qui ha provocat artificialment aquesta crisi internacional gravíssima, que amenaça amb desembocar en la guerra. Tots aquells que es desentenen de les amenaces bel·licistes d’aqueix imperialisme primitiu fan el joc a Putin, com si volguessin propiciar un nou Munic 1938, o un nou Comitè de No Intervenció. Tots aquells que, com Putin, acusen l’OTAN d’amenaçar Rússia tenen un esquema multiús prefixat en comptes de discerniment, i fan el joc a Putin. Tots aquells que culpen l’agredit, o sigui, Ucraïna, fan el joc a Putin, i mereixerien estar-ne en nòmina, com tots els feixistes europeus.

Aclarim les coses, però: la resposta dels EUA, i de l’OTAN, és d’autodefensa, i només derivadament en defensa d’Ucraïna, i encara amb reticències. El nivell d’implicació és asimètric: per a l’imperialisme putinista, emparar-se d’Ucraïna és una obsessió vital; en nom d’aqueix fanatisme ultranacionalista serien capaços d’enfonsar-se amb el botí, com Espanya amb Catalunya. En canvi, per als EUA i per a l’OTAN, Ucraïna, en darrera instància, és sacrificable; potser sí que creuen en la sobirania dels estats, però en abstracte, i mentre no siguin els que agredeixen ells. Quan Putin amenaça Ucraïna amb la més greu de les mesures, la guerra oberta, oposar-hi meres amenaces de sanció econòmica s’assembla molt a desemparar l’agredit.

Cal tornar a dir “no a la guerra”. Però cal evitar-hi ambigüitats: aquest eslògan no pot significar desentendre’s del problema, desactivar tota resposta a les amenaces, cosa que deixaria les mans lliures a Putin perquè s’expandís imperialment amb tota la comoditat. Ben al contrari, hi cal una resposta de la màxima fermesa: Putin només entén i respecta la força, o l’amenaça de la força. “No a la guerra” significa, necessàriament, no a l’agressió imperialisto-etnocida de Putinlàndia.

Fora d’Ucraïna les urpes de l’imperialisme etnocida rus!

Països Catalans, gener de 2022