Mallorca i la generació literària dels 70: Miquel López Crespí (entrevista)

Sa Pobla homenatja l´escriptor Miquel López Crespí

 

Per Bartomeu Noguera (revista sa Plaça)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L’any 1968 l’escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears… Durant molts d’anys portà la secció d’entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil. D’ençà començaments dels anys setanta, l´autor pobler ha publicat més de noranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig.

–Si ésser escriptor comporta estar sol, com vostè ha dit vàries vegades, el fet de rebre homenatges o premis és un acte que es fa necessari per sortir i veure gent?
–Els premis, reconeixements i homenatges no serien necessaris si estessim a una cultura mínimament normalitzada, però no és el nostre cas. Tenim una cultura minoritzada i amb pocs lectors. El fet que l´Ajuntament de sa Pobla hagi volgut retre un homenatge als meus 40 anys de dedicació a la literatura i el periodisme significa un gran honor. Vaig expressar públicament que aquest era el meu millor premi literari, el guardó més estimat i que sempre servaré en la memòria.

–Que li faci l’homenatge Sa Pobla ho fa més especial?
–Que un escriptor rebi en vida un homenatge i que el seu poble li reconegui que ha fet una feina literària i cultural és summament important per a un escriptor, perquè sovint només es fa una vegada mort, quan ja no ho pots veure. Jo a Sa Pobla encara hi tenc família i amics, i tenc contacte permanent perquè sempre he continuat escrivint damunt el poble. Sense sa Pobla no hauria pogut fer mai la meva obra literària. Són els pagesos poblers els que m´han donat la parla, han servat la nostra cultura. Fa més de 40 anys que escric articles que fan referència a sa Pobla, a la seva història.

–I si miram la Mallorca cultural d’aquests darrers 40 anys, li sorprèn aquí on hem arribat?
–Hem donat passes importants, i a finals dels anys 60, quan vàrem començar un grup de nous escriptors, era difícil imaginar que hi hauria aquesta força cultural i literària. Veure tanta gent escrivint, tantes editorials, tants bons autors, tanta poesia, era mal d’esbrinar. Tot penjava d’un fil i no passàvem de xerrades de cafè, de mostrar-nos els poemes, però qui va tenir molta importància per consolidar tota aquesta generació d’escriptors, la “generació literària dels 70”, va ser Josep Maria Llompart. Mai no va desanimar ningú. Deia que una cultura no es pot omplir només de genis, sinó que també es necessiten escriptors de tota mena.

–I d’aquesta generació, quins serien els grans silenciats?
–N´hi ha molts! Joan Soler Antich, un dels més grans autors de teatre mallorquí i al qual poca gent coneix. Fins ara ho era molt en Jaume Pomar. Llevat del suport de Llompart, va ser menystengut. Record que sovint rebia insults i anònims, li deien “xuetó”, però ell va resistir fort. Ara mateix… qui recorda la gran obra de Miquel Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover i tants d´altres autors?

–Vostè es considera també silenciat?
–Ara ja no. Pensa que altres escriptors han tengut molta menys sort que jo. Per exemple, vull destacar la manca de representació d’obres d’Alexandre Ballester tant a Catalunya com a Mallorca en tots aquests anys de democràcia. Un personatge com Ballester a vegades no podia publicar les seves obres a les grans editorials de Barcelona. Sovint publicava els seus llibres a una impremta del poble. Això significa silenci cultural. Com en Damià Huguet, que es va haver de fer la seva pròpia editorial per treure els seus llibres.

–Viure els anys de transició i conèixer molts dels ‘animals’ polítics del moment li va ajudar a escriure més teatre?
–Nosaltres teníem 25 anys, érem idealistes i somiàvem canviar el món. I, segurament, érem tan idealistes que ho donarem tot en la lluita per la Llibertat. Molts van deixar els estudis, altres varen deixar la feina, gent va vendre les cases d’herència per ajudar a la premsa clandestina i han acabat pobres i abandonats sense cap reconeixement… El que hem vist ara, i no ens ho haguéssim imaginat mai, és que això d’aquesta democràcia ha estat un negoci d’oportunistes. La política, per desgràcia i amb moltes excepcions, s’ha convertit en una agència per a situar alguns vividors. Qui ho podia imaginar? Nosaltres ens vàrem relacionar amb presos de la dictadura, gent condemnada, homes i dones que tot ho havia donat per bastir un món més just i solidari. Aquelles generacions de lluitadors no entendrien la política com una qüestió de fer diners.

–Com veu el moviment actual de marea verda per l’educació a Balears?
–Crec que és un dels moviments més importants que hi ha hagut a les Illes des de la transició. Tant les vagues com les assemblees com el suport dels pares, és un tipus de mobilització molt semblant a la transició. Més que els sindicats ha estat la base, els docents, qui ho ha mogut tot. Durant la transició fèiem assemblees i els naixents sindicats estaven supeditats al que el poble decidia, perquè encara no existia el sindicalisme d’oficina i de pactes amb la patronal. […]

–En el tema de memòria història ja ha perdut tota esperança de veure una certa justícia…
–La memòria històrica és un altre moviment que surt de la base. Fixa’t que tots els partits feien silenci els primers anys, i ni parlaven de república ni res. Ara alguns partits volen recuperar protagonisme i s’apunten a la república, però em fa gràcia que alguns dels vells carrillistes que record ens llevaven les banderes republicanes de les mans i ens deien radicals, ara les treuen al carrer. Però vaja, ja em va bé, encara que sigui quaranta anys després.

–Fa poc el batle de Sa Pobla va dir que si hi havia monuments a la República també n’hi pot haver de franquistes…
–Si, això ho va dir, però també el darrer pacte de progrés no va aconseguir llevar el monument feixista de sa Faixina de Palma ni el nom d´una avinguda – Joan March- del capitalista que pagava les bales per a matar els nostres i acabar amb la Llibertat. L’Ajuntament progressista va ser insensible a les nostres peticions. I a l´Estat espanyol tot està igual. Els policies que ens detenien i torturaven els he vist 10 anys després de la transició i deien: “Ostres, els vostres em tracten millor que en Franco! Tenim més paga, més vacances…”. Una vergonya, tot plegat!

–Idò és una lluita perduda…
–Però no s’ha d’abandonar mai, perquè cada petit acte que facem, sigui quin sigui, és important per a recuperar la nostra memòria històrica. Només que surti una petita nota a un diari, hi ha algun assassí que pensa: “A veure si encara em vendran a cercar”. I només per això ja val la pena. Per això i per recordar als nostres joves la nostra vertadera història, sempre silenciada pel feixisme.

–Quantes pàgines deu dur escrites?
–No ho sé, són un centenar de llibres publicats. O sigui, milers de pàgines. Record en Francesc de Borja Moll em deia: si escrius una pàgina cada dia, cada any tens un llibre de quasi 400 pàgines. I jo sempre he pensat en aquestes paraules. Els grans escriptors mallorquins m´ensenyaren que la famosa “inspiració” t´ha d´agafar, de bon matí, escrivint.

–I després de tants llibres, hi ha alguna cosa que sap que no escriurà mai?
–Tenc en ment moltíssimes sobres que mai no podré escriure, i això és la tragèdia, perquè veus que la vida s’acaba. No hi ha res que no vulgui contar o que vulgui callar, però hi ha temes que segurament no tendré temps d’escriure. La nostra vida és massa curta!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *