Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 de juny de 2019
0 comentaris

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes

El Congrés de Cultura Catalana a les Illes

1976: EL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA (I)

MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ, ESCRIPTOR

 

25 de maig de 1976: una reunió històrica en el local de l’OCB
Recentment l’amic Miquel Ferrà i Martorell m’ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l’escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!
Un d’aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l’Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l’OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L’ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d’un document dels escriptors illencs sobre la participació en l’Assemblea d’Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d’escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.
Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
Aleshores, i pel que feia al primer punt de l’ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.
S’acordà sense gaire problemes que les reunions d’aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s’arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l’escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l’ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l’Assemblea d’Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d’arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.
També va esser igualment discutida la publicació d’un document (signat per l’Assemblea d’Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s’acordà assistir a l’encontre d’escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.

Tenim un Congrés: qui vol participar?
En el núm. 750 de la revista Cort, l’escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s’orientava per l’ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d’activitats del Congrés de Cultura Catalana, la “moguda” cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L’article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: “Des del 1 d’abril (1976) a la Delegació del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat”.
I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: “El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d’un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l’altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d’aquesta realitat. En una paraula, es tracta d’ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a ‘cultura’. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic… S’han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.”.

Molt poca ajuda, moltes incomprensions
La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d’aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.

El PSAN aleshores lluitava contra l’opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l’exercici del dret a l’autodeterminació dins la realitat del Països Catalans
Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l’opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l’exercici del dret a l’autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l’escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l’Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l’atemptat per part d’ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s’havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l’extrema esquerra, dins l’àrea d’allò que posteriorment hom anomenaria “els violents”, els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d’ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l’eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L’oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): “Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l’autonomia de cadascun d’aquests i la implantació d’autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell”. A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el “socialisme” degenerat implantat per la nova burgesia “roja” als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d’organitzacions com l’OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d’amar creant la consciència i el tipus d’organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l’herència i el poder de l’imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: “L’ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d’una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d’uns partits que han preferit l’abstracció i la consigna a l’anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l’acció que entronqui l’aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe”.

“L’oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d’un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s’aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels ‘franquistes il.lustrats’. Prometrien escons a l’oposició com pastanagues”. (Lluís M. Xirinacs)
Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d’ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: “Ara bé, l’oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d’un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s’aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels ‘franquistes il.lustrats’. Prometrien escons a l’oposició com pastanagues. I l’oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.
‘El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l’oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus ’40 de Ayete’ nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l’uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia”.
Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d’esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l’engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d’ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s’autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN… “no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més”. (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).
En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d’aquestes incomprensions i dificultats: “He de dir d’entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria ‘Almudaina’ amb el president de l’Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d’haver estat l’Obra l’administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients”.

 

1976: EL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA (II)

 
MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ, ESCRIPTOR

 

Problemes que venien de lluny
La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l’oposició que s’anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n’Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d’aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d’alguns dels seus components: “Però tornem a l’Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se’n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d’aquell part polític”. I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores ‘escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l’Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: “Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta”.
El PCE carrillista s’estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara…
N’Antoni Serra m’explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: “malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n’Andreu Oliver, n’Aina Montaner… I a pobles, a part dels militants del PSAN, l’únic partit que ajudà va ser el PSI”.
I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n’Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: “El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s’hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n’havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d’ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s’hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l’època”.
Un obrerisme mal entès
L’OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d’altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de “superstructural”.
En Mateu Morro (l’actual batle de Santa Maria, màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D’aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.
De la meva banda, a part de les activitats concretes que m’encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants, al front de premsa i propaganda de l’OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l’òrgan central de l’organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m’ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l’OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n’Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.

La revista Cort
Quan un matí de febrer de 1976 em vaig acostar, com de costum, per la redacció de la revista Cort, que era just davant l’Hort del Rei, i li vaig dir a n’Antoni Tarabini -era el responsable de la revista al qual lliurava sempre els meus articles- que volia escriure unes col.laboracions per a ajudar a impulsar i donar a conèixer entre els mallorquins els Congrés de Cultura Catalana, no hi posà cap dificultat. Ben al contrari, s’oferí a reproduir-los en un lloc destacat (la secció Mirador). Per tant, en el núm. 740, i a la pàgina 19, sortien -lluny de qualsevol directriu de l’OEC- les meves primeres reflexions -pel meu compte- fent costat a la valenta iniciativa de n’Antoni Serra de voler trasbalsar el somort ambient cultural de les darreries del franquisme i de la inoperant “oposició” democràtica de les Illes.
La primera part de l’article (El Congrés de Cultura Catalana) deia:
“Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d’un avanç popular que demana altres perspectives des d’unes posicions anticlassistes.
‘Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l’embat de l’onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s’inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d’obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d’abstracte, quelcom d’asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s’ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d’una vegada el cau estantís d’una cultura d’èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l’estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l’empenta que el nostre poble demana i necessita.

La fi del feixisme a Portugal. La derota de l’imperialisme a Vietnam i Kamputxea
‘El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l’imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d’una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l’accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s’adapti al ritme d’aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de ‘savis’ i ‘especialistes’ -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina ‘es limita a una reunió de savis’ que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat’. Aquest seria un camí ‘cul de sac’, perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la ‘cultura’.
‘El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d’especialistes.

Per una nova cultura catalana antifeixista i anticlassista
‘Els creadors de cultura -quasi sempre intel.lectuals orgànics de o al servei del poder- s’han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s’han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.
‘Perquè el Congrés tengui l’èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels ‘savis’ cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l’alliberament i transformació de l’home.
Cal soldar, des d’ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l’ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista.

Les acaballes del feixisme
‘Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l’encarnació més brutal de l’analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l’elitisme cultural.
‘Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d’aquesta dinàmica històrica. D’aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.
‘Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l’agressivitat anticultural per excel.lència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d’aquesta agressivitat salvatge”.

Antoni Serra, organitzador a Mallorca del Congrés de Cultura Catalana
N’Antoni Serra, tots els militants del PSAN i independents que col.laboraven en l’organització del Congrés, tenien ben clar que no volien fer tan sols un treball tancat, per a erudits i especialistes. En la mateixa entrevista que hem comentat en el capítol anterior (Cort, núm. 75O, pàg. 17), declarava: “És necessari, en aquest cas, donades les circumstàncies específiques que concorren -un país, una cultura, un poble colonitzats-, una informació completa, exhaustiva; que tothom entengui que no és un congrés de minories, d’intel.lectuals o científics, ni que està monopolitzat o manipulat per ningú. No fan falta gestos grandiloqüents o espectaculars. Cadascú, des de la seva situació, el seu treball, la seva òptica, té quelcom que fer, o dir, o aportar”.
El cert és que, malgrat la incomprensió de la majoria de partits, l’organització del Congrés tirava endavant. Pel mes de maig del 76 hi hagué una presentació a la facultat de Filosofia i Lletres. Estudiants i professors de tots els departaments ompliren l’aula 1. Hi intervingueren Jordi Porta, Maria Antònia Oliver, Eliseu Climent i Antoni Serra. L’acte era presidit pel degà, Bartomeu Barceló.
N’Isidor Marí, en una crònica apareguda en el núm. 752 de la revista Cort (pàgs. 20 i 21), deixava constància igualment de la voluntat del Congrés de rompre elitismes i concepcions culturals privilegiades. “Després de remarcar (Jordi Porta) que el Congrés no s’ha d’entendre com a discussió reservada als especialistes, sinó que sobretot es pretén aconseguir la participació dels sectors populars -sense la crítica i l’aprovació dels quals el Congrés no tindria sentit-, indicà que, en parlar de cultura catalana, es feia amb plena consciència de la diversitat de formes que adquireix al llarg i ample dels Països Catalans, i amb la intenció d’arribar al desplegament normal de totes elles”.

1976: EL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA (i III)

 
MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ, ESCRIPTOR
Feixisme i cultura són incompatibles
Per la meva banda continuava amb les meves col.laboracions a Cort, donant suport les posicions autènticament antifeixistes de n’Antoni Serra i tota l’extensa xarxa d’ajudants -autèntics militants de l’antifranquisme polític i cultural- que l’escriptor anava muntant des del seu despatx al col.legi d’Arquitectes. En el núm. 742 de Cort (Pàg. 11) vaig escriure: “Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d’elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l’hora actual. )Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?
‘No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s’ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d’una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d’anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.
‘El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. ‘Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d’uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l’intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l’elaboració d’aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura’ (Trencavel, Lluc).
‘Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d’una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l’alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d’una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els ‘reductes de savis’ que ho saben tot i no saben res.
‘Com deia un conegut home de teatre:
-Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves il.lusions subjectives i me’n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d’ell…
I allà vaig veure uns quants rics, mentre d’altres no tenien res. Homes que vivien del treball d’altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot… i això no em va agradar.
I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país’”.

El migrat nacionalisme del P”C”E i del PSOE
En el número 316 (pàg. 5) de L’Estel de Mallorca (24 de maig de 1995), en Tomeu Martí Florit recordava -contestant les actituds feixistes de Gonzalo Torrente Ballester (negar-se a tornar els arxius de la Generalitat principatina i afirmar que “es un derecho de conquista”) el que de veritat havia costat al Principat aquest famós “dret de conquesta” que invoca l’esmentat comentarista:
“-3.800 executats, entre ells el president Lluís Companys, elegit democràticament pel poble de Catalunya.
-40.000 processats en Consell de Guerra entre 1939 i 1945.
-150.000 exiliats.
-16.000 funcionaris cessats.
-1.000 mestres depurats.
-23 periòdics i més de 200 revistes en llengua catalana prohibits.
-L’edició de llibres en català reduïda a zero, quan s’havia arribat als 750 títols anuals.
-La llengua catalana relegada exclusivament a l’àmbit familiar, prohibida i sancionada a l’administració pública, a l’ensenyament i a qualsevol altra activitat oficial, inclosa la religiosa.
-La major part de les entitats culturals, polítiques, sindicals i cíviques clausurades; els seus patrimonis requisats o espoliats.
-La bandera de Catalunya prohibida, etc”.
I era precisament contra aquesta herència de misèria i opressió que s’aixecava el Congrés de Cultura Catalana, primera passa important de recobrament de la nostra identitat nacional des de la guerra. Però hi havia molt poc nacionalisme -i jo diria que fins i tot molt poc antifranquisme- conseqüent en alguns dels partits que començaven a organitzar-se després de tants d’anys de silenci. Prova d’això que escric són les reflexions al respecte de l’amic i companys de lluites i esperances, l’escriptor Antoni Serra que, en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 173), escriu: “He de dir que, personalment, la fredor i la indiferència dels socialistes de Felipe González i dels comunistes [quan l’escriptor Antoni Serra parla de “comunistes” va referència sempre als militants del partit de Santiago Carrillo] em preocupaven. En dues o tres ocasions, Victorí Planells, que havia estat militant al PSUC i que aleshores treballava políticament en el PCE, es va entrevistar amb mi. Una de les vegades va esser al cafè de Ca s’Andritxol i em va fer una crítica dura dels dirigents del PCE. Em va dir que tenien unes idees una mica peregrines sobre la qüestió nacional, però que a partir d’aquells moments hi hauria més relacions i més participació dels comunistes en el Congrés. ‘Perfecte’, vaig pensar, però, de fet, no hi va haver cap canvi. Qualcú em va dir, temps després, que en Victorí era un home d’intencions excel.lents…, però les intencions s’esmicolaven davant la burocràcia del partit”.
Els atacs del carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia en contra tant dels partits revolucionaris autènticament comunistes -els que no volien pactar cap ‘reconciliació’ amb el franquisme reciclat o amb la patronal- i del nacionalisme, continuaren sense aturar. Malgrat que, en les accions de la plaça Major de Ciutat que el Congrés realitzà per l’estiu del 76, tant PCE com PSOE enviaren comunicats d’adhesió, el cert és que per darrere no entenien -o no volien entendre- la batalla cultural antifeixista del Congrés i posaven travetes allà on podien.
A les pàgines 173-174 de Gràcies, no volem flors n’Antoni Serra explica: “La mediocritat intel.lectual -fòbica, naturalment- que produeix aquesta terra, segons com pot arribar a esser esfereïdora. I tant que sí. Mentrestant, a l’ombra del Congrés s’havia format l’Assemblea d’Intel.lectuals Catalans de les Illes, la qual participà per l’octubre del 76 en el Debat sobre els Països Catalans, que tengué lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Em va tocar a mi redactar la comunicació i, com que no vaig poder assistir al debat, va esser llegida per en Sebastià Serra. Com era d’esperar, l’Assemblea d’Intel.lectuals i el manifest de constitució que aquesta redactà va esser contestada quasi immediatament a Ciutat. No és que sorprengués extraordinàriament la rèplica, però sí que cridà l’atenció que entre els signants hi hagués un nombre considerable -relativament, és clar- de professionals comunistes i socialistes”.
Ignasi Ribas, aleshores destacat dirigent carrillista, també deixava constància de les seves contradiccions en un llibre d’entrevistes escrit per Llorenç Capellà. A Les ideologies polítiques a Mallorca (Editorial Moll 1975, pàgines 164-165), aquest conegut dirigent pactista contrari a la República declarava: “Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d’avantguardes intel.lectuals desconnectada de la realitat popular”. I afegia: “És evident que tenim un passat històric català, però li repetesc que no som partidari de la fórmula de Països Catalans, perquè al marge del fet cultural, tenim una realitat econòmica i social diferent”.

El carrillisme (P”C”E) no va practicar mai una política comunista
Mentre vaig fent recompte d’aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n’Antoni Serra, Gràcies, no volem flors, m’adon d’un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l’actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P”C”E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d’una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a “comunistes”.
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l’estat -abolició de l’estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l’acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la “sagrada unidad de España que garantiza el Ejército” i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P”C”E.

Sorgeixen nous partits nacionalistes (el PSI)
L’actitud de la “vella guàrdia” carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l’abandonament de les fileres dels “euros” (a l’OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d’Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.
Un poc més endavant, n’Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d’ajut tendrien en el PCE.
Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d’origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d’ex-militants d’aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. En Francesc Obrador, en Celestí Alomar, en mateix Sebastià Serra… La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels “euros” illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.
N’Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l’inicial PSI: “El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit”.
Pel més d’abril de 1976 aquest nou partit d’esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.
Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d’una escissió. Molts dels homes i dones que ara l’enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d’integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).
Cap al 25 d’abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).
Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l’escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n’Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d’indiferència davant el fet nacional.
Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d’aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!