Literatura catalana moderna - Illes

Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –”parl dels dies inclements de la postguerra”, escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que “un baf irrespirable travessa aquesta illa”, per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner.

Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils.

Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)

La recent edició [2002]del disc compact número 8 de “Veu de Poeta” (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m’ha recordat l’any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l’any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d’ensopegar amb un excel?lent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n’Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d’Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l’obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D’ençà que l’any 1963 obtingué el títol de mestre a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l’especialitat d’història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d’aquests llibres d’història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920). També ha col?laborat en els llibres col?lectius Història de Mallorca (1982); Mallorca: història i cultura (1985) i Baleares (1986).

El primer poemari que vaig llegir de l’amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l’any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d’una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d’equivocar-se, que cada nou llibre de l’autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d’un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d’afegir A l’alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novel?les Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l’OCB, l’autor definia així la seva literatura: “Tots els meus llibres s’insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d’art que, si és bona, tendrà infinites lectures”.

La memòria i l’amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d’importants les arrels culturals i històriques d’un autor. Per això ens recordava, en l’entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: “Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l’oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d’aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l’Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a col?lectiu i que es titulava “Espacio Conexo”, la trobada de Lluc…”.

Antoni Vidal Ferrando -i tota la seva obra és una afirmació del que dic- sempre ha estat crític amb els oportunistes de totes les tendències, habitin el món de la literatura o de la política. Li és ben igual punyir, amb el seu bisturí d’orfebre, en un indret o en l’altre. En parlar del necessari compromís de l’autor català amb el seu poble l’autor de Santanyí ens explicava, una mica decebut de com havia anat la reforma del franquisme i del paper dels intel?lectuals catalans en la lluita per un món més just i solidari, el que segueix: “Continua el debat de si l’escriptor s’ha de limitar a exercitar el seu ofici o, així mateix, ha de ser una veu identificada amb el seu poble. O potser ja ni debat hi ha. Els corrents de la moda solen ser imparables. Ara no s’usa gens donar un caire social a la literatura. Hem caigut dins una època de comoditat i hem deixat de banda la memòria i l’hàbit de qüestionar-nos-ho tot. El nou ordre ha integrat molta gent. Els intel?lectuals és com si haguessin renunciat al seu paper d’encapçalar les posicions d’avantguarda i de denúncia. Segurament per un doble motiu: el món en què crèiem s’ha ensorrat i les subvencions oficials deixen els individus i les entitats culturals a mercè de les institucions. Personalment pens que això d’haver arribat a una situació cultural de país normalitzada és una pura fal?làcia. I, sense voler dir que l’objecte de la literatura sigui la denúncia   -Déu me’n guard!- sí que afirm que si en la nostra actitud ètica i estètica, no hi és de qualque manera present la situació real del país, l’autenticitat de les obres se’n resentirà”.

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novel?la Les llunes i els calàpets deia: “Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d’identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d’identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d’on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades”.

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra  tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política–  publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d’unes tres-centes pàgines…, en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme,  No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca

“Però… com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d’aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè  Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús  i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”.  “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural… És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel…” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra  i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)