Literatura catalana moderna - Illes

Cesc Queral Vidal
M’ha envaït la nostàlgia al llegir el vostre relat. Meravellosa adolescència i meravellosos tebeos. Només una puntualització, sense pretendre ser mestre de res…els personatges de Carpanta i Zipi Zape eren del Pulgarcito, factoria de l’editorial Bruguera, ben allunyada de l’estil de l’editorial Bauzá, creadora del TBO. Hi vaig treballar durant 7 anys com a meritori i coneixent aquells gran dibuixants com en Benejam, Valentí Castanys, Urda (De todo un poco), Sabatés, Coll, Blanco, Muntañola, etc. Tot un regal per a un adolescent de 14 anys com jo. Gràcies per la vostra magnífica crònica!

Alguns dels meus lectors:
Jordi Cloquell Jordi Cloquell ha escrit: Bon dia Miquel, amic, Anit passada en plena Revetla de Sant Joan, vaig acabar el llibre Allo que el vent no s’endugue, sense fer cap llobada (cosa rara per jo). Moltes gràcies per aquest regal inesperat. M’ha agradat no saps com, reviure els mateixos moments i com de diferents foren per jo, ex del seminari i no prou integrat en la lluita com hi estareu voltros. Me sentit molt identificat i ara vos conec millor amb aquesta novela històrica o historia novelada. M’ha xuclat hores de dormir ja que o podia deixar res a mitges. Ara començ un que serà més “ligero” i despres començare Jocs d’escacs si Deu vol i l’entorn també. Som per la Caseta de Capellans, si m’has de menester o vols que facem una xerradeta i una cervessa. Una abraçada

Alguns dels meus lectors
Bones tardes Miquel, Aquests dies he acabat de llegir el teu darrer llibre [Repressió i cultura durant el franquisme]. Te tenc a dir que m’ha agradat molt, m’ha recordat vells temps i persones que directament o tangencialment vaig conèixer. Sigui Alexandre Ballester que em va fer d’intermediari per cobrar un quadre meu a Sa Nostra de Sa Pobla (acabarem fent un gintònic a Ca Sa Miss). Sigui en Toni Serra quan vaig exposar a la llibreria Tous devers el 1973. En Joan Perelló amb qui coincidíem al bar Modern a vegades, en Vicenç Ferrer, el tristament desaparegut Miquel Angel Femenies, O na Joana Serra amiga d’aquestes pagines, i un més extens nombre que ara no record. Enhorabona! – Joan M. Gelabert

Alguns dels meus lectors: Joan Guasp
Joan Guasp Vidal ha escrit: Fa estona que t’havia de dir que vaig llegir i rellegir el teu llibre ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ. Excel·lent. T’ho havia de dir, però han anat passant els dies i encara no t’ho havia dit. El tenc al meu costat per recordar tantes i tantes coses de la nostra joventut… Gràcies, Miquel. Els escriptors de sa Pobla i la literatura catalana contemporània 100 llibres de l’escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francisca Rubi Güells ha escrit:
Estic d’acord en tot el que diu Ponç Pons. Es una novel.la apassionant, amb uns protagonistes molt interessants . Jo no l’he acabada de llegir però ho faré aquestes vacances. Recoman la seva lectura a tothom. L’autor té un estil àgil i fluïd que encanta !

Els escriptors mallorquins i els seus lectors
M Antonia Socias Ballester ha escrit:
Gràcies al món de les xerxes socials (recentment descobert per mi i que de cada vegada trob més interessant) he començat a conèixer la teva obra, talment com ha passat amb en Gabriel Mestre Oliver i els seus “déus irresponsables”. Acab de llegir “Corambé. El dietari de George Sand” i seguidament “Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin”. Sempre he sentit fascinació per aquesta dona, per George Sand, i he llegit algunes de les seves obres. “Corambé” m’ha agradat moltíssim, no només pel fons (admirable com se mostra la complexitat psicològica i anímica del personatge, així com la descripció dels fets d’aquells temps tan revolucionaris), sinó sobretot per la forma. Llegint el teu llibre, les teves paraules, em semblava llegir-la a ella, a George Sand. Supòs que era el que pretenies, sent com és el dietari de George Sand. Tal com he dit, he llegit algunes obres d’ella, ja fa temps, no moltes (el inevitable “Un hivern a Mallorca”, “Ella y él” i “Historia de mi vida”), però he tengut aquesta sensació, que la llegia a ella. Si m’haguessin dit que era el seu dietari, escrit per ella, m’ho hagués cregut. Potser aquesta apreciació personal és totalment equivocada… no ho sé. Ara estic llegint l’altra novel.la teva sobre aquests personatges. Em referesc, és clar, a “El darrer hivern de Chopin i George Sand”. Estic convençuda de que no em decepcionarà. Una abraçada.
M Antonia.
http://pobler.balearweb.net/post/77523

Pere Rosselló Bover i els poetes mallorquins

Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder… desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast…) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)
https://pobler.balearweb.net/post/131851?fbclid=IwY2xjawH_iXlleHRuA2FlbQIxMAABHdyfwiUY3d5TP-fsW0n97Le2czZEYzOyiUD8noIqbPdXsUw83DcLkiyUAw_aem_W7bGo7uNVKCsmBCsYCt96Q

Del Blog La memoria viva
Miguel López Crespí, más que un escritor…
Ya conocía a Miguel López Crespí a través de su obra, concretamente había leído «Autòpsia a la matinada» (Autopsia en la madrugada) y La Conspiració (La Conspiración) y L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Antifranquismo en Mallorca 1950-1970), posteriormente empecé a seguir los artículos y comentarios de su blog (del cual os dejo el enlace al final del post) y finalmente pude contactar con él a través de este misterioso «Gran Hermano» que es el faceboock. Hoy os lo presento a todos, ya que, no solo su obra es digna de ser conocida, sino que además, es un ejemplo de la lucha antifranquista y de la RMH. Un pionero de la lucha por la libertad, que padeció directamente las malas artes del fascismo franquista y que continuó su lucha y continua hasta el día de hoy. En la página de La Memoria Viv@ de faceboock encontraréis algunos artículos y comentarios suyos, y a todos los que podáis os recomendaría leerlo. Aunque escribe en su lengua vernácula, lo podéis encontrar traducido. Vaya desde estas páginas nuestro pequeño homenaje de reconocimeinto y admiración a este luchador incansable y ejemplo para todos nosotros. Gracias Miguel.

Alguns dels meus lectors
Bones tardes Miquel, Aquests dies he acabat de llegir el teu darrer llibre [Repressió i cultura durant el franquisme]. Te tenc a dir que m’ha agradat molt, m’ha recordat vells temps i persones que directament o tangencialment vaig conèixer. Sigui Alexandre Ballester que em va fer d’intermediari per cobrar un quadre meu a Sa Nostra de Sa Pobla (acabarem fent un gintònic a Ca Sa Miss). Sigui en Toni Serra quan vaig exposar a la llibreria Tous devers el 1973. En Joan Perelló amb qui coincidíem al bar Modern a vegades, en Vicenç Ferrer, el tristament desaparegut Miquel Angel Femenies, O na Joana Serra amiga d’aquestes pagines, i un més extens nombre que ara no record. Enhorabona! – Joan M. Gelabert

Alguns dels meus lectors
Vaig llegir “Els crepuscles més pàl·lids” i em va impressionar. És de les millors novel·les que he llegit mai sobre la Guerra Civil.
Fas un retrat magistral de l’època i l’estil és d’una bellesa àgil i fluïda.
Me va enganxar.
I sorprendre.
I emocionar
Jo el posaria de lectura obligatòria a la UIB.
Enhorabona!
Una abraçada.
Ponç Pons

Francisca Rubi Güells ha escrit:
Estic d’acord en tot el que diu Ponç Pons. Es una novel.la apassionant, amb uns protagonistes molt interessants . Jo no l’he acabada de llegir però ho faré aquestes vacances. Recoman la seva lectura a tothom. L’autor té un estil àgil i fluïd que encanta !

Josep Bonnín Segura‎ a Miquel López Crespí
Estic seguint la lectura del teu llibre “Els crepuscles més pàl·lids” a vegades m’he hagut d’aturar de llegir, la bestiesa que es descriu es massa, tot i que en si,un amor a la llibertat enrevolta la novel·la.
He percebut de tot menys odi, ni desesperança.
Hi ha, malgrat la brutalitat de la situació, uns valors (per part dels “vençuts” que encara, ara, els honoren. Viure, malgrat tot amb dignitat i fidels a les idees i al canvi que volíem i que per ell eren capaços de deixar la vida

Amic Miquel,
Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes, de les ambicions i de les contradiccions dels humans.
Una abraçada i enhorabona!
Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020

Alguns dels meus lectors: Antoni Vidal Morey
Antoni Vidal Morey‎ a Miquel López Crespí· Des de els 13 anyets en que un bon professor, sinó el millor que vaig tenir, me va fer veure a quin país estava, per la seva història i que no em va agradar gens, sempre vaig tenir la inquietud i curiositat de saber realment què va passar al franquisme i a la mal anomenada transició. Per això, entre altres informacions que he anat agafant d’aquí i d’allà, aquests mesos enrere he llegit dos llibres de l’escriptor Miquel López Crespí (Joc d´escacs –Llibres del Segle- i Allò que el vent no s´endugué –El Tall Editorial-), un home compromès amb la cultura i el país i que m’ha donat l’oportunitat de conèixer de primera ma, amb vivències reals, aquests relats de lluita antifranquista de finals dels 60s i de tota la dècada dels 70s. He conegut de les reunions i assemblees clandestines que s’havien de fer sempre a l’aguait i cura de no ser descoberts per la policía franquista, també el pas per la presó d’uns joves amb ideals de llibertat i un esperit de lluita envejables. En definitiva, dues obres que valen la pena i que te mostren aquesta dura realitat d’una persona propera com és aquest escriptor pobler.

Alguns dels meus lectors: Vicent Montesinos a VilaWeb
El darrer hivern de Chopin i George Sand, de Miquel López Crespí
Publicat el 19 d’octubre de 2021 per vicent Montesinos
A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand. Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard. (Vicente Montesinos a VilaWeb)

Alguns dels meus lectors: Gabtiel Janer Manila
Novetats editorials – El vicari d´Albopàs, una novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí
“Per a mi, una molt bona novel·la, dosificació de la informació, el joc dels personatges, no solament la del vicari Joan, sinó també dels altres secundaris, ben escrita, amb un domini de l’idioma i de la narrativitat exemplars”. (Gabriel Janer Manila)
Estimat amic Miquel:
Ahir vespre vaig acabar de llegir la teva novel·la “El vicari d’Albopàs”
Si fos a la Universitat la faria llegir als meus alumnes d’Història contemporània de l’Educació.
Aquesta novel·la concentra perfectament un capítol de la nostra història cultural i educativa.
A les darreries del segle XIX, l’ Església de Mallorca va entendre que els seus enemics eren els enemics de les classes socials que detentaven el poder. El liberalisme, el socialisme, etc. eren els grans enemics del caciquisme, del poder establert, i l’Esgl´sia va entendre que també eren els seus enemics.Davant aquesta situació l’Església va reaccionar hàbilment. Es tractava de mantenir el vell poder i l’episcopat del bisbe Campins esdevé un temps de rearmament de l’Església. Es necessitaran, davant tants de perills, capellans ben formats, ben preparats i combatius. Es tractava de lluitar amb les armes de la cultura, de l’ensenyament de l’associonisme catòlic, de l’escoltisme, de les escoles per a adults, etc.i reafirmar el poder de l’Església i el poder de les classes socials que li donaven suport.
Dins aquestes coordenades se situa la teva novel·la.
El capellà il·lustrat, ferm i fort en les seves creences, en la defensa de la llei, de l’ordre monàrquic, el servei a la cultura del país “Sa Marjal”, historiador, la dedicació ferma a l’ensenyament, a les tradicions, però també antiliberal, contra el krausisme i a favor del catolicisme militant més estrepitós, alhora amb les seves incerteses, els seus dubtes… és tot un gran encert. M’agrada també la seva relació amb en Jaume de can Xiulet…
La teva novel·la s’insereix de ple en una de les característiques que han marcat Espanya dels de segles ençà: la llarga lluita entre el conservadurisme tenebrós, entre les classes extractives i l’esperit de reforma i de canvi.
No han canviat gaires coses. La teva novel·la tracta un tema ben d’avui.
Una abraçada i enhorabona.
Gabriel Janer Manila

Alguns dels meus lectors
Represaliats republicans i xuetes, una historia no tan llunyana:
Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner)
Per Bernat Nadal, escriptor
Vaig experimentar el plaer de llegir aquest llibre entre els dies 6 i 10 de juliol, durant un viatge de plaer -i ben de plaer- a Zuric i els seus voltants. La lectura va ser una experiència encisadora: lluny de Mallorca, no tenia més condicionants que la memòria. I sense premsa, ràdio ni altres herbes d´aquestes que ens confonen i embullen, el meu refugi i descans va ser llegir CATERINA TARONGÍ, el darrer llibre d´en Miquel Lòpez Crespí (de moment, això de darrer). Per cert, mai no sé de segur si convé, en català de Mallorca, dir Caterina o Catalina. Ja sabem que la segona versió és un castellanisme, com Pedro o quadro, però en Jaume Vidal Alcover –gens sospitós de gonellisme–, hi tindria molt que dir, tot defensant que la tradició fa normal i que les llengües modernes són degeneracions, més que no evolucions, de les llengues-mare, en el nostre cas el llatí. Com que no parlam de rondaies ni de llenguatge oral, possiblement ha estat ben escollida, la forma.
Degut a la circumstància del meu viatge, la lectura va ser continuada i intensa, cada horabaixa. M´hi vaig sentir còmode i podría dir que em vaig empassolar la novel·la d’un cop i en quatre tongades. Això és el que sempre hauríem de fer, no dilatar en excés el temps entre el començament d´una lectura i el final, perquè si ho feim perdem detalls.
Na Caterina Tarongí, la protagonista principal, és una al·lota de nissaga xueta que va viure l´esclafit bèl·lic que s´anomena «Moviment» i que no va ser altra cosa que una rebel·lió sangonosa de la gent d´uns estaments que estaven perdent poder i influència per la via de la presa de consciència d´una part del poble, que començava amb l´escolarització dels infants en el marc de l´incipient progrés que significava la República. Cultura i poder absolut mai no ballen d’aferrat. I menys si al fons hi ha l’Església.
L´autor de CATERINA TARONGÍ decideix que ha de fer coincidir en una mateixa obra les circumstàncies de la persecució (tortura i execució…) històrica contra els xuetes i la repressió dels feixistes contra els no correligionaris en la guerra incivil espanyola. Inicialment em va resultar estrany fer coincidir dues etapes històriques tan diferents, però no deixa de d’haver-hi una similitud: l´ésser humà és terrible i cruel contra els demés de la seva mateixa espècie, i es supera quan es tracta de persones d´una ètnia, una posició social o una cultura un poc diferents.
El novel·lista ens fa viure els esdeveniments ocorreguts al principi de la guerra del trenta sis, tot inserint-hi capítols de fets ocorreguts centenar d´anys enrera, quan una altra Caterina TARONGÍ, –el mateix nom i la mateixa nissaga, però una persona del passat–, va ser cremada en públic, al castell de Bellver, entre els escarnis de la gent, de molta gent que hi assistia com si fos un espectacle, pel simple fet de professar la religió jueva.
S´entén el missatge. En tot moment de la nostra història hi ha hagut dèbils i poderosos, aquests normalment perversos, però encara més verinosos quan l´evolució humana marca una pèrdua del seu nefast poder.
Llegim amb tremolor escenes del temps de guerra, i les pitjors no són les de batalla, que de fet no surt. Dones que van a l´Ajuntament per saber notícies dels seus homes detinguts, lactucari dels cacics, l´Església, les gelosies, l´enveja, són ingredients de la novel·la que ens regala en Miquel López.
I enmig de tot aquest fester, una història dador per anunciar que l’obra no es limita a ser un relat històric i que, en temps difícils, no emergeixen només les baixes passions, ans també la dignitat i l’atractiu de la bellesa.
Com que la història pública més o menys la coneixem, em va agradar la forma com l’autor relata de les sensacions. Detracció de la parella enamorats, la passió i la solidaritat. També la sensació de por que planeja per tot el llibre, i la desemparança dels personatges.
El discurs és planer, no és un estil gens barroc. Directe. Prosa ben redactada. La novel·la se´ns presenta com una col·lecció de narracions, que ben bé podrien ser independents, però estan perfectament lligades i la trama segueix sempre el fil.
Xuetes i republicans, aquestes paraules ho resumeixen quasi tot.
Autor: Miquel López Crespí
Títol: CATERINA TARONGÍ
Maig 2012 – 220 pagines
Lleonard Muntaner Editor
Col·lecció ALIORNA

Antoni Vidal Ferrando analitza la poesia de Miquel López Crespí: Els poemes de l´horabaixa (Premi de Poesia del Principat d´Andorra)
Un cosmos barroc d’ombres difícils, d’ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d’hores malaltisses, d’exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d’abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d’extenuació, de mentides i d’angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d’insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d’abismes i d’atzucacs, d’inferns i de ferotgia, d’orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d’hiverns, de solitud i d’irrealitat, de botxins i d’injustícia…”. (Antoni Vidal Ferrando)
http://turmeda.balearweb.net/post/125704

Alguns dels meus lectors: Joana Quiles Navio
Visca sa Pobla!
‎Joana Quiles Navio‎ ha escrit:
Miquel m’ha encantat el vídeo que has penjat sobre ” Sa Pobla homenatja a l’escriptor Miquel López Crespí” és molt guapo, endemés de la música i veure la recopilació de la teva obra, el final m’ha emocionat, quan dius més o manco :” … d’aquí de la terra poblera i de la suor de generacions i pagesos surten aquest llibres…”. És un vídeo emocionant, sempre he sentit debilitat per Sa Pobla. Hem passat el meu home i jo molts de diumenges junts, primer anaven a dinar a la Fonda Europa i després el meu home m’ajudava a fer matemàtiques o llegíem als bar de la plaça, les festes de Sant Antoni, i quin disgust quan varen tallar els platers de la carretera principal de la Pobla, aquests arbres eren símbols en les nostres vides. Sa Pobla, sempre serà única, M’ agradat tant quan he llegit “la suor de les generacions…” Perquè sempre que venien a Sa Pobla em quedava admirada de la terra de les gran extensions cultivades i sempre pensava amb aquesta gent i amb la força de les dones que feien feina dura per aconseguir la collita. Per tot això i més dic ben fort : Visca Sa Pobla !

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!