Literatura catalana moderna - Illes

La transició i les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC)

Els anys 1976-78 es donà una forta campanya de criminalització de l’esquerra mallorquina. El socialisme autogestionari del PSM i de l’OEC (i el d’altres partits com MCI, etc) era situat permanentment en la marginació com a qüestió propera al terrorisme (!). Era el càstig que servils i vividors del sistema ens donaven als que no havíem acceptat una Constitució que negava el dret a l’autodeterminació i a la construcció de la nostra nacionalitat (els Països Catalans).
Només alguns periodistes amb fort sentit ètic s’atrevien -en comptades ocasions- a entrevistar algun membre dels nostres partits. S’ha de recordar que els comunistes (OEC, MCI, etc) no havíem estat legalitzats i per tant no poguérem participar en les famoses eleccions “democràtiques” del 15 de juny de 1977. Hi haguérem d’anar d’amagat, sota la falsa denominació d’Agrupacions d’Electors (per a qui li interessi la història d’aquelles mancances democràtiques diré que els comunistes de les Illes hi anàrem amagats sota les sigles de Front de Treballadors de les Illes). Per això en la premsa oficial d’aquells anys trobareu ben poques entrevistes amb els homes i les dones que, des de feia dècades, lluitaven contra el franquisme per aconseguir la llibertat del nostre poble. I molt manco notícia de les accions de les organitzacions juvenils (JEC) o dels moviments sociopolítics (Comissions Obreres Anticapitalistes, Plataformes Anticapitalistes d’estudiants o de Barris, per posar-ne algun exemple d’organitzacions molt actives). En aquests capítols parlarem una mica de les JEC, l’avantguarda juvenil mallorquina dels anys finals de la dictadura i inicials de la democràcia.
Un any després de la primera provatura electoral, el lector mallorquí encara ignorava quina havia estat l’aportació a la lluita per la llibertat de militants com Antònia Pons, Josep Capó, Margarida Chicano Sansó, Guillem Ramis, Salvador Rigo, Margalida Seguí, Joan Ensenyat, Monxo Clop, Àngels Roig, Antonio Muñoz, Mateu Ramis, Conxa Nadal, Josefina Valentí, Guillem Coll… (i desenes i desenes d’altres lluitadors anònims en defensa de les nostres llibertats nacionals i del socialisme). La periodista Assumpció Cortés, des de les pàgines del diari Última Hora, va fer tot el possible per rompre el mur de silenci que (any 1978!) encara criminalitzava els antifeixistes mallorquins. Per això és d’agrair les entrevistes que realitzava en un clar intent de fer justícia als qui, de veritat, eren els autèntics protagonistes de la transició lluny de la lluita per ocupar poltrones i xuclar bons sous del nou estat sorgit de la reforma del règim per tal de conservar el sistema de dominació capitalista. En aquesta línia, en la secció “Dona i política”, dia 1 de maig de 1978, entrevistava l’encarregada del Comitè de Premsa i de l’organització de la dona dins de l’OEC, l’estudianta de Magisteri Josefina Valentí (que amb el temps esdevindria una de les màximes dirigents del trotsquisme illenc al costat de Ramon Molina, l’historiador que ara mateix dirigeix el Museu d’Art Contemporani de sa Pobla). Josefina Valentí parlava de la lluita dels comunistes de les Illes per aconseguir un autèntic Estatut d’Autonomia, de la lluita per la República. Un Estatut d’Autonomia que servís per aconseguir el màxim d’atribucions econòmiques a la nostra comunitat i que garantís l’oficialitat de la llengua catalana. Aleshores el nostre partit -i els mestres de l’organització en particular- donava suport a totes les accions en defensa d’una escola pública i gratuïta en català. Mata de joc era un exemple quant a la necessària normalització de la nostra llengua.
El 10 de juliol de 1978, la mateixa Assumpció Cortés entrevistava una de les responsables de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC), Conxa Nadal. Na Conxa explicava la problemàtica de la joventut mallorquina (tant estudiant com treballadora) i alguns dels objectius de la major organització juvenil de les Illes: les JEC.
Cal dir que en l’entrevista, Conxa Nadal (aleshores estudianta a Filosofia i Lletres) deixava ben clar la total i absoluta independència de les JEC. Més encara: criticava aquesta total independència en precisar els minsos contactes existents entre els joves comunistes i el partit “mare” (l’OEC, en aquest cas). Molt encertadament, Conxa comentava que: “De moment, les JEC no han rebut l’ajut necessari per part del partit. Entre altres coses, ha fallat la tasca de formació, ja que si en un començament hi havia la intenció de portar endavant aquesta tasca formativa, el cert és que just s’ha avançat per aquest camí”.
De les Joventuts d’Esquerra Comunista, de l’OEC i de les Comissions i Plataformes Anticapitalistes en parlaren Antoni Marimon i Miquel Martín en el número 24 de Randa (“Política i cultura a les Balears, segles XIX-XX”, pàgs. 126-131). Però avui tan sols tractarem de les JEC, una de les organitzacions juvenils revolucionàries mallorquines més importants del darrer temps de la dictadura. Diuen els historiadors abans esmentats: “L’OEC va tenir una organització juvenil força important, les Juventudes de Izquierda Comunista en las Islas, que aviat catalanitzaren el nom, Joventuts d’Esquerra Comunista. Celebren llur primera assemblea el 1976. La seva ideologia és la de l’OICE, però simplificada i, com ja hem dit, amb fortes dosis de nacionalisme: ‘Som d’esquerres. I, a més, republicans i comunistes. Som joves revolucionaris […], som nacionalistes’, ‘Estatut per les Illes!, Autonomia pel poble!, Llibertats nacionals i autogovern de les Illes!, Visca Mallorca lliure i socialista'”.
Les JEC varen ser, sens dubte (juntament amb les joventuts carrillistes) una de les organitzacions juvenils amb més incidència social. En foren dirigents i militants actius destacades personalitats de la cultura i el món professional de les Illes com Antoni Mir (president de l’OCB), Francesc Gutíerrez, Caterina Mir, Conxa Nadal, el dirigent de Revolta i destacat sindicalista de CC.OO. Guillem Ramis, etc, etc. Malgrat aquesta notable influència, sempre tengué greus traves policíaques i burocràtiques per a donar-se a conèixer. El seu accentuat nacionalisme, republicanisme i provat anticapitalisme no era del gust dels promotors franquistes de la reforma del sistema (1976-77). Per això les constants prohibicions a les seves activitats, la confiscació de publicacions, l’assalt al local central (concretament el que sofriren l’OEC i les JEC el 13 d’abril de 1978). La premsa ressenyà en molt poques ocasions les seves activitats en favor de la llibertat del poble mallorquí. En els meus arxius hi ha dos retalls de data indeterminada. Un, potser de finals de 1977, informa d’una trobada (quasi secreta) de Caterina Mir i Francisco Gutíerrez amb el periodista (F.R.) que signa la informació. Caterina Mir hi parlava de l’esperit republicà i nacionalista de les JEC, dels esforços que, com a organització juvenil, portaven a terme per arribar als joves treballadors i estudiants, malgrat els entrebancs continus. L’altre document (3 de març de 1977) és del Diario de Mallorca (va signat per una coneguda periodista del temps de transició Beatriz Iraburu). La nota informa dels aldarulls produïts per la Policia Nacional en intentar prohibir l’Assemblea constitutiva. Es tractava de la constitució pública de les JEC que s´havia de celebrar en el Cine Iris de Palma, a les cinc de l’horabaixa. Davant el cine ja hi eren, puntuals, els més de cent representats de la joventut mallorquina. Va ser llavors que, inesperadament, s’hi presentaren tres jeeps curulls de “grisos” que, de mala manera, comminaren els joves a “disolverse”. Com explica la periodista de Diario de Mallorca: “Los jóvenes [davant la prohibició governamental], en grupos, se dirigieron al seminario nuevo, con la intención de celebrar la asamblea en este lugar; cuando llegaron, la Policía ya estaba allí… Acabó imponiéndose la idea de celebrarla en otro lugar”. Efectivament, malgrat la persecució de la Policia, la constitució de les JEC s’efectuà en un indret secret, desconegut per les forces repressives.
Els joves comunistes illencs (JEC) publicaren diverses revistes a les Illes, entre les quals caldria destacar L’Espira i Puny clos (un butlletí intern de gran difusió).
El diari Última Hora (4 de març de 1977) deia, informant dels problemes de les JEC per a donar-se a conèixer: “Presentación clandestina de Joventuts d’Esquerra Comunista. El sábado por al tarde, en el cine Iris de la barriada del Vivero, estaba prevista la presentación del partido Joventuts d’Esquerra Comunista. Sin embargo, a la hora señalada se presentaron frente a dicha sala fuerzas de la Policía Armada que impidieron el acceso… No obstante, la presentación de Joventuts d’Esquerra Comunista se celebró en otro local, en donde se leyeron varias ponencias en las que se defendieron la necesidad de las libertades políticas, el impulso de la autoorganización de los trabajadores y la defensa del derecho de autodeterminación”. No és estrany el silenci, la marginació, els problemes policíacs derivats dels intents de sortida a la llum pública de les nostres joventuts (problema que no tenien els grups juvenils que havien abandonat la lluita per la república, el socialisme i l’autodeterminació dels Països Catalans). En un altre retall de premsa de la mateixa època dels que hem comentat més amunt llegesc un titular que devia esgarrifar els oportunistes de tota mena que començaven a reproduir-se com a bolets a mesura que el sistema anava confirmant -oferint diners, publicitat gratuïta…- quins serien els gestors del nou règim sorgit de la reforma de la dictadura feixista de la burgesia. El titular deia (parlant de les JEC): “Somos contrarios al pacto entre clases” (clara referència a les maniobres d’unitat franquisme reciclat -el reformisme obrer del PSOE-PCE-i les burgesies basca i catalana). Dos dels màxims dirigents de les JEC (Caterina Mir i Francesc Gutíerrez) explicaven als lectors d’Última Hora: “Catalina Mir y Francisco Gutíerrez señalaron la necesidad de una organización potente en busca de vías de solución a la problemática de los jóvenes, ‘problemática muy acusada por el papel social del joven, en el trabajo, en la familia, en las escuelas… las alternativas existentes las contemplan desde una óptica únicamente juvenil, sin ligar esa problemática a la lucha del movimiento obrero, limitándose a la óptica de las libertades democráticas burguesas. En este sentido pensamos que limitarse a la democracia burguesa [oblidant la lluita pel dret a l’autodeterminació, pel socialisme entès com a poder dels treballadors] es ayudar a salir al capitalismo de la crisis en la que se halla inmerso”. Al cap de poc d’aquestes declaracions dels nostres dirigents juvenils vendria la signatura dels famosos “Pactes de la Moncloa”, on definitivament l’esquerra reformista es lliurà fermada de mans i peus a la burgesia espanyola i mundial).
El 14 d’abril de 1978 -de fa vint-i-sis anys- fou molt conflictiu. Les accions desenvolupades aquell dia, especialment pels comunistes de les Illes (OEC, MCI, LCR) i pel PSM, en record de la república democràtica enfonsada pel feixisme i en defensa del dret d’autodeterminació, foren sonades. Fou una de les poques vegades en què les accions de l’esquerra revolucionària sortiren reflectides en la premsa oficial. La nit abans, emperò, les seus de les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC) i de l’OEC havien estat assaltades per grups d'”incontrolats” (és a dir, per militants de partits nazifeixistes teledirigits per la Brigada Social). El diari Última Hora, en la darrera pàgina, publicava una petita informació de l’assalt i reproduïa una fotografia on es veia la porta i el pany de la nostra seu completament destruïts. El diari Baleares també publicava una noteta sota el títol de: “Asaltada la sede de la OEC”, i deia: “En un comunicado dado a conocer por la Organització d’Esquerra se da cuenta que durante el día de ayer su sede central, sita en la plaza España 15-3º, fue víctima de un atentado al ser violentadas las cerraduras y registradas todas las dependencias y existencias del local”. Les accions d’aquests “incontrolats” eren freqüents, a les darreries de la dictadura, a totes les capitals de l’Estat.
A Ciutat, Llibres Mallorca i el domicili particular de l’escriptor Josep M. Llompart sofriren les ires dels elements de la dreta feixista. A tot l’Estat espanyol, arreu dels Països Catalans, només entre el 23 de novembre de 1971 i el 13 de febrer de 1975 hi hagué desenes de llibreries, editorials, centres del llibre català, teatres, seus del moviment escolta, collegis progressistes, cinemes, etc, que reberen les visites i el foc “purificador” dels escamots dels criminals feixistes. La revista Oriflama (número 151, abril de 1975, pàg. 40-41) informava extensament al respecte. Foren atacades o sofriren destrosses a causa dels còctels molotov les llibreries Cinc d’Oros, Les Punxes, Pueblo, Viceversa, Porter, Athos, Edaf, Dau al Set, Tous, Tres i Quatre, etc., etc. Igualment hi hagué assalts i llançament de bombes contra l’oficina de premsa del Palau Episcopal i els collegis Gaudi, Fernando el Católico, Espronceda… així com contra les seus de les revistes Cuadernos para el Diálogo, Hermano Lobo, Matarratos, Diario de Mallorca… La relació es faria infinita!
A les Illes (i Mallorca concretament) sovintejaren aquestes accions dels “incontrolats”. Qui sofrí diversos atacs -fins a veure fet malbé el seu cotxe- va ser Teresa Nieto, que a començaments de l’any 1977 regentava la copisteria Copystant. En aquesta copisteria, diversos partits d’esquerra (entre els quals l’OEC, les JEC, el mateix PCE) editaven les seves revistes clandestines, i això desencadenà l’odi de la Brigada Social i dels grups d’extrema dreta afins. El negoci de Teresa Nieto estava situat just davant l’antiga Delegación de Sindicatos (el Vertical), actual seu de CC.OO. L´Última Hora del 8 de gener de 1977 publicava una nota de Toni Torres (amb fotografia de Teresa Nieto i el seu cotxe fet malbé en un atac dels feixistes). La informació deia: “El coche de Teresa Nieto ameneció lleno de pintadas” y concretava: “El establecimiento de marras [Copystant] es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña”. En l’entrevista que li feia Toni Torres, Teresa Nieto es definia com a simpatitzant del moviment anarquista i, parlant de les agressions a què era sotmesa, explicava: “Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una póliza de seguro de cuatro millones de pesetas”. Era una forma de posar bona cara al mal temps. Un exemple del que era conviure amb el feixisme més agressiu en el mateix any en què s’havien de celebrar les primeres eleccions dites democràtiques.

1976: la lluita per a República i el Comitè de Solidaritat amb el Poble Xilè

El debat “Monarquia o República” fou amagat al poble per les forces reformistes i els franquistes reciclats que, en pactes secrets, anaren bastint una democràcia controlada. Tan sols l’esquerra conseqüent (a les Illes MCI, OEC, PSM, entre d’altres) continuàrem el combat en favor del dret a l’autodeterminació i en favor de la república. En l’acció feta a Ciutat de Mallorca el 14 d’abril de 1978 hi participaren activament el PSM(PSI), el MCI, l’OEC, la LCR, les JEC…
Tant a Ciutat com a la resta de pobles on hi havia implantació dels nostres partits hi hagué penjada de pancartes i repartida de fulls volants demanant un referèndum per a saber si el poble realment acceptava la monarquia o no. No cal dir que Policia Nacional i grups nazifeixistes actuaren amb contundència contra els nostres piquets de propaganda i informatius. En l’edició de l’horabaixa del diari Última Hora, sota un gran titular que deia “Jornada Conflictiva. Hoy, aniversario de la Segunda República”, era reproduïda una fotografia de la plaça d’Espanya on es podia veure un dels nostres militants més actius, l’amic Antoni Mir (l’expresident de l’OCB) sota una pancarta del nostre partit que deia: “14 d’abril. Per una Constitució democràtica. Referèndum: Monarquia o República”.
Però aquestes accions foren fortament reprimides. Qui signa aquest article anava amb els companys que foren detinguts a la Via Roma, quan posaven les pancartes en favor d’una república democràtica. Estranyament -sovint eren silenciades o criminalitzades les accions de l’esquerra revolucionària-, els diversos diaris oficials de Ciutat es feren ressò dels esdeveniments de dia 14. Diario de Mallorca (15 d’abril de 1978) informava de les detencions de partidaris de la república dient: “Sobre las cinco de la tarde de ayer la Policia Armada detuvo a Mateu Ramis, secretario general de l’Organització d’Esquerra Comunista” (OEC); a Jesús Vivas, secretario general del “Moviment Comunista de les Illes” (MCI); a Manuel Pastor, militante del MCI; y a Manuel Cárdenas, independiente. La detención se produjo en Vía Roma cuando se hallaban repartiendo octavillas de un comunicado referente al aniversario de la Segunda República y que firmaban cuatro partidos de la izquierda extraparlamentaria: PSM-PSI, OEC, MCI y LCR”.
El periodista Joan Martorell des de l’Última Hora també es feia eco de les detencions, matisant que, quasi un any després de les primeres eleccions dites democràtiques, la república era “Un tema intocable” (aquest era el títol de la seva crònica). El feixisme, Fuerza Nueva i una conjunció on hi jugaven grups secrets de pressió (els “incontralats” de tota mena), juntament amb les organitzacions partidàries de la monarquia, “la sagrada unidad de España” i el capitalisme (és a dir, UCD, PSOE, PCE, AP, etc.), ajudaren a crear un clima de pànic tot criminalitzant qualsevol acció que tengués rea a veure amb la lluita republicana, nacionalista o autènticament socialista. A la mateixa crònica de Joan Martorell, damunt el titular “Un tema intocable” es podia llegir igualment: “Ayer, 14 de abril: cuatro detenciones, una bomba y numerosos carteles”. Sense que en Joan Martorell pensàs gaire en les implicacions polítiques d’aquesta mena de titulars, el cert és que, per a la gent del carrer, novament la premsa associava “república” amb “bombes” i “incidents”. Val a dir que els “incidents” eren simplement la collocació de banderes, pancartes o la normal i pacífica repartida de fulls volants en favor d’un referèndum perquè el poble pogués escollir la forma d’estat que preferís. Novament el PSM, l’OEC, la LCR, el MCI, els partits autènticament republicans, érem criminalitzats, malgrat aquesta vegada fos de manera involuntària.
Les JEC eren sempre a l’avantguarda de totes les mogudes en favor dels drets de la joventut treballadora i estudiantil de les Illes o en favor de la lluita dels pobles de l’estat per aconseguir el dret d’autodeterminació. Igualment, els podies trobar organitzant actes en contra de la Junta Militar xilena, en favor dels drets de la dona, al capdavant de les mobilitzacions ecologistes, contra els crims que internacionalment promovia el feixisme, la CIA o qualsevol dels blocs agressius dels diferents imperialismes que es repartien el món.
Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977, foren l’avantguarda de la lluita en record de Xile i el seu combat contra el feixisme. S’apropava el quart aniversari del cop d’Estat de la burgesia xilena contra l’esquerra en aquell país d’Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nord-americans. El govern de la Unitat Popular (socialistes, comunistes, cristians pel socialisme, grups revolucionaris, etc.) provaren de nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de controlar alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d’himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són, d’independents, mentre no vulguin modificar l’estatus socioeconòmic dictat pel capitalisme i l’imperialisme mundial) restà ensorrat. El sagnant cop d’estat de la burgesia anticomunista costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà, mentre la força aèria feixista bombardejava el Palau de la Moneda, a Santiago de Xile), sinó a més de trenta mil xilens (especialment socialistes i comunistes, membres de les comunitats de base, cristians pel socialisme partidaris de la teologia de l’alliberament, sindicalistes, membres de societats culturals, etc., etc.).

‘NO A L’IMPERIALISME.
‘UNITAT DE LA JOVENTUT ENFRONT L’OPRESSIÓ CAPITALISTA IMPERIALISTA.
‘LLIBERTAT D’AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS POBLES.
A Ciutat, en aquest quart aniversari hi havia poques ganes de muntar res. Només havien passat uns mesos d’ençà les primeres eleccions dites democràtiques (sense la participació de partits comunistes, exceptuant el de Santiago Carrillo), i els partits que pactaren les trampes antidemocràtiques del 15-J pareixia que feien encara la migdiada, assaborint el plaer d’haver entrat a formar part del règim (pels diputats que havien estat elegits). Vista aquesta indiferència davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l’OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvador Arias, na Conxa Nadal (entre d’altres) de les JEC decidírem muntar un grup de solidaritat amb Xile. De part de l’OEC, un dels participants més actius en el grup solidari (Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè) va ser l’historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l’OEC provinent de Bandera Roja; és a dir, del sector que l’any 1974 no volgué ser absorbit pel PCE). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix anàvem a Copystant -na Teresa Nieto sempre feinejava imprimint el material que li demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s’apropava l’aniversari del cop, començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu). Amb una citació d’Ernesto Che Guevara (“Desarrollar al máximo la sensibilidad hasta sentirte angustiado cuando se asesina a un hombre en cualquier lugar del mundo, y para sentirse entusiasmado cuando en algún rincón del planeta se alza una nueva bandera de libertad”. Aquest full de les JEC, repartir en profussió per pobles, instituts i barriades, deia: “Tot poble té el legítim dret a fer la seva pròpia història sense que grups de pressió econòmics o organitzacions imperialistes (com la CIA, a Xile) decidesquin el seu futur.
‘Tot poble té el legítim dret a agrupar-se en les organitzacions que, per pròpia iniciativa, vol crear sense que ningú tengui poders per a eliminar-les a la força.
‘Ningú té dret a assassinar al poble arbitràriament o per decret, reprimint-lo fins a la mort i amb les més dramàtiques i repugnants tortures.
‘En la mesura en què el fet xilè no és un fet aïllat; en la mesura què l’imperialisme USA també creix damunt les nostres espatlles (bases militars, monopolis econòmics, influències ideològiques…); en la mesura en què les tortures es segueixen a les comissaries i presons de la nostra terra; en la mesura en què som reprimits violentament quan ens volem expressar:
‘NO A L’IMPERIALISME.
‘UNITAT DE LA JOVENTUT FRONT L’OPRESSIÓ CAPITALISTA IMPERIALISTA.
‘LEGALITZACIÓ DE TOTES LES ORGANITZACIONS JUVENILS I PARTITS POLÍTICS.
‘LLIBERTAT D’AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS POBLES.
‘DISSOLUCIÓ COSSOS REPRESSIUS.
JOVENTUTS D’ESQUERRA COMUNISTA (JEC)”.

Fulls volants com aquest en podríem repartir fins a fer-ne un llibre, tanta era l’activitat solidària, en favor de la llibertat del nostre poble i de tots els pobles del món, dels joves comunistes mallorquins. La Hoja del lunes del 12 de setembre de 1977 reproduïa els comunicats, tant del Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè que impulsàvem els comunistes de l’OEC, com el de les JEC. El de les JEC, deia: “Les Joventuts d’Esquerra Comunista de les Illes, alhora que rememoren la data de l’11 de setembre en el IV aniversari de l’assassinat de Salvador Allende a causa del cop militar de 1973… fan una crida a tota la joventut antifeixista de les Illes a la concentració que el Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè ha convocat per a dilluns 12 de setembre davant del consolat xilè (cantonada Rambles-Via Alemanya) a les 19,30 hores”.
Com informava a l’endemà José Jaume en el Diario de Mallorca (13 de setembre de 1977): “El cónsul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes”. I, en lletres més grosses: “Concentración ante el Consulado de Chile”, on, entre d’altres coses, donava compte de les gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l’OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els incidents inicials de la concentració, Diario de Mallorca assenyalava: “Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados desde mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, situado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Las Fuerzas del Orden Público pertenecían a las dotaciones destinadas permanentemente a la Comandancia de Palma. Al hacer acto de presencia… el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos…”. I, més avall, José Jaume precisava: “Fernando Cosmelli, cónsul de la República de Chile en Baleares, recibió en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado ‘Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno’-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita ‘plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile”.
Evidentment, la feinada feta -tant pel Grup de Solidaritat com per les JEC- va ser impressionant. Per això he escrit sovint en els llibres que sobre l’antifranquisme han sortit en aquests darrers anys que és autenticament indignant constatar com, segons quins “investigadors” o simples gasetillers a sou de qui mana, han tractat -i tracten!- qui de veritat lluità contra el feixisme i el capitalisme, per la república o per l’autodeterminació dels Països Catalans. Per sort, en aquella ocasió -cosa rara- la premsa oficial es fa fer una mica d’eco del treball portat a terme pels joves revolucionaris mallorquins. Última Hora dedicà una plana sencera a l’acció que hem comentat més amunt. En un treball de “Nuestra redacción” publicat el 13 de setembre de 1977, el diari deia: “Manifestación ante el Consulado de Chile”, resaltant amb lletres grosses: “Repulsa de los demócratas mallorquines por la falta de libertad bajo el Gobierno de Pinochet”. El que no deien -potser perquè els periodistes no ho sabien- era que aquell setembre de 1977 els polítics elegits el 15 de juny -just feia uns mesos- no volgueren fer res per la llibertat dels antifeixistes xilens assassinats per la burgesia xilena i internacional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!