Les eleccions de 1977: un triomf de la burgesia
El IV Congrés del PSM

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Les eleccions de 1977 serviren per a legitimar democràticament la burgesia. A partir d’aquella data, la dominació del capital ja no s’exerciria mitjançant un sistema dictatorial i terrorista com ho va ser en temps del règim franquista. Ara, amb comicis teledirigits per la petita pantalla, podríem canviar d’amos cada quatre anys sense haver d’esperar a la mort del dictador de torn. Començava una nova època.
A nivell de les Illes, l’esquerra revolucionària -com era d’esperar- tragué pocs vots (uns set mil, en conjunt). I, a nivell estatal, uns 500.OOO. Les xifres, evidentment, no reflectien la influència social de molts dels nostres partits, però en el nou període que començava les antigues valoracions -feina als barris i llocs de treball, construcció de teixit social, foment de l’auto-organització obrera i popular- ja no servien per a res. Amb la democràcia formal, un partit sense arrel popular -tipus UCD, per exemple-, ben fornit de milions per la banca i dominant els mitjans de comunicació, podria guanyar les eleccions. El PSOE, més endavant, també demostraria el mateix. El poder aclaparador de la banca i els grans mitjans de control de les consciències feien ridícules les antigues formes de propaganda populars; l’octaveta, el cartell escrit a mà, la pintada, començaven a ser sistemes prehistòrics de comunicació.
Quan els historiadors estudiïn aquests resultats electorals caldria que abans de treure conclusions tinguessin en compte la manera de fer la campanya de les diverses organitzacions que ens hi presentàvem. En primer lloc, la burgesia no havia legalitzat tots els partits comunistes. Només el partit de Carrillo tenia la benedicció dels poders fàctics (banca, administració franquista, església, part de l’exèrcit). OEC, PTE, ORT, MC, PORE i molts d’altres grups encara eren il.legals. Ens haguérem d’espavilar i muntar a corre-cuita agrupacions d’electors per a anar a recollir firmes i poder participar en els comicis. Davant els milions emprats pels partits d’ordre, l’OEC gastà menys de dues-centes mil pessetes en la “campanya” (és a dir, no res). Fou l’únic partit mallorquí que no rebé ajut de l’exterior. Octavetes i pòsters emprats foren fets a Mallorca. Les altres formacions polítiques (no en parlem del PSOE o UCD!) reberen vaixells sencers de propaganda. El mateix PSI, que anava en coalició amb el PSP de Tierno Galván, també rebé bona part del material de fora Mallorca.
I, per si hi faltava res, OEC, en els mítings, no demanava el vot per a la seva agrupació (ens haguérem de presentar, il.legals com érem, sota la disfressa de “Front de Treballadors de les Illes”). Tota la feinada militant, els tríptics, les xerrades a barris i pobles, només tenien una funció: explicar a la població les limitacions d’aquella democràcia pactada; aconsellar que, per a aprofundir-la, s’havien d’autoorganitzar, enfortir els sindicats, partits obrers, associacions de veïns, Unió de Pagesos… En Jaume Obrador, n’Aina Gomila, n’Antoni Perelló, en Pep Capó, n’Antoni Abarca, jo mateix, no demanàrem el vot pel Front de Treballadors. L’OEC va participar en les eleccions com a possibilitat de rompre la muralla de silenci que ens envoltava i arribar a nous sectors populars. La funció del partit -en la nostra concepció- no era assolir el poder, aconseguir escons. Per a nosaltres, la feina del partit consistia a dinamitzar la vida asociativa dels treballadors. Per això no dèiem: “Ens heu de votar”, sinó “Reforçau els sindicats; enfortiu els sindicats de classe”. Els historiadors que només saben sumar i multiplicar números ho haurien de tenir en compte quan treuen conclusions analitzant només els percentatges electorals.
La victòria política de la burgesia damunt les forces que havien portat la flama de la resistència antifranquista durant tants d’anys era total i absoluta. També hi hagué petits terratrèmols a l’interior dels partits comunistes. Una part de la direcció d’OEC inicià un estrany procés d’unitat amb MC que a molts militants no ens agradà. L’OEC, partit d’herència antiestalinista, i que no tenia res a veure amb els corrents típics de la III Internacional, es va veure immers en una maniobra que finalment acabà per dividir-la. Arreu de l’estat, la majoria de quadres i militants optaren per no seguir tan burda vampirització i optaren per treballar tan sols en sindicats, organitzacions culturals o associacions de veïns. Altres iniciaren processos d’unitat amb partits nacionalistes. Només un 10% del Partit fou finalment absorbit per MC. A les Illes, amb Mateu Ramis vaig participar en els reunions inicials que tinguérem amb Eugenio del Río, Alvárez Dorronsoro, Enrique Cañamares i Vicente Villaescusa (aquests darrers, dirigents d’OEC que ja s’havien passat a MC). Isidre Forteza i Jesús Vives eren els responsables mallorquins del procés d’absorció. Però a Mallorca -com havia passat a la resta de l’estat- tan sols un petit sector dirigit per Toni Mir (l’actual president de l’OCB) acceptà les condicions imposades pels maoistes. Tota l’organització, els barris, dirigits per Paco Mengod i Jaume Obrador; les CC.OO. de la sabata i la fusta, muntades per Guillem Coll, Maria Duran i Antoni Perelló a Inca i Manacor; pobles, amb Pere Tries; banca, amb Pep Bernat; estudiants, mestres, sectors professionals, optàrem per entrar en contacte amb el partit que aleshores ens semblava més conseqüent amb les idees d’autogestió, socialisme i alliberament nacional que sempre havíem defensat. I aquest partit era el PSM.
El nostre secretari general, en Mateu Morro, ja feia temps que havia fet la passa i ens fornia de material de debat. El PSM aleshores ja s’havia desfet de la gent que volia la unió amb el PSOE. Els Tarabini, Àngel Muerza, Paco Obrador o Celestí Alomar feia una bona temporada que havien marxat. Per a un observador de l’exterior pareixia que ja no hi quedaven reformistes a l’interior. Arribava el moment important d’una definició davant el referèndum constitucional. La burgesia, després de l’èxit als comicis, arrodonia la seva victòria aclaparant damunt les forces revolucionàries, volent fer aprovar una constitució espanyolista que no reconeixia ni el dret a la federació dels Països Catalans. També proclamava la monarquia -el Rei posat per Franco- com a única forma d’estat i santificava la immutabilitat de la propietat privada damunt els mitjans de producció. Igualment era legalitzat el cop d’estat “constitucional” si perillava la “sagrada unidad de España”. El PCE aprovà la Constitució. El PSM propugnà l’abstenció. L’opció, per a uns revolucionaris, era clara. Aniríem vers l’esquerra, es a dir, el PSM. El PCE tornava esdevenir el major suport del franquisme reformat.
Establirem els contactes adients. El PSM -encara era un grup extraparlamentari- estava una mica debilitat. La premsa havia pressionat amunt i avall per a forçar-lo a la unitat amb el PSOE. Crec que, en bona part de la militància -els sectors d’esquerra-, hi hagué alegria sincera pel suport que significava una entrada massiva de militants de l’OEC. A les reunions en el carrer del Temple, hi acudia la direcció del PSM i alguns militants de base. En Sebastià Serra, en Biel Majoral, en Damià Ferrà-Ponç i el seu cosí, en Damià Pons. En Mateu Joan Florit (l’actual director de “L’Estel de Mallorca”) i en Jaume Montcades, deien: “Ara serem més, a les properes eleccions traurem diputats i regidors!”. Eren molt actives na Margalida Bujosa, na Xesca Velasco i na Conxa Forteza (aquesta darrera una al.lota “tot-terreny”, que feia sense protestar qualsevol feina urgent i necessària). Els germans Armengol eren una mica més reticents. Record que sempre callaven. Miraven sense dir res tot aquell embalum de la unitat entre revolucionaris. Es veu que ja feien passes per a entrar en el PSOE i no els agradava l’enfortiment inesperat del nacionalisme conseqüent.
Es muntaren unes comissions unitàries per a redactar noves ponències ideològiques. Després d’un procés de discussió i d’entrada en contacte, havíem de fer, a Inca, un Congrés (el IV) especial que segellés l’acostament dels grups, i, de ser aprovades les resolucions per la militància d’ambdós col.lectius, donaríem per acabat la feina d’unitat.
De fora estant, molta gent independent recolzà aquell procés tan prometedor per al nacionalisme illenc. Nombrosos militants de les associacions de veïns ens animaren a continuar el procés unitari. Però la premsa oficial, antics militants del PSM que ara feien el joc al PSOE, no ho veien tan clar, això de reforçar el nacionalisme. N’Andreu Manresa -entre molts d’altres- des de les pàgines del “Diario de Mallorca” escrivia cada dia en contra del nacionalisme conseqüent i el socialisme no pactista dels dos col.lectius en procés d’unificació. En José Jaume també escrigué sovint en contra del “absurdo radicalismo pesemero con añadidos comunistas”.
Malgrat les absurdes i ferestes campanyes, tot marxà com una roda i finalment, els dies 15, 16 i 17 de desembre de 1978, a l’antic local d’OEC a Inca, tingué lloc el Congrés d’Unitat (IV Congrés) entre el Col.lectiu Socialista (OEC i independents) i el PSM. Havíem estat treballant a fons un bon parell de mesos. Les ponències que vàrem debatre i que al final -després de la incorporació de nombroses esmenes- foren aprovades per unanimitat eren “Anàlisi de la situació política”; “El nostre nacionalisme”; “Estratègia socialista” i “Tipus de partit”. Uns cent cinquanta representants, tant de les agrupacions de Ciutat com de la part forana, seguiren les deliberacions i aportaren nous elements al debat.
El partit proclamava una tasca urgent i imperiosa: lluitar per la lliure federació dels Països Catalans. La ponència recollia de forma clara i inequívoca, davant certes posicions pseudonacionalistes, que a Mallorca i les nostres Illes -com a la resta de Països Catalans-, les úniques classes interessades objectivament en l’alliberament nacional i de classe eren el poble treballador i les classes populars explotades pel capitalisme.
Alhora quedava garantit el caràcter marxista no dogmàtic del partit. En la ponència aprovada es varen incloure nombrosos punts que reforçaven la necessària coherència política i ideològica de l’organització, rebutjant tant la socialdemocràcia com el brurocratisme dels sistemes estalinistes de l’est d’Europa. Optàrem per una via pròpia vers el socialisme i la societat sense classes. Per a nosaltres -el PSM que sorgí del IV Congrés-, la socialdemocràcia solament volia reformar el capitalisme, però no substituir-lo per la societat socialista. Es tractava d’anar bastint un instrument de lluita per al nostre poble i no solsment una mera maquinària electoral. Ens definírem per un socialisme autogestinari on el protagonisme seria del poble autoorganitzat i no dels partits polítics. També lluitàvem per un nou model de vida quotidiana diferent a l’ofert pel consumisme i la ideologia burgesa.
Per un racó, els germans Armengol -que després passarien al PSOE- protestaven i feien rotllos amb els seus simpatitzants. En Damià Ferrà-Ponç, que no s’oposà a la unificació, feia capadetes estranyes. Vaig pensat “Potser hi haurà problemes en el futur i vendran de la part dretana del partit”. Va ser una intuïció del moment. No em podia imaginar el que pocs mesos endavant, després d’un relatiu èxit electoral, s’esdevendria.
Aquell desembre tot rutllà a la perfecció. El nacionalisme i el socialisme a Mallorca quedaven consolidats amb el reforçament del PSM. Era un èxit de les classes populars mallorquines i dels seus sectors intel.lectuals més lúcids.
La nova executiva del partit la formaven: Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); M. López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).