Illes – La generació literària dels 70 i la novel·la catalana del segle XXI

Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

LA BANDERA DE LA LLIBERTAT

Per GABRIEL JANER MANILA

Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de
publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text
que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs
paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys
del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava
amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves
–uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven,
una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves,
treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social,
capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar
que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de
l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer
les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a
pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos
s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien
els comerciants d’esclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social,
detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la
permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una
constant al llarg de lla història.
Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els
somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava
una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De
tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha
quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol
tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la
dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre
tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a
les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la
literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta
obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al
llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts
d’aquells companys de lluita han baratat la “revolució” per una cadira.
“”Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus
policials només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a
signar vergonyosos acords amb els botxins”. D’aquests vergonyosos
acords se’n va dir “transició”.
La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de
crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença
amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del “Jardí de les
delícies” de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove
rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records
de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors
moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per
la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot
aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany,
incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i
banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens
bullirien en calderes d’oli… I el dolor etern que ens prometia el rector si ens
atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava
papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola.
Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de
mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris
d’argent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i
estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les
pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les
fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca,
les primeres carícies… Un substrat que esclata com una sobtada explosió
d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels
vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a
la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions,
dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits
polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent
no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia,
l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana
Pineda, brodava la bandera de la revolta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *