Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

24 d'agost de 2020
0 comentaris

El teatre mallorquí del segle XXI

Carrer de Blanquerna (Edicions Can Sifre) i el teatre mallorquí

Per Miquel López Crespí, escriptor

De tots els personatges que actuen damunt l’escenari a Carrer de Blanquerna, l’obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, potser l´únic que no ha cregut mai en els principis de lluita per la llibertat i transformació del món que tenen la majoria de personatges, és Caterina, la conflictiva companya de Nereu. Un personatge típic en la línia de l’egoisme, el més barroer materialisme i l’odi envers qualsevol activitat que no vagi enfocada a guanyar més diners, a situar-se en una bona posició econòmica. El vulgar pragmatisme de Caterina, la seva ràbia continguda contra l’idealisme de Nereu i els altres protagonistes de l’obra, la fa ser un personatge antipàtic per la seva brutalitat i alhora molt representatiu d’un determinat tarannà social.

En el fons, i era el que m’interessava ressaltar quan anava escrivint els diàlegs de la primera escena, posant en acció l’amargor de Caterina, el sec ressentiment contra els homes i dones que es movien per uns ideals culturals i polítics de millora del món, situava una determinada forma del comportament de la nostra societat; ironitzava, de forma esperpèntica, sobre els “valors” d’una classe mitjana, d’alguns sectors d’una incipient burgesia que, sense cap mena de dubte, tornarien treure els militars a carrer i armarien nous escamots de falangistes si copsassin que les idees de Nereu podien triomfar. En els diàlegs on intervé Caterina, i principalment en la primera escena, és quan podem constatar més aquesta accentuació de caràcters. Els personatges de l’obra són sempre, no ens hauríem d’enganyar al respecte, personatges-tipus, representatius de formes generals i col·lectives de comportament, més que persones individualitzades, malgrat que també ho puguin ser.

Caterina, el personatge més fred de l’obra, no és tan aliè a la realitat que ens envolta com han volgut pensar alguns dels amics que han llegit Carrer de Blanquerna abans de la seva publicació. Bastaria pensar com era la gent de dretes a Mallorca en temps de la guerra civil (i abans, si recordam la repressió que patim des de les Germanies passant pel Decret de Nova Planta!). Els anys de la guerra foren terribles i encara en portam les ferides al cos. Un parell de milers d’assassinats a sang freda, anant a cercar la gent a la nit, a casa seva, simplement per haver militat en una organització d’esquerres, per ser membre d’un sindicat, per no haver anat a missa. Milers d’assassinats, tortures, violacions de dones, misèria damunt els pobres. No ens hauríem d’errar quant al grau de brutalitat dels sectors reaccionaris del país. Caterina no és un personatge d’un altre món. La seva virulència contra les idees que considera “utòpiques” és la mateixa virulència que hem vist històricament entre els sectors que volen aturar el progrés de la història. La brutalitat de la guerra civil, sense disfressa, amb sang i morts i torturats a totes les carreteres mallorquines. I també, cal no oblidar-ho, la brutalitat de la dreta i certs sectors de l’esquerra nominal quan, juntes, criminalitzaven les idees de república, socialisme i llibertat de les nacions oprimides per l’estat. [Continuar]

Recordem que la restauració borbònica es va bastir precisament damunt tones del més barroer pragmatisme i el més descarnat cinisme. I què expressa Caterina quan ataca Nereu pel seu idealisme?

El barroer cinisme i menfotisme del quan vàrem ser testimonis en temps de la transició es bastí damunt tones de mentides, de contes de fades quant a la “consecució de la llibertat” i de mil increïbles teoritzacions sobre la “intel·ligència” dels polítics que pactaren amb els franquistes reciclats i que, xerricaven, “havien aconseguit el que era possible”. Quin fàstic, les idees i els principis per aquesta gentussa!

No ens hauria d’estranyar, doncs, la ràbia profunda que Caterina sent envers la utopia dels altres protagonistes de Carrer de Blanquerna. És la mateixa ràbia que els que militàrem en les organitzacions antifeixistes del temps de la dictadura franquista poguérem captar, com hem dit una mica més amunt, no solament en les fileres de la dreta sinó també en l’actuació dels dirigents de la pseudoesquerra. La ràbia de Santiago Carrillo, Felipe González i de tots els partits de dreta que els feien companyia, contra les idees nacionalistes d’esquerra, republicanes, marxistes, revolucionàries, feia feredat. Que el feixisme atacàs els principis marxistes i republicans era comprensible, per alguna cosa eren reaccionaris alletats en el vessament de la sang del poble. Però que aquestes mateixes idees d’odi a la lluita republicana, o anticapitalistes, es convertissin en la pràctica política diària de l’esquerra oficial que sostenia el règim, era vertaderament demencial. Per això la visceralitat reaccionària, el brutal pragmatisme de Caterina quan s’enfronta amb Nereu pel seu idealisme, pens que reflecteix, amb tota la seva ferotgia, aquells anys de la transició.

Les primeres paraules de Caterina en entrar en escena són expressió brutal d’aquest desig instintiu, bestial, pels diners. Caterina, com molta gent que ens envolta, vol disposar d’un determinat poder adquisitiu per a accedir a la possessió dels símbols, els objectes que ofereix la societat de consum i que palesen davant la societat el teu estatus social.

En els sectors més podrits del ventall polític que encapçalà els pactes amb el franquisme reciclat, a part de la lluita pels diners, a part de l’egoisme particular, hi havia -i hi ha encara!- aquesta brutalitat, aquesta lluita desfermada pels llocs de control i comandament dins la societat sorgida de la reforma de 1976-1978. És el que hem vist durant aquest darrer quart de segle de traïdes i girades de casaca. En escriure la trilogia que comentam, és a dir, Acte únicEls anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna, ens adonam a la perfecció, com si haguéssim nascut amb un aparell de raigs X dins el cervell, que, amb la consolidació de la monarquia i la consagració constitucional de la “sagrada unidad de España” i l’economia de mercat capitalista, morien oficialment, per a molt de temps, la majoria d’idees que havien alletat quaranta anys de lluita contra el feixisme.

Ciutat de Mallorca (26-IV-06)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!