Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

3 de desembre de 2020
0 comentaris

El PCE-PSUC, el PSC-PSOE i els pactes amb la dreta per a mantenir la “sagrada unidad de España”

El PCE-PSUC, el PSC-PSOE i els pactes amb la dreta per a mantenir la “sagrada unidad de España”

Les traídes de la transició (la restauració borbònica)
“Nos equivocamos” , afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla.
40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors!
(A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la “sagrada unidad de España”, a l´oblit de la nostra memòria històrica i a una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes!
Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)
L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!

“…aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos”. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)
La voz dormida

Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).

Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez –solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.
Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.

Nos equivocamos
Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban con el derecho al trabajo y cargan, una vez más, contra las mujeres al tiempo que besan la mano de unos obispos tan insaciables y amenazadores como antaño.
Es una derecha bajo palio, con los mismos nombres y los mismos mimbres que tejieron aquel horror del que no quieren ni que se hable: se engallan contra los que quieren recordar y preparan un proyecto de ley de orden público con castigos. Tan desproporcionados que resultan ridículos, para quien se atreva a disentir, a rebebarles contra su hipocresía y sus mentiras.
Vuelve la actitud chulesca, de gomina, loden y rubias de bote, como en el franquismo, y vuelve sobre todo el reparto del botín público, el encgufismo, la prepotencia y la impunidad, las herramientas de la enorme e implacable estava a las clases populares, camuflada primero de crisis y ahora de recuperación, cuando en realidad lo que están cavando –con nuestro dinero y nuestro esfuerzo- es una brecha cada vez más profunda y ancha entre los privilegiados y los desheredados, una sociedad dual en la que los señores nos colocan otra vez en el papel de súbditos.
No podemos seguir asistiendo callados al retorno de la miseria, al desprecio de los distintos, al castigo a amplias capas de población obligadas al papel de carne de cañón de la crisis. No podemos dejar pasar un día como hoy sin despertar del letargo, sin alzar la voz dormida, sin comprometernos a trabajar por una España laica, federal y republicana. ¡Viva la República!
L´escriptor Miquel López Crespí i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Publicació del llibre Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)
Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit:
L’autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d’una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l’estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d’unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d’arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l’autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l’heroic passat d’una resistència antifranquista perllongada en l’espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l’Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d’un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S’obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l’exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l’economia de lliure mercat.,,
Tot això significa, segons l’autor, l’enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l’estat espanyol. Significa també l’abandó de la lluita per l’autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860
Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
(Quan feixistes, estalinistes del PCOE, exdirigents del PCE, membres del PSOE (i sectors afins) demonitzaven l´escriptor Miquel López Crespí per criticar els pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes)

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. “Intel× lectuals” de baixa categoria, servils sense escrúpols, s’encarregaven -i s’encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l’anarquisme, el leninisme, l’independentisme… o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d’Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis… i mil tipus d’accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d’alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d’aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d’estudiants de totes les nacions oprimides de l’estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d’actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de “comunicació”) a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma “superior” d’existència, en el “descompromís”. Arribava l’època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de “la España eterna” per part dels “socialistes” de mentida que ens acabaven d’entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l’OTAN.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d’ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l’antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d’una vella tradició dogmàtica i de combat contra l’anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme…). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d’Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l’esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d’abril de 1994 en un diari de Ciutat (Última Hora).

Com anava dient, a hores d’ara encara no m’explic l’origen de tanta ràbia i visceralitat contra l’esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l’ OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l’esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s’atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l’esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic “i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d’aleshores”. Alhora que s’atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear “confusionisme”. I el combat abnegat de tants d’homes i dones només consistí en “declaracions de principis presumptament purs”.

Mai no s’havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s’atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s’havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat…) esdevenien botxins de la memòria històrica de l’esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d’una indignitat total, el treball de centenars d’honrats militants de l’esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l’esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S’erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s’havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l’opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l’oportunisme polític més bestial s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l’oportunisme amb aquestes paraules: “És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure’n un avantatge momentani.

‘El llenguatge polític postmodern enalteix l’oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple ‘sentit de l’oportunitat’. Són coses diferents. El sentit de l’oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d’una determinada situació, d’una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l’hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l’agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

‘És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d’un gran triomf revolucionari demà o demà passat”.

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

 

Nota: Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre “Els altres comunistes i la transició” (Lleonard MuntanerEditor) (2 vídeos)
Els 40 anys de mentides de la dreta i l´esquerra del règim al descobert!
La història dels pactes amb el franquisme que ens han amagat els vividors i oportunistes del sistema per a gaudir de bons sous i poder trepitjar moqueta!
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l’estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament.
L’escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!