Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

6 d'agost de 2020
0 comentaris

El compromís polític dels escriptors catalans de Mallorca La revista de l’Obra Cultural Balear (OCB) El Mirall entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

El compromís polític dels escriptors catalans de Mallorca

 

La revista de l’Obra Cultural Balear (OCB) El Mirall entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

 

 

Publicat en el número 230 (gener-febrer de 2013)

 

 

 

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L’any 1968 l’escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort…
Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d’articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Durant molts d’anys portà la secció d’entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall.
D’ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de vuitanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries. Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: “Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d’aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d’anys”.

-Podries dir-me que penses del programa de persecució contra la nostra cultura del President Bauzá?
-Jo crec que és el govern més nefast per a la nostra cultura que mai no hem tengut a les Illes. La seva ignorància els fa semblar-se als incultes que han fet malbé el català i les nostres tradicions en els pitjors anys de la guerra civil. Estan privats totalment i absolutament de sensibilitat cultural, de la més mínima formació. Basta constatar els desastres que han fet –i fan!- d’ençà assoliren el poder polític. Cada dia, cada setmana suprimeixen instruments essencials per a salvaguardar la nostra llengua. L’objectiu bàsic és desmuntar, destruir qualsevol institució o suport de cultura en català. És un pla de liquidació sistemàtica del que el nostre poble ha aconseguit d’ençà el final de la dictadura franquista.

-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l’inici de la teva vocació literària?
-Ho he explicat en algun capítol del llibre d’història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d’assaig L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.
Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants “dissolvents”, “agentes de la masonería y el comunismo internacionales”, en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d’autors que el feixisme d’aleshores considerava que s’havien de prohibir. Parl de l’exemple militant i literari d’homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda… Els llibres d’aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d’amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l’estranger. També tengueren una influència decisiva en la meva formació cultural els llibres que el batle de sa Pobla, l’oncle Miquel Crespí, deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l’Argentina. Un oncle curiós, el batle “Verdera”, ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa “Unión Patriotica” de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l’Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l’any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentement pancatalana, que fou membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l’oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l’època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d’aquest material ens va ser “incautat” per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de “un catalanismo peligroso” i mai em foren tornades.
Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la repadrina al costat de la foganya, és quan m’adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l’Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l’horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l’Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una “bíblia”, una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.

-Quins foren els teus mestres?
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n’interessa, deia, és la “paraula viva”, l’espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la “torre d’ivori”. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d’aquest autor. En l’epígraf “Teoria i pràctica de la ‘paraula viva’”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): “Dir les coses ‘tal com ragen’, quan hi ha naturalment, l’estat de gràcia’, equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d’un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses”.
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d’acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l’espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: “El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món”.
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l’herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d’aquestes concepcions. Concepcions que vénen d’una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos…) i, és clar.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d’entendre el fet poètic. Parlam d’Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?
Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l’escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d’una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d’emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d’excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l’escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d’entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d’un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre… Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.
Malgrat la consolidació d’una sèrie d’importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d’emprar l’autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el “producte” que s’ha d’editar.
Normalment els partidaris de donar premis a l’obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la “competència”: el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels “famosos oficials” sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l’editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d’existir o no ha d’existir, qui és “bo” o “dolent”, qui ha de gaudir d’un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l’eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?
-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m’han fet gràcia les opinions d’aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l’intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m’empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s’ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l’aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d’explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l’intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns “agents de l’hegemonia” d’aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n’adonassin, el paper de “funcionaris de la superstructura ideològica de la societat”, els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d’uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l’intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen… I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l’ensenyament, del periodisme i la literatura…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!