Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

26 de novembre de 2020
0 comentaris

Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca

Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)… Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?
Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.
Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76… Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.
Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d’ Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República… ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac…), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres.

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses.
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).
Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges… Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!