Literatura catalana moderna - Illes

Els problemes de l’escriptor català (I)

La presentació del meu llibre La novella, editat per “Res Publica Edicions”, i la taula rodona damunt els problemes de l’escriptor català, tengueren lloc a la Casa Catalana de Ciutat el divendres dia 21 de juny del 2002. En la taula rodona i posterior debat participaren els escriptors Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Víctor Gayà, Miquel Julià, Joan Cerdà i qui signa aquest article. Un interessant article de la periodista Mireia Balasch publicat al Diari de Balears del 23 de juny de 2003 en deixava constància escrita.
“Els problemes de l’escriptor català” era l’enunciat del debat. Moments abans de començar la presentació de La novella i el posterior debat, tot un munt de records em va venir al cap. Record que vaig dir a l’amic Llorenç Capellà: “Ara ja fa més de trenta anys que estem amb el tema”. Hi li vaig donar fotocòpies amb articles de juny de 1970 en els quals ja parlava de la problemàtica dels nostres autors. També li vaig fer fotocòpies de les pàgines escrites per Santiago Miró el 23 d’abril de 1974. Santiago Miró reflectia fidelment un ampli debat que, damunt la problemàtica de l’escriptor mallorquí, havia tengut lloc al soterrani de la Llibreria Tous uns dies abans.

Es tractava d’analitzar els problemes que comportava (i comporta!) escriure en una llengua perseguida pel poder, una llengua “que havia perdut la guerra”, en paraules d’aquell temps. Com a joves escriptors volíem també aprofundir en la problemàtica de la professionalització dels nostres escriptors. Aleshores ja havíem viatjat per l’estranger i llegit prou. Sabíem que en les cultures normalitzades un autor, malgrat que fos amb certes dificultats, podia viure (més o manco) de la seva producció. Aquí, a Mallorca, la cosa semblava impossible.
Aquesta qüestió ens interessava molt. Formava part indestriable de la nostra lluita quotidiana. Per això en Santiago Miró organitzà la trobada d’escriptors de la Llibreria Tous (important centre de subversió a començaments dels anys setanta) coincidint amb la festa del Dia del Llibre. Hi érem presents: Llorenç Capellà, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan Miralles, Jaume Pomar i qui signa aquest article. Hi comparegué uns moments Miquel Àngel Riera. No hi vengueren, tot i estant anunciada llur presència, en Miquel Gayà, en Gaspar Sabater i en Cristòfol Serra.
Analitzant la documentació que he servat d’aquell interessant debat hom comprova que les principals línies d’intervenció són exactament les que ja havia ressenyat en l’article “Quatre problemes de l’escriptor mallorquí” i que havia publicat en la secció “Letras” del diari Última Hora dia 11 de juny de 1970. Exactament trenta-dos anys abans del debat a la Casa Catalana de Ciutat amb Rosa Maria Colom, Miquel Julià, Víctor Gayà, Llorenç Capellà i Joan Cerdà!
En aquell article ja parlava dels problemes derivats de la marginació del català per part del feixisme. S’analitzaven les dificultats de la professionalització de l’escriptor català a conseqüència de la marginació a què sotmetia el poder la producció en català: edicions de tirada reduïda, dificultats per a la distribució, potenciació de l’espanyol…
Anys abans del Congrés de Cultura Catalana ja es parlava de la necessitat d’ampliar l’àrea d’influència de la cultura catalana. Era necessari de superar el petit cercle d’iniciats: s’havia d’aconseguir penetrar en les àmplies capes de la població, vèncer la dinàmica de llegir solament en castellà, obrir els ulls de la gent quant a l’existència d’una cultura soterrada per les armes pel feixisme. L’article denunciava la formació exclusivament espanyola d’escoles i universitat i deia, amb paraules ben grosses, que era una injustícia que als centres d’ensenyament s’explicàs solament la història de l'”Imperio” obviant la nostra.
Tota aquesta problemàtica va ser discutida en el Congrés de Cultura Catalana. Record ara mateix un article meu publicat a la revista Cort, núm. 740 (secció Mirador). Era l’any 1976 i l’article deia: “Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d’un avanç popular que demana altres perspectives des d’unes posicions anticlassistes.
‘Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l’embat de l’onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s’inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d’obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d’abstracte, quelcom d’asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s’ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d’una vegada el cau estantís d’una cultura d’èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l’estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l’empenta que el nostre poble demana i necessita”.
“El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l’imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d’una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l’accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s’adapti al ritme d’aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de ‘savis’ i ‘especialistes’ -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina ‘es limita a una reunió de savis’ que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat’. Aquest seria un camí ‘cul de sac’, perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la ‘cultura’.
‘El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d’especialistes.
‘Els creadors de cultura -quasi sempre intellectuals orgànics de o al servei del poder- s’han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s’han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.
‘Perquè el Congrés tengui l’èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels ‘savis’ cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l’alliberament i transformació de l’home. Cal soldar, des d’ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l’ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista”.
“Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l’encarnació més brutal de l’analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l’elitisme cultural.
‘Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d’aquesta dinàmica històrica. D’aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.
‘Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l’agressivitat anticultural per excellència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d’aquesta agressivitat salvatge”.
Però tornem al començament d’aquest article. Quatre anys més tard de la publicació a Última Hora de “Quatre problemes de l’escriptor mallorquí”, en una trobada d’escriptors a la Llibreria Tous (Llorenç Capellà, Jaume Pomar, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan MIralles, Miquel Àngel Riera) i que va sortir publicada amb els titulars “Mesa ‘quadrada’ en torno al escritor mallorquín”, els problemes evidenciats eren els mateixos que jo ja havia assenyalat en l’article abans esmentat.
Si exceptuam el cas d’un home de bona posició social com era el cas de Miquel Àngel Riera, que, en els cinc minuts que estigué amb nosaltres, expressà la seva opinió en contra la professionalització de l’escriptor català, tots els altres intellectuals presents feren sentir les seves opinions, extremadament crítiques amb la situació a què el feixisme havia reduït la nostra cultura. En el fons, tota aquella sèrie de debats i trobades per a analitzar la situació de la nostra cultura no eren més que excuses per a criticar de forma indirecta el feixisme que ens tenia agafats pel coll.
En aquests debats s’intenta evidenciar els problemes derivats de la manca d’una necessària normalització cultural. Es parla de les edicions de més de deu mil exemplars a França. “Livre de Poche” ja feia aquestes edicions mentre que a Mallorca i Principat, un “gran èxit” era aconseguir vendre mil o dos mil exemplars. Els presents analitzàrem el paper del “betseller” venut a milers en els supermercats. En aquell any el cas del llibre Odessa era paradigmàtic.
Per ver veure a fons la misèria institucional envers la cultura Antoni Serra posà damunt la taula algunes xifres que evidenciaven, davant qui encara no ho conegués, la militància del feixisme contra els nostres intellectuals i la cultura. Digué l’escriptor Antoni Serra (i transcric els textos en espanyol, tal com aparegueren publicats): “En el sesenta y nueve se destinaron -puede que me equivoque de diez mil pesetas de diferencia- para los deportes cinquenta mil pesetas. En promoción para la cultura fueron destinadas treinta mil”.
Llorenç Capellà era un dels més crítics davant la situació de marginació de l’escriptor català a les Illes. En aquell moment s’analitzà la manca d’interès per la nostra cultura dels nous rics que començaven a sorgir com a bolets a conseqüència de la riquesa generada pel turisme de masses. Deia l’amic Llorenç: “Mallorca, un país que, como ha dicho Miquel López Crespí, produce una cantidad considerable de divisas, en donde se ha formado una nueva burguesía y en donde han surgido nuevos millonarios, ¿qué ha hecho para hacer participe de su riqueza a sus escritores?”.
Reconec que aleshores érem ben illusos i pensàvem en termes de burgesia del Principat o de la resta d’Europa. Trenta anys després d’aquests debats, consolidada a fons aquesta burgesia sorgida de l’entrapampament de l’Illa al capital estranger i a l’imperi, encara no s’ha vist per part ni banda el naixement d’unes classes burgeses preocupades per la conservació i desenvolupament de la nostra cultura. Tornam a estar com sempre: quatre professionals, escriptors, alguns sectors de les classes mitjanes s’apunten a l’OCB, al PSM, conreen la nostra llengua, s’escriu en català. Però la “gran revolució” que esperàvem va tres dècades, la participació activa de tota la nostra societat en la recuperació de la nostra llengua, en l’ampliació del nostre mercat editorial fent possible la professionalització del nostre escriptor, encara no es veu per part ni banda.

Els problemes de l’escriptor català (i II)

En aquest debat (Llibreria Tous, juny de 1974) qui més defensàrem la necessitat de la professionalització de l’escriptor català fórem en Llorenç Capellà, Antoni Serra i jo mateix. La nostra posició anava enfocada a acabar amb el feixisme per “obrir les portes tancades de la història”. En el fons, les nostres argumentacions, dirigides contra els que no volien aquesta professionalització (Miquel Àngel Riera…) anava encaminada a fer veure que amb les llibertats polítiques, amb la normalització del català, amb l’entrada en el món de la cultura d’àmplies masses de treballadors i treballadores, podríem aconseguir un augment important de vendes del llibre català i així contribuiríem a la necessària professionalització dels nostres autors. Per a nosaltres el possible augment de vendes del llibre català anava lligat indissolublement a les llibertats polítiques, a la necessària organització de l’intellectual català en organitzacions antifeixistes… L’elitisme de molts d’altres no ho veia així. Als escriptors “rics” no els preocupava la misèria o persecució de l’escriptor català d’esquerres, procedent de famílies humils.
L’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, en analitzar La novella (en l’article “La novella, de Miquel López Crespí”, publicat en el número 135 de la revista de l’OCB El Mirall) diu, explicant aquesta manca de preocupació cultural: “El protagonista de La novella és la víctima d’una societat en què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystenguda socialment: ‘Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos’ (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l’expansió del turisme ha generat, en la qual ‘Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l’abast de l’habitant de la nostra illa’, però on es fa difícil veure que ‘algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover…’ (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d’un escriptor professional -és a dir, que viu esclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromès amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d’altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: ‘Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s’oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia’ (p. 110). D’aquesta manera La novella és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d’un escriptor (1928), també molt properes a l’autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intellectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals”.
Vés a saber si el nucli essencial de La novella es troba en aquells debats dels anys setanta! N’Antoni Serra, en un moment de la discussió damunt els problemes de l’escriptor català intentà explicar com la misèria, la manca de sortides econòmiques pot barrar el pas al creador, dificultar la producció, impedir que produeixi les seves obres: “Evidentemente, un creador, si dispone de un tiempo reducido y limitado, si se dispersa con preocupaciones económicas, no hará buena obra más que esporádicamente. Con un tiempo menos limitado, completamente disponible para él, tal vez podría conseguir una obra más correcta. O tal vez no”.
Posteriorment s’analitzaren els problemes derivats de la possibilitat de crear sindicats d’escriptors i artistes per tal de provar de defensar les seves reivindicacions davant el poder, els editors i especuladors d’art… Més tard, per comentaris i “filtracions” d’alguns amics dels “consagrats” (Villalonga, més que res) ens arribaren notícies de com ens atacaren per haver parlat d’aquestes coses. Alguns supervivents de la vella escola mallorquina, feixistes com Llorenç Villalonga, escriptors a sou del poder, aliats de la patronal o personatges que ens odiaven per considerar-nos massa esquerrans ens criticaren a fons. El sermó és el de sempre: l’art, la literatura, és quelcom de massa sublim, massa “elevat”, per a parlar de “professió”, “sindicat d’escriptors”, “reivindicacions concretes”. Elitisme, reaccionarisme i feixisme s’ajuntaven per fer el joc al Poder Central. Ningú no volia remoure el somort panorama cultural. Ja els anava bé una cultura d’elit, conservadora, apta tan sols per a quatre desenfeinats. El Principat, les engrescadores experiències d’Edicions 62, per exemple, el sorgiment de la Nova Cançó, marcaven noves direccions a la nostra represa cultural. Fins i tot l’església, que havia collaborat tan intensament amb el feixisme, ara, després del Concili Vaticà II, obria portes a la renovació i bastia els fonaments futurs de la Teologia de l’Alliberament. Montserrat, determinats sectors del clergat del Principat, es situaven a l’avantguarda d’aquesta necessària represa cultural. Però a Mallorca, llevant les excepcions de rigor, el més ranci conservadorisme regnava arreu. Com de costum, en Llorenç Capellà, n’Antoni Serra i qui signa aquest article haguérem de rebre munió d’atacs de tora mena. Talment com avui. Res no ha mudat en aquest sentit. Els insults, mentides i conspiracions de saló de tota mena de tarats i envejosos són idèntiques a fa trenta anys. Tot va bé per barrar el pas als nostres intellectuals, a la nostra necessària normalització cultural i professional.
Però els atacs dels reaccionaris mai no m’han fet efecte. Nosaltres som fills d’Emili Darder, Gabriel Alomar, el Che Guevara. Ja ho havíem deixat ben clar en un escrit en defensa del Congrés de Cultura Catalana l’any 1976 (núm. 742 de Cort, pàg. 11): “Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d’elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l’hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?
‘No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s’ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d’una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d’anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.
‘El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. ‘Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d’uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l’intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l’elaboració d’aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura’ (Trencavel, Lluc).
‘Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d’una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l’alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d’una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els ‘reductes de savis’ que ho saben tot i no saben res.
‘Com deia un conegut home de teatre:
-‘Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves illusions subjectives i me’n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d’ell…
‘I allà vaig veure uns quants rics, mentre d’altres no tenien res. Homes que vivien del treball d’altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot… i això no em va agradar.
‘I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país'”.
Com explicava en l’article publicat fa unes setmanes, aquests eren novament alguns dels problemes (professionalització, normalització de la nostra literatura…) tractats, trenta-dos anys després, a la Casa Catalana de Ciutat.
Mireia Balasch ho digué força bé en Diari de Balears (23-VI-02): “Diferents escriptors balears debateren a la Casa Catalana el passat, present i futur de la professió”. Com digué la revista independentista L’Estel: “Amb gran èxit de públic es va presentar a la Casa Catalana la darrera obra de l’autor de sa Pobla Miquel López Crespí. S’encarregà de la presentació del nou llibre de López Crespí l’escriptor i editor (Res Publica Edicions) Joan Cerdà.
‘Joan Cerdà, membre de la junta directiva de l’AELC, recordà al públic present en la Casa Catalana alguns dels aspectes que fan de La novella un llibre de fàcil lectura en el qual ĺhumor i la sàtira sempre hi són presents. El món dels escriptors i dels editors és el protagonista d’aquesta nova aportació de Miquel López Crespí a la literatura catalana contemporània.
‘Llorenç Capellà parlà posteriorment del compromís de Miquel López Crespí en la lluita per la llibertat del nostre poble i va fer una mica d’història dels trenta-cinc anys de dedicació permanent a la defensa del català i a la lluita per la llibertat. Destacà igualment certes incomprensions que ha patit l’autor pobler, compensades en aquests moments per la publicació de més de quaranta llibres i l’obtenció de molts premis de poesia, narrativa, novella i teatre. Llorenç Capellà parlà de La novella com ‘d’un llibre d’una ironia extraordinària i amb un gran coneixement dels moviments editors d’aquesta terra’.
‘Posteriorment, en la taula rodona ‘Els problemes de l’escriptor català’, Víctor Gayà, Rosa Maria Colom i Miquel Julià anaren aprofundint dins la problemàtica de l’escriptor català.
‘La qüestió central del debat va ser l’esquarterament de la cultura catalana: Els escriptors Llorenç Capellà, Miquel López Crespí i Miquel Julià insistiren especialment en els aspectes polítics i culturals de l’autor català analitzant com l’abandonament (per part de partits i institucions) de la necessària lluita en defensa de la unitat dels Països Catalans ha perjudicat i perjudica enormement l’escriptor nostrat.
‘Rosa M. Colom centrà la seva intervenció en la problemàtica de l’autor de narrativa infantil i juvenil i oferí al públic assistent molts d’exemples que evidenciaven problemes encara no resolts de normalització cultural.
‘L’escriptor i psicòleg Víctor Gayà, membre igualment de la junta directiva de l’AELC, concretà els aspectes positius (i no solament de crítica) de la novella de Miquel López Crespí. Víctor Gayà, ben igual que Llorenç Capellà, Rosa M. Colom, Miquel López Crespí i Miquel Julià, apostà per anar avançant cada dia més en la professionalització dels nostres autors. La intervenció de Miquel Julià es va centrar en els aspectes històrics que condicionen la problemàtica i dificultats dels escriptors catalans actuals. ‘Els escriptors acusaren de la situació actual, de desconeixement cultural, la divisió de les terres de parla catalana en autonomies, que ‘ha duit els ciutadans a no sentir-se ciutadans d’un país, sinó ciutadans autonòmics’.
‘Posteriorment es va parlar de la situació del mercat editorial, de la política de suport a l’edició al llibre català per part de les institucions, de la manca de lectors, de la colonització de la nostra cultura, de la necessitat d’aconseguir la professionalització de l’escriptor… Els problemes apuntats varen ser moltíssims i, a la sortida de tan important acte cultural, el públic comentava l’encert de debats com aquest que oferí la Casa Catalana. La presentació de La novella de Miquel López Crespí ha servit, sens dubte, per ajudar a dinamitzar el debat cultural en la nostra terra”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!