Illes – Defensa de la posidònia

Defensa de la posidònia
Sense l´existència de la posidònia (algues) a les platges de Mallorca la meva mare no hauria conegut el presoner republicà en els camps de concentració feixistes Paulino López i ni jo (ni les meves germanes hauríem nascut!). Vet aquí la història (que podeu trobar ampliada a la meva novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Records de sa Pobla (Anys 40) – Anar a cercar algues a la badia d´Alcúdia

Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família, l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals. (Miquel López Crespí)
La platja d´Alcúdia en la postguerra.
Dues veles llatines es perden en la distància. Em fix en el color de la mar: en la llunyania és d´un blau turquesa molt intens. Prop de la sorra, els colors del verd es multipliquen i prenen les tonalitats més diverses.
Algun cotxe amb gasogen per la carretera sense asfaltar.
Pols.
Pens en la diferència existent entre les pinedes marcides per l’oratge que ve de la mar i la frenètica activitat dels horts. Els molins amb les veles de fusta girant segons la força del vent, el soroll tranquil·litzador de l’aigua que va omplint els safareigs tot garantit que les patates o les mongetes creixeran, esponeroses. Per aquests indrets ningú canta tonades pageses ni blasfema. Els presoners del camp ja fa temps que han sortit de la nau de la vella fàbrica que els serveix de dormitori i es prepararen per a marxar a la feina.
Agaf una mica d’aigua de la gerra que portam amb el mocador i em bany la cara. Avui no he fet gaire feina. Llevar una mica d’herba. Acompanyar el pare a cercar algues. Un pastor amb un ramat d’ovelles que ens dóna el bon dia. Els soldats del Batallón de Trabajadores surten del camp. Els homes porten pales, enormes martells per a fer bocins la pedra viva, càvecs de totes les grandàries. Des de la distància ja l’havia vist, el presoner que pinta una marina per a la casa del capità. L’oficial que deixa el llibre damunt l’hamaca per a agafar, somrient, el tabac que li ofereix el pare. La brisa que ve de la mar se’n porta cap a l’interior la xafogor del dia. Els meus cabells lliurats al vent i el somriure amatent del jove presoner que em mostra com pinta la marina mentre, a uns metres, el pare i el capità parlen de la bondat del tabac que estan fumant.
Un home de certa edat, amb capell de palla i canya de pescar, circula, lent, amb la seva bicicleta i s’atura un moment per a demanar-nos aigua. A part de la canya de pescar, l’home porta una fitora amb la qual ha agafat mitja dotzena de pops a les roques d’Aucanada. A prop, travessant la carretera polsosa, els braus pasturen, tranquils, rere la tanca que els impedeix sortir vers la carretera. El sol de l’horabaixa travessa amb suavitat la pineda i dibuixa collars de perla en les teranyines dels arbres. Una formiga em puja per la cama fet-me pessigolles. Procur no moure’m perquè parl amb el soldat i per res del món voldria desviar l’atenció dels seus llavis. El pare promet uns quilos de patates a l’oficial si algun dia davalla al poble. El capità accepta l’oferiment mentre sent que continuen parlant dels problemes que té tothom per a trobar determinats queviures.
Diuen que, de nit, els vaixells dels contrabandistes deixen fardells prop de la platja, a les cales ocultes de la serra de Tramuntana. Sovint, la Guàrdia Civil o els soldats que vigilen la costa fan els ulls grossos a canvi d´uns paquets de tabac o de cafè. El pare, el conec prou bé!, prova d’intercanviar patates per alguns fardells de tabac.
El jove presoner em somriu amb la mirada i per uns instants la imaginació em vola lluny del món absurd que m’encercla. Fa uns dies ens feren anar a Palma, per a rebre amb ramells de flors la delegada nacional de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, Pilar Primo de Rivera. Després de sentir el discurs, les monges ens feren anar a dipositar una corona a l´indret on s’aixecarà el monument als soldats italians caiguts en la Cruzada, a l´entrada del cementiri de Ciutat. Què fer per a deixar endarrere aquesta existència artificial feta de crits i ritus estranys que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana? D´on surten els uniformes, les camises blaves, els braços enlaire saludant les creus de pedra que s’alcen davant totes les esglésies de Mallorca? La mateixa gent que ballava amb nosaltres per sant Jaume i es disfressava de dimoni per sant Antoni esdevenguts monstres, llops a la recerca de la sang dels seus veïns? Quins són els motius d’aquesta transformació? Perquè uns anaven a missa i els altres no? Perquè els més pobres de la colla no volien anar a les processons d’Acció Catòlica i s’estimaven més anar fins a Inca, el Primer de Maig, per a enlairar la bandera roja que tanta por feia al rector, als senyorassos del poble? Com fer-ho per a evitar d´anar a l´ofici de les onze, per a no sentir el fred del terra del temple en els genolls, el dolor que et puja per l’espinada fins a tenir ganes de vomitar? Com quan l´exèrcit de Franco ocupà el País Basc o Astúries: les campanes de l’església repicant sense aturar com després de la batalla de l´Ebre, de la caiguda de Barcelona. “Per què toquen tant les campanes”, demana madò Francina, agranant el carrer, davant casa seva. “Els alemanys han entrat a Noruega, Dinamarca ja és en poder de Hitler. A Lovaina i Brusel·les es passegen victoriosos els soldats del Tercer Reich”.
En aquells anys encara no hi havia xalets ni hotels en tota la llargària de la platja que va del port d’Alcúdia a Can Picafort. Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari, així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et vulguin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona al poble. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. Peix per dinar i sopar, a vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a comprar una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú mai ja no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent s’emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor en sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons els apreciaven a la seva manera. Si en moria algun i era del poble, anaven al funeral, talment hagués estat una persona amb negoci establert. Tanmateix, per als petits propietaris, una barqueta i una caseta bastida damunt l’arena era tenir poca cosa. Els pescadors eren homes que s’estimaven més ser lliures patint gana, però podent fer el que volien, que haver d’anar, en el temps de la collita fins a la plaça del poble per a llogar-se per un dia o dos.
Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família, l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals.
Les dones més sortades eren les que tenien el peix venut d’antuvi a les peixateres del poble. Altres tenien un carretó guardat a la portassa d’algun familiar o amics, i elles mateixes sortien a vendre, amb ajut d´un corn, per tots els carrers. Estol de moixos al seu darrere cercant recapte, sabent que algun bocí d’alatxa, sípia o ratxada aniria a parar a les seves esmolades dents.
Per a nosaltres, el port sempre havia estat un indret de gent pobra; un lloc allunyat de les festes i saraus del poble els habitants del qual, aquella mena de desterrats, quasi no podien vestir ni menjar. Quan alguns comerciants, amb la moda dels anys vint d’anar de vacances “a la mar”, s’hi anaren instal·lant, moltes dones de pescador pogueren fer unes pessetes anant a fer de criades a la casa dels senyors. Així i tot, malgrat que amb la construcció dels primers xalets de botiguers, militars i advocats hi hagué una mica més de feina, jornals per a picapedrers i criades, el cert és que la consideració dels pescadors com a la gent més pobra dels pobles d’arran de mar, no varià en molts d’anys.
Aquell dia, mentre el pare omplia el carro d’algues i s’aturava de tant en tant a fer la cigarreta, vaig veure el jove presoner pintant un quadre sota els pins. No hi era sol, evidentment. Al costat, assegut a una hamaca de fusta, un comandant llegia un llibre, aixecant-se alguna vegada a contemplar la feina del soldat. Agosarada com era, m’hi vaig apropar emportada per la curiositat. Què deu pintar aquest home? Ho farà bé o malament?
Va ser quan el jove soldat republicà em mira amb un posat de profunda tristor. Com si amb la mirada em volgués fer participar de tot el seu món soterrat sota els filferros del camp.
Quins misteris podia haver-hi per a descobrir en aquella mirada tan suggestiva?
Jo havia acabat d’acomplir els vint-i-un anys i era una al·lota de molt bon veure. Almanco record que tots els jovençans es giraven quan passava al seu costat. No en parlem els diumenges o per les festes de sant Jaume, quan ens posàvem vestit de festa i ens perfumàvem, i ens pintàvem els llavis d’un roig brillant i suggestiu! El sacerdot deia que era pecat portar els vestits massa ajustats al cos i pintar-se i empolsar-se la cara. N’hi havia que fins i tot no volien que anàssim a la perruqueria. Anar al cinema o al ball era un pecat. La mare, emportada per una estranya mena de por, m’havia apuntat a Acció Catòlica. Potser volia que ningú es fixàs en mi. Que la filla fos i actuàs com les altres. Que la meva rebel·lia, que ella palpava cada dia a casa nostra, no esdevengués quelcom d’irreversible i em marcàs per sempre als ulls de la gent.
Nosaltres havíem de donar exemple a les altres al·lotes del poble. En anar pel carrer no podíem mirar els homes a la cara, de front. Sempre havíem de procurar tenir un posat humil, anant cap baix, mirant a terra, procurant no riure mai i molt manco fer sentir la nostra presència en el mercat o a qualsevol indret aixecant la veu o rient. Al cinema només hi podíem anar a veure les pel·lícules que recomanassin a l’església. I al ball, tan sols a mirar com ho feien els altres!, i encara si no era d’aferrat. Les beates deien que els ritmes moderns, el tango, el foxtrot, el pasdoble, els havia portat al món el dimoni només per a corrompre el jovent.
Joves com érem, procuràvem no seguir les indicacions de monges i sacerdots, i quan no ens podien veure, esclatàvem de riure, miràvem amb la cara ben alta, sense acotar els ulls, i si podíem anàvem a veure alguna pel·lícula que no ens havien recomanat a l’església. Una vegada, per sant Jaume, vaig anar al ball amb les amigues, i en tornar a casa la mare m’esperava amb una espardenya a la mà. Als divuit anys no ens deixaven ni anar a veure ballar!
Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent.
A casa, amb els pares, jo vivia bé, però la vida del poble no em satisfeia. En complir els vint anys vaig tenir una espècie d’il·luminació, i en uns segons em passaren pel cap, com en un malson, tots els anys que em poguessin restar de vida fins a veure’m, com la redepadrina, l’espinada desfeta després de dècades de sembrar mongetes a mà, batre sota l’abrusador sol d’agost o carregar sacs de blat damunt el carro. Aquest era el meu futur? Mai no el podria modificar? Érem uns pagesos benestants per la feina feta, per l’acumulació dels esforços de les generacions i generacions de pagesos i pageses que em precediren. Quan anava a regar mirava la poderosa torre de pedra, el gran safareig ple d’aigua, les canaletes tallades a mà en cantons trets a cop de destral de les pedreres de Muro. Era la feina dels meus familiars, els objectes, torre, sínia, era, safareig, que ells havien bastit amb les mans per tal que jo pogués lluir un vestit nou per sant Jaume o, senzillament, pogués anar al rebost a agafar una tallada de les alfàbies on guardàvem la matança del porc. Reconec que no era tothom, en aquells anys de fam i misèria, que pogués anar al rebost i trobar enfilalls de botifarrons, camaiots i llonganisses per a tot l´any. Algú podria pensar que era una al·lota desagraïda, que no sabia valorar com pertocava el que la família m’havia posat a l´abast. Em demanava si no hi havia res més al món que seguir la tradició establerta durant generacions. Néixer per a treballar a sa marjal, casar-te per a tenir uns fills que tornarien heretar hort i cases. Tot plegat per a finalment sentir com la teva espinada s’anava vinclant amb el pas dels anys fins arribar al dia en què, com la majoria de dones del meu carrer, ja no podies aixecar els ulls al cel per a veure les estrelles.
Treballar sempre de sol a sol, malgrat que poguéssim obrir el rebost per a trobar els prestatges plens de queviures? No existia res més enllà, una esperança, per dèbil que fos, on et poguessis aferrar? Restar per sempre sota la influència de la família, de les beates del poble, fermada a uns costums que ens impedien tenir els mateixos drets que els homes? Què m’esperava, anava pensant, mentre la sang del cos començava a glaçar-se, envaïda pel pànic que em dominava. A l’església, els homes asseguts als bancs del davant, les dones, als del darrere, separats per un ampli passadís central; a la platja, amb un llençol de canya, homes i dones igualment separats. Filles de Maria, Acció Catòlica, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, CNS, rosari i Cara al Sol. Novenes a Lluc, Setmana Santa i falda llarga. Xafarderies de poble per pintar-te els llavis.
Els anys havien passat i amb la victòria de Franco no havien mudat en res els endarrerits costums que ens tenien fermats amb les cadenes de ferro de les oracions i a la presència omnipotent de la Guàrdia Civil. Ans al contrari, les prohibicions s’havien agreujat i fet més irrespirable l’atmosfera que ens envoltava. Més sermons i exercicis espirituals, més anades a les trobades d’Acció Catòlica, i peregrinacions a Lluc a peu o amb carro, i l’honor, deien, que representava anar a l’església a resar el rosari en arribar, cansada, de sa marjal.
Era arribada a un punt que tot se’m feia problemàtic. Talment com si estigués tancada a una presó i sabés que era per sempre. D’on treure les forces per a suportar-ho tot amb resignació, sense que ningú no se n’adonàs, fent el possible per posar bona cara davant les amigues i que ningú no es pensàs que vivies sense alegria. El rosari després de la feina era el que manco podia suportar. Que després d´un dia esgotador, quan podies tenir un moment per rentar-te amb certa tranquil·litat i sopar amb calma, haguéssim de fer-ho aviat, com si el món s’acabàs per anar a avorrir-te a un banc de l’església escoltant les eternes recomanacions del rector, l’atordidora remor de les velles ofegant la joventut.
Va ser quan vaig començar a pensar a marxar del poble, fugir, escapar d’aquell ambient tancat i opressiu. Vés a saber si el veler que pintava aquell presoner sota la pineda de la badia d’Alcúdia era el que em podria portar lluny del futur que, com la gola d´un llop, era a l’aguait.
–Vostè pinta molt bé –vaig dir al jove soldat republicà.
–I vostè és una al·lota preciosa –em contesta, procurant que ni el pare ni l’oficial el poguessin sentir.
I aleshores tot començà a canviar.

 

 

 

 

 

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester

 

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *