Literatura catalana moderna - Illes

Una traducció a l’espanyol 

 Per Miquel López Crespí, escriptor

L’editorial La Lucerna, dirigida per José Luis Reina, ha editat la traducció a l’espanyol del meu poemari L’obscura ànsia del cor amb un títol que consider perfecte: Densa marea de tristeza.

El poemari, sortosament, sense que l’autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l’any 1988 i, ara, mitjançant l’oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l’any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d’originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure’l editat algun dia. L’oferiment d’edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.  [Continuar]

El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L’obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d’amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l’hora que durava la presentació, poesia en viu. L’autor, amb el llibre editat, l’estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d’algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d’informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d’aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l’aparició d’un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.

Però, aleshores, continuam parlant de l’any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L’obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m’interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d’hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l’eternitat dins d’un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d’algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d’art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d’oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d’escriure, ja que el desencís s’hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l’autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.

Fer callar, desanimar el creador, l’autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l’atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s’aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d’on (em vénen a la memòria els atacs contra l’obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t’ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l’època en què els nazis s’acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l’escriptor que no és d’aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d’aquell autor o autora que "molesten".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!