Llibres imprescindibles: Les paraules de la nació, de Ferran Lupescu

LES PARAULES DE LA NACIÓ

Resum

Paraules clau

Abstract

Keywords

Resumen

Palabras clave

Autors i data

   |    |  Twitter

Imatge de portada: Lupescu, Ferran (2019): Les paraules de la nació. Barcelona: Edicions 1979, 422 p.


L’acadèmia, afortunadament, no té la darrera la paraula. El vademècum etimològic nacional –amb una metòdica manera de fer artesanal– del lliurepensador Lupescu és una bona mostra que les idees existeixen, sobretot, fora de la universitat. No n´és, és clar, la primera evidència. El país és reblert de vides intel·lectualment amagades, quan no bescantades, que en no tenir veu pública contrastada (diguem-ho així) no han comptat, ni compten. No són d’«impacte». El ridícul és extraordinari.

L’autor, freelance del coneixement, enfronta amb el projecte de diccionari de referències nacionals, que hem tingut el privilegi de llegir, una experiència no gaire freqüent: desenvolupar el significat de dos-cents setanta-vuit mots clau que articulen el significat i sentit de l’existència dels pobles i de les nacions. Hi ha pobles que no acaben de quallar nacionalment  i hi ha nacions –majoritàriament sense estat– que acaben essent objecte del desig colonial o imperial de la xarxa d’estats extractors monopolistes.

Per tant, una primera aportació –i crec que no és banal– és remarcar el plantejament d’un model d’elaboració –que si bé hom ha dut a terme en diccionaris d’economia i d’economistes, d’història política, d’historiografia, d’empresaris– no ha estat gaire sovintejat, en propis àmbits proclius (caldria contrastar la impressió) en el cas que ens referim. O almenys no ho ha estat d’ençà dels anys setanta.

Així, el lector pot anar espigolant referents segons interessos propis de recerca o reflexius d’altra índole. Les remissions indicades al text duen a altres referents. Aquest procediment va orientant laberints i camins que, sovint, poc hauríem imaginat. Ja se sap, però, que l’ús de qualsevol diccionari és il·limitat i els camins semàntics –com el coneixement– infinits.

Segonament, l’obra de Ferran Lupescu (1961), que interconnecta (com no podia ser d’altra manera) altres disciplines sociològiques –història, economia, pensament, assaig–, basteix microconstel·lacions situacionals, contextuals, que ens fan veure, encara, com n’estem d’endarrerits en l’anàlisi comprensiva de vies etnoculturals, nacionals, estatals, la lògica de les quals resten falsament «estilitzades» sota la retòrica dels estats dominants dits nacionals. Una derivada, doncs, del sentit del text de textos micronacionals que comentem és concretar limitacions que han tingut –i tenen– apriorismes ideologistes –en clau metodològica– que continuen campant com si res en àmbits informats per soidisants «especialistes-objectivadors»… Existeix la voluntat de l’autor de dur una crítica a models preestablerts (economicisme, institucionalisme, constructivisme, versió estatalista del fet nacional, crítica a la deformació mecanicista del materialisme històric: la nació no és una recepta factorial) que llasten, i de quina manera, una contextualització adient –complexa en no reduir-se a uns elements tipus predeterminats– dels múltiples fets culturals i polítics emergents –i condicionants– del fet nacional.

Com és sabut –segons el temps antipolític tacticista a l’ús–, es rescabalen referents que si bé poden ser de consulta continuada per motius histotiogràfics, ho acaben essent per deslegitimar i marginalitzar projectes i fets polítics que contradiuen enfocaments i superen estratègies (com és ara el catalanisme). La reedició, en aquest sentit, de la tesi doctoral sobre la ideologia polítca de Prat de la Riba de Solé Tura (1967) no ha estat cap accident. L’ús polític de determinada bibliografia «passada» pot esdevenir arma immobilitzadora –quan no eficaç cortina de fum– d’alternatives que albiren –traduïdes en múltiples àmbits alliberadors: el que representà i representa l’1 d’octubre del 2017– una Nova Politica –malgrat tots els artífexs immobilistes, també presents sota la forma de camaleonisme independentista digne d’estudi.

Tercerament, l’estudi aporta centralment una crítica explícita –present en l’enfocament general de l’obra– a la ideologia postmoderna. El postmodernisme nacional (aquella «constel·lació postnacional» enunciada per Habermas), traduït políticament, nacionalment, en cosmopolitisme, interculturalisme/multiculturalisme (entrades al diccionari en qüestió) –interpretacions que acaben per diluir el sentit dels mots i llur història interna– és aplicat especialment a la interpretació del fet nacional.

Ho és perquè segons els portaveus de la doctrina filosòfica «postmoderna» explicativa del temps present –hiperanalític i fragmentador, en el marc de la descentralització productiva i la volguda reducció atomitzadora del treballador i dels subjectes polítics col·lectius– les nacions sense estat no tenen història: són invents de la tradició.[1] L’accepció «creacionisme nacional», una de les més representatives del diccionari, planteja un bagatge tot altre que l’invent de la nació. O la nació, diuen, com a producte del nacionalisme, dels nacionalistes. Abans d’una nació existia –o no– una identitat etnicocultural? Hi ha, o no hi ha, «nacions, abans de les nacions que emergeixen [sic] d’ençà de “1776”-“1789”»? Una síntesi superadora entre «primordialistes» («nacions abans de les nacions») i constructivistes (la nació com a resultant de la imaginació cultural –símbols– i política –intel·lectuals orgànics nacionalistes– plana a Les paraules de la nació).

Si bé la nació és conseqüència –com no podria ser d’una altra manera– d’un procés de configuració sociohistòric (vegeu «construcció nacional») –i precisament per aquest espai precapitalista de formació d’identitats– no es «forma» el segle xviii, amb l’auge capitalista industrial i, en conseqüència, amb la formació d’un mercat nacional (o mercat estatal/«nacional» derivat d’un assimilacionisme polític nacional previ?). La planta burgesa de l’estat nació no esgota l’existència –sense cap necessitat de caure en l’essencialisme historicista– d’estructures protonacionals prèvies.

Les diverses configuracions nacionals (formacions prenacionals i nacionals) són els escenaris a què assisteix el lector d’aquest text-de-suport. L’obra, concebuda a partir d’un mapa conceptual,[2] que en una propera edició hauria de ser-hi inclòs, empra, entre d’altres, conceptes sociolingüistics, sociològics (com «consciència fosca» a partir del coneixement –no gaire comú entre noves lleves d’estudiosos– de la sociologia de l’activista valencià Josep–Vicent Marqués (1943-2008)) i antropològics –altres armes metodològiques efectives contràries als usos reduccionistes– a través dels quals hom pot anar relacionant orígens de significats –«nació», «estat», «estat anacional»–, en aquesta obra el coneixement dels ètims per part de l’autor és impagable, amb variables que hi són indestriables: «llengua», «subordinació» i «substitució lingüística». Mots tan vigents –desfigurats intel·lectualment a mans populistes, de dreta i d’esquerra– com «ètnia» recuperen llur significat real a partir d’un exercici de contextualització teòrica i històrica. Així copsarem, d’altra banda, quina és la dimensió real del «supremacisme», mot d’ordre, pel que es veu vigent que, degudament instrumentalitzat, identifica (amb mala fe) processos d’alliberament nacional amb criptoracisme, quan no racisme explícit.

Ens trobem, doncs, amb una obra –em consta que es troba en revisió i ampliació– que hauria d’esdevenir referent entre els estudiosos dels mons (necessàriament heterodoxos) de les nacions.


[1] Posicionament tractat a «Introducció necessària: fet nacional i ideologia postmoderna» dins Lupescu, Ferran (2017): El país català i els altres. Barcelona: Edicions del 1979, p. 19-58.

[2] El minuciós  bagatge de referents aglutinants d’entrades és format pels termes: «elements constitutius» i «conceptualització nacionalitària» (capçada central de l’arbre semàntic), deriva cap a «eines», «simbologia», «llengua» i «sociolingüística», «autopercepció», «dinàmiques demogràfiques», «moviment de població», «Estat», «opressió nacional», «resistència i alliberament nacionals», «experiències concretes», «corrents politicoideològics», «qüestió nacional» i «ideologia postmoderna».

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *