Soc fill d’un temps i d’un país que va aconseguir muntar un referèndum d’autodeterminació i que, només dos anys després, s’embadocava amb complaença mirant les popes enllumenades de Montserrat. M’agradi o no, això és el que podré explicar als nanos que vindran, tot fent cara de nostàlgic, mirant a l’infinit i, si el metge encara ho permet, cardant-me una altra pipada. Si arribo a sortir de la cosa precària i poder parir-los, els contaré que, en un país de bocamolls i de milhomes, vam aconseguir guardar unes urnes, resistir les hòsties de la policia i votar tot això de la llibertat de la tribu. Però després, i aquí potser citaré Xirinacs per fer-me el savi, els diré que la política ho va malbaratar tot, que les promeses van incomplir-se i que els meus coetanis van preferir el sou al compromís amb els electors. Jo soc fill d’això, diré als infants, com un boig que intenta caçar bombolles al cel.

Quan ens vam inventar això del referèndum (els seus enemics, per castrar-lo abans d’hora, l’anomenaven RUI), la gent dels partits ens mirava com si estiguéssim bojos. Pensaven que amb el simulacre del 9-N ja n’hi havia prou, que això de comptar-nos ja ho havíem fet i que s’havia d’eixamplar més la base (la traïdoria, com tot en aquesta vida, té el copyright inimitable dels convergents). Nosaltres pensàvem que no, que un referèndum no només era l’única forma de superar la gasiveria dels partits catalans i els seus interessos mesquins a curt termini, sinó que la promesa d’aplicar una votació, a més a més, retrataria la naturalesa violenta de l’estat. En això segon, com certifiquen tantes ferides i un ull perdut, no ens vàrem equivocar: dissortadament, la premissa inicial fou errònia i els partits van tenir-nos massa por, van rendir-se i preferiren la poltrona al risc alliberador.

Jo soc el fill d’una victòria d’un jorn que s’enyora en l’horripilant parsimònia dels dies posteriors a l’1-O

Pesi a qui pesi, a dia que passa la força de l’1-O es va perdent i s’esvairà encara més si condemnem l’independentisme a la manifa i a la performance. Ahir, quan remirava les imatges dels electors defensant el seu vot, i pensava en la gasiveria amb què els polítics s’han rentat el cul amb la dignitat de la gent, m’havia d’empassar llàgrimes de ràbia. És molt difícil sobreviure enguany a Catalunya, a no ser que siguis tan cínic com per refugiar-te en la nostàlgia o en el ressentiment. El meu país és el de la gent que va abraçar-se a l’urna i que no va tenir por que li trenquessin la cara, la tribu d’una gent que ja ha viscut prou simulacres i prou jornades històriques i que tenia la simple pretensió de posar-se al centre de les seves prioritats vitals. Però tot això, a hores d’ara i si som sincers, ja ha passat i serà molt difícil que reneixi. Les coses, amics meus, mai no es poden tornar a fer igual.

Jo soc el fill d’una victòria d’un jorn que s’enyora en l’horripilant parsimònia dels dies posteriors a l’1-O. Soc el producte d’uns capatassos que m’han robat l’escassa il·lusió que tenia. Encara no he dimitit de la ciutadania, ni de l’esperança, però em cou la pebrotera per tot allò que hauria pogut ser i ha acabat en un silenci incòmode. Espero que els nanos del futur s’enfadin molt amb mi i que s’indignin davant la meva superioritat moral quan els digui que, per molt que lluitin, no hi ha res a fer. Jo soc fill de tota aquesta immensa merda. I aquesta seria, bàsicament, la meva espantosa contribució als fets d’octubre.