campanya

TEMA DEL DIA
Culpables. Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, a les eleccions d’aquest diumenge Vox farà un gran resultat. Totes les enquestes coincideixen que la formació de Santiago Abascal pot arribar a obtenir una cinquantena d’escons, més del doble dels vint-i-quatre que té ara. A partir de dilluns, tothom començarà a buscar culpables d’aquest ascens i l’independentisme té totes les butlletes per a ser assenyalat. De fet, abans de les eleccions, ja s’utilitza aquest ascens més que previsible per atacar l’independentisme.

A cada míting del PSC, a cada entrevista a un dels seus candidats, als debats, els dirigents socialistes apunten l’independentisme com a causant d’aquest ascens. Com és habitual, l’opinió del partit la comparteix una part de l’opinió publicada que veuen en les flames dels aldarulls que hi va haver en les protestes contra la sentència del Suprem espanyol la palanca per a impulsar Vox. La discussió no aguanta un minut: és com acusar els negres de fomentar el racisme dels Estats Units, les dones de provocar les violacions o l’arribada d’immigrants del creixement del racisme. És criminalitzar l’agredit o la víctima per justificar l’agressor. L’estratègia és molt vella.

En el context espanyol actual, les causes de l’ascens de l’extrema dreta són moltes i complexes. Conjunturalment, la qüestió que ha obert la porta a l’extrema dreta és la decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions avançades a l’abril per no haver volgut pactar el pressupost amb l’esquerra i els independentistes. El fracàs de les negociacions per a fer un govern d’esquerres després dels comicis de l’abril és regalar una segona volta a Abascal per a continuar pujant. Per tant, la incompetència de Sánchez hi ha ajudat molt.

Però no som davant un problema de calendari. L’extrema dreta puja perquè ha aconseguit de situar la seva agenda en el centre del debat electoral i les seves propostes són assumides per partits teòricament democràtics, en lloc de combatre-les. Les propostes de Vox sobre Catalunya no són gaire diferents de les que defensen el PP, Ciutadans i el PSOE. Quan Sánchez proposa d’intervenir l’escola catalana, de controlar TV3 i d’il·legalitzar els referèndums, fa seu el marc mental de l’extrema dreta. Les propostes del PSOE en aquesta campanya, pel que fa a Catalunya, no es diferencien del PP, ni de Ciutadans ni de Vox. En aquesta campanya, Sánchez ja no pot apel·lar al vot útil per a frenar l’extrema dreta, perquè el debat ja no és entre dreta i esquerra sinó entre nacionalisme espanyol i independentisme català. I en aquest segon eix, les diferències són mínimes.

Com que Catalunya ha estat el centre de la campanya electoral i tots els partits espanyols, tret de Podem, defensen més o menys la mateixa cosa, han emblanquit Vox. En lloc de fer un cordó sanitari per a aïllar l’extrema dreta, com es fa a molts països europeus, a Espanya els partits n’assumeixen el relat i, per tant, la fan homologable. Hi haurà molts electors de Vox que votaran Abascal sense reconèixer la seva adscripció feixista, perquè ningú no els ha dit, tret de Pablo Iglesias, que són un partit feixista.

No haurà estat Catalunya –ni l’independentisme–, la culpable del creixement de Vox. Probablement, en serà la víctima. Tant Catalunya com el País Basc seran els llocs on Vox obtindrà menys vots. La llavor dels vots de Vox ve d’un franquisme que no va ser jutjat, es mantenen en un hivernacle escalfat per l’anticatalanisme transversal de la política espanyola i germinen quan són regats pels partits i els mitjans de comunicació que els riuen totes les gràcies. Quan es criminalitza l’independentisme, es donen vots a Vox. Quan se censuren artistes, es donen vots a Vox. Quan es decreta l’estat de setge digital, es donen vots a Vox, perquè es crea el marc favorable perquè creixi. Potser algú es pensava que deixant créixer Vox s’afebliria Pablo Casado. Si fos així, seria molt greu.