Illes – Novetats editorials: Parets de foc (El Tall Editorial)

Illes – Novetats editorials: Parets de foc (El Tall Editorial)

(Vet aquí una de les narracions que podeu trobar en el llibre de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)

El Nobel

Senyores, senyors, Molt Honorable President de la Generalitat:
Vet aquí que estam tots reunits en aquest meravellós àpat pagat per la Conselleria de Cultura, i volem glossar, lloar com pertoca, en aquest marc incomparable, la justa nominació al Premi Nobel del nostre insigne escriptor, màxima torxa de les nostres lletres, en Guillemet Rierol de Can PuigGròs. Mai, fins ara, si exceptuam les altures excelses assolides per un Joanot Martorell o l’universal Ramon Llull, la literatura catalana no havia arribat a posseir tanta maduresa creativa.

Senyores, senyors, Molt Honorable President de la Generalitat:
Vet aquí que estam tots reunits en aquest meravellós àpat pagat per la Conselleria de Cultura, i volem glossar, lloar com pertoca, en aquest marc incomparable, la justa nominació al Premi Nobel del nostre insigne escriptor, màxima torxa de les nostres lletres, en Guillemet Rierol de Can PuigGròs. Mai, fins ara, si exceptuam les altures excelses assolides per un Joanot Martorell o l’universal Ramon Llull, la literatura catalana no havia arribat a posseir tanta maduresa creativa. Com explicava el nostre amic comú, el gran poeta de les Illes Josep M. Llompart: “Hi podeu trobar en la poesia de Guillemet Rierol de Can PuigGròs la més fina delicadesa espiritual, una subtil i cordial elegància, la sàvia traducció de la bondat en finor, la tristor en serenitat, l’entusiasme en equilibri”. Davant la seva obra, senyores, senyors, Excel.lentíssim ministre de Cultura del Govern central, caps de l’Estat Major, no hi calen llocs comuns. La música excelsa de la seva creació inimitable és l’única en el món capaç d’aconseguir encrespats versos impecables ben fidels a la il.lustre tradició insular, aspectes compositius que l’apropen, més que no a la paraula, a l’emoció pura. Basta comprovar com senyoreja, amb gest de patrícia dignitat, la clara harmonia del decasíl.lab amb “una fonda coneixença del dringar líric de cada mot”. Tots els que heu fruït de la seva vibració tel.lúrica us haureu adonat de la ingent estructura íntima que hi ha en cada un dels seus enjogassats aspectes harmònics. Ens trobam, sense cap dubte, davant la complexitat d’una obra que trenca rutines i costums; on no es pot trobar cap modulació passatgera, cap ximpleria estilística de moda, cap paisatgisme de l’ànima vulgar, les simples històries d’anar per casa. Ans al contrari, l’assaonada i poderosa música interna de la seva estructura sintàctica, en totes les seves novel.les, poemes i obres de teatre, eleva els nostres esperits, massa aferrats a afers del tot prosaics, fins al súmmum del súmmum, arribant a copsar, amb tota plenitud, la rel de l’ànima. Parlam d’un escriptor ultrasensible, d’un geni paradigmàtic en el qual cada frase, cada paraula, posseeix l’escala vital, sincera, conscient, d’una fermesa titànica. En Guillemet Rierol de Can PuigGròs és com un poderós riu que flueix, inacabable en la seva capacitat creativa, incontenible sempre però sense cap vocació de desfasat heroisme gesticulant. L’enyorat mestre Llompart deia del nostre autor: “El seu amor a les paraules és tan gran i tan respectuós, que es renta i es perfuma les mans abans d’obrir un llibre”. Es pot dir, doncs, sense possibilitat d’errar-nos, que, a partir d’aquesta nominació -justa, esperada!-, la nostra literatura estarà ja per tota l’eternitat dividida entre el temps d’abans d’en Guillemet i els temps posteriors. Què teníem fins ara a les lletres illenques? Poca cosa, evidentment. Un grapat d’esburbats poetes messiànics, que cada temporada, segons els gustos d’editorials i crítics, canviaven de moda, tot imitant qualsevol corrent d’arreu del món; dos o tres autors de teatre no gaire originals; i, després, un munt de professors de català que entretenien les vacances escrivint indigeribles novel.letes rurals, o, el que és pitjor, tota aquesta endemesa de material eròtic que és el que ara mateix produeix, pel que sembla, els drets d’autor més substanciosos. Aquesta era la nostra trista situació, justificada sempre per allò tan pansit de la necessitat de la resistència i el “fer país”. Però, em deman, vos deman a tots, il.lustres convidats… )es pot enlairar la bandera de la pàtria amb obres de tercera i quarta categoria? Ben cert que no, de cap de les maneres! Davant aquest vastíssim panorama desolador que pareixia no tenia remei, vet aquí que l’aparició de El cor i l’ànima del nostre insigne nominat canvia completament una trista realitat cultural. Per primer cop en molts d’anys, jo m’atreviria a dir segles, sorgeix un autor curull de violenta humanitat, un escriptor sòlid, ferm, gens preocupat per les modes literàries, un autor que no té necessitat d’escriure per a guanyar-se la vida, car, per saviesa, per herència, per nissaga allunyada de la rustiquesa, ha sabut col.locar-se on i quan pertocava amb l’”àtica serenor del somriure”. I així tenim aquest producte de qualitat diamantina, una excelsa literatura no fermada a cap estil passatger, a cap ideologia, i que, en assaborir-la, davall el porxo de la possessió, al decapvespre, quan els criats ja ens han servit gelat amb bescuits, ens eleva als cims més alts de l’espiritualitat humana.
Senyores, senyors, Honorable President de la Generalitat, senyor ministre de Cultura del Govern Central, il.lustres convidats de l’Exèrcit… Què és, en definitiva El cor i l’ànima, aquesta novel.la que ha significat la nominació per al Nobel al nostre escriptor de Costitx?
Poques vegades, en la història del fenomen literari, ens hem trobat davant una composició d’aquest tipus; i no parl ara de les peculiaritats amalgamades en la introducció. No. Com diu l’estudiós d’Antoni Santos: “Assajar d’establir una organització entre els capítols de “El cor i l’ànima” és, en certa manera, imposar-los un motlle artificiós en pretendre que s’ajustin a uns compartiments arbitraris”. Tanmateix, si hi gratam una mica, ens adonarem com el pròleg a la història és un pretext de l’autor per portar-nos cap a indrets irresistibles. El nus interior de El cor i l’ànima avança desenvolupant tres estils narratius originalíssims, superadors de la vella herència de l’Escola Mallorquina, que tenia les nostres lletres totalment postrades. Mitjançant la modulació perfecta de cada pensament, de cada pàgina, ens endinsam, guiats per amplis intervals, cap al cromatisme final dels inigualables capítols. I són precisament aquestes variants en la superba construcció novel.lística, la magistral dualitat de situacions, allò que, finalment, acaba amb l’anècdota dins la literatura moderna a les Balears. Per fi un autor nostrat s’eleva per damunt tanta impudícia enrojoladora i assoleix la universalitat exemplar de tots els grans genis. En paraules d’Antoni Santos: “La constatació del temps com a moviment uniformement accelerat del procés de regressió de l’home i, en conseqüència, la constatació del caràcter efímer dels estats i moments de la vida, duen a actituds ben diferenciades”. Hauríem de parlar també de les similituds amb Cervantes o James Joyce, però pensam sincerament que en Guillemet Rierol de Can PuigGròs els supera àmpliament i seria un demèrit per a la seva obra fer aquest tipus de comparacions que algun envejós ja s’ha atrevit a plantejar. Per desgràcia, senyores, senyors, Molt Honorable President, encara, malgrat la justa nominació, hi ha gent envejosa, en les nostres lletres, en la nostra pretesa crítica literària. Voler llevar-li el pa i la sal tan dignament aconseguits al nostre paisà i compatriota! Hi resten, no ho podem negar, dins la grisor de tantes pàgines culturals, dins la ràdio, la televisió, aprenents d’escriptor que per haver guanyat un Víctor Català o perquè una Caixa d’Estalvis els ha publicat una novel.leta de plagiat realisme màgic, es pensen, ximples, que són ja genis i que poden, sense base científica, sense fonaments ni coneixement de causa, criticar el nostre insigne nominat. L’acusen d’elitisme cultural, de masturbació onírica! Però, )què tenen a veure amb la literatura totes aquestes arnades concepcions, herència del dogmatisme, del marxisme més vulgar? La literatura existeix en si mateixa. Provar de bastir repercussions fora de l’àmbit literari és propugnar el desfasat realisme social. Evidentment, l’autor no ha perdut mai el temps en aldarulls polítics, arcaiques signatures de plecs de protesta o en òbvies reivindicacions nacionals que en res no ajuden la tasca íntima i secreta de la subtil depuració estilística. Ben al contrari, des de sempre, com a norma i senyal distintiu d’una forma senyorívola d’entendre el món, ha procurat, en perfecta consonància amb la seva moral i la seva ètica, retirar-se, no participar d’aquestes vulgaritats a les quals es dediquen tan sols els mediocres. En la recent obra Els millors escriptors mallorquins de l’autor pobler Miquel Bennàssar trobam una excel.lent descripció del món personal d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs: “El nostre autor habita un divertit, alegre, faceciós món de somnis. El casalot pairal de Costitx ha esdevingut la Malmaison de l’Ànima enrampada i en Xim Torrens l’ha retratat vestit de patrici venecià del segle XVII; també ha rebatejat els indrets de la comarca amb noms exquisits -“El Paradís de les Roses”, “El Clar Esguard de la Lluna”, “L’Alè Més Serè”…- i ha inventat les trobades dels que reten culte a l’enrampament continu de l’esperit. A Costitx ha organitzat una cort particular on cada dia s’oficia a la deessa de l’amor i la bellesa i on concedeix als seus amics el títol de comtes, ducs i prínceps de l’Art. Costitx, la casa pairal d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs, és el reialme de l’humor perpetu, el somni faceciós de la pura bellesa”. Acusar el nostre geni de masturbació onírica és símptoma d’ignorància total en matèria literària. El que ens sobta, per la seva valentia, és aquesta actitud recta d’en Guillemet Rierol, i que ell mai no ha amagat; ans al contrari, en tot moment i circumstància ha defugit d’exposar continguts explícits, concrets. Res més allunyat de la seva concepció artística, res més lluny de Rimbaud i el desordre dels sentits! L’il.lustre nominat no creu en cap tipus d’objectivitat, la qual considera ensopida melassa, herència de la nefasta revolució francesa, que, malauradament, acabà amb l’Ancien Régime, del qual en Guillemet es confessa admirador, propagandista i defensor. Per a ell, els mots “objectivitat”, “realisme”, “contingut”, són equivalents i idèntics al més ranci bolxevisme aplicat a la literatura. L’escriptor de Costitx creu que la novel.la, l’obra d’art, més que un vehicle d’idees, és un sistema de signes quasi musical que només té per funció impressionar lleument la part més sensible de l’esperit humà, creant i ajudant, així, a una poderosa transformació interna de l’home que l’acostarà a Déu cada vegada més.
La seva literatura, doncs, té un caràcter místico-religiós que la uneix amb mil fils invisibles als profetes jueus de l’Antic Testament, als poetes il.luminats del Segle d’Or espanyol -especialment a Santa Teresa de Jesús o a Fray Luis de León. Aquí hi ha una bona tasca de recerca per als nostres erudits, i que els benvolguts amics Joan Triadú, Joaquim Moles o Josep M. Castellet realitzaran per a publicar, posteriorment, els seus treballs a Edicions 62, Curial o a les Publicacions de la Generalitat. On trobar el vertader fil interpretatiu de la seva obra? En la més llunyana infantesa? En el jo musical que diu que sempre l’ha posseït? Pens que El cor i l’ànima és una novel.la carregada de missatge religiós, en el sentit més ampli del mot. Com explica Pere Rosselló: “Tampoc no hem d’oblidar que la novel.la ens és contada, gairebé tota, pel mateix protagonista. Aquest, que ha tengut experiència en la vida religiosa al convent, ens serveix la història de la seva vida a través d’un llenguatge que nosaltres hem de sospitar contagiat pel registre religiós. Cal recordar que el protagonista de la novel.la diu que al convent ha llegit molt, que es passava tot el temps que podia ‘amb un llibre a les mans’, i que recorda d’una manera especialment grata la lectura dels textos sagrats. El coneixement de la Bíblia -malgrat no sigui a nivells gaire profunds- és un fet que es transparenta pertot arreu del llenguatge de la narració”.
Comprovada la fondària d’aquesta immensa tamborinada espiritual, ens demanam: )qui tindrà la capacitat d’arribar al punt més pregon d’aquesta paràbola cristiana -en un ric llenguatge simbòlic- que ha fet d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs l’hereu indiscutible de Ramon Llull?
Senyores, senyors, estimadíssim Capità General: analitzant a fons El cor i l’ànima és quan de veritat ens trobam amb el nus original de la seva essència narrativa. Fins ara només hem pogut fer petites, simples aproximacions al bessó intern que té l’estructura novel.lística del nostre autor. Però és hora, si volem acabar de copsar-ne la grandesa creativa, que aprofundim en el subjecte real de tan poderosa onada espiritual que tot ho omple. Obra de santa alienació a la recerca del camí perdut cap a Déu? Confessió trista i melangiosa del darrer refugi de l’home? La veu d’un cristianisme primitiu i evangèlic? Per què totes les seves paraules oculten melodies secretes? Les preguntes del vertader crític -i em perdonareu la immodèstia- sorgeixen incontenibles al davant de cada pàgina magistral del geni en honor del qual som aquí reunits. M’atreviria a dir, amb totes les reserves necessàries, mesurant cada mot i cada adjectiu, que la novel.la només insinua la resposta.
Els mateixos “crítics” de què parlàvem abans, al servei sempre d’interessos forans, acusen el nostre nominat de tenir, tan sols, una obra migrada, reduïda, de poc volum; mesuren les coses quantitativament i no qualitativament. Amb aquest tipus de “crítica” no em detindré ni un segon, car no es mereix ni el més mínim comentari. Com és possible que aquesta gent ignori la ingent obra poètica d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs, que des de fa ja més de vint anys anava preparant l’esclat frapant de El cor i l’ànima?
Senyores, senyors, deixem aquests pretesos crítics consumir-se en llur esponerosa enveja i en mediocritat tan vulgar. )De què ens pot servir conèixer l’opinió de gent que tan sols saben veure el nombre d’edicions d’una obra i mai el seu esperit intern, la cabdal aportació a la recristianització de la humanitat? )Qui ha estat capaç de mesurar, com ha fet, per sort, el tribunal suec, tota la dimensió estructural de la novel.lística del geni de Costitx?
La nominació al Premi Nobel, màxima distinció literària mundial, representava una fita que pareixia inassolible per a la nostra literatura. Miracle que s’ha fet realitat mitjançant el treball creatiu del mestre de la paraula. I davant aquesta realitat esplendent no hi caben matisacions interessades. Que quedi ben clar que no volem saber res dels qui, imbuïts d’un malaltís sentit de la revenja històrica, volen retreure preteses col.laboracions de l’insigne nominat amb el franquisme o els seus hereus. Qui més qui manco, tots els aquí reunits, en aquest meravellós àpat, col.laboràrem en els aspectes més positius de la dictadura; però si ho férem era per tal d’obrir escletxes de llum, per trobar autèntics espais de diàleg i convivència que impedissin un nou enfrontament entre germans. Era això “col.laborar” amb el feixisme? Què té a veure amb la literatura que el nostre autor s’hagi preocupat pel seu futur fent negocis amb la patronal? Que no és normal voler deixar els fills a cobert, amb un bon futur assegurat? Qui no ho desitja per a la seva prole? Ja sabem tots com acaben els escriptors que no tenen un parell de milions al banc. Vet aquí en Miguel Hernández, mort a la presó d’Alacant, enverinat per les idees equivocades i falses d’una utòpica i inassolible igualtat social. Vet aquí l’alemany i jueu Bertolt Brecht, al servei de Moscou, cobrant en rubles quan a Hollywood hagués pogut cobrar en dòlars. O el mateix Rosselló-Pòrcel, recomanant al trenta-sis votar al Front Popular i mort de tisi a un sanatori del Principat. )És aquest el final que voldrien per a en Guillemet Rierol de Can PuigGròs els seus envejosos crítics? Per sort, les conviccions cristianes, patriòtiques -en sentit global-, catòliques, del nostre escriptor, estan molt per damunt de les petites misèries quotidianes de les quals són presoners la majoria dels esperits infecunds que el critiquen.
Senyores, senyors, Molt Honorable President, consellers, il.lustres caps de l’Estat Major, senyor ministre del Govern central. L’àpat ens espera -els cambrers ja comencen a servir les menges- i no voldria entretenir ni per un moment més les vostres normals necessitats alimentàries. Jo diria, per acabar la meva intervenció, que amb aquesta nominació, Catalunya, la nostra literatura, la pàtria, Nostra Senyora de Montserrat, la Generalitat, Espanya, per obra i gràcia de l’obra incommensurable d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs, assoleix el cim més alt dels més depurats simfonismes literaris. Quina connexió perfecta hi ha a El cor i l’ànima entre passat i present, entre present i futur, entre ètica i moral cristiana! La bellesa subtil en la contraposició llum/fosca! Com, de quina manera, la seva escriptura magistral ens desplaça endavant i enrere, aprofundint dins les foscúries humanes més inversemblants! Quin tremp líric, quina fondíssima construcció sintàctica! Cada pàgina ens recorda constantment la flaire de murta perfumada i romanins immarcescibles, i finalment, quan acabam un capítol, no sabem, posseïts per la seva claror, si hem estat llegint una novel.la o hem escoltat un concert. Humanisme cristià total, dens, absolut. Aquestes són les úniques paraules que poden definir una simfonia literària plena de refulgents cromatismes sonors, de corbes, de sinuositats de l’escriptura, d’escletxes secretes de l’esperit que desborden allò aconseguit fins ara per qualsevol escrit. Quines doloroses accentuacions místiques! Quins caramulls de suggerències ens ofereixen els seus fragments onírics! Tenim, aquí, davant els nostres ulls, un llibre inaudit, un cor, una ànima. La d’en Guillemet Rierol de Can PuigGròs, capaç, ell tot sol, de salvar tota la nostra època de la grisor, de la manca d’espiritualitat que ens encercla. Síntesi perfecta de mil anys d’història. Novel.la apropiada, com cap, per a la celebració del nostre mil.lenari com a poble cristià, aquest mil.lenari que ha comptat amb el suport entusiasta de Sa Majestat el Rei Joan Carles I. Una obra cimera del seny català i espanyol, com hauria dit el mestre dels nostres prosistes, el recordat Josep Pla. Humilment us ho dic en aquesta festa, en l’àpat que ens congrega al voltant de la cultura. I -m’afanyaré perquè ja veig que l’Honorable es posa el torcaboques damunt la pitrera per a engolir el menjar- el cognom PuigGròs confirma també, per als patriotes de soca-rel, que estam davant un autor feixuc de saba racial, sense barreja forana. Els cognoms del nominat vénen directament d’una branca molt propera al nostre Rei En Jaume, d’aquells nobles i desinteressats cavallers que salvaren les Illes i la València sarraïnes de la xurma infidel. I és precisament per això, en aquests temps de perills per a la raça, quan ja no es respecta la lluita pel manteniment de l’antiga nissaga històrica que ens alletà, de la nostra espanyolitat comuna, que nominar un home d’autèntiques arrels cristianes ens referma en la fe i l’esperança mai marcides d’esdevenir un poble culte, digne, deslliurat d’estranys afegits culturals: l’esquerranisme, el realisme pansit dins la literatura, la buidor filosòfica de l’agnosticisme.
Senyores, senyors, molt Honorable President, caps de l’Estat Major, consellers, membres de la Patronal, de totes les editorials nostrades, ministre de Cultura del Govern Central, bon profit!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *