Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

Sebastià Serra, Maria Antònia Munar, Antoni Mir i Ferran Lupescu: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

 

 

 

Dia deu de setembre de 2003, en el marc de la Diada de Mallorca, juntament amb el president de l’OCB, Antoni Mir, el professor de la UIB i històric dirigent del PSM Sebastià Serra, i el poeta i investigador Ferran Lupescu, Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, presentà el meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En aquest llibre el lector pot trobar informació referent a l’obra i a determinades relacions político-culturals amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Joana Serra de Gayeta, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell; estudis referents a Miquel Costa i Llobera, Joan Parera Sansó, el cinema franquista, les revistes progressistes dels anys seixanta i setanta, la poesia xinesa, el teatre modern a Mallorca, la història de l’OCB i del moviment hippi d’Eivissa i Formentera a finals dels seixanta, observacions sobre les novelles L’Amagatall (Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 1999), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), La novella (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002), l’obra de teatre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat, 2000) i referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Frederic Suau, Llorenç Villalonga, Gabriel Alomar, Guillem Ramis, Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Pere Morey Servera, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Guasp, Olga Xirinacs, Andreu Sotorra, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gracià Sánchez, Llorenç Buades, Mateu Joan Florit, Cecili Buele, Sebastià Serra, etc, etc.
Avancem que, al cap de més de trenta anys d’intensa activitat literària i de collaboració en la premsa dels Països Catalans, les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l’editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d’altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan els editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.
L’autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d’aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.
Com informava Diari de Balears en primera pàgina, la Diada d’enguany ha estat dedicada a la defensa del català. Dia tretze de setembre de 2003, un dia després de l’acte oficial de la Diada de Mallorca, l´únic diari en català de les Illes escrivia: “La presidenta Maria Antònia Munar féu ahir una encesa defensa de la llengua pròpia en el discurs que pronuncià a la Misericòrdia a l’acte central de la Diada de Mallorca. (…) Durant la celebració s’honorà la memòria de Francesc de Borja Moll. A la imatge, Aina Moll, filla del filòleg, agraeix l’homenatge devora Munar”. I, en la pàgina cinc, destacava l’acte de nomenament de Francesc de Borja Moll com a fill adoptiu de Mallorca. Aina Moll, la filla del gran lingüista i gramàtic va ser l’encarregada de recollir la distinció atorgada pel Consell Insular de Mallorca. Distinció que li va ser lliurada per Maria Antònia Munar.
Però tornem a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Record que les diverses intervencions dels participants s’anaren produint, com és normal, dins la “lògica” d’aquesta mena de presentacions. Antoni Mir ressaltà el paper essencial de Josep M. Llompart en la tasca del nostre redreçament nacional social alhora que recordava els seus anys al capdavant de l’OCB; també demanà a les institucions més implicació en la normalització lingüística. Sebastià Serra féu una anàlisi molt correcta del contingut del llibre i parlà de la importància d’aquesta mena d’assaigs per l’ajut inestimable que representen per als historiadors futurs. El poeta i investigador Ferran Lupescu volgué situar l’obra de l’autor en el marc general de la nostra literatura i es referí a les lluites de diversos corrents oficialistes en aquests darrers anys per barrar el pas a la consolidació d’una autèntica literatura nacional-popular catalana. Ferran Lupescu ja havia escrit el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític; un pròleg molt documentat on fa un magnífic i punyent repàs al que ha estat el nefast control de determinats elements retardataris en el bastiment i consolidació de la nostra cultura d’ençà la restauració borbònica i els pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat.
Com molt bé explica el prologuista, situant prou certerament l’obscura època que ha tocat viure a l’escriptor català d’esquerres, aquest neoformalisme filonoucentisa amb incrustacions postmodernes ho empastifa tot. En la pàgina tretze del llibre afirma: “Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d’aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s’identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneitzat l’anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N’ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastucturalment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d’esquena al país real, provoca un divorci greu entre l’escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d’artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toquès a cada catalanet”.
Els llibres de determinats autors considerats “dissolvents” per aquesta tribu postmoderna són sistemàticament silenciats pel comissariat neonoucentista. És per això que, amb una presentació en el Consell Insular de Mallorca i en el marc de la Diada, provàvem de rompre aquest blocatge inquisitorial i aconseguir que el nostre poble s’assabentàs de la publicació d’aquesta obra. A hores d’ara, i en el termini d’uns dos o tres anys, ja eren més de quinze les obres meves silenciades pels mitjans de comunicació amb comissaris dretans i neoformalistes en les pàgines de cultura.
M’havia costat una mica decidir-me a presentar el llibre en aquestes circumstàncies. Però, com ja he explicat, no hi havia forma d’aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació se’n fessin ressò de la publicació per part d’Edicions Cort de Ciutat. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina “objectivitat” i “professionalitat” en el tractament de la nostra cultura!
M’adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre que malden per controlar la nostra cultura continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats “dissolvents” continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d’objectivitat.
De tota aquesta problemàtica en parl precisament en Literatura mallorquina i compromís polític. Concretament en els capítols “Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans” (pàgs. 153-158), “En defensa dels escriptors catalans” (pàgs. 159-162) i en “Els problemes de l’escriptor català” (pàgs. 181-190).
En el capítol “Els problemes de l’escriptor català” de Literatura mallorquina i compromís polític fem una anàlisi del problema de la necessària professionalització de l’escriptor català i, a tall informatiu, es parla dels primers articles i primeres reunions d’escriptors mallorquins que l’any 1969 i 1974 fèiem a Mallorca; articles parlant de la problemàtica dels nostres autors que sortien publicats al diari Última Hora, Diario de Mallorca; les trobades i rodes de premsa en els baixos de la Llibreria Tous. Són els anys en els quals faig feina amb Frederic Suau en aquell agosarat experiment de lluita cultural que va ser la Llibreria L’Ull de Vidre i, igualment, de l’edició dels meus primers reculls de narracions a l’Editorial Turmeda.
Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l’escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d’anihilar l’esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector dels Països Catalans.
La nostra literatura no té la presència pública que li pertoca: la major part és usurpada per la literatura espanyola, que, damunt, segueix avui una deriva cada cop més dretana. Hi ha poc espai per als nostres autors. Són relativament pocs els reconeguts, i entre aquests n’hi ha de ben valuosos, és clar. Però la mala fe dels comissaris neonoucentistes i postmoderns es fa evident només que reflexionem una mica. Mentre enlairen i promocionen mediocritats de tot tipus talment es tractàs de vendre sabó o un producte de depilació, servils de tota mena i condició, “intellectuals” recomanats pels grans grups de pressió mediàtics i econòmics, fan que desapareguin dels diaris, ràdio i televisió els millors dels nostres autors. Molts noms dels quals surten en els en els capítols que he ressenyat un poc més amunt.
Mirava els prestatges amb els poemaris, novelles, llibres d’assaig i teatre, llibres d’història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que “mai no varen existir”, les presentacions a les quals prohibiren acudir als collaboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se’n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d’un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats “dissolvents”, no ens passava solament a nosaltres: el llistat de “represaliats” per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen “genis”, qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l’aparició d’una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s’ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d’esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels “controladors”, esdevé un espectacle llastimós i miserable. Ha desaparegut la més norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l’aparició d’un llibre, d’una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d’aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d’alguns d’atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d’aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional “front nacionalista” (OCB, PSM, UM i l’independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d’aquesta línia es pogués trobar la fórmula d’aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d’una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s’hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d’Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m’esperava tanta gent, tants d’amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l’acte. “Vaja”, vaig pensar, “aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l’aparició d’un llibre en català!”.
Pel que fa al parlament de Maria Antònia Munar, he de reconèixer que tenia al respecte una certa prevenció. Què podia dir un polític de dreta, malgrat que amb els seus vots hagi donat suport i facilitat l’accés al poder a l’esquerra oficial durant quatre anys en el Govern de les Illes i, abans, en el Consell de Mallorca?
Com és ben sabut, l’esquerra oficial havia pogut governar gràcies a la benvolença de Maria Antònia Munar. Fins els posteriors pactes amb el PP, Munar representava, per a la majoria de teòrics del Pacte de Progrés, un element bàsic del conglomerat esquerrà-centrista (en paraules d’aquests mateixos teòrics) que havia de transformar la realitat de les nostres Illes.
L’esquerra nacionalista que governà amb Maria Antònia Munar, el PSOE, Izquierda Unida i els Verds que donaven suport a l’experiment i, posteriorment, mercès als vots d’UM, constituïren el primer govern progressista de les Illes, elogiaven el paper centrista d’UM en la conformació del Pacte de 1999. Tot eren flors i violes entre PSOE, PSM i UM. Munar i UM servien, deien, per a bastir no se sap quina estranya via a la transformació de la nostra societat (hi queda constància escrita en una paperassa immensa!). Aliada estratègica del PSOE en la pinça contra el PSM, tothom callava davant les seves iniciatives polítiques. N’hi ha que afirmen, davant tan d’entreguisme, que fins i tot l’actual derrota electoral de l’esquerra oficial vendria donada per aquesta submissió quasi total a UM.
De cop i volta, quan Marià Antònia Munar començà la presentació del llibre, vaig recordar que justament era l’autor de l’obra a presentar, és a dir, qui signa aquest article, aquell que més l’havia criticada en tots aquests anys de poder compartit entre l’esquerra oficial i UM. Mentre l’esquerra oficial cobrava les seves substancioses nòmines marcant el pas que indicava Maria Antònia Munar, o viatjava de forma gratuïta arreu del món fruint de tota mena de privilegis, només un parell d’intellectuals crítics i independents ens atrevírem, jugant-nos materialment la pell, a criticar les mancances polítiques que constatàvem.
Mentre l’àmplia gamma d’intellectuals orgànics del poder, les desenes d’alts càrrecs que durant vuit anys han cobrat substanciosos sous i s’ha passejat arreu amb cotxe oficial, només l’autor del llibre (i algun valent company de viatge) havia fet un seguiment acurat i fortament crític amb les diverses actuacions de Maria Antònia Munar. Els altres, els intellectuals orgànics del Pacte, els que podien cobrar per obra i gràcia de la bona voluntat de Maria Antònia Munar, trobaven (i ho deien per escrit i de viva veu) que la presidenta del Consell de Mallorca era la representant més assenyada del centrisme illenc. Ara, quan a conseqüència de la seva derrota electoral ja no cobren, fan un altre cantet. Oportunistes, camaleons graduats en totes les universitats del menfotisme, ara xerriquen que “tornaran a les essències esquerranes”. A bones hores vénen amb aquests propòsits de modificar la seva actitud! Qui els creurà a partir d’aquests moments, quan la jugada s’ha vist tan clara?
Pensava en tot això quan ja estava assegut a la taula de la presidència del Consell de Mallorca, al costat de Sebastià Serra, Ferran Lupescu i Antoni Mir. I al cap de poc sentia la presidenta, en la seva intervenció dient, a poc a poc, remarcant amb intenció cada una de les paraules que pronunciava: “Miquel López Crespí és el periodista i escriptor que més m’ha criticat”.
I, com si fos una pellícula o un d’aquells boirosos somnis que tens en la nit, em venien la cap les crítiques que, davant el que considerava -i consider encara!- errors d’UM i de la presidenta, li havia fet des dels mitjans de comunicació, des de les pàgines d’opinió de El Mundo-El Día de Baleares. Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus.
Maria Antònia Munar, polític d’excellent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, precisament amb aquestes paraules: “Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m’ha criticat”. I, per acabar d’arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: “…i es defineix com a marxista”.
“Bé”, vaig pensar, “ara comença la descàrrega de l’artilleria pesant”.
Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l’esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions a què ens tenen acostumats certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l’esquerra autèntica en temps de la restauració borbònica.
La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, dins un absolut respecte a l’autor, al llibre i a les idees d’esquerra que hi són exposades:
‘Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d’excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d’articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall…).
‘Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d’ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (…) Va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d’aquest llibre. L’autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l’obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
‘Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre… Com a polític, és un dels qui més m’han criticat a través dels seus escrits d’opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d’un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
‘Els capítols que conformen l’obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l’estigma mallorquí de l’autoodi.
‘Literatura mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d’un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
‘Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d’alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l’encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d’aquí ve l’homenatge.
‘El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se’n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s’ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
‘Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que les institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lingüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
‘Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l’encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (…) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de l’Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d’enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
‘Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d’una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d’això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
‘Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà aliè. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d’aquest escriptor compromès amb el país”.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *