El III Encontre de Poesia dels Països Catalans (Menorca)

El III Encontre de Poesia dels Països Catalans (Menorca)

 

 
Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s’acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el “Carles Riba”), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m’ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l’Encontre poètic, munió d’esdeveniments personals i collectius m’arribaven inesperadament.
Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d’anys, ja fa més d’un quart de segle. Després d’haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l’any 1974 amb l’obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s’atorgaven -i s’atorguen!- dins l’àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi “Born” de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial “Born” per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).
El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.
Posteriorment, quan ja ha passat més d’un quart de segle d’aquell Especial “Born” de Teatre, s’esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l’any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l’illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m’uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d’aquella munió d’agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d’Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l’OEC (Organització d’Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l’OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l’advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l’amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l’OEC, a Euskadi l’any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d’amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d’aquella terra germana en cultura i esperances.
Pens que, amb els anys, passada l’època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d’encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l’any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.

Sofia Sintes, ja d’edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Porto Cristo on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques
Sofia Sintes, ja d’edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l’aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m’ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L’Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella “Miquel Àngel Riera 1998” i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances… A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.
El capítol “Menorca” de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d’aquesta manera:
“El vaixell s’apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L’Olga assenyala la fortalesa, la Mola.
-‘Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República’.
L’illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N’hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l’esquerra, ve donat per aquest fet.
-‘Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d’ençà de la dominació britànica, s’installà, al si del tarannà popular, una forma d’entendre el món una mica especial. Es tracta d’un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l’ajut inestimable del clergat’.
La Caterina és la que més sap de Menorca –hi ha treballat, hi ha viscut– i ens illustra vulguem o no.
Ja se sap per tota la península l’actitud valenta d’alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:
-‘És el port més bell que mai podreu veure’.
Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d’excursió.
Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s’ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l’obscurantisme.
A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d’encanteri –la suau tonalitat de l’herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa– tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.
La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.
-‘Mireu, mireu!’, exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. ‘Aquí hi venia, a l’estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre’. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.
Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.
Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D’un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l’oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.
Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.
-‘Atenció!’. Assenyala una bella masió d’estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.
-‘És la casa de l’Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L’interior és un autèntic museu’.
-‘Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França’, diu sorneguera l’Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.
-‘Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l’illa del Rei! L’indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca’.
A l’Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l’època tenebrosa d’Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar –com feia la burgesia– la història”.

En Miquel Vanrell és un d’aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que mi paga i mana)
Per això, quan fa unes setmanes l’amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l’Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.
Miquel Vanrell és un menorquí d’adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l’amic d’experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d’aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l’Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec… de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d’amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies… I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que “la social” tocàs el timbre de casa teva… Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l’Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d’amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu “Tramuntana” que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca… En Miquel va ser el representant de l’Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l’oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una “oposició” cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del “Movimento Nacional”, els “aperturistes”, en llenguatge de l’època.

En Miquel Vanrell (en parlàrem a l’aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d’escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d’objectivitat, la redacció d’una història de l’antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen “objectives”. És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.
En Miquel Vanrell ha d’escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d’ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d’alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l’avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l’autodeterminació. Aquelles “aportacions a la història” no tenen res a veure amb el que s’esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.
Aquest és l’home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.
Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l’èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.

La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l’illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans
La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l’illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol “Poesia amb nom propi” es pot llegir:
“Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d’oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L’elenc no només es composà d’autors d’excepció sinó d’autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.
‘Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l’escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.
‘Com molt bé explicà Sam Abrams, l’introductor de la trobada, “és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s’interioritza el sentit de la poesia”. Abrams va ser també l’encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l’any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.
‘El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: “jo, Menorca i les relacions amb els demés”. També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.
‘La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d’un poeta.
‘El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.
‘Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.
‘El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. “Mirall negre” i “Determinisme” van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l’estrella del recital en l’obscuritat.
‘El darrer en demostrar “la bona salut de la poesia catalana” -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini”.

“Enguany la participació s’ha ampliat a tot l’àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams” (Irene Coll)
Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia “Encontre de Poesia de les Illes”). Una d’aquestes informacions deia: “Com cada any d’ençà el 2000, l’Ajuntament des Castell i l’Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.
‘Enguany la participació s’ha ampliat a tot l’àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d’aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)
‘En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d’Eivissa, Jean Serra.
‘Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l’Ajuntament des Castell, ànima i dona d’empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien ‘convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l’activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat’.
‘En el II Encontre que tengué lloc el 7 d’abril del 2001, Irene Coll digué: ‘Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d’ésser el darrer, perquè l’any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s’escolti des d’aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol’. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s’ha fet una total i absoluta realitat.
‘Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l’Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l’èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.
‘Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de ‘Sa Nostra’, el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.
‘Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):
Guanyador (entre molts d’altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l’infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l’huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.
‘Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig; Vicent Andrés Estellés… Ha estat traduït a l’anglès, el castellà, el francès i l’italià. En narrativa breu ha publicat L’estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L’holandès errant i La mar.
‘Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d’altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d’Artista (narrativa); L’amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d’excepció (novella).
‘Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d’Ausiàs March, Ciutat d’Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d’amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.
‘Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l’IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d’Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d’Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).
‘Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d’investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l’obra de Ponç Pons. També n’ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d’Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l’editorial virtual Alfunduco”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *