Joan Estelrich, un espia de Franco a París

Joan Estelrich, un espia de Franco a París

 

L’espia del barnús i amic de les ballarines

 

Pistolers i criminals de guerra
El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)

 

Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.
La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.
Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.
Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).
Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!

 

(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”

 

Missatge de Bartomeu Balutxo <balutxo@gmail.com> del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53:

Nota de l´escriptor Miquel López Crespí
Adjunt aquesta interessant bibliografia aportada per l´escriptor i historiador Ferran Lupescu que permet aprofundir en el coneixement del món reaccionari i profexista de Joan Estelrich en temps de la guerra civil

 

El paper reaccionari i col·laboracionista d’Estelrich (esdevingut botifler majúscul) és un fet incontrovertible, documentadíssim de fa dècades, i hi ha multitud de fonts que l’estudien. Vetne aquí una petita mostra, força ampliable.

Estelrich com a ideòleg reaccionari:
–Martí Monterde, Antoni. “Joan Estelrich i Ernst Robert Curtius: filologia de la revolució
conservadora a Catalunya”. L’Espill, segona època, núm. 47 (tardor 2014), p. 101-115.
Estelrich i el feixisme (en general): –El catalanisme davant del feixisme (1919-2018). Enric Ucelay Da-Cal, Arnau Gonzàlez i
Vilalta, Xosé M. Núñez Seixas (ed.). Maçanet de la Selva: Gregal, 2018. (Història) Vegeu
índex.

Estelrich com a contacte del feixisme italià a la Barcelona republicana:
–Gonzàlez i Vilalta, Arnau. “Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana” [en xarxa]. En:
La Catalogna in Europa: transiti, passaggi, traduzioni: atti del IX Congresso internazionale
(Venezia, 14-16 febbraio 2008). Associazione italiana di studi catalani. –Gonzàlez i Vilalta, Arnau. “La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)”.
Historia y política, núm. 18 (jul.-dic. 2007), p. 255-272.
–Gonzàlez i Vilalta, Arnau. Cataluña bajo vigilancia: el consulado italiano y el fascio de
Barcelona, 1930-1943. València: Universitat de València, cop. 2009. (Història)

Estelrich com a col·laborador destacat del franquisme:
–“Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís”. En: Massot i Muntaner, Josep. Els
intel·lectuals mallorquins davant el franquisme. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1992.
(Biblioteca Serra d’Or; 110). P. 73-116.
–Riera, Ignasi. Els catalans de Franco. Barcelona: Plaza & Janés, 1998. Vegeu índex.
–Vilanova, Francesc. Contra els catalans franquistes: lletres de batalla de l’exili i la
clandestinitat. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2014. (Biblioteca Serra d’Or; 474) Vegeu
índex.
Estelrich com a cervell, organitzador i estrateg de la propaganda internacional del franquisme
durant la guerra (de fet, aprofità l’experiència i els contactes que havia atès als anys vint com a
màxim internacionalitzador de la causa nacional catalana per tal de reconduir-los cap al suport
al feixisme espanyol; avui es considera que, sense la xarxa de Cambó, amb Estelrich com a
personatge central, difícilment se n’haurien sortit, els franquistes, pel que fa a la propaganda internacional):
–“Joan Estelrich i la propaganda franquista a París (1939-1942)”. En: Massot i Muntaner,
Josep. Escriptors i erudits contemporanis: segona sèrie. Barcelona: Abadia de Montserrat,
2001. (Biblioteca Serra d’Or; 274). P. 107-153.
–Massot i Muntaner, Josep. Tres escriptors davant la guerra civil: Georges Bernanos, Joan
Estelrich, Llorenç Villalonga. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998. (Biblioteca Serra d’Or;
215)
–Riquer i Permanyer, Borja de. “Joan Ventosa i Calvell, l’home de la Lliga Catalana a Burgos:
les relacions dels catalanistes conservadors amb els militars rebels durant la Guerra Civil”.
Segle XX: revista catalana d’història, 5 (2012), p. 37-61.
–Riquer i Permanyer, Borja de. L’últim Cambó (1936-1937): la dreta catalanista davant la
guerra civil i el franquisme. Vic: Eumo, 1996. (Referències; 19) Vegeu índex. També és útil per
a documentar el procés d’ultradretanització de certs sectors de la Lliga sota la república, amb
Estelrich entre els teoritzadors i ideòlegs.

Estelrich en la postguerra franquista: “Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís”, de
Massot, ja citat, i també:
–Gallofré i Virgili, Maria Josepa. L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951). Pròleg
de Joaquim Molas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991. (Biblioteca Abat Oliba; 99) Vegeu
índex.
–Samsó, Joan. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951).
Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994-1995. 2 vol. (Biblioteca Abat Oliba; 141, 147) Vegeu
índex.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *