Poetes catalans de Mallorca

El cant de la sibil·la: una aproximació

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació per Brosquil Edicions de València del meu poemari El cant de la sibil·la, que guanyà l’any 2004 el prestigiós premi de poesia “Ciutat de Sagunt” em situa davant la difícil conjuntura d’haver de reflexionar damunt aquest més de trenta anys de conreu de la poesia. De cop i volta hom s’adona com el temps ha anat passant inexorable d’ençà que a mitjans dels anys seixanta començava a escriure els primers poemes, narracions, obres de teatre. Copsar la fugidesa del temps. M’aprop als seixanta anys.
L’autor d’aquestes retxes va néixer un plujós dia d’hivern de 1946. Concretament, el trenta de desembre de 1946. Vint anys després del meu naixement, per l’estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l’amic Josep M. Llompart per a saber-ne l’opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d’escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l’anglès… Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte. La publicació per Brosquil Edicions del poemari El cant de la sibil·la és, indubtablement, el responsable d’aquestes reflexions. Abans ja havia escrit alguns llibres de memòries que provaven d’incidir en les motivacions per les quals un jove mallorquí dels anys seixanta es compromet en la lluita antifranquista, entra a militar en organitzacions revolucionàries i, poc després, comença a escriure seguint el mestratge i l’herència cultural de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, per anomenar tan sols alguns escriptors mallorquins. He parlat d’aquests anys i d’aquestes decisives influències en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), editat per Lleonard Muntaner l’any 1994, Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria històrica de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (2003).
Però la lenta elaboració del poemari El cant de la sibil·la ve de molt enrere. Concretament de finals dels anys noranta. Aquest poemari és germà d’un altre d’encara inèdit que es titula Calendaris de sal. Ambdós llibres es van congriant a poc a poc després de la mort del pare, Paulino, a mitjans dels anys vuitanta, i la d’un oncle meu que havia estat com un pare, l’oncle José López, l’any 1998. Mai com en els instants de la mort, de la concreta desaparició física d’aquestes dues persones que tant han significat -i signifiquen encara!- havia copsat la relativitat de la vida, del nostre pas efímer per la terra. Per tant, en ambdós poemaris hi ha la presència constant del pas del temps sota la vigilància immisericorde de la Mort planant sobre cada una de les nostres accions. Romandre dies i nits al costat de les persones que més estimes sabent que no pots fer res per a impedir-ne la desaparició física és un trauma que pateixen la majoria dels humans. Són els moments en què la persona, en aquest cas el poeta, constata la fugidesa del temps, com els anys s’han fet fonedissos i, veient com desapareixen els éssers que més has estimat, s’adona, com en una pel·lícula que de sobte passàs a velocitat vertiginosa pel teu cervell, de la possibilitat cada vegada més propera que ell també serà engolit per l’huracà dels calendaris. Obsessió per la fugida del temps, omnipotència de la presència de la mort, nostàlgia per la innocent felicitat de la infantesa, els estimats records que habiten fins a la teva desaparició física en el racó més amagat del teu esperit. I el dolor, sempre el dolor, planant com un insaciable voltor per damunt els dies que s’escolen de manera irremeiable. En el poema “Somni de campanes esteses al vent” el poeta evidencia aquesta serena desesperació davant la fugida del temps: “A la desesperada, / ultrapassat per la tempesta que s’apropa, / intentant regularitzar els pistons de la fràgil maquinària del cor, / em deman on s’ha allunyat la infantesa. / Somni de campanes esteses al vent, / de càntics de pagesos llaurant la terra / i dones de la bellesa d’una estàtua grega / assajant els eterns moviments del segar i el batre a l’era.”
És en aquests moments especials, davant la Mort, davant la fugidesa dels anys, quan proves, en inútil intent de salvació, aferrar-te als records i sentiments que han condicionat i condicionen tota la teva existència: l’amor de les persones que t’han alletat, t’han protegit, t’han educat, t’han fet tal com ets. Arreu sorgeixen, amb força impressionant, els racons de la teva terra que han estat el motlle d’una forma de copsar els colors, de sentir el bategar existencial d’aquesta terra tan malmenada per la història; la potència creadora de la llengua que aprengueres des del bres i t’han fet sensible a tota una concepció del món. Paraules, històries, rondalles, vivències que retornen com en un film que mai no s’acaba i que, d’alguna forma, tu també has de transmetre als teus fills… Llengua i cultura, paisatge i història, amor i mort, esperances i desil·lusions… “Sentir-se com un gra de pols / en la tallant foscor de l’univers” diu El cant de la sibil·la en el poema “La tallant foscor de l’univers” que inicia el poemari.
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d’un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L’autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema “Els sobrevivents” on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: “De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s’han fet tan presents com el maragda / radiant de l’aigua del port./”. I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d’aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per “l’estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries”. Provar d’aturar l’avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s’ha complit: “Quina follia provar d’aturar amb el vers / el remolí impetuós de l’oblit que avança per les artèries!”.

Record com si fos ara mateix les idees que s’anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s’anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m’eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m’havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura… Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n’havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l’escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l’esperit i em feia ser com som i no d’una altra manera.
El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l’Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l’aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d’una Mallorca en vies d’extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s’alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d’animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d’escriptors capaços d’assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s’alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema “Com el roure de les muntanyes”: “Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s’alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d’aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills”.
Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema “Des del mercuri dels espills” aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. “Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor”. En efecte. L’autor d’El cant de la sibil·la ens informa des dels primers poemes del llibre que ha emprès un viatge a la recerca de “les primeres carícies sense pecat”. I per si el lector encara no s’ha adonat d’aquesta intenció, del propòsit d’emprendre el viatge cap a les fondàries del mercuri dels espills, ens ho recorda en afirmar: “Era l’eco dels nostres morts i llurs erosionades rialles / arribant d’antigues cambres en penombra.”. I més avall, assegura amb ferrenya seguretat: “No hi ha res de més trist que contemplar / l’agonia de les persones que més estimes.”
En el poema “Fotografia del dolor” el poeta ens dóna pistes del perquè aquesta insistència a voler, sempre inútilment, “anar a la recerca de les hores més insospitades”. Una mica més avall l’autor ens informa dels motius d’aquesta recerca del que ha estat la nostra vida i, sense afirma-ho categòricament, però segur del que diu, escriu: “Potser és la vellesa que penetra, / lenta, / pervertint el perfil dels objectes… /”. Vet aquí un indici del perquè la inundació de records que, a partir d’haver fet els cinquanta anys, inunda el cervell de l’escriptor. Indubtablement en alguns dels poemaris publicats d’ençà els anys vuitanta ja hi havia indicacions, poemes ben concrets que palesaven que el poeta era ben conscient de la relativitat de les coartades que ens mantenen units a la vida quotidiana: l’amor, la feina, la lluita per un món més just i solidari… Sovint el poeta havia vist trencar-se davant seu amors que semblaven de marbre cisellat, promeses que, asseguraven uns llavis ja esdevenguts cendra, el temps mai no podria esberlar. Però moltes promeses amoroses, munió de “ferms compromisos” amb les lluites solidàries dels anys de l’adolescència i joventut es tornaren un buf amb el pas dels anys. Feia temps, molts abans de la mort dels pares, que el poeta ja havia endevinat l’existència efímera de tantes de les il·lusions que ens serveixen, imaginam, per anar passant els dies. Les cicatrius gravades a foc a l’interior del cor, damunt la pròpia carn a ferro roent, indicaven tota la futilitat de les nostres imaginàries construccions sentimentals i polítiques. Seria el moment de fer-ne una recerca al llarg dels poemaris escrits durant aquests darrers trenta anys i busques de conreu de la poesia.
Rellegint el poemari m’adon com, de forma totalment inconscient, tornen, aquesta vegada de forma nova i omnipresent, la majoria dels fantasmes que han alletat els poemaris que he anat publicant en aquestes dècades. Evidentment, hi són presents els familiars morts “amb altiu esguard inextingible”, es diu en el poema “Els indrets secrets de la infantesa”, els jocs de quan érem infants, les “melodies d’un vell fonògraf perdut a les golfes”, els sorolls i veus de les cases esbucades on habità el poeta en una llunyana època que recorda perduda i irretrobable. Em deman si El cant de la sibil·la és un breu resum d’una íntima mitologia personal bastida lentament des de les fondàries de la trinxera on hem provat de resistir els atacs de la buidor postmoderna, la “irresistible presència de cínics i malfactors”, com escrivim en el poema “S’atansa el pensament anys enllà”. En el fons, si hom analitzàs la vintena de poemaris escrits en aquests trenta anys podríem trobar sempre amb les mateixes idees-clau, els “secrets” que forcen la maquinària interna del poeta a escriure, a creure en la paraula, en l’efecte catàrtic del sentiment i l’emoció en el cor de les persones. Una herència de l’idealisme del romanticisme? El poeta, en aquestes alçades de la seva vida, ja no nega cap de les influències que poden haver ajudat -impedit!- la seva tasca creativa. La destrucció del temps, de la pàtria, de l’amor, de les esperances en un canvi que ens portàs a un món més just i solidari són, segurament, els fonaments d’El cant de la sibil·la i la majoria, per no dir de tots els poemaris escrits per qui signa aquestes retxes. Segurament els neoformalistes, els comissaris neoparanoucentistes que han quasi expulsat de la vida cultural Salvador Espriu, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Josep M. Llompart no estarien gens ni mica d’acord amb la nostra “poètica”. Si han acusat i acusen els autors abans esmentats i tants d’altres de “desfasat resistencialisme” i els han situat de forma malintencionada i barroera al costat de no se sap quina mena de catecisme “realisto-socialista”… què no han dit i diran de la nostra poesia? Ben cert que ens preocuparia, i molt!, qualsevol mena de coincidència política i estètica amb ells.

Cert que el camí que porta al poemari El cant de la sibil·la que ha editat Brosquil Edicions ja es trobava insinuat en molts poemes dels meus llibres anteriors, concretament en els poemaris: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi “Grandalla” del Principat d’Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l’horabaixa (Principat d’Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L’obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció “Poesia de Paper”, 1996); Llibre de Pregàries (Premi “Grandalla” de poesia del Principat d’Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol 2001” de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, Institut Menorquí d’Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi de Poesia Ciutat de Xàtiva 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004)…
En la majoria d’aquests poemaris, malgrat que la mort, l’amor, la bellesa, la lluita, el desencís i la protesta hi planin de forma àmplia i generosa, mai com en els llibres Calendaris de sal (inèdit) i El cant de la sibil·la s’havien fet tan presents. L’autor ja no cerca trobar una “veu pròpia”, un llenguatge o una forma poètica diferenciada de les seves influències reconegudes. Parl de l’herència de la cultura catalana, espanyola, russa, cubana o francesa en la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys. En la introducció que vaig escriure per a acompanyar el llibre Antologia (1972-2002), publicat per la Fundació “Sa Nostra” en la col·lecció “El Turó” que dirigeix Pere Rosselló Bover, en vaig parlar llargament; hi havia escrit: “Pel que fa a la influència d’altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero… la llista podria allargar-se fins a l’infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski…); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike…)… També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos… De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín…
‘Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d’aquesta antologia que s’acaba de publicar en la collecció ‘El Turó’: Antologia (1972-2002).”
En la introducció que comentam també hi havia unes petites pinzellades quant a les influències culturals estrictament catalanes de la nostra adolescència i joventut. Vet aquí alguns noms i algunes idees del que ens motivava fa quaranta anys, quan començàrem a escriure: “Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d’entendre el fet poètic. Parlam d’Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol ‘paraula viva’ que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de ‘bohèmia anarcoide’ i ‘desfasat compromís’ de l’intellectual català amb el seu poble i la tasca d’alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
‘Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d’alguns intellectuals exiliats l’any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d’un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra “poètica”. La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l’OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d’aquella època de tempteigs”.
L’època de les “grans febres” literàrio-poètiques sembla que s’ha anat moderant amb el pas dels anys. En El cant de la sibil·la els experiments rupturistes són deixats de banda expressament. Seguidors de la poètica desenvolupada per l’escriptura de Bartomeu Rosselló-Porcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu o Pere Quart, ara ja no volem escriure cap llibre “especial”, un poemari que sigui considerat “novedós” pel comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra literatura. El poeta ha escrit una sèrie de poemaris que ja són al carrer i, ho puc assegurar amb tota sinceritat, en aquests darrers anys de conreu de la poesia no tenia cap intenció de fer concessions a la “novetat”. Si hem fet alguna incursió en l’experimentalisme, aquest és quasi invisible en el poemari que comentam. La decidida protesta contra el formalisme de l’Escola Mallorquina que en el seu moment representà l’obra de Bartomeu Rosselló Porcel o el mateix Jaume Vidal Alcover es troba en alguns dels meus poemaris anteriors. Aquí, en el llibre El cant de la sibil·la, l´únic “formalisme” que s’hi pot trobar és la provatura, per altra banda, una provatura iniciada a començaments dels anys setanta, d’enriquir musicalment la llengua en la línia de certes experimentacions de l’expressionisme alemany del temps de la República de Weimar o que també es poden trobar en els poemes més personalistes del futurisme rus i soviètic, en Maiakovski. Però aquestes serien precisions per a especialistes. En aquest comentari de El cant de la sibil·la el que volia fer notar és la decisió del poeta de defugir segons quins excessos metafòrics qui sap si heretats de la generació espanyola del 27 i que ens havien arribat via Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart o el mateix Jaume Vidal Alcover. En el poemari el poeta vol defugir cert amanerament allunyat del batec de la vida quotidiana que hom constata en molts d’autors promocionats pels clans i camarilles que controlen el nostre fet cultural. El poeta, ho hem escrit una mica més amunt, ha emprès un llarg viatge a la recerca d’aquelles imatges que el temps va fent fonedisses, aquells records que conformaren els primitius somnis, els inicials misteris de la infantesa, els mites que ens han agombolat fins ara mateix. Aquesta i no cap altra és la intenció de l’autor a l’hora d’enfrontar-se amb la redacció final d’El cant de la sibil·la. Inicial contemplació de la Mediterrània un dia, efectivament, esborrat dels calendaris. En el poema “Llegir Homer sota les pinedes” el poeta recorda: “Llegir Homer sota les pinedes. / Sentir les ones colpejar l’arena de la platja. / Posidó tenia palaus magnífics, / refulgents d’or i indestructibles / en les profunditats de la mar”.

Palma (Mallorca), 5-XI-05

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *