Illes – Escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí (Revista l´Altra Mirada)

Illes – Escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí (Revista l´Altra Mirada)

50 anys de literatura i compromís polític 
La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Biel Pérez i Pep Valero
M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra. (Miquel López Crespí)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Biel Pérez i Pep Valero
Literatura i compromís polític

A l’hora convinguda en Miquel ens obri les portes de ca seva i, fidel al seu tarannà, ens obsequia amb dos llibres. Per a en Pep, que coneix bé la seva producció literària, el darrer que acaba de publicar: “Parets de foc”; per a en Biel una història d’amor: “Els crepuscles més pàl·lids”.
Després de les presentacions (en Miquel i en Biel no es coneixien) i les fotos corresponents, ens acomodam perquè es gravi bé l’entrevista.
Enviau-me les fotos per Facebook perquè no em maneig gaire bé amb les noves tecnologies; fins als anys noranta escrivia amb una màquina de cent anys, que encara és per allà…
Vida i miracles
Potser vos n’hauria d’haver preparat un resum, però el podeu trobar a Internet. Jo som un al·lot de Sa Pobla, vaig néixer el 46… Som casat i tenc dues filles, de 37 i 25 anys.
El primer llinatge no és gaire pobler…
No; el López va venir de presoner republicà l’any 40 i va estar en els camps de concentració feixistes d’aquella zona (que n’hi havia) i a la presó de Sa Pobla. I es va casar, va tenir sort, amb una al·lota poblera de casa conservadora catòlica.
Degué ser un escàndol…
Un gran escàndol; el capellà no els volia casar. El capellà era família llunyana de ca nostra, de la part poblera; i això de casar-se amb un presoner republicà… Va ser molt sonat.
Així com de pare venim de rojos, de part de Sa Pobla venim de cacics. El tio de mumare era el cap d’Unió Patriòtica, partit fundat a l’època del dictador Primo de Rivera, i també era el Batle. I sempre ha tingut com a bons records a Sa Pobla, perquè va ser l’impulsor de la construcció de l’Escola Graduada (aquell edifici gran que encara hi és) i de la conducció de l’aigua potable al poble. I això s’ha mantingut. Es va exiliar amb la República.
Estudis
Jo només vaig fer fins a quart, a l’Institut que hi havia a Sa Pobla, a la Plaça del Mercat; que abans havia estat lloc d’internament de republicans. Era un magatzem de garroves que després va ser reconvertit en institut. Quan ens mudàrem a viure a Palma, vaig anar al col·legi La Salle. De cara als estudis no hi havia problemes econòmics; una germana meva és metgessa i l’altra professora, però jo, ja a quart em vaig liar amb Ràdio Espanya Independent… Ja teníem un grup aquí, amb companys del Lluís Vives, que es deia “Nova Mallorca” i enviàvem cròniques. Encara me’n record de les adreces: a París era la seu de “L’Humanité”, Boulevard des Poissonniers, 9; i Roma era a la seu de “L’Unità”, Via delle Botteghe Oscure (es sorprèn de què nosaltres li endevinem aquesta adreça italiana). Hi havia una comunicació molt ràpida; això era anònim.
Quants d’anys tenies?
Catorze…
Catorze anys i ja enviaves cròniques…! Com neix això, com s’enganxa?
Això s’enganxa amb les històries familiars de la guerra. Jo, de menut, dins ca nostra, només he sentit històries de la República. Ràdio Pirenaica… jo era molt (pecero). D’adolescent era la meva malaltia infantil, que diríem…
Aquests (es refereix a en Pep, rient) ens deien que “el izquierdismo era la enfermedad infantil del comunismo” (rialla fresca).
Pep: “això deia en Lenin…”
Sí, però nosaltres ho dèiem a l’inrevés: “el derechismo enfermedad infantil del carrillismo” (rialles).
Quines figures, quins models d’identificació han marcat el teu tarannà?
Identificació per part de la dreta poblera, no. Jo respect la família; i respect les coses positives que pogué fer el batle d’Unió Patriòtica, però la meva influència republicana des de jovenet és clara. Endemés, en el taller de pintura de mon pare s’hi reunien els expresoners; els horabaixes, quan acabaven la feina. Molts d’ells es varen casar amb pobleres i varen tenir una certa influència dins el poble. Què voleu que vos digui? Jo, amb la família, a aquesta edat ja coneixia tota la història de la República. Després ho vaig anar confirmant de forma autodidacta. Investigava les coses que jo sabia; ja comprava d’amagat en Thomas, Ruedo Ibérico, materials de París… tot el bròquil aquell.
Quan pensares que podies dedicar-te exclusivament a l’escriptura?
Bé, jo he fet una senda de vida com molts d’autodidactes. He passat per diversos oficis. Ajudant a mon pare en el taller de pintura; no vol dir que fos una feina esclava, m’encarregava d’anar a cobrar factures, d’anar a cercar materials, de tornar els cotxes que ens havien duit…
No era allò d’estar esclau, esclau, esclau… no sé si ho hagués aguantat! Jo, amb el sis-cents, feia feines complementàries (ara necessitam cinc quilos de blau, ara necessitam aiguarràs…).
Però la vaig deixar quan vaig anar a la mili: dos anys a Cartagena, a Infanteria de Marina. Quan vaig tornar em vaig casar i, en aquell temps, es va produir el meu acostament a la literatura. Primer vaig estar una temporada fent de delineant a la Cooperativa d’Arquitectes Progressistes que hi havia per devora l’Estudi General: un germà de na Lila Thomàs, en Pere, Na Joana Roca, que era maoista en aquell temps, En Manolo Cabellos, En Carlos García Delgado, a vegades venia en Miquel Tugores, un arquitecte portugués que nomia Joan Vila, anarquista… A mi em tenien de delineant, un parell d’anys, però no pagaven molt; encara me’n recordo del preu. Quan ells presentaven un plànol eren 500.000 pts.; era el preu estipulat, legal, del Col·legi d’Arquitectes. Als delineants ens pagaven 60 pts. l’hora. De totes les maneres, la teoria d’aquesta Cooperativa d’Arquitectes Progressista era que tots havien de ser iguals, que tots havíem de ser treballadors, que no hi havia diferència entre arquitectes i delineants… I, fins i tot a l’època gloriosa del maoisme de na Joana, les empleades de neteja també havien de ser iguals que els delineants i els arquitectes!
Això es va dur durant un temps a la pràctica; però la pràctica va ser més fotuda que la no pràctica. Perquè, com que tots aquests arquitectes no sabien fer les feines de la casa, a l’hora que tocava fer net el pis, ells no en sabien, tiraven l’aigua i duia més feina replegar l’aigua escampada pertot… Ja em veus a mi llevant plànols i salvant llibres… un merder impressionant! Però això era el poder de na Joana. Era una persona molt important; va ser el cervell de tots els fets del Puig de Sant Pere. Nosaltres la vàrem ajudar a fer enquestes; era un moviment veïnal. Ella havia estat a la Xina durant la Revolució Cultural i va venir vestida de guàrdia roja; no vos penseu que no fos impressionant l’assumpte. Tota la tropa de la Cooperativa la vàrem ajudar a fer l’exposició de la Xina en el Col·legi d’Arquitectes, que va estar molt ben muntada, a part del que hi hagués d’ideologia. Com a fet cultural.
Tu aleshores ja escrivies?
Sí. Vaig començar perquè, una vegada acabat el periple aquest de delineant, anys 72, 73… També vaig fer els meus “pinitos” a “L’ull de vidre”, que va ser una llibreria rupturista dels anys setanta, en el carrer de Sant Sebastià, que la vàrem dur amb en Frederic Suau. Però, amb en Frederic o jo o d’altres que ajudaven, no teníem… per dur un negoci n’has de saber! I nosaltres érem uns activistes culturals, ens agradava anar a fer conferències, dur gent (Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany…), però el tinglado que suposa dur un negoci, no en sabíem. Però això ens ho va ensenyar la pràctica; que no en sabíem.
I va anar malament…
Sí, va anar malament. I, a partir de què anàs malament “L’ull de vidre”, i aquí va ser quan en vaig tirar cap a la literatura, vaig connectar amb en Domingo Perelló de “Logos”; i hi vagi estar un parell d’anys abans de dedicar-me totalment al periodisme i la literatura. Jo sempre he dit que aquest “Logos” dels 72, 73, 74, venia a ser com una espècie de petita universitat. Per la gent que hi venia. No hi havia ningú d’esquerres de Palma que no hi vingués a comprar llibres; i alguns a “mangar-los”; això va ser un problema.
En aquell temps es teoritzava que no passava res…
Això estava súper teoritzat! I, clar, tu estaves fent feina allà, coneixes el brou (perquè n’havia après a “L’ull de vidre”), i veies exactament el tipus de material que duien per a ficar-hi un o dos o tres llibres. Quan el veies entrar ja deies: en ve a cercar un! Si anava vestit amb un abric, ja sabies que se’l ficaria darrere; si el cinturó, aquí; si amb aquelles seria notes de butxaques, deies: aquest només s’endurà d’aquests petitets de seixanta pessetes… Un dia em vaig haver d’enfrontar amb un progre que va venir. Un d’aquells marxistes leninistes progres d’aquell temps; s’animal ja em ve amb una bossa de viatge i la posa darrere una estanteria per anar carregant la bossa… Li vaig haver de dir, sense que en Domingo se’n temés: “Mem, Joan., això no pot ser; perquè aquí ens desmuntes el negoci en dos dies. Hi ha novetats que han arribat i són per als clients!”. Aquell dia no se’n va dur cap, però un dia que jo lliurava vés a saber què se’n va dur.
Quan te’n tems de què tu pots viure de la literatura?
Aquí, a “Logos”, va ser l’interessant. Hi compareixia tothom: personatges tipus Llompart, Damià Huguet, el castellanista Tòfol Serra… Aquest era molt castellanista i anticatalà. Venien a fer les tertúlies en Díaz de Castro, en Perfecto Cuadrado, n’Isidre Forteza… En el pis de damunt, de na Clara, hi teníem amagat en Cámara; aquests del PCE el tenien amagat. Era l’obrer del Partit, i de tant en tant hi havia expedicions de dos o tres que li anaven a fer “Rendez-vous” i mostraven “un dirigente obrero”. Era el “santón” d’aquesta petita burgesia progre ciutadana… això de veure un “obrero”, que no l’havien vis mai (ha, ha, ha ha…!). Jo m’esbutzava de riure!
Un obrer que teoritzava i que xerrava molt.
Un obrer “leído”! I agosarat; jo sempre he dit que sense en Manolo aquí les bollidures…
Aquest duia la bandera més alta que tu…
Sí, perquè era més fort, i pegava colzades, i cridava…
I qualsevol s’enfrontava amb aquesta fera!

La Llibreria“Logos” és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)
Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe d’en Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era l’encarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter… Record una vegada que vaig acompanyar n’Isidre… uhhhh, déu meu, era dels que més compraven! N’hi havia que s’enduien les dues coses: compraven en Marx, però també s’enduien en Sade i novel·les eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de l’estranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts d’aquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals d’anglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.
Això et va marcar…
Es clar…! Jo, de ben jovenet, jovenet, jovenet, escoltava molt. Llegia “El único camino” de na Dolores Ibárruri, les memòries de n’Hidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de l’aviació republicana… I, a partir d’aquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot d’una vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a l’emissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistes. Aleshores jo combinava molt el material anarco (Durruti, POUM, Andreu Nin), aquestes dues històries paral·leles i enfrontades han estat l’a,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial s’ha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.
Et sents valorat a Sa Pobla?
Sí!! A Sa Pobla sí!! M’hi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els d’esquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció.
I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual d’Escriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols d’un dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i l’Equip Cultural on hi era n’Alexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una al·lota; i una sala pels escriptors poblers. Aquesta al·lota estava encarregada de cercar totes les novetats de l’any de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que ens parlaven. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada… Mai ens ho havia fet ningú!

Quants de premis tens?
Perquè has de dir cinquanta, seixanta? Per què? Quin sentit té? No pots subsistir sols amb els drets d’autor; has de tenir un mínim d’entrades fixes, que és el que ha representat escriure en els diaris. Articles d’opinió o de literatura… i això, combinat amb què he guanyat molts de premis, per sort, vaig arribar a guanyar, sense enriquir-me mai! El que podria cobrar un funcionariet. Mem si ens entenem, un jornal per anar tirant! Jo tampoc he tingut mai aspiracions a fer xalets i piscines ni coses de tot això. Per mi amb quatre llibres ja em basta. Llibres i cine són les meves despeses, això és bo de cobrir.
On érem?
Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els col·laboradors, en Cocó Meneses, en Llompart… una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: “Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura?” El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que t’arribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Eren dues hores per escriure-la. Aquí ja me’n vaig adonar, cobràvem poc en aquell temps, però cobrava per un article l’equivalent al cap de sis hores de feina de delineant (a 60). Si jo acabava un article de 300 pts.,en 2 hores, calculau! Això de la premsa em va millor! Aquí ja m’hi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca d’aquells anys.
La literatura és una arma de transformació?
Jo sempre ho he pensat, malgrat que no ho diuen o diuen que no és vera! Sempre he pensat que ajuda. Ara mateix, la nostra formació sense haver sentit en Raimon, llegit en Pablo Neruda, conèixer tot el món cultural que donava Ràdio Espanya Independent en la seva època, com haguéssim canviat la mentalitat? Has llegit en Blas de Otero, en Celaya, en Salvador Espriu, tota la tropa; això ha conformat una manera de ser. N’hi ha que diuen: «No! La literatura no serveix de res!» No ho crec, si llegeixes els escrits de la presó d’en Gramsci, veus com va una passa endavant al que era el marxisme vulgar. El marxisme vulgar, escampat després de la Revolució d’Octubre, xerrava d’un enfrontament directe de la societat civil amb l’estat capitalista. La presa del palau d’hivern… En Gramsci va teoritzar molt bé que s’havien de tenir en compte les circumstàncies socioculturals d’una societat. L’hegemonia política de determinades classes; va analitzar el paper de l’Església Catòlica, els condicionaments dels pagesos i treballadors… Tot això, és clar, ens condiciona! La cultura no és aliena a la lluita política. Maldament s’ho pensin els que diuen: “No, jo no faig literatura política!” És que em fas molta! En una situació en què hi ha oprimits i opressors, nacions oprimides i nacions opressores, si no prens partit per la justícia, estàs fent política també! Això no ho volen entendre!
En quins gèneres literaris et trobes més còmode?
Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novel·la, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit l’onada d’escriptors que els dèiem “de la generació del setanta”, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions… del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar d’una literatura d’abans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes militant, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra. És un canvi estructural important dins el món cultural. Tota aquesta generació, malgrat que un hagi estat de dretes o d’esquerres o de tal o de qual. Jo em fix en l’extracció social de cada autor: hi ha una ruptura generacional.
Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família d’en Toni Vidal Ferrando… molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel “boom” llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur n’Alejo Carpentier… tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb l’Escola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats d’aquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica.
Ara publicaré, ha sortit el primer tom, de narracions dels anys setanta i vuitanta, que nosaltres li dèiem “Narrativa Experimental”, on s’hi mescla tot; aquí no hi ha gèneres que hi valguin. Una narració pot ser un tractat poètic, una altra pot ser una carta d’amor, una altra pot ser un “collage” amb notícies literàries i polítiques, una altra pot ser una conya marinera de la Transició… Volíem rompre.
I del teu pas pels partits polítics?
Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai. Es pot dir que, en aquell temps, no existien ni tan sols les Joventuts Comunistes de les Illes, però jo anava a Mallorca, sense esser el Partit Comunista, i es podria dir que és el primer rebrot de les Joventuts Comunistes de les Illes, abans d’existir! Jo només he passat per l’Organització d’Esquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de l’any 78. Hi vaig estar un parell d’anys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts d’anys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes d’àmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava…si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (te’n recordes, Pep?), amb el tipex… t’hi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.
Tu et consideres més un literat que un polític?
Síiiii! De sempre. Pensau que vaig estar un any (els anys 60 tota la família venim a viure a Palma) a La Salle (no sé si feia tercer o quart) i vaig escriure redaccions a la revista de La Salle, “Vínculo”. Ja tenien un parell de pàgines pels alumnes lletraferits.
I ja mostraves el teu color?
Nooo! Paisatge, Sa Pobla… Els agradava molt als capellans tot això.
Vares acabar els estudis a La Salle?
No, al Lluís Vives, amb n’Estarellas, que era un progre d’aquella època. I amb son pare de n’Eusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.
Com és un dia normal d’en Miquel?
Ara estic jubilat, fa devers deu anys, i es pot dir que no duc el ritme dels quaranta anys anteriors, ni molt manco. Però es pot dir que tot el dia estàs en marxa. (Agafa el llibre d’en Pep) Malgrat això són narracions de fa quaranta anys, no es fa tot sol. Hi poses tantes hores com un oficinista. Això de la inspiració és un mite romàntic de quatre desenfeinats; l’única inspiració és la feina. Posar-t’hi de bon matí i fins a migdia; i en acabar de dinar, tornar-t’hi posar. I el vespre, quan te’n vas a dormir, prepara coses que has de llegir per l’endemà començar altra vegada. I, a vegades, quan està mig dormit, et vénen idees. I, després de la feina de creació, hi ha la feina material de correcció (que és molt pesada), fer fotocòpies si ho has d’enviar a un concurs, anar a Correus, empaquetar, relació amb les editorials… Estaves les vint-i-quatre hores en marxa! El que ens ha salvat ha estat l’aparició dels ordinadors i d’Internet. Abans d’això, pensau les vegades que ho havíem de repassar perquè quedàs net; no podies enviar la novel·la amb tìpex, amb correccions. L’original havia d’estar incòlume. Si et demanen cinc còpies, les havies de fer amb paper carbó i només podies fer-ne de tres en tres perquè si no, no quedaven bé… Amb calor i sense aire condicionat feies les primeres còpies; i, quan ja estaves avorrit d’aquella novel·la, havies de fer dues còpies més!

Llums i ombres del moment present?
M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra.
Alguna llum?
A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO. És l’esperança; però em rebenta molt que gent que fa més de quaranta anys que lluita activament per salvar recursos i territori i la cultura nostrada, es trobi desemparada davant aquesta allau de dretanisme i neofeixisme que ho invadeix tot. Tot això em preocupa molt.
Ara es parla de la crisi del Règim del 78: La qüestió nacional; el model d’estat. Com ho veus des de l’òptica de les nostres Illes?
Des de fa un parell d’anys està molt de moda la lluita contra el Règim del 78. Sols fa un parell d’anys, perquè, abans, tota l’esquerra oficial eren els màxims defensors d’aquest Règim del 78 i de la Constitució pactada entre l’esquerra i els franquistes. Jo vaig tenir molta esperança, reconec la meva utopia i la meva innocència política, malgrat que ja sigui tan vellet, en el Procés independentista del Principat. Però, també m’ha decebut molt perquè aquests polítics no sabien en quina aventura s’embarcaven. Sentint-los, jo estava convençut de què tot estava organitzat: hi havia un procés; hi havia unes ponències; per canviar l’economia; per canviar la justícia; per fer complir als funcionaris les ordres de la nova Generalitat Independent. I ens ho predicaven, tots els polítics que avui estan exiliats o a la presó, cosa que em sap molt de greu, evidentment. Jo m’ho vaig arribar a creure! Que ho tenien estudiat; que, com a gent assenyada, amb carrera i professionals de la política, sabien mínimament el que és un estat capitalista; el que és un estat. Bastava que haguessin llegit “L’estat i la revolució” d’en Lenin per a saber que no és tan senzill això d’independitzar-se. Quan hi ha unes lleis, una Constitució, un Exèrcit, una Guàrdia Civil, un Sistema Judicial… Jo em pensava que tot això ho tenien estudiat… I no sabien què era un Estat, no sabien què era un Estat! I un queda al·lucinat. On ens heu embarcat amb aquesta història sense conèixer els poders d’un Estat? Això és l’abc, abans d’embarcar-te en aquesta història has de saber cap a on vas. Jo he xerrat amb independentistes del Principat, abans del 1 d’octubre, que en deien: “Això està fet; no hi ha cap problema; guanyam!” Però aquí hi ha les forces d’ocupació; hi ha la Guàrdia Civil, en el port teniu quatre mil piolins…
Resposta de polítics: “Però nosaltres tenim 17.000 Mossos d’Esquadra! Contra 4.000, nosaltres podem ocupar el territori en 24 hores amb 17.000 Mossos d’Esquadra!” Vosaltres vos imaginau, en ple segle XXI, tirs entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil a la Plaça de Catalunya, com en el 36? Jo no m’ho imagin! I el funcionariat, què fareu amb el funcionariat? “Els que no compleixin, al carrer! Nosaltres som el Govern Independent i farem una llei; i el que no compleixi, fora!” No és tan senzill això… No els vaig poder convèncer! S’ha demostrat que no era tan senzill. De totes les maneres, a nivell positiu, cal dir que aquest moviment popular, democràtic, serà mal de vèncer per l’Estat; s’haurà d’arribar a un determinat tipus de solucions. Poden haver fallat els dirigents independentistes; no han sabut a on duien la nació, però que hi ha un sentiment popular democràtic, no es pot obviar, durarà sempre.
En poden tancar mil o dos mil a la presó, però, com tanques dos o tres milions de votants? Dins Catalunya el nacionalisme i la cultura no és com a Mallorca, té un fort arrelament social. Està ple de centenars d’institucions, no sols Omnium o Assemblea Nacional Catalana; és una xarxa cultural que arriba a tots els pobles. Això, governi qui governi, PP o PSOE, és igual; això existeix! A més, quan sembla que està més mort aquest grans partits l’alimenten; són una fàbrica d’independentistes aquests polítics! Jo ho veig amb optimisme a llarg termini.
I Podem, creus que pot jugar un paper?
Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi… No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de col·laboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.
Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com d’anàlisi del present, però n’hem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *