Gabriel Janer Manila i el segon volum de les seves memòries (diari AraBalears)

Mirar enrere sense ira

Gabriel Janer Manila, escriptor 

SEBASTIÀ ALZAMORA

Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) és un dels autors de referència de l’anomenada generació dels setanta, el grup d’escriptors (Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Jaume Pomar i Carme Riera, per esmentar-ne alguns) que varen dur la literatura escrita en català a les Balears a la plena modernitat. Alguns d’ells i elles són protagonistes, o apareixen referenciats, a Amor, no estàs fatigat, el segon volum de memòries que publica Janer Manila, a l’editorial Proa, després d’ Ha nevat sobre Yesterday(2016, també a Proa), en què narrava els anys de la seva infància i joventut, i per tant els seus records sobre la postguerra i la dictadura. Amor, no estàs fatigat continua el relat fins a l’any 1989 i la caiguda del Mur de Berlín, i explica els anys en què l’autor es va convertir, llibre a llibre, en un dels escriptors en català més prestigiosos, tant per la seva narrativa adulta com per la dirigida al públic infantil i juvenil.

No és possible encabir aquí la seva extensa bibliografia, que comprèn títols com L’abisme(Moll, 1969), El silenci (Moll, 1970), Els alicorns (Destino, 1972), Els rius de Babilònia(Edicions 62, 1985), La dama de les boires (Plaza&Janés, 1987), Paradís d’orquídies(Columna, 1992), Estàtues sobre el mar (Columna, 2000), Tigres (Planeta, 2007) i ‘ Amor captiu (Columna, 2012), pel que fa a novel·la adulta. O com El rei Gaspar (La Galera, 1976), Tot quant veus és el mar (La Galera, 1987), Han cremat el mar (Edebé, 1993) i He jugat amb els llops (La Galera, 2010). La seva obra ha estat profusament guardonada: premis Ciutat de Palma, Josep Pla, Víctor Català, Sant Joan, Carlemany, Néstor Luján, Ramon Llull i Joaquim Ruyra, entre d’altres, a més del Premi de la Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil i de biografies i memòries, i la Creu de Sant Jordi, la distinció atorgada per la Generalitat de Catalunya.

Gabriel Janer Manila ens rep amb la seva amabilitat perenne i armat d’un sac de paciència, convalescent com es troba d’una intervenció quirúrgica a una espatla. I té una bona anècdota per contar sobre això:

-Quan ja estava a punt d’anestesiar-me, l’anestesista em diu: “Estic molt contenta de trobar-lo, vostè va ser professor meu i em va ensenyar un poema que he repetit moltes vegades al llarg de la vida”. Jo, allà allargat, vaig contestar: “Que bé! I quin poema era?”. I ella: “Un que diu: Mon cor estima un arbre…” [riu]. Què trobes? El pi de Formentor just abans de l’anestèsia!

-Podria ser una escena d’aquest segon volum de memòries, en què l’infant i el jove del primer ja queden enrere: allà vares contar els primers vint-i-cinc anys, i ara són els vint-i-cinc següents.

-Sí, aquest és el pla. En relació amb el primer volum, és cert que el món, i el personatge, han canviat: aquí cont quan puc alliberar-me de totes les herències que pesaven damunt meu i puc començar a obrir el meu propi camí. Ja he començat a fer feina en el tercer volum i he procedit d’una altra manera: he obert un fitxer a l’ordinador i hi vaig apuntant els records que em venen a la memòria. Però ja veig que hauré de sintetitzar: ja duc més de cent pàgines i encara no he passat de l’any noranta, que és el primer!

-A Amor, no estàs fatigat s’intercalen en la narració fragments del teu llibre Petita memòria d’un mestre del meu temps [Editorial Gualba, 1975] i d’un dietari fins ara inèdit.

-La veritat és que m’he divertit molt, a la vida, i he pres nota de les coses que m’han fet riure i també de les que no m’han fet riure, i d’aquí surt el dietari. No són textos escrits per ser publicats, però m’han fet molt de servei per confrontar-los amb el relat que faig a les memòries i per introduir-hi punts de ruptura. I el mateix amb Petita memòria d’un mestre del meu temps. No volia fer una narració lineal, volia introduir-hi aquestes ruptures perquè dins aquestes memòries hi ha moltes narracions. Hi ha una part psicològica, hi ha el relat d’una aventura, el d’un fracàs col·lectiu… No ha estat fàcil escriure-ho, però això no és dir res. Escriure no ha de ser fàcil. Si una cosa t’importa, t’hi has de posar amb totes les conseqüències, t’hi has de matar.

-Són les memòries, un relat en principi vertader, d’un autor que ha escrit sobretot ficció. Josep Pla deia que per llegir novel·les després dels quaranta anys…

-… s’havia de ser beneit, sí [riu]. No és ver, això d’en Pla, i la mateixa literatura te’n dona l’evidència. Quan narres allò que vols donar com a veritat també construeixes una ficció, i si és veritat, és precisament perquè és una ficció. Allò que ha succeït i que vull contar no és veritat fins que no ha passat per la meva imaginació. La pròpia experiència no és absoluta veritat fins que no ha estat raonada per la imaginació.

-Si les memòries són ficció, aleshores les novel·les també deuen ser autobiogràfiques.

-Jo sempre dic que ho són, d’autobiogràfiques, les novel·les, per grosses o excessives o extravagants que semblin algunes de les coses que hi surten. Moltes vegades m’han demanat: “però això que contes a tal o tal novel·la, és cert? T’ha passat?”. I jo sempre dic que sí! És com quan demanaven a Flaubert qui era madame Bovary, i Flaubert contestava que madame Bovary era ell mateix. El que contes en una novel·la forma part de la teva vida perquè ha passat per tu, per la teva imaginació. Potser no has estat en un lloc, per exemple, però has desitjat o has temut haver-hi estat. O ho has somiat. I els somnis no són menys reals que allò que has fet durant el dia.

-Em fa pensar en Blai Bonet, que també va escriure memòries i que desdibuixava el límit entre el que era real i el que era fictici.

-Sí, això ell ho feia contínuament. No hi vaig tenir mai una relació propera, amb en Blai Bonet. Tampoc dolenta, almenys per part meva. Però ell es va emprenyar molt quan vaig guanyar el premi Josep Pla amb Els alicorns, perquè ell s’hi havia presentat. I també es va emprenyar, pel mateix motiu, n’Alexandre Cirici Pellicer, que el va guanyar l’any següent. La veritat és que encara no sé com el vaig guanyar, el Josep Pla, perquè aquell any no només s’hi presentaven ells dos, sinó també na Montserrat Roig. I l’única que no es va enfadar va ser na Montserrat!

-En aquest segon volum hi ha molta història interna del món de la cultura. El to, en general, és irònic però no agre. Tot i que alguns personatges en surten més mal parats, com Nadal Batle.

-Encara tenc més coses per dir-ne al tercer volum. Va ser un rector molt peculiar, molt poc rector i molt Nadal. Però el fet és que tenc una edat que ja me’n fot, de segons què. Jo cont el que he vist i que després he raonat, com et deia, amb la meva imaginació. I escric per riure del món, que és una cosa que vaig aprendre de Ritch Miller. Ell deia: “Al final del dia, l’única cosa que m’importa és tenir alguna cosa que em faci riure”. Això és el més important.

-De Llorenç Villalonga en surt un retrat ambivalent, com ell mateix.

-Exacte. En Llorenç Villalonga no creia en res més que en ell. Tot el que contava era comèdia per parlar d’ell mateix. Jo el vaig freqüentar molt, en la mesura que m’ho permetien els meus horaris, i sempre ens vàrem dur bé. Ell procurava ser amable i educat, volia mostrar-se com un senyor. Ell i la seva dona, donya Teresa, varen llegir plegats Han plogut panteres i varen quedar amb els cabells drets, em varen fer saber que havien quedat astorats que un jove tan agradable hagués escrit allò que els pareixia tan espantós. I el que cont a Amor, no estàs fatigat sobre el pròleg a El silenci és exactament com va anar. En Villalonga volia aprofitar que escrivia un pròleg per a una novel·la meva per escandalitzar. Era molt propi d’ell. I era un gran novel·lista, òbviament.

-D’altres figures hi són tractades amb afecte, al llibre, com Miquel Bauçà i Jaume Pomar.

-Miquel Bauçà era un home d’una bondat i una intel·ligència extraordinàries, com també ho era la seva amistat. Va venir diverses vegades a ca nostra, a Llubí, i en una d’aquestes ocasions hi va haver un incendi al poble, es va cremar el sostre d’un paller. I ell tot d’una em va agafar i em va dur a afegir-nos a fer cadena per traginar poals d’aigua. Ell era així, i a més d’això era un gran poeta. També era molt bon poeta, i molt intel·ligent, en Jaume Pomar, i també escriuré més sobre ell. El que tenia és que estava molt ressentit pel fet de ser xueta i per tot el menyspreu que havia hagut de suportar. Això també li passava a en Xesc Forteza: aquell home tan divertit, i tan exitós, que feia aquell teatre popular que agradava tant, arrossegava també una càrrega d’amargor a causa del que havia patit per ser xueta. Na Catalina Valls també, però ella ho duia més aviat amb resignació. En Xesc Forteza, en canvi, tenia més ressentiment, més ràbia. I en Jaume Pomar també. El que va passar amb els xuetes a Mallorca és una cosa terrible.

-El llibre acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. Dius que les il·lusions que va suscitar aquest moment han estat derrotades en el anys següents.

-Completament. N’hi ha prou de veure com han acabat les democràcies occidentals, com han caigut les utopies i s’han alçat nous murs, com fins i tot l’esquerra ha acabat sucumbint al capitalisme més rabiós. Segurament la figura que millor resumeix com ens trobam és en Trump, perquè és el president dels EUA, però ho podem veure a tot arreu. Què ens queda, davant d’això? Jo dic que ens queda la literatura, aquesta capacitat de tornar a parlar del món d’una altra manera.

-Però també dius que no compensa.

-I no compensa, ja ho deia el pare Gaspar Munar sobre el débito matrimonial! [riu]. M’identific amb les paraules de Borges, quan deia “soy un escritor penitente y arrepentido”. De vegades penses: em podia haver dedicat a una altra cosa. I no és una mistificació, ho penses de veres.

-Però és el que has fet, i el que fas.

-M’hi he entregat en cos i ànima. He volgut fer proves, ser sorprenent, fer-ho bé. I l’única raó és que m’agradava.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *