Literatura catalana moderna - Illes

El Tall Editorial publica el llibre de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (un exemple de la narrativa experimental dels anys 70 i 80).

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage… Una narració pot ser una carta, un recull d´informacions del diari, unes simples reflexions literàries… (Miquel López Crespí)

Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor  (vet aquí un petit tast del llibre de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

Escriure sempre el que sents. No tenir en compte modes literàries o les idees dels escriptors oficials. Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja que sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri.

1. La primera norma seria no refiar-se mai dels pseudocrítics a sou del poder. Tothom sap que qui es dedica a feina de tan poca categoria és perquè no ha pogut bastir cap obra consistent. Estranys personatges, a les ordres de directors de diaris, incultes, comandats per responsables de pàgines culturals que obeeixen instruccions d’editorials o d’institucions oficials, pateixen, com si fos una aventura extraordinària, la frustració de la seva impotència creativa. No podran perdonar mai un raig d’alè vital, una idea genial, la força revulsiva d’aquell vers lliure blasmant contra els servils.

2. Escriure sempre el que sents. No tenir en compte modes literàries o les idees dels escriptors oficials. Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja que sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri.

3. No immutar-se mai, no sentir-se afectat pels remolins de mediocritat que envolten el fet literari. Restar sempre indiferent com una roca en veure la promoció dels servils, els autors per a senyores de missa diària o al.lots de casa bona. L’escriptor de debò ha de saber romandre indiferent al carnaval de les lletres. Si li importa veure lloats, als diaris, llibres que no diuen res, obres plenes de tòpics i d’ensucrades paraules, si creu que esser ben considerat pels servils és assolir l’èxit, no escriurà mai res de perdurable.

4. Els premis literaris, el jocfloralisme estantís que ens envolta, pertanyen a la mateixa grisor general que domina la nostra època obscura. S’hi pot participar amb la sana intenció d’obtenir uns diners o publicar un llibre, però mai amb la creença que el jurat ha fet justícia a les obres presentades.

5. Ajuntaments, Consell, Generalitats i diverses institucions de l’Estat convoquen anualment un certamen literari per a fer creure al poble que es preocupen de la cultura. Cal no creure’ls mai, per molt que ho jurin. La mentida més barroera és la seva professió. Els Jocs Florals serveixen per a fer oblidar durant unes hores la pujada del nou Impost d’Activitats Econòmiques, l’augment de l’atur, la falta d’escoles i hospitals per a les classes populars.

6. Cal recordar en tot moment que la cultura oficial dominant no deixa de ser una fulla de parra per a cobrir la nuesa de la brutalitat dels opressors. Rere els bells concerts subvencionats, rere el més diamantí dels poemaris, no deixa d’haver-hi mai la policia preparada per a reprimir una manifestació d’estudiants o treballadors.

7.   Hom por anar a rebre la dotació del premi literari amb la consciència que només recupera una ínfima part de la plusvàlua que les classes dominants li han robat.

6. És evident que hi ha una forta lluita de classes en el camp cultural. Hi ha comissaris que determinen quins estils i quins continguts són “correctes” per a la novel.la, la poesia o el teatre. Avui dia no són admesos contes o novel.les que parlin de l’opressió que patim els de sota. És considerat de mal gust recordar, mitjançant la literatura, qui ens va trair durant la transició, qui s’aprofità dels morts per a enfilar-se a la poltrona i bastir-se cases amb piscines de marbre. Tampoc és prou elegant deixar constància històrica de les reunions de la clandestinitat, de les manifestacions per la llibertat i la independència en les quals participàrem. El sentiment d’amor o nostàlgia envers el que hagués estat possible i fou enterrat en els femers de la transició és considerat propaganda política, pamflet, desfasat realisme. S’accepta, emperò, com a forma superior de la creativitat la descripció d’una posta de sol, assassinats inversemblants tot imitant Raymond Chandler i Dashiell Hammet, i cert erotisme descafeïnat que publica -per a al.lotes de la universitat- Tusquets (llegiu la col.lecció “La Marrana”; hi ha certes obres interessants). Tanmateix, totes les imitacions són fluixes i ens estimam molt més llegir Sade, en versió original.

7.   El procés pel qual un escriptor arriba a ser conegut pel gran públic (i parlam de “gran públic” sabent les mancances de la nostra cultura, on una novel.la té un cert èxit en haver exhaurit tres o quatre mil exemplars) és molt complicat: passar primer pel sedàs del guardó literari; més endavant, aconseguir esser editat per una editorial de petits tiratges; sortir ressenyat en unes pàgines de cultura; i si el vent marxa en la bona direcció, esser digne de sortir entrevistat a la revista de la Generalitat o a Serra d’Or; el proper pas seria editar un llibre a una gran editorial, amb cobertura televisiva i nombroses entrevistes de ràdio. Si després l’autor aconsegueix esser rebut pel President Pujol i sortir un parell de vegades per TV3, vol dir que alguna cosa falla. En algun moment s’ha errat de camí. Esser lloat pels enemics és signe evident de pèrdua d’identitat, de falsetat creativa o d’haver esdevingut, en el llarg procés, un altre esglaó de la pressió que exerceix el Poder.

8. Un escriptor, si ho és de debò, sempre serà considerat un personatge inquietant i perillós per la societat. En una època de buidor generalitzada, on la manca de memòria històrica és un orgull que es llueix a les festes de societat, i en la qual tan sols importen els diners i la quantitat absurda d’aparells que pots comprar (cotxes, televisors, vídeos, etc), és sospitós dir: “jo escric”.

9. Cal anar amb compte amb els escriptors que presumeixen de no estar influïts per la realitat i circumstàncies que els envolten. Evidentment, en cada una de llurs novel.les, en totes les pàgines dels seus llibres, trobarem els indicis que els marcaren: les ràncies idees damunt l’art de quan estudiaven a la Universitat, els arnats conceptes dels vells capellans, la mitificació de la seva classe social, la descripció d’inversemblants viatges astrals mentre al carrer la policia atacava els manifestants. Basta llegir el que escrivia i constatar el que callava per a endevinar a quins interessos ha servit amb els seus escrits.

10. Per desgràcia, hi ha pocs escriptors que visquin únicament del seu ofici. La majoria són professors, funcionaris, agents de la propietat amb sou segur a final de mes. )Com podria viure de la seva feina un escriptor que va contra el corrent, que lluita per combatre aquell que l’oprimeix? Els botxins i comissaris culturals… )poden guardonar una obra que va contra els seus interessos? La burgesia, el propietari de l’editorial, )pot editar un llibre que aconselli la insurrecció general? En determinades circumstàncies, quan l’autor conflictiu ja ha mort (de fam, tancat a la presó com Miguel Hernández, o a l’exili, oblidat de tothom) hom se’n recorda i edita un petit recull de contes, la novel.la tants d’anys censurada. Però primer l’han d’haver assassinat davant la indiferència general.

11.       A Mallorca hem tengut i tenim grans poetes i novel.listes: Guillem Colom; Llorenç Villalonga, que escrivia contra els principatins i el President Companys; l’estimat Josep Maria Llompart; el manacorí Miquel A. Riera… el llistat podria ser infinit. Sovint hom es demana com s’hauria pogut desenvolupar la nostra poesia i la narrativa illenca si no haguessin afusellat, en temps de la guerra, quatre mil possibles autors. Ben segur que llurs obres haurien reflectit una Mallorca ben diferent de la descrita per Llorenç Villalonga. No ho sabrem mai. Els morts estan ben enterrats i oblidats. Gabriel Alomar morí a l’exili; i quan en portàrem les despulles d’Egipte, érem dotze a   l’aeroport per a anar-lo a enterrar. Rosselló-Pòrcel morí al Principat, malalt, i no regressà mai més. Tot el que puguem dir al respecte són meres suposicions.

12. Hi ha igualment el problema de l'”altra cultura”. Hom pensa en la multitud d’obres que no són editades; el teatre que no troba companyies, subvencions per a pujar als escenaris. Potser sigui la cultura que correspondria a la societat exterminada pel franquisme.

13. També és molt possible que la provatura de reflectir l’època en què vivim sigui vana i la novel.la o la narrativa siguin gèneres superats per la història. )Quin escriptor pot descriure la brutalitat que escup el televisor, les guerres permanents que sacsegen el món, els crits dels torturats retransmesos en directe, la sang en color, els míssils damunt els refugis plens d’infants de Bagdad? )Quin poeta podria fer evident, mostrar l’horror dels camps de concentració de serbis o bosníacs a l’antiga Iugoslàvia, els caps tallats penjats al cinturó, l’horror de les dones violades? )Quin pintor és capaç de plasmar a la seva tela la impressió dels infants estripats enmig del carrers, els tres-cents mil morts de fam a Somàlia? Els més grans escriptors del món no ho podrien aconseguir amb la nitidesa i claredat amb què ho ofereix, cada hora, el telenotícies. Llavors, )quin sentit té escriure, si tanmateix, tothom, vista la matança, marxa indiferent a la feina o a escoltar un concert de Vivaldi?

14. Qui es desanimi per ho haver obtingut el premi; qui pateixi per haver sofert una crítica negativa als diaris; qui deixi d’escriure en veure rebutjades de forma permanent les seves obres per editorials i comissaris culturals, és que no té fusta d’escriptor. Més val que es dediqui al ram de la restauració, faci oposicions a l’administració, o munti una casa de cites. Qui sigui autèntic amb la literatura no ha d’esperar mai ni premis ni reconeixements oficials, ben al contrari: el rebuig permanent i la soledat creativa són l’única companyia de l’autèntic novel.lista, del poeta del futur.

15. Sovint, un autor jove pensa que no podrà donar-se mai a conèixer. Hi ha tants de patums, privilegiats, professors de literatura que es dediquen a omplir papers! Però cal pensar que si no existissin els mediocres, els oportunistes, els vividors de la farsa cultural, tampoc ells no podrien escriure des d’una perspectiva nova. Molts d’autors del futur poden refermar llur posició i idees precisament per l’existència dels servils, les obres buides de contingut, l’encens envers el Poder -qualsevol Poder!. En el fons, i malgrat sembli una contradicció, els Terenci Moix i els Sánchez Dragó són tan necessaris com l’aire que respirem.

16. Cal escriure cada dia, deixant de banda qualsevol altra ocupació. Els oficis practicats a mitges no són oficis, són afeccions. La literatura és una qüestió de vida o mort. Els autors de mitja jornada, els escriptors de cap de setmana, els novel.listes d’estiu, poden triomfar en una determinada època, ser famosos gràcies a llurs relacions personals (contactes amb editors, crítics, etc), però de llur nom, ningú se’n recordarà en el futur. Aquesta afirmació és tan certa que basta fer-se la pregunta següent: )qui recorda els noms dels qui feien la competència a James Joyce, Kafka o Bàbel en el seu temps?

17. Un dels pitjors defectes de tots els que ens dedicam a l’ofici d’escriure és la pressa a veure impreses les nostres obres. Caldria vigilar amb molt de deteniment aquest error tan comú, tant entre els principiants com entre els ja considerats “consolidats”. Hi ha massa llibres dolents al carrer, i tots en som, en certa mesura, culpables. Nosaltres mateixos, i certa política cultural de subvencions per tenir els llibreters contents amb el partit del Govern. És evident, i ningú no ho discutirà, que és molt millor gastar en edicions que no pas en armes i ginys de destrucció massiva. Però els autors haurien de perdre una mica aquestes ganes esbojarrades de veure llurs obres al carrer, editades. Es podria fer un museu dels horrors, amb molts dels llibres publicats i que són considerats “part essencial de la nostra novel.lística”.

18. Sovint, l’autor que comença, massa influït pels grans mestres del passat, considera pobra, senzilla, la seva creació personal. Cal rebutjar amb força aquestes debilitats. L’essència de l’art autèntic que defensam serà sempre la senzillesa, la grandesa i el sentiment, l’autenticitat d’allò que hom descriu, la manca d’afectació. Si hom està imbuït de determinats complexos, no podrà avançar mai. Els mestres que ara ens agraden, els que han estat decisius en la nostra formació, ho són perquè en el seu moment també dubtaren del mestratges consagrats.

19. La novel.la requereix una dedicació molt més forta que no pas la poesia, el conte o, fins i tot, el teatre. Primerament cal tenir assegurat el problema de la pitança. Sense uns ingressos segurs a final de mes, el rebost ple i una casa barata -haver de pagar el lloguer és terrible, sobretot quan no tens per a menjar!- és inútil que t’asseguis davant la màquina d’escriure. No és un gènere apte per a proletaris sense ofici ni benefici. Almenys has d’haver fet oposicions a un banc o a l’Ajuntament. Ets lliure de provar-ho. Potser te’n surtis i arribis a escriure una novel.la. Ben cert que serà la primera i la darrera. Aquesta és una dura tasca que no admet pobres per a realitzar-la.

20. A vegades cal no fer-ne cas, de les etiquetes polítiques que cada època col.loca a determinats escriptors. Ferdinand Céline, és evident, col.laborà amb els alemanys… però, )hi ha cap escriptor francès que hagi descrit com ell ho va fer la decadència i brutalitat del capitalisme? Cal llegir el Viatge al final de la nit per a comprovar-ho!

21. Ets lliure de no creure en els fastos de la cultura oficial; ben segur que la teva actitud és correcta quan no vols asseure’t a la mateixa taula dels botxins; et perdríem el concepte si sabéssim que beus xampany amb el Delegat del Govern o el President de la Patronal. Però t’està permès concursar, demanar un ajut. Potser creguin que així et poden comprar (a vegades ho aconsegueixen amb alguns). Però utilitza els diners del premi per a sobreviure uns mesos, comprar paper i llibres, fer l’obra necessària. T’està permès demanar almoina als poderosos si saps guardar les distàncies i si mai no encalenteixes les cadires que hi ha als seus despatxos oficials.

22. Tota obra autèntica, feta amb sentiment, és important. No cal desanimar-se si no obté el guardó, si els comissaris et retornen l’original. Sempre hi haurà una revista de barri que la publicarà. Un dia, la pots llegir per la ràdio. Fins i tot aquella narració que tenies oblidada a un calaix, algú la demanarà per a representar-la a televisió. La traïció a la veritat és l’únic que no té sortida, el laberint on et podries perdre si no tenguessis en compte aquestes reflexions.

23. Col.loca a la cambra on escrius els llibres que més t’han agradat i influït. Pots penjar, si ho desitges, les imatges dels qui mai no s’han venut. Els llibres, les obres i l’exemple dels teus autors més estimats seran l’única companyia que tendràs en molts d’anys si continues caminant pel laberint de l’escriptura.

24. Cal no mitificar gaire els llibres, les modes, les teories literàries. La vida és l’únic que ensenya de veritat. Tota la resta són crosses, ajuts ocasionals, amistats transitòries. Hom ha d’estar obert a qualsevol experiència que augmenti i desenvolupi els teus coneixements. Hi ha més veritat en les vint-i-quatre hores de la vida d’un home qualsevol que en totes les lliçons magistrals de la universitat. Cal no oblidar-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!