Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 de setembre de 2020
0 comentaris

Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca

Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)… Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?
Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.
Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76… Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.
Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. — Eicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.
‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.
‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli… I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.
‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies… Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.
Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.

Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar l’exèrcit de “secundaris”, de militants de base que encapçalen les lluites d’aquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d’ Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són l’excusa per avançar, a través del record, per l’atmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, l’oncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República… ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, l’empremta que deixaren en els nostres esperits d’adolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama d’aquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures d’autors catalans, espanyols i d’arreu del món. La formació cultural i política de l’autor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que l’envolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa l’origen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac…), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que m’interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.
De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’han fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió d’entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article citat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.
‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria–, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège–, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.
‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.
‘Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il·lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta”.
És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

M’he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d’una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d’alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l’art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l’art, la cultura i la política no s’hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l’obra d’Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l’intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l’aprofundiment en les qüestions de l’hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l’intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d’una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa “independència” de l’intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l’Estat espanyol d’aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d’una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l’il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d’un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d’aprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d’un autor, les motivacions conscients i subconscients que l’impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d’una vegada, l’escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l’obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s’ha aproximat al coneixement de les coartades d’uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l’obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l’obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l’hora de relacionar l’obra escrita de l’autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l’existència de l’autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d’una escriptora.
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida s’acaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la “generació literària dels 70”, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i n’he deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), L’antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).
Possiblement les novel·les Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses d’aquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o d’amagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: l’església del poble, un convent de monges… Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.

A la revista Iris de Menorca, l’exdiputat del PS de Menorca Eduard Riudavets Florit escrivia el 13-IX-2017: “La novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s’endugué és la historia d’un parany, és la historia d’una gran mentida, és la historia d’una traïció. Malgrat hagi gaudit molt de la seva lectura no m’he sentit còmode escrivint aquesta ressenya, ha estat fins i tot dolorós perquè vaig caure en el parany, em vaig creure la mentida i, també, ni que fos per desconeixement, vaig ser còmplice de la traïció.
‘Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, desvetlla la misèria que se’ns va voler vendre com una victòria, desmunta les bastides d’un edifici que es publicitava nou i que només era un potemkià decorat per disfressar la pervivència d’un sistema criminal, treu a la llum les vergonyes d’una època que s’ha pretès sacralitzar. En definitiva, és un esguard justament despietat a la fins fa poc unànimement encensada i hipòcritament anomenada ‘transició democràtica’.
‘És una novel·la complexa, de fàcil lectura però complexa, malgrat l’aparentment senzillesa del seu fil argumental: la preparació d’un acte reivindicatiu per part d’una organització revolucionària i les posteriors conseqüències judicials.
‘Cal, però, situar-nos a l’època. Mort el dictador, el franquisme intenta maquillar la seva imatge a fi de perviure en el temps sota altres noms més homologables, amb aquest propòsit s’estableixen negociacions amb els que finalment esdevindran “l’esquerra oficial”. Mentrestant tots aquells que no estan disposats a aquesta mena de bescanvi ideològic són perseguits i empresonats.
‘Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s’adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l’abast, podrien explicar que, fins i tot els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s’estava fent.
‘Des de l’esquerra veritablement revolucionària es pretén, llavors, donar a conèixer la gran mentida que es prepara sota noms força altisonants: reconciliació nacional, esperit de consens, concòrdia social…
‘Noms que amaguen la gran traïció: l’acceptació del franquisme maquillat a canvi de parcel·les de poder tot abandonant pel camí la pròpia ideologia. Els qui es mantenen fidels als seus principis i no es rebaixen a entrar dins la fira són perseguits, marginats, silenciats…
‘Com en la novel·la 1984 de George Orwell: crear un doble llenguatge, enganyar el poble, bastir una realitat fictícia a força de propaganda i mentides.
‘He dit que era un llibre complex; ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme…
‘Allò que el vent no s’endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer.
‘No em puc estar d’esmentar l’irònicament divertit episodi de la Jove Guàrdia Roja, l’emocionant i colpidora darrera conversa amb el pare, o la dolorosa anàlisi del paper de l’Església Catòlica…
‘És evident pels que coneixem, poc o molt, Miquel López Crespí, que és una novel·la bàsicament autobiogràfica. Si més no, per a mi això és secundari, si bé dóna força i versemblança a la narració. El que és important és el missatge.
‘Avui, quan tants ens adonem que el franquisme no va arribar a morir mai, que disfressat ha perviscut en la majoria d’esferes del poder, que la mal anomenada transició democràtica fou una gran estafa teixida entre una esquerra entregada i una dreta desitjosa de tapar-se les vergonyes. Avui que això és motiu de debat arreu de l’estat, aquesta novel·la esdevé fonamental. Ens posa a l’abast la història silenciada, ens recorda que no tot foren claudicacions ni tothom acceptà el gran guinyol. És memòria recobrada.
‘En conclusió, una novel·la que tot just acaba d’arribar a les llibreries i que cal ser llegida. La recoman especialment a tots aquells joves que veuen amb insatisfacció l’actual estat de coses. S’adonaran que la rebel·lia no començà despús-ahir. Que tenen fonts on beure, i que no tothom va agenollar-se davant allò que estava establert.
‘A un moment donat escriu Miquel López Crespí: “Quina santa innocència la joventut! Creure’s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d’existència!”. Si és així, llavors Miquel López Crespí és el més jove de tots. Això dóna esperança.”
Malgrat que he estat uns anys escrivint Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs, la veritat és que ha estat una feina agradable. Tenia tota la documentació precisa dins el cap! No era necessari anar a biblioteques ni consultar llibres! Es tractava de bastir, com a testimoni literari, fragments autèntics de la nostra vida.
Els militants antifeixistes que passàrem per les comissaries i presons del franquisme portam (i portarem tot el que ens resti de vida!) aquelles experiències vitals dins l´ànima. Com deia, no ens cal investigar a les biblioteques, anar a l´hemeroteca dels diaris!
Fa anys, en començar la redacció d’Allò que el vent no s´endugué i Joc d’escacs l’únic que vaig fer, com faig en la majoria de novel·les que he publicat en aquests darrers quaranta anys, va ser situar al meu despatx i prop de l’ordinador les fotografies salvades d’aquella àpoca. Poca cosa més. Les fotografies i la memòria. Així de senzill.
Crec que la feina d’un escriptor no es pot comptabilitzar pels mesos o anys que et porta fer una novel·la, un poemari, una obra de teatre. El temps físic que porta la redacció del llibre és important, però no bàsic. Hi ha autors que en dues setmanes enllesteixen una novel·la o un poemari. D’altres necessiten anys. Hi ha de tot a la vinya del senyor! Deia més amunt que pensava que el més important, en el cas de la creació literària, són els anys de formació de l’autor, la vida viscuda sota les més diverses circumstàncies, les influències culturals, familiars i socials que has rebut al llarg dels anys. L’obra no pot néixer mai del buit. Els fonaments humans i culturals hi són sempre presents. I, sigui quina sigui la història que ens conta el narrador, sempre hi trobarem, a l’interior de l´anècdota que ens explica, la sang de l’escriptor. Ningú no pot defugir el seu origen social, l’ambient del país ni la cultura que l’ha alletat. En el cas de les novel·les que comentam, tant en Allò que el vent no s’endugué com en Joc d’escacs hi són presents, enregistrades amb ferro roent damunt la carn, les influències que he rebut a Mallorca. També hi batega, no podia ser d’altra manera!, la veu dels pares, de l’ambient de la postguerra i, més concretament, el que va ser el món cultural i polític illenc dels anys 60 i 70. Són, doncs novel·les autobiogràfiques? Jo he parlat de novel·la-testimoni. Però les podem qualificar igualment d’obres autobiogràfiques. Podria ser molt correcte. Incloure un llibre en un gènere determinat és una qüestió prou discutible. A nivell simplement tècnic… què podem dir d’aquestes dues novel·les? Amb un poc de feina podria convertir el material escrit en una obra de teatre. Els diàlegs, les anècdotes històriques i escenes existents poden esdevenir sense cap problema una obra teatral del tipus d’alguna de les que ja he escrit; per exemple, Carrer de Blanquerna, Acte únic, El cadàver, Els anys del desig més ardent… També podria esdevenir el dietari d’un autor compromès dels anys 70. Seria summament senzill: bastaria posar dia i mes a determinats fragments i podria convertir-se en el dietari de la restauració borbònica. O un poemari! Si em donau temps, puc cercar els fragments més poètics dels llibres i, en poc temps, hi hauria un nou poemari al carrer.
En referència a les concepcions literàries d’un autor, a la “cuina” que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de… “I vostè que s’estima més fer… novel·la, poesia o teatre?”. És una pregunta benintencionada, però que sovint palesa la ignorància d’aquell redactor del diari envers el que és i representa l’ofici d’escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d’enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no som autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn de “el gènere en què ens trobam més còmodes”. En literatura no hi ha “gèneres còmodes”. Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la “comoditat” no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un “gènere” determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972), ja parlava extensament dels complexos mons creatius de Virgili, Goethe, Hermann Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de la literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions autènticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l’obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970), que tantes “il·luminacions” ens proporcionà sobre el món de la cultura; l’estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d’Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l’art que ens servien, amb molt d’altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D’amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar… i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l’any 1969!
Tornant a les novel·les, haig de remarcar que les he volgut escriure en forma de ficció, deixant volar molt la imaginació. Sí: indubtablement, els fets essencials de les novel·les són basats en la més pura realitat, en fets concrets que es poden trobar a les cròniques dels diaris dels anys 70. És una realitat literaturitzada, exagerada a voltes; d’altres, tractada de forma irònica; més d´un cop, inventant nombrosos personatges inexistents, afegint-hi anècdotes que mai no vaig veure però que consider que enriqueixen la història narrada amb nous punts de vista, obrint perpectives inèdites. És el paper del creador quan és troba davant el paper en blanc. L’anècdota principal, la columna vertebral que posa en marxa la imaginació pot ser qualsevol cosa: una fotografia, una trobada amb un amic enmig del carrer, la visió d’un documental o una pel·lícula, un article de premsa… És l’espira que obre les comportes de la creació. Ara ja hi ha el camí obert per a començar a bastir el que voldria ser una obra perdurable. Si l’autor és capaç d´aconseguir-ho ja és un altre problema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!