Josep M. Llompart en el record (pàgines del meu dietari)

No entenia el que passava

 

 

 

Volia escriure i era completament impossible.
Les idees em bullien al cap, però quan provava de portar-les al paper no em sortia res.
Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.
Volia anar cap al passat. Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, havia mort en aquell desgraciat accident, prop del cementiri. La feina en els horts depenia de tota una família, i quan aquesta es desintegrava era impossible mantenir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers: tothom ho feia; però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció no donava per a tant.
D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de mèdiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitàvem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell any la patata havia anat barata a Londres, només restaven despeses per abonar. La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplís l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.
El suport que el pare i l´oncle podien donar als padrins era circumstancial. A poc a poc em vaig anar adonant com els problemes econòmics s´anaven aguditzant. Sempre havien tengut porcs per fer matances el novembre de cada any. Eren dies de festa. La casa s´omplia de veïns que venien a ajudar. De petit sempre havia vist el rebost ple d´olles amb tallades dins el saïm, sobrassades, quemaiots i botifarrons. Un dia, emperò, vaig anar al rebost per agafar un bocí de llonganissa per al berenar i no hi vaig trobar res. Mirava els prestatges estranyat. De cop i volta ho vaig entendre: l´any passat els padrins no havien fet l´acostumada matança del porc.
Em demanava què havia passat, quin terratrèmol sacsejava casa nostra. La repadrina em va veure entristit i em va lliurar un bocí de formatge. Hauríem esdevenguts pobres, de sobte?
No entenia el que passava.
A casa encara podíem alimentar un porc. Els pares havien llogat un figueral no gaire lluny del poble i jo hi anava a collir les figues que, mesclades amb segó i patató, eren el menjar més estimat de l´animal.
Restava preocupat. Sabia que el padrí podria haver llogat una filera de figueres igual que la mare. Sovint hi havia propietaris de figuerals que llogaven aquestes fileres a preu baix, tan sols per estalviar-se la feina d´anar a recollir les figues. Crec que no va ser per manca d´il·lussió: l´home s´adonava que tot sol no podia portar la terra. La mort del fill també l´havia afectat profundament. En els darrers temps, abans de l´accident, era l´únic que l´ajudava. Una vegada desaparegut… què fer? Envellia i aleshores no existia la maquinària actual: tot es feia a mà, a força de cavalls i someres. Ningú pot imaginar l´esforç que significa llaurar deu quartons sota l´inclement sol del migdia pel juliol i l´agost! Sembrar, batre, treure l´anyada amb gavilans… tot a mà, vinclada l´espinada damunt els solcs. Es feinejava en el camp amb l´arada romana, com feia dos mil anys. Es batia el blat damunt l´era amb el rodet de pedra, com en els temps dels talaiots! A poc a poc els pagesos s´acostumaren a llogar màquines per batre que anaven amb motors de petroli i benzina. Però la majoria dels marjalers encara ho feien amb mètodes primitius per estalviar-se una despesa.
El padrí anava perdent l´alegria. Seia, silenciós, fumant el seu paquet d´Ideales o omplint la vella pipa de canya i cassoleta de fang. Parlava poc, emportat per les seves preocupacions.
Assegut davant el meu quadern, m´adon que, de forma imperceptible, he anat fent meus tots els problemes familiars. Potser per això mateix em distreia quan estudiava. Com et pots concentrar en una fórmula química, en la traducció de Juli Cèsar, quan et rosega l´esperit el món que t´envolta? Sempre he pensat que la creació del grup Nova Mallorca, aquelles nits d´escoltar les ràdios antifranquistes, la planificació de les pintades quan feia quart de batxiller, el descobriment del cine en els anys seixanta, els primers articles enviats a Ràdio Espanya Independent, eren fruit d´aquesta necessitat d´oblidar els problemes familiars que m´engolien.
Pens en la família. Prov de recordar d´on vénc. Com era el meu poble, aquell llunyà món de 1946? Els papers diuen que vaig néixer un dia de finals de desembre. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial quan, a les Illes, la repressió feixista continuava més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l’èxit de la “Cruzada contra el comunismo” i per les “espanyolades” de rigor que vèiem quan anàvem al cine.
Des de sempre tenia ganes d’esbrinar quins eren alguns dels fets que s’havien esdevingut en l’any del meu naixement. Aleshores el pare ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració. Parlam del famós Batallón de Trabajadores que, sota comandament d’oficials franquistes i falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que, amb el temps, serien “ses casetes de sa Pobla”, a la platja d’Alcúdia.
En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d’una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties se’n portaren molts d’aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, havien volgut trasbalsar el món.
La generació del meu pare, la dels vençuts, va ser una generació desfeta. De tenir-ho tot a l’abast amb la vinguda de la República: possibilitat d’estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l’espaventós terratrèmol d’una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.
Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l’any 1943, l’any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de combats en quedava ben poc d’aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. El pare havia vist els companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales contra l’artilleria, l’aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després dels anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de situació a l’estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a “desafecto al regimen”, malgrat que mai més, d´ençà la derrota de la República el 39, s’implicàs en política, el que li devia importar era garantir una feina que li permetés mantenir la família i el fill que acabava de néixer.
Si hom llig atentament els diaris de 1946 recordarà que les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El 9 de febrer, l’Assemblea General de les Nacions Unides, per unanimitat, negava al règim espanyol la possibilitat d’ingressar en l’organització, perquè “considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l’Eix”. Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el comunisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als imperialistes estatunidencs com per als règims capitalistes europeus.
Pel mes de març s’estrenava a Mallorca, i supòs que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, la pel·lícula d´Hispano-Americana Films El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El 20 de març s’anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l’Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d’amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure pans que duraven una setmana sencera.
Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines…) i amb l’hortalissa que es conreava a un racó de l’hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava a l’emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l’hortalissa de l´hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d’uns feia rics a molts. S’hauria d’estudiar a fons d’on sorgiren algunes de les fortunes de la postguerra. Recordem que era l’època de l'”estraperlo” i, malgrat la repressió oficial, el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.
Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L’any 1946 és quan s'”inventa” la Vespa. Els diaris diuen que és idea del fabricant d’automòbils Enrico Piaggio. La “novetat” es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l’escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però de Vespes, l’any 1946, no n’hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.
Sovint els records em feien mal. De cop i volta m´adonava de la necessitat imperiosa de sortir de l´habitació, anar a passejar o, el que més em distreia, pujar fins al primer pis i perdre´m, somniant, per les sales del museu. Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August… junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d’actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat!
Roma, perseguint els jueus a Ben Hur, amb un Charlton Heston fidel a les creences del poble jueu, escollint ser no-res abans que servidor de l´Imperi. I Stanley Kubrick i Kirk Douglas a Espàrtac, que ens descobrien que no tothom vinclava l´espinada davant el poder i que l´home pot esdevenir lliure malgrat que deixi la vida en l´intent.
Crec que vaig aprendre més història en aquell museu silenciós que en els anys d´escola. Teníem un mestre que no parlava mai: en entrar a classe feia un grunyit i, sense dir res més, es situava davant la pissarra escrivint amb guix durant una hora sencera la lliçó que pertocava. Nosaltres estàvem obligats a copiar en un quadern d´apunts la faramalla que ja teníem als llibres i, el dia de l´examen, repetir el que havíem copiat. Tenint aquests professors… com va ser possible que m´enamoràs de la història?
Indubtablement l´afecció que em dominava no provenia del col·legi. Eren el pare i l´oncle José els que m´havien ensinistrat en el coneixement, en el dubte, en la necessitat d´investigar pel teu compte qualsevol afirmació provinent dels de dalt.
Entre aquelles restes de civilitzacions pretèrites em trobava bé. Els problemes em fugien del cap. Em sentia feliç, en el meu element, imaginant les vides del passat, reconstruint en la imaginació com eren els costums dels pobles que ens precediren.
Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.
Arreu el que quedava de l´imperi que dominava el món! Roma sempre present. Tot d´àmfores, grans bocins de plom encara amb la marca dels propietaris d´aquelles mines d´esclaus.
En les excursions que fèiem amb l´Institut ja havia contemplat meravelles semblants a Artà, Alcúdia i Manacor. Com no recordar la visita al talaiot de ses Païsses! Record que els companys no es fixaven en res: corrien, perseguint-se, jugant a indis, sense atendre les explicacions del director. Amb els amics del grup Nova Mallorca ens aturàvem davant la impressionat entrada del poblat demanant-nos quins gegants havien pogut situar aquelles pedres a l´indret on, tres o quatre mil anys després, les contemplàvem. Les grandioses murades que l´envoltaven ens feien pensar en guerres antiquíssimes. Ho discutíem amb tota la força d´uns al·lots de tretze anys! Teoritzàvem mil hipòtesis. No érem grans coneixedors de l´arqueologia, però el que vèiem davant els ulls ens agitava la imaginació fins a límits increïbles. Ens demanaven què els havia obligat a bastir defenses tan potents, quins enemics tenien al davant i com una societat basada en una primitiva agricultura i ramaderia, emprava tants d´esforços a protegir-se. Estaven sempre en guerra? Mallorca era una illa summament poblada abans de la conquesta romana. Però la majoria de poblacions talaiòtiques posseïen idèntiques característiques: gran torre central per vigilar l´exterior del poblat, i gruixudes i altes murades per a protegir-se dels atacs dels veïns. Lluitaven entre si per a procurar-se esclaus i dones? Existien pobles depredadors, militaristes que vivien de robar les cabres i vaques del veí?
En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *