Literatura catalana moderna - Illes

Introducció al llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

Presentació del meu nou llibre Repressió i cultura durant el franquisme Dia 25 de Febrer a les 19h. (dilluns). Can Oleo, carrer de l´Almudaina, 4 Palma (Mallorca) – La presentació anirà a càrrec de Maria Muntaner, Mateu Morro, Josep Valero i Miquel López Crespí

El feixisme i la repressió política-

La gran crisi de 1929 va provocar dins el món capitalista una onada de pànic. Aquest terratrèmol econòmic que sacsejà successivament Amèrica i Europa posava de manifest d’una forma ben clara el fracàs del liberalisme econòmic. I, el que pareixia més greu a la burgesia, semblava confirmar les prediccions marxistes: el capitalisme es destruïa ell mateix víctima de les seves pròpies contradiccions.
A partir de 1929, i al llarg dels anys trenta, el gran capital comença a pensar que inevitablement la crisi portarà les classes populars vers la revolució socialista. En el pla polític, a l’Estat espanyol, pensen que la II República no representa cap garantia per a preservar els interessos de classe o de casta parasitària (exèrcit, església, terratinents). Per altra banda i, malgrat períodes de forta clandestinitat i profunda repressió, la classe obrera i sectors populars arriben a l’any 1936 (any de la victòria electoral del Front Popular) enfortits per un llarg procés històric d’acumulació de forces iniciat en el darrer terç del segle XIX i que s’ha anat consolidant a poc a poc. Cal no oblidar el regiró produït dins els sectors reaccionaris l’any 1934 a causa de la Revolució Proletària d’Astúries.
Els grups burgesos, davant aquesta situació, van abandonant d’una forma accelerada tots els mitjans organitzatius tradicionals del capitalisme liberal: partits polítics i parlamentarisme burgès. Els sectors clau del Bloc Dominant (grans propietaris agraris, capital industrial, capital financer) ajuden a sostenir, cada vegada més decididament, formes polítiques totalitàries i terroristes, nacionalistes i feixistes del tipus que a Itàlia i Alemanya s’han demostrat utilíssimes per a la destrucció física de les organitzacions obreres i populars i han servit d’una manera eficient el bloc explotador (malgrat aquest hagi cedit alguna parcel.la de poder als grups nazi-feixistes que encapçalen aquests moviments antimarxistes).
En els anys vint i trenta un gran sector del capital internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política adient per a augmentar els guanys i beneficis de la gran propietat i poder entrar en una nova fase d’acumulació de capital imprescindible per a portar endavant la política ultranacionalista i imperialista que menarà, en un curt espai de temps, a la II Guerra Mundial. Es tracta, tant a nivell internacional com a nivell de l’Estat espanyol, d’anar impulsant, mitjançant la repressió més cruel i violenta, l’assassinat en massa de sectors sencers de les avantguardes obreres i populars (comunistes, socialistes, anarquistes, republicans, gent sense partit però de tendència progressista) una nova superestructura “jurídica” que, emprant el terror legalitzat, el terror d’Estat, pugui mantenir, consolidar i desenvolupar el model de producció capitalista amenaçat per la classe obrera.
A l’Estat espanyol, l’extermini i l’anihilació física i política del proletariat durant la guerra i postguerra, l’eliminació de tota forma d’organització popular partidista o sindical -reformista o revolucionària-, o simplement cultural, permetrà al Bloc Dominant burgès-terratinent continuar ampliant els seus beneficis i la seva dominació ininterrompudament fins al present.
El Banco de España i el Consejo Superior Bancario constituiran durant anys centres privilegiats que dirigeixen la política econòmica del nou Estat sorgit de la guerra.
A més, entre 1936 i 1951 el gran capital financer aconsegueix:
a) Multiplicar per quatre el capital que tenien sis grans bancs abans de la guerra (Español de Crédito, Hispano-Americano, Central, Bilbao, Vizcaya i Santader). Aquests sis bancs controlaven en aquells anys el 75 % del total del capital bancari de l’Estat.
b) Augmentar al màxim la producció industrial i l’obtenció de plus-vàlua mitjançant la superexplotació de la classe obrera.
c) Un enriquiment general de la burgesia industrial i una concentració eficient de la banca per a anar controlant altres sectors econòmics supeditats (petita indústria, petita propietat agrària, petit comerç, etc).
d) Estancament de l’agricultura i control dels beneficis de la gran propietat pel capital financer.
e) Fins als anys seixanta, manteniment de les classes populars en un nivell de consum molt inferior al d’abans de la guerra.
Pensem que l’any 1936 la burgesia i els sectors parasitaris de terratinents, església i militars, veien venir un canvi que amenaçava els seus privilegis. Els pareixia que al seu davant només hi havia una alternativa: capitalisme o socialisme. Per tant, optaren sense cap mena d’escrúpols per un model d’estat autoritari que els garantís la dominació permanent damunt el poble.
A més d’optar per l’eliminació física i política de les avantguardes populars, opten igualment per la concentració absoluta de tot el poder en mans d’un exèrcit regular modern (l’exèrcit franquista).
Els assassinats en massa comesos per militars i falangistes, no eren tan sols el producte (malgrat que també hi hagué casos d’aquests) de quatre exaltats que feien les coses d’una manera individual i anàrquica. La norma general de la repressió obeí a un pla ben predeterminat i experimentat amb èxit a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista.
Es tractava de garantir durant un llarg període històric un grau de repressió altíssim per a mantenir durant un perllongat espai de temps el poble desorganitzat i atemorit. D’aquesta manera el Bloc Dominant va poder fruir d’una llarga fase d’acumulació intensiva de capital a base de la superexplotació de la classe obrera i dels altres sectors populars.
Ha estat mitjançant aquesta dictadura terrorista de la burgesia (això fou el franquisme) com el capital bancàrio-financer aconseguí la direcció econòmica de la nostra societat.
Obtinguda la victòria militar damunt el poble, anihilades les seves avantguardes i bona part del mateix poble, desfetes tota mena d’organitzacions polítiques, sindicals i culturals, la lluita permanent d’interessos dins el Bloc Dominant (una vegada esvaïda la por dels anys trenta envers la revolució proletària) ha portat a la consolidació total del gran capital bancàrio-financer i a una certa marginació política i econòmica dels aliats de llavors (la classe terratinent i el capital industrial).
L’assassinat en massa no fou altra cosa, en definitiva, que portar endavant una política econòmica altrament de com s’havia fet fins al 36. Aquests foren realment els grans “ideals” de la Cruzada.
Els historiadors parlen de 100.000 morts a les trinxeres, 10.000 morts per bombardeigs de l’aviació, 200.000 afusellats per falangistes i militars a l’Espanya franquista, 200.000 presoners executats o morts per malalties des de l’any 1939 al 1943 dins la presó o camps de concentració de la Nueva España. 500.000 morts per a consolidar i mantenir els privilegis de sempre.
La derrota dels treballadors l’any 1939, la supressió dels migrats estatuts d’autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d’anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista d’Estat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!