Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

26 de gener de 2020
0 comentaris

La generació literària dels 70 (Illes) – Cinc llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

La literatura catalana contemporània

 

Cinc llibres imprescindibles
Per Salvador Rigo, professor

ESTAT D’EXCEPCIO (1)

 

Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Ùltima Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, als Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s’encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció, la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.
LA NOVEL·LA (2)

És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma. Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.
PUNT FINAL (3)

Malgrat pugui semblar una paradoxa, Miquel López Crespí, que ha publicat poemaris en les millors editorials dels Països Catalans, en tota la geografia de la nostra terra, de València a Andorra, de Barcelona a Maó, d’Eivissa a Alacant, trigà molts d’anys a veure editada la seva obra poètica a Mallorca. Potser ha estat la indiferència de l’autor envers els fastos literaris, la no pertinença de l’escriptor a cap dels clans i camarilles que pugnen per controlar el panorama literari illenc i que, malauradament, amb les seves bregues contínues també contribuieixen a desertitzar el món cultural català. La recent publicació del recull de poemes Antologia (1972-2002) publicat per l’Editorial Turó de sa Real, llibre que conté un petit resum dels més de trenta anys de conreu de la poesia per part de l’autor de sa Pobla i que ens permet conèixer algunes obres de vint-i-un poemaris de Miquel López Crespí, ens confirma en la nostra impressió. Un altre autor, amb els premis de Miquel López Crespí, amb una obra reconeguda des de Josep M. Llompart a Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Lluís Alpera, sense oblidar les crítiques positives escrites per Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila, Lluís Alpera, Bartomeu Fiol o Àngel Terrón, hauria mogut cel i terra per veure els seus poemaris editats. Però Miquel López Crespí s’ha estimat més que el temps fes la seva feina sense haver d’anar a suplicar a ningú per l’edició d´un llibre. Per això Punt final, com abans ho va ser El cicle dels insectes, ambdues obres editades per Moll en la prestigiosa col·lecció La Balenguera, serviren per a rompre el silenci que s’havia anat bastint entorn de l’obra poètica del nostre autor. Com va escriure l’escriptor Damià Pons i Pons: “Punt final és un extens catàleg d’imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d’obscuritats. Tan sols si ens hi ficam dedins, si n’escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s’hi amaga”.
REVOLTA (4)

Revolta sintetitza de forma ben evident tota l’experiència cultural acumulada per López Crespí sobre la cultura xinesa i, alhora, representa, una innovació poètica i temàtica dins a vegades, en el panorama a vegades somort de la poesia catalana contemporània. En aquests darrers anys de ferreny control neoparanoucentista dins la nostra literatura, oblidades sota ciment armat algunes de les resolucions més avantguardistes del Congrés de Cultura Catalana del temps de la transició i, el que és encara pitjor, liquidada bona part de l’herència creativa de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés o el vibrant i compromès Lluís Alpera, la postmodernitat aixecava la seva buidor arreu. Molts dels més de vint poemaris de Miquel López Crespí, i especialment Revolta, són escrits en lluita contínua contra aquesta forma estantissa d’entendre la vitalitat creativa i revulsiva del fet literari, de l’obra de l’autor català del segle XXI. En el fons Revolta és un homenatge a tota la línia de compromís cívic i literari dels intel·lectuals xinesos de totes les èpoques. Un homenatge als poetes xinesos que escrigueren des de les dinasties Shang i Han fins a Mao Zedong i Lu Xun. No cal dir que la feina de Miquel López Crespí ha estat prou intensa i el resultat, com han ressaltat des de Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Antoni Vidal Ferrando o Gabriel Janer Manila ens trobam davant un poemari que marca una fica prou important dins de la poesia actual.

EL CADÀVER (5)

El cadàver, estrenada al Teatre Principal de Palma l’any 1996, continua, a través dels anys, aquella primera ruptura amb el teatre tradicional mallorquí i sobretot amb el teatre “rekional”. Ens referim a l’obra Autòpsia a la matinada, obra que obtingué el Premi de Teatre Ciutat de Palma l’any 1974. Igualment que Autòpsia a la matinada era un homenatge a l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l’any 1969, El cadàver volgué retre homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, assassinat pels feixistes l’any 1937 al cementiri de Ciutat.
El cadàver continua igualment la línia experimental del teatre modern mallorquí iniciada per Miquel López Crespí amb l’obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el prestigiós premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984 i que va ser editat per la Diputació d’Alacant. Aquesta línia de ruptura contínua amb el teatre de l’autoodi, com anomenava Josep M. Llompart el teatre “rekional”, ja s’havia iniciat l’any 1972 amb l’obra Ara a qui toca? que guanyà el premi de teatre en català Carles Arniches. Obres de ruptura, ja en el seu moment, reberen les crítiques favorables de Ricard Salvat. José Monleón i Jaume Vidal Alcover, per citar alguns dels membres dels diferents jurats que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, han anat guardonant les obres teatrals de Miquel López Crespí. A totes aquestes aportacions al teatre català contemporani hauríem d’afegir igualment Les germanies, Premi Especial Born de l’any 1975; Atzucac, que obtingué el Ciutat de Granollers de 1990; Acte únic, que guanyà el Premi Teatre Principal de Palma l’any 1987; i Els anys del desig més ardent, guanyadora d’una de les beques a la creació literària del Consell Insular de Mallorca. Obres, totes aquestes que, juntament amb El cadàver, representen una de les aportacions més importants a la renovació del teatre mallorquí dels segles XX i XXI.

Salvador Rigo

 

1) Estat d’excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)
2) La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)
3) Punt final (Palma, Editorial Moll, 1995)
4) Revolta (Palma, Editorial Moll, 2000)
5) El cadàver (Lleida, Pagès Editors, 1998)

 

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!