La Mort en la narrativa insular dels anys 70

 

La Mort

 

Aquella nit recordava Èsquil: “Oh ciutats de tot el país d’Asia! Terra persa, port immens de riqueses! Com d’un sol cop s’ha esvanit el nostre gran pler, i la flor meda ha caigut fosa! El primer mal m’és ennovar desgràcies. Però cal exposar tot el malastre. L’hem perdut tot, el nostre exèrcit, perses!”.

Aquella nit recordava Èsquil: “Oh ciutats de tot el país d’Asia! Terra persa, port immens de riqueses! Com d’un sol cop s’ha esvanit el nostre gran pler, i la flor meda ha caigut fosa! El primer mal m’és ennovar desgràcies. Però cal exposar tot el malastre. L’hem perdut tot, el nostre exèrcit, perses!”.
Sortia del meu cau per a anar de disbauxa. No sé quina nova derrota volia oblidar. No ho record amb exactitud. Potser hagués decidit canviar de vida. Segurament volia escapolir-me dels contundents versos del poeta alexandrí: “Uns nous indrets, no els trobaràs,/ no trobaràs, no, unes altres mars./ La Ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos / carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris / t’envelliràs, i en aquestes mateixes / cases et sortiran els cabells blancs.” El cert és que a tan altes hores el bar era ple i la música que vomitaven els altaveus no convidava realment a una conversa tranquil.la. M’estranyà veure-la allà, entre aquella munió d’aparicions vengudes d’un altre món. Em somrigué des de la distància. Li vaig veure les dents blanques entre el fum que ho omplia tot.
-La nit és llarga; i el dia, simple nostàlgia de la fosca -em digué per encetar la conversa.
-Però en el nostre jardí fa temps que es varen marcir les roses -li vaig contestar, mirant fixament les conques buides dels seus ulls.
La gent ballava, folla, al nostre voltant. Agafant les copes, ens refugiàrem com poguérem a un racó obscur de la sala. L’atmosfera del local era densa, pesada, xopa de perfums barats. Les parelles es besaven amb fruïció com si fos aquella la darrera nit de la seva vida. Per les finestres entelades pel baf entrellucava tot d’edificis sense substància ni detall. Com si em travessàs un corrent elèctric o com si m’haguessin girat les butxaques de dins enfora iniciàrem la conversa, improvisant preguntes i respostes.
Ella (mirant a les parelles del costat, amb certa melangia): Recordes el versos de Safo? “La lluna ja s’ha post i les Plèiades. És mitjanit. Debades m’he esperat, i jec sola.” No hi ha abraçada que pugui encalentir el meu cos, cap besada que pugui donar vida als meus llavis. Aquest bar és ple de dones que s’han perdut, homes que no saben on són ni on van. Kavafis va descriure aquesta sensació d’angoixa ja fa molts d’anys. “Per bé que trossejàrem llurs estàtues, per bé que els bandejàrem de llurs temples, no per això moriren pas els déus”.
Jo: La mort dels nostres déus? Una sensació que em posseïa abans de trobar-te en aquest indret. Mentre venia cap aquí, sentia, sota els peus, l’espetec sec de les branques caigudes dels arbres que anava trepitjant enmig de la indiferència de la gent. Per què negar que t’he recordat sovint, que sentia enyorança de la teva presència. On t’has amagat, on vares desaparèixer durant tots aquests anys?
Ella (sorneguera): Com totes les nostres expressions oscil.lant entre el menyspreu i el desdeny. Com si m’hagués reduït a les dimensions d’una figura de joc de cartes medieval. Com l’aleteig somort d’un ocell en algun lloc de l’ombra. Com una suau brusa blanca de seda tacada de sang,. Així la teva absència. És això el que volies explicar-me?
Em mirà misteriosament mentre el cambrer tornava a omplir les copes.
Jo: Ho has expressat de la forma més adient. Així eren els meus sentiments.
Ella: S’esdevé que, a vegades, els camins que ens pensam rectes no ho són pas. Ens perdem per dreceres que no menen enlloc o ens enfonsam dins dels llacs més profunds del bosc.
Jo: Se’m construeixen, se’m desfan, se m’ajunten, se’m moren i em renaixen fragments d’un temps sense data, visions mudes als fils fràgils del record. Flors sense perfum, instants d’una vida passada, confusió d’imatges al fons d’un carreró dreçat.
Ella (pronunciant a poc a poc cada una de les paraules): Ens hem retrobat. I això és l’únic important ara mateix. La nit ha arribat sense que anàssim a cercar-la. Les flors han tancat els seus bellíssims ulls i els ocells han emmudit definitivament. Per molt que cerquis, per part ni banda no trobaràs res sinó el soroll del bar, la música cridanera, tot el caramull de cossos condemnats als quals els creix el verdet per damunt.
Jo: Però encara hi ha volcans ocults sota la terra mullada. En la nit més obscura els homes poden cremar com tions encesos. Escolta els sorolls ocults de les profunditats. Els cims dels arbres agitats pel vent canten premonicions d’alegries futures, esperances no marcides.
Ella: Ets un romàntic impenitent!
Jo: Ho saps perfectament. No he canviat gaire en tots aquests anys de desencís generalitzat. Fixa’t bé en l’escullera del port. Hi ha ones salvatges que pugen des del fons i tots els crits dels vells mariners enfonsats tornen en dies com aquest. T’he cercat en la fondària de les manifestacions, enmig d’increïbles somnis laberíntics, en la música dels ocells sonors. Em demanava sempre: per què va desaparèixer just en aquell moment precís de la nostra història?
Ella: No ho sabràs mai. Sovint em posseeix la follia i aleshores hi veig roig. No veus els meus llavis inexistents com degoten sang? No veus el dolor infinit que s’estén com una plaga? La mar ofegant les ombres dels fills que mai no tindrem. Tot el que estem recordant són somnis de boira. Quelcom llunyà. Gestos, paraules que mai no pronunciàrem. Derrotes concretes de cada paraula colpejant els finestrals d’aquest bar.
El poeta havia escrit: “Quin vent de foc dalt dels turons agrestos de la memòria! S’han encès rost amunt els gavells del record”. Ara, novament junts, encerclats per la presència d’aquesta bruta, trencada, fantasmagòrica ciutat al.lucinada, li posava al coll una invisible corona de flors. Acaronava amb el pensament les imatges que ressorgien amb força al meu davant. No sabia què pensar. Sentia un tren llunyà, ballaven a la pista tot de grogues criatures vestides d’arnades vestimentes. El cel era un eixam de trons. Era ella realment, o estava somniant? Hauria tornat boig definitivament? No seria una altra al.lota la que estava en aquells moments asseguda al meu costat, en el racó més fosc de la sala?
Ella (rient): Sé què estàs pensant. Et conec massa. I per sort puc dir-te que no has canviat gaire amb els anys. Ets el mateix d’aquella horabaixa, quan corríem per la platja. Els teus ulls enamorats brillaven llavors com salvatges i esvalotades llengües de foc. Em perseguies joiós per damunt la sorra, i quan et pensaves que ja era teva només trobaves aire i vent entre les mans.
El que deia era la veritat més absoluta. Quantes vegades em pensava que la tenia a l’abast i desapareixia de davant els meus ulls com una esperança mai acomplerta o una fantasia malaltissa.
Jo (seriosament): Eres folla, capritxosa, inestable, paorosa com un malson. De bon principi ho vaig veure ben clarament: tot l’horitzó promès no deixava de ser una vasta alenada d’incertesa. Vivíem en un espai neutre, inexistent, en un espai que s’havia despenjat d’algun lloc desconegut. Però t’estimava. Volia anar-me’n amb tu cap als turons sempre verds que hi ha al fons de la mar.
Ella: Estàs segur de voler anar a viure amb mi al pou més fondo del temps? Saps ben bé que allà d’on venc no existeixen els calendaris. Les naus dels vells mariners s’enfonsaren fa segles i les seves cases de marés foren esbucades. No hi trobaries res del passat.
Jo: Tant de temps que hem estat junts i encara no em coneixes abastament?

Callava. Talment com si reflexionàs en totes les coses que li estava dient. Però ja no m’enganyava. Abans, en el passat, també tenia aquest fals posat d’interès, d’intensa concentració, i després, en parlar, en fer un moviment, hom comprovava com no havia escoltat. Era imprevisible, contradictòria. I potser fos per tot això que la recordava. Tanmateix res no podia tapar el sol d’aquell estiu.
Ella (amb certa entonació de trista indiferència): Recordes Safo? “Ben fet que hagis vingut perquè em tornava boja per tu, em febrejava el cor bleït per l ‘ànsia”. M’hauries de conèixer més profundament. Saps que l’hivern és la meva estació més estimada, el moment en què surt a escollir les meves víctimes amb cura i deteniment. L’hivern, quan s’han marcit els somnis i les esperances de l’estiu, quan el cel és més negre i la lluna, pàl.lida, contempla el món amb absoluta fredor. A vegades, quan enyor el passat, voldria poblar de carn l’esquelet dels nostres records.
Jo: No has canviat gaire en tots aquests anys. Sempre seràs igual. Dura, amb la gelor del diamant. T’agrada sentir degotar la sang damunt qualsevol ideal de bellesa. )Mai podràs arribar a estimar el sol, la primavera, els dies clars i lluminosos d’aquest Mediterrani esplendent?
Ella (mirant de reüll la sala de festes): No t’emboliquis en una mar de paraules. Tu mateix escrigueres: “Serà el nostre cos breu mercaderia i baratarem per no res la vida”. La mort batega al teu costat i tu no la veus, no la sents. Jo he vengut avui per a portar-me’n, victoriosa, l’alegria de molts dels rostres que ara somriuen confiats sense saber el que els espera. Mira com mouen el cos, com s’exploren amb les mans; com les llengües, talment serps enamorades, es cerquen una a una, de dues en dues. Creuen que amb les rialles poden tapar el silenci que omple el món. Il.lusos! La seva existència és efímera. Son anònims passatgers d’un instant. Cendra sota la llum malva de la posta.
Jo: Per això has vengut? Ara ho entenc perfectament. No has deixat encara la teva vella feina, l’ofici obscur i terrible. Però no em facis cas, potser jo també hi he comparegut per a retrobar-te, per anar-me’n amb tu. Potser estigui cansat de viure en les fondàries del llac, cansat de cercar-te, endebades, cec, a les palpentes entre el fang del fons.

Avui tenia febre. L’any havia estat xerec i magre i era com si el món reverberàs en una bombolla de sabó tremolosa. Queia el darrer capvespre i els raigs d’ombra que avançaven perfilaven les formes dels somnis. Era qüestió d’oblidar totes les darreres endemeses. )Podia haver-hi cap cosa millor que anar a ballar a un cau de moda, trobar de cop i volta una d’aquestes al.lotes alegres i desimboltes que es transformen en beure una copa de xampanya? Qui reconeixeria ara, entre la munió del jovent que balla i es besa apassionadament, que parla de fets intranscendents, els avorrits oficinistes del banc, les venedores de mirada trista de botigues i magatzems?
Ella: Sóc feliç de tornar-te a veure. Pots tenir la completa seguretat que avui no he vengut a cercar-te. Quasi m’havia oblidat de la teva existència. I saps molt bé que és millor que no et recordi. El dia que em decideixi per tu, estaràs condemnat per sempre. Ningú no m’ha pogut abandonar. Ningú, en els segles dels segles, no ha pogut resistir mai la meva abraçada mortal. Ho saps perfectament.
Jo: Pensava que havies canviat. Imaginava que el teu llarg exili enmig dels castells embruixats, on hi ha ciutats en runes, músiques ocultes, t’havia anat transformant.
Ella: Somnies? Transfigurar-me? Caragirar-me? Saps que és absolutament impossible.
Jo: Sempre seràs la mateixa? No podries esmenar-te, fer variar les teves conviccions?
Ella: Cap oracle, cap bruixot, cap dels fantasmes que poblen els meus somnis pot explicar el significat dels enigmes que port a les mans. No veus les conques buides dels meus ulls? )Què penses que cerquen en l’ardent penombra? No saps que perseguesc qualsevol que m’interessi per ciutats i deserts? No hi ha ningú en el món que pugui escapolir-se en la nit, fugir de l’abast del meu poder. Tu vingueres una vegada a casa meva, a la meva cambra obscura folrada de vellut negre. La meva cambra que és talment la nit eterna sense principi ni final. El plànol que et vaig donar et dirà que si continues avançant per aquest indret potser trobaràs indicis de la ciutat incendiada. Arribaràs fins a la tomba dels Reis enterrats amb tots els seus servents. Aniràs per bon camí. Un dels criats portarà, a la medalla que encara li penja del pit, la profecia. No has de desesperar si el desert és immens. Si en algun moment no trobes cap dada, la sortida del laberint, els crits i gemecs et guiaran. Hi haurà ecos plens d’enganys, pous condemnats, carrers sense vianants, soterranis sense sortides. Cal seguir sempre endavant fins a desxifrar el significat concret de cada un dels signes dibuixats als murs de la tomba que m’encercla. Però no hi trobaràs mai besades, abraçades, cap flor de delicat perfum que pugui obrir els ulls a la llum.
Jo: Encara no puc entendre per què em deixares partir. No dius que la teva abraçada és la total i definitiva? Per què menteixes?
Ella: No demanis impossibles. M’hauries d’entendre sense demanar res. Això és el que més m’interessà de tu quan et vaig conèixer. Saber que eres capaç de llegir el silenci, en les conques buides dels meus ulls. Ara fineix el ritual. Ja has vist el que passava. Tan sols homes enterrats en la tenebra sense que ningú pugui recordar els seus noms. Han falsejat la història. No hi ha actors dalt de l’escenari. No hi ha públic assegut a la sala. Tot ha estat un malson pensat des de la fosca.

Les hores anaren passant sense adonar-me’n. Potser havia begut massa. No record amb certesa el que s’esdevengué aquella horabaixa. De primer em vaig pensar que l’havia retrobada. Seia a un racó fosc del bar amb una al.lota misteriosa que em somrigué quan vaig entrar al cau. Però de sobte vaig precipitar-me un cop més en el toll enfangat i horrible del malson. Lentament, turó avall del somni, respirant l’aire xop de boira de la nit, arribaven les veus apagades dels corns i les sirenes. No hi havia cel, ni aigua, ni estrelles. Tan sols els seus ulls despoblats, estranys cantusseigs xiuxiuejants, el xiulet d’una serp perseguint-me per tot de corredors ombrívols. Eunucs amb simitarres a les mans. Evidentment s’havia desfet el passat deixant al darrere un ample solc d’escuma blanca.
El cambrer, per a complicar-ho encara més, diu que vaig estar tota la nit parlant amb una noia que reia sense aturar i mirava la gent amb estudiat posat d’indiferència i cert aire de superioritat. Va pensar que era una coneguda. Ara sé que tot això són suposicions, records boirosos de després d’una borratxera. De cop i volta em vaig trobar sol enmig de les avingudes. El cau havia tancat feia estona. El cap em feia voltes i voltes. Quin temps més xerec ens ha tocat en sort. Avançava en la fosca, sense llum pels carrers. Amb els ulls girats cap a dintre contemplava multituds cap al port a la recerca dels vaixells corsaris que s’havien deslliurat del llim. Tot s’ensorra. Tot es desfà i les veritats que pensàvem eternes no tenen ni la durada d’un segon. Una nina, a la cantonada, em mostra, joiosa, la primera dent de llet que li ha caigut. Però novament torna la llum i tota l’avinguda es pobla de cotxes circulant en incertes direccions. La matinada no era gens diferent a moltes d’altres. Sol, enmig del carrer a les cinc de la matinada, emboirat per l’alcohol, sense saber amb qui havia estat parlant tota la nit. Només sabia que, molt aviat, les ones penetrarien -sense que res pogués detenir-les- dins de la meva cambra. Sabia que no podria salvar cap dels meus somnis. Veia el seu rostre misteriós reflectit a cada una de les vidrieres de les botigues i no sabia on amagar-me.

Miquel López Crespí

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *