ELS ESCRIPTORS MALLORQUINS I L’ANTIFEIXISME 

ELS ESCRIPTORS MALLORQUINS I L’ANTIFEIXISME 

 

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

 

 

“En resum, la participació dels escriptors -amb excepcions, com el cas de Llompart- en la lluita antifranquista, emparats per la clandestinitat o no, va ser aviat pobra. I és que la sensibilitat de compromís amb una causa, amb un ideal, era ínfima; i la necessitat de canvi, no gaire manifesta. I ho dic sense embuts, perquè no cal mitificar una clandestinitat a Mallorca, que va ser no tan sols pobra, esquifida ideològicament, sinó també -i sobretot- escassa, quant a participació del món de la cultura i, encara diria més, de la immensa majoria dels sectors ciutadans”.
(Antoni Serra, El (meu) testament literari)

En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) de Pere Rosselló (Documenta Balear, 1997) podem llegir en relació al franquisme i els nostres escriptors: “L’esclat de la Guerra Civil (1936) i la victòria de les tropes franquistes arreu de l’Estat (1939) suposen un tall brusc de totes els iniciatives anteriors i l’inici d’un període caracteritzat per la repressió i la persecució de la llengua i la cultura catalanes. A Mallorca tots els projectes normalitzadors d’abans de la guerra són desarticulats des del juliol de 1936, encara que durant el conflicte bèllic s’editin alguns llibres en català” (pàg. 39). I, una mica més avall (pàg. 40), concretant l’efecte perniciós de la dictadura de la burgesia feixista damunt la nostra cultura, afegeix: “Així, les publicacions periòdiques, la novella, les traduccions d’obres estrangeres, els estudis i llibres d’investigació o les obres d’autors joves són vetats… Com a conseqüència, la literatura catalana ha de cercar altres vies alternatives: les edicions clandestines, les tertúlies (com les que tenien lloc en casa dels germans Massot o del poeta Guillem Colom)…”.

L’aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. Semblava que es volgués preservar l’herència del comte Rossi, els germans Villalonga i llurs amics: assassins del poble mallorquí com els Zayas, els Barrado, etc. etc.
Però malgrat aquesta dura realitat, malgrat l’evidència del salvatgisme anticatalanista i antiesquerrà del feixisme, l’aportació dels escriptors a la lluita del nostre poble per la llibertat fou minsa, esquifida i ben misèrrima. I si en el combat general per la democràcia llur aportació fou escassa… )què en direm, de la militància dels nostres autors dins les fileres del socialisme o del comunisme? Tot plegat feia feredat.
A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra, prologada per Jaume Vidal Alcover, l’edità “Daedalus”). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances i dèries revolucionàries que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l’extermini del nostre poble en temps de la guerra -com els germans Villalonga-, estaven a l’altra banda de la barricada i no era qüestió d’anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l’extermini físic de l’esquerra de les Illes. No ens hi aturàrem mai a encetar una conversa, a demanar-los res. Per a nosaltres, escriptors com els germans Villalonga
-Miguel i Lorenzo- eren l’antítesi del que consideràvem “intellectuals”. El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d’opressió del nostre poble. I ja que parlam del paper nefast dels germans Villalonga en temps de la guerra -pel que fa a la nostra cultura-, hem de recordar, com explica Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (pàg. 210): “Les noves autoritats mallorquines [a les quals donaven suport els germans Villalonga] no vacillaren a l’hora d’actuar contra tot allò que fes olor d’esquerranisme i de separatisme. Clausuraren per reial decret totes les societats considerades dissolvents, entre les quals l’Associació per la Cultura de Mallorca -on collaboraven mallorquinistes de dreta, de centre i d’esquerra-, suprimiren les revistes culturals en català (La Nostra Terra, l’Almanac de les Lletres, el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana i el Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana, aquest darrer continuat més endavant en castellà) i tancaren a la presó -o dugueren directament a la cuneta- un bon nombre d’intellectuals suspectes, tant si escrivien en català com si ho feien en castellà. D’altra banda, a partir del mes d’octubre de 1936 començaren les disposicions manant d’usar el castellà a l’escola i a la vida pública, que arribaren aviat a la vida privada amb les consignes ‘Si eres español, habla español’”.
Aquesta és la Mallorca que ajudaven a bastir els germans Villalonga i els seus amics, assassins del poble mallorquí com els Barrado, el marquès de Zayas, el comte Rossi i tutti quanti!

 

Una fita important: la publicació (1951) de Els poetes insulars de postguerra a cura de Manuel Sanchis Guarner
Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà (vegeu capítol “De la postguerra als anys setanta”, pàgs. 39-46) de la dificultat de la represa cultural (la represa política serà encara més complicada i problemàtica). Escriu l’historiador parlant dels homes i dones que comencen a enfrontar-se a la dictadura: “La publicació de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) -a cura de Manuel Sanchis Guarner- és el signe de l’aparició del grup [la generació dels 50], integrat per Blai Bonet (1926), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Josep M. Llompart (1925-1993), Marià Villangómez (1913), Llorenç Moyà (1916-1981), Cèlia Viñas (1915-1954), Miquel Dolç (1912-1994), Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971), etc… El grup dels 50 assajarà la publicació d’una revista literària en català, Raixa (1953), de la qual només varen aparèixer dos números a causa de la censura i que es va haver de convertir en una miscellània. Hem de subratllar també el paper dinamitzador i cohesionador del grup exercit per Francesc de B. Moll…”. {Aquí hi ha un canvi de temàtica; per tant, punt i a part}
En Pere Rosselló, parlant de la proliferació de narradors mallorquins a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, explica en el llibre abans esmentat que “el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l’aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears…”. En el llistat d’autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.
Gabriel Janer Manila, en L’escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: “Procedíem d’una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d’estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d’una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem”. Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: “En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà…, potser també n’Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)”.
En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): “Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic”.

 

 

Els joves antifranquistes dels anys seixanta eren… “Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d’història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d’opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí…”. (Antoni Serra)
La primera redacció d’aquest capítol (“Una certa misèria cultural”) és de l’estiu de l’any 1992. Just ara veig que l’escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu “Els escriptors i el franquisme a Mallorca”, pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Editorial El Tall, 1994). Escriu Antoni Serra: “És l’època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]… amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d’altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d’un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)… i amb aquells altres de més joves, quasibé acabats d’arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d’història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d’opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera”.
No cal remarcar que estic d’acord amb les valoracions que fa Antoni Serra. Personalment, d’escriptors que militassin estrictament dins del camp del socialisme, només vaig conèixer el mateix Antoni Serra (que va ser del PSUC-PCE i del PSAN); n’Antoni M. Thomàs (que en una conjuntura determinada fou el secretari general del PCE a les Illes i, per tant, defensor de la política carrillista de “reconciliación nacional” amb els franquistes); i jo mateix, que, com ja he dit, militava a l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista). En Jaume Pomar, malgrat que en unes radicals declaracions publicades en un llibre d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (La generació literària dels 70) es definia com a “marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg”, el cert és que, llevat d’uns certs contactes amb el carrillisme, mai no milità tampoc activament en cap grup revolucionari. Supós que era massa viu per a anar a “perdre el temps” amb les servituds d’un treball organitzat, sotmès a una disciplina collectiva. A vegades, a casa dels seus pares, o a casa meva, ens trobàvem i petàvem la xerrada cultural i antifranquista. Però mai cap dels partits que li passava les publicacions no aconseguí fer-li fer feina dins una estructura leninista d’organització.
Més endavant, Antoni Serra, en el capítol abans esmentat del llibre El (meu) testament literari, inclou alguns noms més d’intellectuals antifranquistes: “Seguint les consignes ‘unitàries’ de l’època, entràrem en contacte amb alguns grups d’obrers (les primeres formacions de Comissions Obreres), com també amb els que aleshores es deien ‘capellans progressistes’, com Francesc Obrador, Antoni Tarabini (acabat de sortir dels inferns jesuïtics), Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró, que ara jo recordi”.

 

“La vertadera tradició ideològica d’en Gabriel Janer, per bé i per mal, és la de la improbable revenja dels humiliats, la satisfacció difícil dels desposseïts”.
Darrerament, un llibre de Sebastià Alzamora (Gabriel Janer Manila: l’escriptura del foc, Lleonard Muntaner, Editor) informa àmpliament de la influència del franquisme en la formació d’algun dels nostres escriptors; en aquest cas, de Gabriel Janer Manila. La repressió franquista (amb el suport dels germans Villalonga) no solament colpejà aspectes purament formals o culturals de la nostra cultura. El feixisme -amb la complicitat dels sectors parasitaris de la societat mallorquina, és a dir, aristocràcia, burgesia, clergat, militars i classes mitjanes temeroses davant la possibilitat d’una revolució obrera, que elles percebien com a promoguda pel règim republicà), el feixisme, dèiem, exterminà físicament les avantguardes més dinàmiques de la Mallorca d’aleshores (obrers, pagesos, menestrals, mestres, alguns sectors illustrats de les burgesies petita i mitjana). Com explica Janer Manila, la repressió sagnant soferta per la seva família condicionà de forma definitiva la seva obra i el seu posicionament davant la realitat que l’envoltava. Diu l’escriptor: “Veia molt freqüentment els meus familiars materns, i aquests, com deia, sí que en varen tenir una experiència molt crua, de la guerra. Per exemple, la història del tio Llorenç i el tio Sebastià, que varen viure més de mig any amagats en una finqueta que teníem, dins una cisterna. Un pastor els hi duia el menjar. Després d’aquell mig any llarg, varen aconseguir dur-los fins a ca seva, embolicats dins uns feixos de llenya que transportava un carro. Allà cuidava d’ells la tia Francisca, que era la dona del tio Sebastià i la germana del tio Llorenç. Els va amagar dins una habitació molt petita, i va collocar un armari davant la porta. Aquest armari tenia un forat al fons, a través del qual la tia Francesca els passava el menjar”. Més endavant (pàg. 15), Janer Manila continua parlant d’aquells familiars que “lligats a un pal, els havien impregnat de benzina i els havien pegat foc de viu en viu, tots tres a la vegada. Hi va haver gent d’Algaida que va anar a contemplar aquesta execució, amb un cotxe llogat a posta”. No és estrany, doncs, que amb aquests antecedents hagi sorgit -en paraules de l’entrevistador- una “literatura escrita amb un desig d’ajustar comptes”. Després de més de dotze hores de conversa, ho repeteix sovint l’autor del llibre, copsant la influència que una tradició oral fosca, la derrota, les venjances, la història d’homes enterrats en vida i de morir de mil maneres refinadament horribles han tengut en la literatura de Gabriel Janer Manila: “Perquè la vertadera tradició ideològica d’en Gabriel Janer, per bé i per mal, és la de la improbable revenja dels humiliats, la satisfacció difícil dels desposseïts”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *